Eduard Riudavets
És de justícia que comenci aquest escrit, que pretén analitzar els principals trets de la reforma estatutària, tot deixant ben clar que no és la meva intenció fer una narració asèptica del procés. Això ho deix per als historiadors. És llavors una interpretació personal redactada a partir de la meva ideologia menorquinista, sobiranista i d’esquerra, i, sens dubte, de la meva participació activa. M’atindré als fets, però intentaré fer-ne una valoració política que, conseqüentment, serà indestriable de les meves opinions al respecte.
El context
Consider important situar el procés de reforma de l’Estatut en el moment històric que el va fer possible, és l’única forma que ens permet defugir algunes visions interessades i, fins i tot, una espècie de mitologia que s’ha generat sense respondre en absolut a la realitat.
Així que, des de bon principi, he de fer una constatació. La reforma estatutària que culminà el 2007 no va sorgir, ni de bon tros, d’una reivindicació de la societat de les Illes Balears ni de cap mena de demanda popular. Més aviat va ser fruit d’una sèrie de factors externs que confluïren en un determinat moment de la nostra història.
Fixem-nos, llavors, en l’escenari polític d’aquells anys. Les eleccions celebrades el 2003 havien donat al Partit Popular, encapçalat per Jaume Matas, la majoria absoluta al Parlament de les Illes Balears. Així mateix, aquesta formació política havia signat, sense necessitar matemàticament els seus vots, un pacte amb els regionalistes d’Unió Mallorquina que li aportava major comoditat i seguretat en els debats i votacions parlamentàries. A canvi UM havia rebut el govern en solitari del Consell de Mallorca. De fet, només el Consell de Menorca restava en mans de les forces progressistes amb un govern de coalició del PSOE i el PSM-Entesa Nacionalista. La resta de les principals institucions de les Illes Balears estava en mans de la dreta.
Composició del Parlament de les Illes Balears VI legislatura (2003-2007)
| PP-AIPF* | 30 |
| PSOE | 19 |
| PSM-EN | 4 |
| UM | 3 |
| EU-EV | 3 |
| Total | 59 |
*Associació Independent Popular de Formentera
Atenent que només el PSM-Entesa havia fet bandera de la reivindicació de major autogovern per a les Illes Balears, és evident que la correlació de les forces parlamentàries no pressuposava que s’obrís cap mena de procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia.
Com he dit abans, foren factors externs que ho feren possible, així hem d’anar a la campanya electoral per a les eleccions generals espanyoles del 2004. El candidat socialista, José Luís Rodríguez Zapatero, en un míting a Barcelona va fer una promesa, després no complida, tot dient aquelles paraules que ja s’han fet famoses: “Apoyaré la reforma del Estatutoque apruebe el Parlamento de Cataluña”. Assumia llavors el clam popular, sí existent al Principat, reclamant més quotes d’autogovern.
Vet aquí el detonant, aquestes paraules – convertit ja Rodríguez Zapatero en president del Gobierno, després d’haver guanyat les eleccions – es traduirien en una mena d’espiral de reformes que afectaren gairebé tots els Estatuts de les comunitats autònomes. Com ja havia passat amb el cèlebre “café para todos” de la transició, la demanda de Catalunya es va convertir en una mena de cursa per no quedar enrere, fins i tot amb formulacions que vorejaven l’absurd com la coneguda “clàusula Camps”, inclosa en l’Estatut del País Valencià que, en essència, ve a dir que tot el que aconseguís Catalunya, o una altra comunitat, s’havia de considerar que era d’aplicació automàtica a la Comunitat Valenciana.
Les Illes Balears, evidentment, no van quedar fora d’aquesta onada general, i els dos partits majoritaris, PP i PSOE, que fins llavors havien oscil·lat entre el rebuig i la indiferència respecte a l’augment del sostre competencial reflectit a l’Estatut, de la nit al dia es convertiren, per motius diferents, en una mena de partits “balearistes” que reivindicaven la reforma estatutària, per seguidisme de les directrius de la direcció del partit en el cas del PSOE, i amb la intencionalitat, tenyida d’anticatalanisme, de fer entrar en contradiccions al govern de Rodríguez Zapatero, en el cas del PP.
