Antoni Marimon Riutort
Historiador
L’autonomia aconseguida per les illes Balears el març de 1983 va esser molt limitada i arribà molt tard. La nacionalitat que acumulava més trets diferencials, com la insularitat, la llengua, aleshores encara hegemònica, una història molt diferenciada i la pervivència del dret foral privat, no va tenir prou empenta per obtenir una autonomia de primera. Ni tan sols de segona. I a sobre, el juny de 1983, després dels primers comicis autonòmics, aconseguí el nou poder autonòmic un partit que estava en contra de les autonomies. A més, ho va fer no tant per mèrits propis com per la intervenció d’un poder fàctic que el juliol de 1936 ja havia estat decisiu. Aquest partit, Aliança Popular, després transformat en Partit Popular, s’havia oposat durant l’interminable i decebedor procés autonòmic balear a la denominació de llengua catalana, a les característiques nacionals de les illes Balears i fins i tot a la possibilitat que la Comunitat Autònoma pogués regular, crear i mantenir televisió, ràdio i premsa pròpies.
Però, malgrat tot, era la primera vegada que l’Estat Espanyol reconeixia i acceptava l’autonomia de les illes Balears després dels Decrets de Nova Planta de 1715.
En el cas illenc, és necessari recordar que no hi va haver ni una Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), ni concert econòmic com a les províncies basques, ni Cabildos com a les Canàries, ni res semblant a la Generalitat de Catalunya (1931-1939). El centralisme desfermat arran de la Guerra de Successió es va desenvolupar de manera gairebé continuada amb els Borbons, el liberalisme centralista decimonònic, la Restauració i la Dictadura de Primo de Rivera. La Segona República no va modificar el centralisme castellano-espanyol estructural, malgrat una certa tolerància i alguns intents autonomistes no reeixits. Després, la dictadura franquista va esser un intent, sobretot en els inicis, d’acabar amb qualsevol tret diferencial.
El dret públic i les principals institucions d’autogovern varen esser destruïdes el 1715. El català aviat va esser relegat i, el 1768, va esser prohibit a tot l’ensenyament. La creació definitiva de la província de Balears (1833) i la supressió de la Universitat Literària de Mallorca (1842) fomentaren un localisme compatible amb un espanyolisme que es desplegava en múltiples àmbits de la vida social, econòmica, cultural i política. L’exèrcit, l’escola, la guàrdia civil, els col·legis professionals, les institucions locals i fins i tot la Diputació foren eines al servei de l’espanyolització, entesa com a un procés de castellanització i de subordinació total al poder central, de les illes Balears.
També hi va haver resistències, actives i passives. Molts d’illencs defensaren aferrissadament l’ús de la llengua i el dret civil propi. La Renaixença, en fer del català una llengua de cultura, creava un seriós problema a l’estat nació castellano-espanyol, fins i tot si els renaixentistes illencs, a diferència dels catalans, no volgueren, o no pogueren, polititzar el seu moviment. La creació de Juntes de Govern, en el segle XIX, a partir del 1808, era una prova de l’escassa consolidació de l’Estat Espanyol. També ho varen esser la revolta menorquina del 1810 i les protestes contra les quintes durant el sexenni Democràtic. En certa manera, la manca d’escrúpols dels illencs a l’hora de dedicar-se al contraban, també era un menyspreu envers el poder central.
Ara bé, en els anys quaranta i cinquanta del segle XX, el triomf del procés d’espanyolització semblava total. A més, la televisió i una immigració cada vegada més massiva, castellanitzaren progressivament la societat en els decennis següents.
Però un context internacional propici, amb l’auge dels moviments nacionalistes d’alliberament, i les moltes misèries del règim franquista, permeteren l’aparició d’una mena de Segona Renaixença. A les illes Balears aquest moviment va tenir fites com la creació de l’Obra Cultural Balear (1962), una nova generació d’escriptors en llengua catalana, la catalanització de la revista cultural Lluc (1968), el Primer Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), l’aparició de partits polítics d’àmbit insular i la Diada per l’Autonomia del 29 d’octubre de 1977, entre d’altres.
Aquests precedents expliquen que el migrat Estatut de 1983 tengués, malgrat tot, grans virtuts. Així, proclamà el català com a llengua cooficial i, a més, pròpia de les Illes Balears. També incorporà els consells insulars, creats el 1979 i reconeguts per la Constitució espanyola del 1978, com a institucions autonòmiques. L’Estatut va deixar per més endavant la complicada qüestió de la llei electoral. Però, el 1986 s’aprovà aquesta important llei que ratificà la proporcionalitat corregida entre les diferents illes, que ha resultat esser una solució magnífica i duradora per solucionar les suspicàcies i des-encontres entre les illes. Aliança Popular, partidària a ultrança de la paritat, o sigui de la igualtat entre la suma dels representants elegits per les illes menors i Mallorca, fins i tot presentà un recurs d’inconstitucionalitat, que afortunadament fou desestimat el 1992. A més, l’Estatut del 1983 tenia competències en turisme i ordenació del territori, dos aspectes cabdals a l’hora de decidir el futur de les Illes Balears.
