Xavier Torrens Prats, President d’EAPN-Illes Balears
Andreu Grimalt Rosselló, Director tècnic d’EAPN-Illes Balears
Les entitats locals, per la seva proximitat a la ciutadania han jugat, juguen i han de jugar un paper estratègic en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social i a l’hora de garantir el benestar de totes les persones en situació de vulnerabilitat.
Serà difícil trobar a qualcú que no estigui d’acord amb aquesta afirmació, i més quan les dues grans crisis patides en el primer quart de segle s’ha palesat un increment del nombre de persones que s’adrecen als serveis socials municipals (i també a les entitats) cercant informació, ajudes o acompanyament i un augment del pressupost que els ajuntaments hi dediquen.
Per descomptat, cal que les entitats locals deixin definitivament de banda el paternalisme o la simple tramitació de prestacions per avançar en la visió de treballar amb la persona perquè aquesta desenvolupi capacitats que li permetin afrontar les seves problemàtiques i no caure en una situació continuada i crònica. I això s’ha de fer, pensam des d’EAPN, situant a la persona al centre, amb projectes individualitzats que comptin amb la seva participació activa i que cerquin objectius assolibles, tenint en compte, per descomptat, la importància del treball comunitari, sobretot per a la prevenció de determinades situacions de vulnerabilitat.
A les Illes tenim, afortunadament, tenim una arquitectura normativa de serveis socials capdavantera a nivell estatal, però és necessari que tant el Govern com els Consells insulars facilitin els recursos suficients per als Ajuntaments, que tot i ser l’administració més propera a la ciutadania, no disposen de recursos, en especial persones, per aplicar i fer els canvis necessaris que la recent legislació ha dissenyat, sempre des de la mirada de l’eficiència de l’administració i, per descomptat, de l’avaluació dels impactes de les polítiques i mesures desplegades.
En aquesta línia, ens resulta molt interessant la “municipalització” dels Objectius de Desenvolupament Sostenible,ODS. És a dir, que cada cop més els governs locals els estan prenent com a referència per alinear les seves accions, dissenyar les estratègies, identificar els objectius de polítiques i programes, inspirar els pressupostos municipals, sensibilitzar la població o elaborar els indicadors per avaluar els resultats. Assumir els ODS no vol dir que les agendes municipals es transformin per complet, doncs els ajuntaments segueixen centrant la seva acció en els mateixos sectors (socials, ambientals, econòmics, etc.), sinó que es tracta més aviat d’una oportunitat per assenyalar els problemes a resoldre i integrar o dotar de coherència i ambició a les prioritats i polítiques locals, demostrant que el paper dels governs locals és clau per complir els objectius de l’Agenda 2030 (el primers dels quals, no ho oblidem, és acabar amb la pobresa).
La cara negativa la trobem a determinats municipis, que no sols no fan seus els postulats anteriors, sinó que han fet seva la màxima d’allò que no es veu, no existeix. Intenten invisibilitzar la pobresa (amb ordenances que multen la mendicitat, per exemple) o fer la vida impossible a les persones més vulnerables de la nostra societat (enderrocament d’assentaments sense alternativa, determinats dissenys del mobiliari urbà…), i, com a molt, segueixen apostant per models obsolets de beneficència molt allunyats de les imprescindibles mesures de caire estructural.
Com a EAPN, sempre hem defensat el treball en xarxa, entenent que la força de les entitats es multiplica quan actuem conjuntament, i la col·laboració institucional, tant entre les pròpies administracions (les persones vulnerables no n’entenen, de competències) com d’aquestes amb el tercer sector: un relació fluïda, lleial i igualitària redunda, n’estam convençuts, en una major garantia de benestar per a tota la ciutadania.
Aquí defensarem una vegada més la importància dels Pactes per la Inclusió, tant el de l’Ajuntament de Palma com els del Parlament i el Consell de Mallorca (que per capil·laritat han d’arribar a la resta de municipis), com un espai d’incidència política, sí, però també d’aportació de coneixement i, per què no dir-ho, de co-creació de polítiques públiques que ens acostin al difícil però imprescindible objectiu d’erradicar la pobresa, l’exclusió i les desigualtats.