Les primeres passes
A partir d’aquest moment el procés s’accelerà. Així el 7 d’octubre del 2004 se celebra, al Parlament de les Illes Balears, el debat de política general. La reforma estatutària és un dels temes que són debatuts, i en les subsegüents propostes de resolució, tres grups parlamentaris presenten textos que en fan referència. És, si més no, curiós llegir-ne els redactats.
Proposta de resolució del PSM-Entesa Nacionalista: “El Parlament de les Illes Balears acorda constituir una ponència parlamentària per a la reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears”.
Proposta de resolució del PSIB-PSOE: “El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a desistir de la seva intenció de presentar a la cambra un projecte de llei de Reforma de l’Estatut i acorda la creació d’una ponència per tal d’elaborar el text d’aquesta reforma.
Proposta de resolució del Partit Popular: “El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a encapçalar el procediment de reforma de l’Estatut i la revisió del finançament autonòmic mitjançant propostes que tenguin com a objecte principal assolir el màxim consens entre totes les forces polítiques amb representació parlamentària a les Illes Balears. El Govern trametrà al Parlament les seves propostes i les que sorgeixin de la Comissió Assessora d’Experts creada ad hoc per tal d’afavorir el debat i la participació social.
Es pot observar que si bé el PSM-Entesa Nacionalista pretén senzillament que la cambra de representació popular assumeixi la redacció d’una proposta de text, el PP proposa que sigui el govern qui presenti un text al Parlament i el PSIB-PSOE intenta fer descarrilar aquesta pretensió. Finalment, les propostes de resolució del Grup Popular i del Grup PSM-Entesa Nacionalista (amb l’addició de la frase “en el si de la Comissió d’Assumptes Institucionals i Generals”) foren aprovades en sessió plenària.
Perquè en aquells moments el debat ja no se centrava en la possibilitat de la reforma sinó en el procediment a seguir. De fet, uns dies abans del debat de política general, el govern havia constituït una anomenada Comissió Assessora d’Experts (coneguda popularment com a “Comitè de savis”) a imitació de la comissió creada al si de l’Institut d’Estudis Autonòmics de Catalunya, si bé amb una intencionalitat absolutament divergent. Si la comissió catalana tenia com a funció l’aportació d’informes jurídics a la ponència parlamentària, la comissió d’experts creada pel Govern de les Illes Balears es va concebre per aquest com una eina per obviar al màxim la tramitació parlamentària.
Tanmateix, la negativa dels grups de l’oposició a acceptar que el Govern presentés al Parlament un redactat ja elaborat i a participar en el que es considerava una farsa per furtar les potestats del Parlament, i l’aprovació de la proposta de resolució, abans esmentada del PSM-Entesa Nacionalista, van avortar aquesta maniobra.
Pel que fa a la tasca de la Comissió d’Experts, si bé no va tenir el paper que el volia fer jugar el govern, va redactar dos documents amb aportacions de diferents calibres, algunes prou interessants, d’altres força supèrflues, i que aportats a la ponència parlamentària no van ser excessivament tinguts en compte.
La ponència parlamentària
- Composició
La ponència parlamentària d’estudi per a la reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears tenia com a missió la redacció de la proposta articulada i es va constituir el mes de desembre de 2004. Va estar formada per nou diputats i diputades en representació dels diferents grups parlamentaris.
Així, pel Grup Parlamentari Popular foren designats Joan Huguet i Rotger, Guillem Camps i Coll, Joan Font i Rosselló (en poc temps substituït pel diputat formenterer d’AIPF, Josep Mayans i Serra, integrat dins el gup popular) i Miguel Jerez i Juan. Pel Grup Parlamentari Socialista, les designades foren Francina Armengol i Socias i Joana Barceló i Martí. Pel Grup Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista, Eduard Riudavets i Florit. Pel Grup Parlamentari EU-EV, Miquel Rosselló del Rosal i pel Grup Parlamentari Mixt-UM, Miquel Nadal i Buades.
Joan Huguet i Rotger, portaveu del Grup Popular, fou elegit coordinador de la ponència.