Amb el temps, la migrada autonomia assolida el 1983 es va anar ampliant mitjançant l’assumpció de competències tan importants com l’educació (1992) i la sanitat (1999), si bé varen estar mal dotades econòmicament per l’Estat. Les reformes de l’Estatut d’Autonomia (1994, 1999, 2007) també anaren, en major o menor mesura, en el sentit d’ampliar les competències autonòmiques. S’ha de destacar que el 2007, arran de l’única reforma estatutària que no havia anat precedida d’un pacte estatal bipartidista, s’incorporà el concepte de nacionalitat històrica i la capacitat de promoure la relació amb els territoris que tenen vincles lingüístics i culturals amb les illes Balears. És a dir, amb els Països Catalans, si bé l’Estatut del 2007 evita aquest terme.
A més, s’ha anat aprovant una important legislació en favor de la llengua catalana, amb exemples com la llei de normalització lingüística de 1986 o el decret de mínims a l’ensenyament del 1997; en defensa del medi ambient, amb la llei de protecció i ordenació d’àrees naturals d’especial interès de 1984 o la llei d’ordenació territorial del 2000; per regular el sector del turisme; i per consolidar els consells insulars, amb les lleis de 1994, 2000 i 2022.
Tot aquest desplegament legislatiu, i també administratiu, sens dubte hauria canviat la fesomia de les illes Balears si s’haguera realitat alguns decennis abans. Però diversos factors han contribuït a minimitzar les conseqüències de l’autonomia i, fins i tot, en alguns àmbits clau, el retrocés ha estat evident i sagnant.
El medi ambient ha continuat sota una pressió brutal, amb un procés d’urbanització que sembla infinit. La terciarització econòmica s’ha incrementat fins a extrems delirants en els darrers decennis. A més, entre d’altres fenòmens negatius, podem apuntar la densificació incessant de les ciutats, la decadència i quasi extinció del món rural, l’expansió del turisme a tots els racons de les illes Balears, l’ampliació constant de noves infraestructures i l’encariment desorbitat de l’habitatge. Tot això ha anat acompanyat d’uns processos migratoris tan intensos que han doblat la població total de les illes Balears. Les societats illenques s’han fragmentat i el procés d’aculturació impulsat, amb èxit limitat, per l’Estat Espanyol des del 1715, ha arribat a un punt que posa en perill la identitat històrica dels illencs. La llengua catalana ha retrocedit constantment i ha desaparegut pràcticament d’àmplies zones urbanes. També s’ha produït una progressiva polarització social amb una part important de la població pròxima o sota el llindar de la pobresa. Aquest fenomen conviu amb unes taxes d’atur molt baixes i una persistent economia informal que pal·lien la situació, però no ofereixen solucions duradores per cap dels problemes esmentats.
Les polítiques dirigides pel Govern central, amb poques excepcions, han contribuït a minimitzar la capacitat de l’autonomia per a transformar la societat. Els governs estatals, fossin del color que fos, han presentat recursos d’inconstitucionalitat contra moltes de les lleis emanades del Parlament de les Illes Balears. En alguns casos, s’han mantingut organismes estatals encara que les competències s’hagin transferit a l’autonomia. Hi ha hagut múltiples disposicions que continuaven imposant l’ús del castellà en determinats àmbits. S’han creat nous organismes d’àmbit estatal amb un caràcter inequívocament centralista. En definitiva, una vegada passada la conjuntura de crisi de l’estat (1975-1982), han aparegut mil i una formes de neocentralisme.
A més, el context general de globalització i l’auge de les noves tecnologies, l’anomenat desafiament tecnològic, tampoc no afavoreixen gens els poders públics estatals i encara menys els que alguns anomenen subestatals. Aquestes tecnologies ofereixen molts d’avantatges en múltiples àmbits però tendeixen a suprimir la percepció del temps i de l’espai, de manera que dificulten l’arrelament social i la responsabilitat política. A més fomenten l’anomenada «postveritat», l’auge de notícies falses i la manipulació descarada del passat en un context d’empobriment cultural. La distorsió de la realitat afavoreix autèntiques manipulacions de les masses, que tant afavoreixen que un esport es consideri qüestió de vida o mort o que sigui quasi obligatori comprar molt per Nadal, per posar només dos exemples.
El balanç de quaranta anys d’autonomia és gris, molt gris. És cert que moltes persones i organitzacions així com alguns partits polítics, han lluitat per fer realitat el ple autogovern de les illes Balears. Però queda molt per fer si no volem una nacionalitat balear convertida en una mena de Florida, amb el català com a exotisme, i una massa de treballadors pobres fent feina com a cambrers o jardiners de l´únic sector productiu, el turisme. Simultàniament, una minoria d’estrangers rics i de grans hotelers, sense cap noció de la història i cultura pròpia, posseiran els millors bocins del territori i els mitjans de producció. La dominació nacional, en alguns aspectes veritablement/colonial, i la de classe, com tantes vegades en la història, aniran de la mà i ho capolaran tot al seu pas.