Fins aquí he fet, més o menys, una narració de distints fets i situacions que possibilitaren que es posés en marxa el procés de reforma, ara em permetré fer unes consideracions personals que, tot i ser subjectives, crec tenen la seva importància.
Dels nou components de la ponència redactora, quatre eren menorquins, tres mallorquins i els dos restants, un d’Eivissa i l’altre de Formentera. Estic convençut que la majoria de ponents fossin de les anomenades illes menors fou un factor que incidí substancialment en alguns aspectes del redactat.
Per altra banda, l’ambient de les sessions de treball fou en tot moment cordial, establint-se fins i tot una certa complicitat supra-partidista que també va influir en alguns aspectes del resultat final.
En cap moment la ponència va treballar a partir de textos proposats pel govern – més enllà dels documents aportats per la comissió d’experts que ja he esmentat o de les indicacions que es poguessin haver donat als ponents del grup popular- i en conseqüència l’articulat va ser fruit de l’acceptació de les propostes d’un ponent o l’altre.
- Els treballs
No entraré a detallar, tampoc no cal, les moltes sessions de treball, sovint de llarga durada, de la ponència redactora durant els molts mesos que va estar en funcionament. Si més no, potser és interessant conèixer la mecànica que es va seguir. Així, tot partint del text estatutari vigent, s’anaven aportant textos que modificaven, més o menys, cada un dels capítols o se suggeria crear-ne de nous. Cada proposta es debatia a fons, sorgien possibles alternatives, s’aparcaven els punts en què no hi havia acord, etc.
Tampoc cal assenyalar fil per randa cada una de les aportacions, sinó més aviat assenyalar els grans temes que provocaren més debat i sobre els quals l’acord fou més difícil o simplement impossible. També consider rellevant comentar que, des de bon principi, es feren paleses dues posicions força diferenciades que, com es veurà, es manifestaren clarament en el debat i votació ja en el plenari del Parlament: per una part el Partit Popular i per l’altra el PSM-Entesa Nacionalista i EU-EV. El PSOE va mantenir unes tesis més fermes en alguns aspectes i més acomodatícies en altres. La presència d’UM fou purament testimonial, i sovint ni això, amb una escassíssima participació i nul·la presentació de propostes.
- Els grans temes
No és massa agosarat afirmar que, bàsicament, varen ser quatre els temes que suposaren més discrepàncies i, en conseqüència, més debat, més quantitat de documents i més hores de treball:
- El tractament de la llengua catalana
- El sistema de finançament
- La carta de drets i deures
- Els Consells Insulars
D’aquests quatre temes en sorgiren derivades de gran transcendència (Consell de Formentera, separació de les llistes electorals de consells i parlament, la figura del decret llei, la insularitat, etc)
En una dinàmica paral·lela, però ben segur no tan transcendent, també hi hagué altres temes que foren debatuts amb una certa intensitat, com ara el de la inclusió d’un article que possibilités la creació d’una policia autonòmica.
Curiosament, tenint en compte les tesis que avui defensen els partits de la dreta, la definició de les Illes Balears com a “nacionalitat històrica” no va ser objecte de grans debats. Precisament va ser el Partit Popular qui ho va defensar més aferrissadament perquè, en el meu entendre, pretenia demostrar una mena d’emulació respecte a l’Estatut de Catalunya. Des del PSM-Entesa Nacionalista es va intentar clarificar, sense èxit, aquest enunciat amb un redactat –un de similar es va proposar per al preàmbul- que deixava clar que no es podia parlar d’un “poble balear” sinó que cada illa tenia la seva pròpia identitat i història, de forma i manera que el concepte de “nacionalitat” només era entenedor si era concebut com la suma voluntària de pobles diferents.
La llengua catalana a l’Estatut.-
Sense cap mena de dubte aquest va ser el punt que més dissensió va crear. Recordem què en diu el text de l’Estatut, que no va ser modificat en la reforma de 2007:
Article 4. La llengua pròpia
1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, té, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.
2. Totes les persones tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no pot ser discriminat per causa de l’idioma.
3. Les institucions de les Illes Balears han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes, han de prendre les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i han de crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.
Des del PSM-Entesa Nacionalista, tot atenent a la situació de regressió de la llengua catalana, es va intentar que s’avancés en la normalització lingüística incloent en l’articulat que els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears “tenien el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. Amb el benentès que això no suposava altra cosa que assegurar que el requisit del coneixement de la llengua catalana seria necessari per accedir a la funció pública i que ningú podria ser discriminat pel fet d’emprar la llengua catalana en qualsevol indret de les Illes Balears. És el que el professor Bartomeu Colom, membre de la comissió d’experts, va definir com a presumpció iuris tantum de coneixement.
El grup EU-EV se sumà a aquesta proposta, i inicialment també ho feu el grup socialista si bé en la tramitació parlamentària es va desdir d’aquest suport. El grup popular s’hi oposà, més aviat tímidament en els treballs de la ponència redactora, que no són públics, i després amb ferotgia.
Si més no, el tema de la llengua no va quedar circumscrit a l’article específic de l’Estatut. Tant EU-EV com PSM-Entesa Nacionalista proposaren incloure, dins la carta de drets i deures, una sèrie de punts referits als drets lingüístics, així com d’altres referits als mitjans de comunicació, que tampoc prosperaren.
Per altra part, el Partit Popular, en el meu parer com una eina de pressió o d’amenaça, va proposar incorporar al text estatutari –i així ho va fer valent-se de la seva majoria- una referència explícita a les modalitats lingüístiques de les Illes Balears. Aquesta referència, malgrat que s’aconseguí introduir la coda “sense perjudici de la unitat de la llengua”, ja ha estat utilitzada com a empara per a portar a terme polítiques de secessionisme lingüístic durant el govern Bauzà.
Més endavant tornarem al tema de la llengua perquè en etapes posteriors fou un dels elements més demagògicament presents als mitjans de comunicació.
El sistema de finançament.-
Vet aquí un altre dels temes recurrents en la política de les Illes Balears. En la ponència redactora tots els representants dels grups parlamentaris coincidiren en el fet que era necessari modificar el sistema de finançament. Les argumentacions eren diferents, però hi hagué un cert consens que calia, com a mínim, introduir en l’Estatut articulat que millorés la situació.
El problema arribà quan s’entrà en les concrecions. Així el PSM-Entesa Nacionalista proposà incloure un capítol sencer que sota el nom de Pacte Econòmic de les Illes Balears introduïa un sistema de concert econòmic, similar al del País Basc i Navarra, que, tot mantenint un fons de solidaritat, permetés que la recaptació es fes des de les Illes Balears tot transferint a l’Estat les quantitats acordades per a serveis estatals comuns i per a solidaritats amb altres comunitats autònomes. Aquesta proposta va rebre el suport d’EU-EV i el rebuig de PP i PSOE, el grup mixt-UM no es definí a favor fins no estar ja avançada la tramitació parlamentària.
Aquest va ser un dels temes que no es tancaren en el marc de la ponència redactora. Malgrat rebutjar-se la proposta del Pacte Econòmic, ni PSOE ni PP oferiren alternatives. Més endavant cercaren una fórmula consensuada, les “inversions estatutàries” que s’estableixen en la disposició transitòria novena, que ha demostrat ser absolutament ineficaç per posar fi a l’espoli fiscal que pateixen les Illes Balears, i el Règim Especial Insular que, a la disposició addicional sisena, es fixava com una mena de desideratum que, ara quinze anys després només s’ha concretat recentment i, al meu entendre, massa parcialment.
La carta de drets i deures.-
Aquest és el nom que popularment va rebre la proposta d’incloure dins l’Estatut un nou capítol que llistés els drets que tenia la ciutadania, així com els deures. Cal dir que el grup EU-EV va ser especialment actiu en aquest tema. Tanmateix, també el grup socialista i el grup PSM-Entesa Nacionalista presentaren les seves propostes de redactat.
El grup popular s’hi oposà frontalment, fins que, en un moment donat, la vicepresidenta Rosa Estaràs –ja en les acaballes de la tasca de la ponència redactora- va fer arribar una proposta força descafeïnada que és la que finalment quedà incorporada a l’Estatut.
Els Consells Insulars.-
Possiblement aquest és el tema en què la ponència redactora esmerçà més esforços i on s’arribà a major quotes d’acord. De fet, estic convençut –i això és una apreciació ben personal- que la presència de quatre menorquins a la ponència va ser clau per aconseguir un articulat més o menys satisfactori. De fet, en el meu parer, és precisament en aquest capítol on els avanços respecte al model anterior foren més profunds i significatius.
Per no ser excessivament prolix em centraré exclusivament en els aspectes fonamentals que són els que permeteren capgirar la concepció que fins llavors havia impregnat l’Estatut:
- El reconeixement dels Consells Insulars com a institucions autonòmiques.
Fins a aquesta reforma els Consells tenien la consideració d’ens locals, en el nou text –sense perdre aquesta condició- passaven a ser institucions de la comunitat autònoma al mateix nivell que el Parlament, el Govern i la presidència.
Aquest important canvi en l’arquitectura institucional de les Illes Balears va ser assumida unànimement.
- Les competències pròpies. Aquest és un dels temes cabdals, en parer meu, de la reforma de l’Estatut. Si bé la definició és ambigua, ha permès fixar el marc de gestió dels Consells Insulars. No hem de defugir, però, que aquest concepte és ambigu, és susceptible d’interpretació. Dins la ponència redactora es va considerar que s’havia d’entendre aquest concepte de “competències pròpies” com a “competències exclusives”. Això va suposar que el text estatutari es farcís de cauteles, com per exemple l’article 72.3 que establia el principi que el Govern de les Illes Balears havia d’exercir la coordinació de l’activitat dels Consells Insulars “en tot allò que pugui afectar la comunitat autònoma”.
Si més no, el debat més intens no es va centrar en si els Consells havien o no de tenir competències pròpies, de qualque manera això es va assumir per totes les forces polítiques amb una certa facilitat. La dissensió més acusada va venir, inesperadament, a l’hora de tractar la funció executiva de competències, és a dir sobre si s’havia de deixar oberta la porta a què els Consells poguessin assumir altres competències més enllà de les que se’ls hi atribuïen com a pròpies. La posició inicial del Grup Popular era eliminar aquesta possibilitat, això hauria tingut la conseqüència de barrar al pas a què els Consells poguessin augmentar les seves quotes d’autogovern. Des del PSM-Entesa Nacionalista, a partir de la seva concepció històrica que la comunitat autònoma havia d’haver-se bastit a partir d’uns Consells Insulars forts, l’oposició a la proposta del Partit Popular va ser dura i frontal.
Finalment, el Grup Popular va acceptar que “Els consells insulars, a més de les competències que els són pròpies, podran assumir dins el seu àmbit territorial la funció executiva i la gestió…” d’una sèrie de matèries tan importants com ara, entre d’altres, sanitat i educació.
Com a contrapartida, es va incloure l’anomenada clàusula de tancament que especificava que no són transferibles als Consells insulars les competències que “per la seva pròpia naturalesa tinguin un caràcter suprainsular, que incideixin sobre l’ordenació i la planificació de l’activitat econòmica general a l’àmbit autonòmic o aquelles competències l’exercici de les quals exigeixi l’obligació de vetllar per l’equilibri o la cohesió territorial entre les diferents illes”. És obvi que aquest redactat és força interpretable i si es fa des d’una visió restrictiva, pot impedir o limitar l’abast de les transferències executives. Això no obstant, resta en peu la possibilitat que la gestió de les principals matèries de govern pugui ser assumida pels Consells Insulars.
- La potestat reglamentària. La introducció, en el text de l’Estatut reformat, que “en les competències que són atribuïdes com a pròpies als consells insulars, aquests exerceixen la potestat reglamentària”, és a dir que els pertoca desenvolupar reglamentàriament la legislació aprovada al Parlament, no va ser motiu de gaire debat. Tots els grups polítics ho assumiren sense reticències, entre altres coses perquè en l’acte del Dia de les Illes Balears celebrat el 2005, al Teatre Principal de Maó, el mateix president Matas havia anunciat aquesta proposta, la qual cosa va fer que el Grup Popular no hi plantegés reticències.
Una altra cosa és el recorregut que ha tingut aquesta prerrogativa, massa vegades ha estat vulnerada des del mateix Govern de les Illes Balears, sovint amb el tripijoc d’introduir en els textos legislatius fins al darrer detall d’allò que han de contemplar els reglaments d’aplicació posteriors.
- Diputats i consellers. El text estatutari aprovat el 1983 establia la doble condició de Consellers dels consells insulars i de diputats. És a dir, a les eleccions autonòmiques els diputats escollits eren alhora consellers dels seus respectius consells. El pas dels anys, amb l’increment competencial, va demostrar que aquesta fórmula era una trava tant pel funcionament del Parlament com per a la bona gestió dels Consells. De fet, la reforma de l’estatut del 1999 ja pretenia solucionar aquesta problemàtica, però ho feu amb un complicat i estrany sistema d’incompatibilitats i renúncies que permetia que, més o menys, el cinquanta per cent dels electes fossin exclusivament diputats. Amb la reforma del 2007 a la fi es va establir l’elecció separada per a Consells i Parlament, sense fixar, però, la incompatibilitat entre aquestes dues responsabilitats polítiques.
Aquest indubtable avanç va tenir un preu a pagar i, després, conseqüències indesitjables que gairebé varen fer naufragar tot el procés de reforma. De les conseqüències ja en parlaré més endavant, però, atenent que inicialment el Grup Popular s’oposava a la separació de llistes electorals, la seva exigència a canvi d’acceptar-ho fou la inclusió de la potestat del Govern per emetre decrets-llei. En aquells moments el Partit Popular estava més que convençut que a les següents eleccions revalidaria la majoria absoluta, vet aquí el motiu d’aquesta exigència i de les reticències dels grups de l’oposició. Si més no, finalment s’acceptà i la separació electoral de Consells i Parlament fou una realitat. Pel que fa al decret-llei s’ha comprovat que governs de distint color polític l’han fet servir a bastament, fins i tot en excés.
Podria estendre’m més sobre aquesta temàtica, apuntar per exemple que a l’Estatut també s’incorporà el mandat de tramitació de la Llei de Consells i de la Llei de finançament dels Consells, però consider que no cal.
Si més no, hi va haver unes derivades que tingueren gran importància en els debats pel contingut en si mateix o pel que suposaven:
- La insularitat. Aquest concepte, present a la Constitució Espanyola, no va ser motiu de dissensió, i de fet, d’una manera o altra ja estava reconegut en els textos anteriors. El motiu de controvèrsia –que ara sembla menor- va ser la preeminència que el Grup Popular volia donar-li, com al final va ser, dins l’articulat. Fou un intent no gaire dissimulat de fer bandera de la insularitat en contraposició als trets identitaris que s’assumien des de l’àmbit progressista (llengua, cultura…). Així fins i tot el concepte d’insularitat és recollit a l’Estatut a l’article 3r, tot just abans del dedicat a la llengua pròpia, i no com a un element a compensar des d’un punt de vista econòmico-financer, sinó com a “fet diferencial i mereixedor de protecció especial”.
- El Consell Insular de Formentera. La proposta de crear el Consell de Formentera va sorgir del Grup Popular amb una intencionalitat inicialment negada de modificar la composició parlamentària que, com després veurem, va gairebé suposar el naufragi del procés de reforma.
Si més no, la creació d’aquest quart Consell insular, després d’haver fet les consultes jurídiques necessàries sobre la compatibilitat de què una mateixa institució fos alhora Consell i Ajuntament, fou acceptat per tots els ponents.
Arribats a aquest punt, quan ja s’havia revisat la major part de l’articulat, amb acords en alguns aspectes i amb desacord en altres (on hi havia distintes propostes sobre la taula) el treball de la ponència redactora va finalitzar abruptament. Enmig d’una de les sessions nocturnes, i després de rebre unes trucades, el coordinador i representant del Grup Popular anuncià que per la seva part el text ja podia ser enregistrat perquè comencés la tramitació parlamentària. Això suposava que el text incorporava les parts on hi havia acord i a la resta s’havia d’acceptar la versió del Partit Popular. L’ultimàtum va ser ferotge: ensoldemà matí es portaria el text a registre, si els altres grups no volien assumir-lo, el Grup Popular l’enregistraria en solitari.
Davant aquesta situació, els ponents de la resta de grups –a excepció del grup mixt-UM que era absent- valoraren la possibilitat de presentar el seu propi projecte conjunt. Finalment, però, el Grup Socialista es plegà a l’exigència del Grup Popular.
L’endemà el projecte reforma de l’Estatut d’Autonomia era registrat amb les signatures del Grup Popular, Grup Socialista i Grup Mixt-UM.
Les reunions posteriors
Abans d’entrar a comentar la tramitació parlamentària vull fer un parèntesi per exposar una sèrie de reunions que podem parlar d’oficioses que pretenien, en parer meu, l’objectiu, mai explicitat, però bastant evident, d’aconseguir que el text de la reforma fos aprovat per unanimitat i presentat així al Congreso de los Diputados ad majorem gloria de Jaume Matas.
- Les reunions amb Jaume Matas.
Dues vegades em vaig reunir, al Consolat de Mar, amb Jaume Matas. En una d’elles, en què hi vaig anar amb Pere Sampol, portaveu del grup parlamentari, va explicitar el seu desig que el projecte de reforma de l’Estatut fos aprovat per unanimitat. Si més no, també va deixar clara la seva nul·la voluntat de fer cap canvi en l’articulat pel que fa a la llengua catalana. Va ser força clar: “De cap manera. Mirau el que s’ha muntat amb la decisió d’en Pere Rotger”. Es referia a la incorporació del domini .cat que el president del Parlament havia autoritzat per a la web i altres àmbits telemàtics d’aquesta institució, i que havia provocat força enrenou entre la dreta més gonellista.
D’aquestes reunions no se’n va treure res de profit.
- Les reunions a la seu de la vicepresidència del govern.
En el temps intermedi entre la finalització forçada dels treballs de la ponència redactora i l’inici del procés parlamentari per al debat i aprovació del projecte de reforma, la llavors vicepresidenta del Govern de les Illes Balears, Rosa Estaràs, va convocar tres o quatre reunions on hi assistiren les formacions polítiques amb representació parlamentària. A aquestes reunions hi participaven, a més de diputats, representants orgànics dels partits polítics. Hem de tenir en compte que paral·lelament representants del PP i el PSOE negociaven pel seu compte a fi que el text resultant els hi fos còmode. Així que en aquestes reunions no s’avança gaire en cap aspecte significatiu, però el Partit Popular llançà l’exigència que va estar a punt d’enfonsar tot el procés.
Així, el Partit Popular va explicitar la veritable motivació que hi havia darrere la proposta de creació del Consell Insular de Formentera: la modificació de la composició parlamentària, de forma i manera que Eivissa elegís tretze diputats. La separació de la condició de diputat i conseller ho feia, així mateix, possible. Aleshores, les Pitiüses en conjunt elegirien catorze diputats (13+1) en lloc de tretze. Tot i que aquesta proposta podia tenir la seva lògica (criteris poblacionals) responia a un càlcul electoral. Suposava l’augment d’un diputat (de 59 a 60) en el Parlament de les Illes Balears, i atenent a què les majories, a moltes legislatures, s’han conformat amb un sol vot de diferència, el Partit Popular – tenint en compte el seu arrelament a l’illa d’Eivissa- feia els comptes de blindar així la seva majoria absoluta en legislatures posteriors. La resta de grups parlamentaris s’oposaren frontalment a aquesta pretensió. Durant uns dies semblà que la reforma estatutària no prosperaria.
Finalment, i veient que es quedava sol, el Partit Popular va haver de cedir. Així la composició del Parlament seguia sense fixar-se en l’Estatut i es continuava remetent a una posterior llei electoral, si bé aquesta hauria de ser aprovada per una majoria qualificada de dos terços, en lloc de la simple majoria absoluta que es requeria fins al moment. S’evitava que el Partit Popular, com ja havia fet en una ocasió anterior –augmentant el percentatge de vots per obtenir representació- pogués modificar-la en solitari d’acord amb les seves conveniències.
La tramitació parlamentària
La primera consideració a fer és que la tramitació parlamentària es va fer a velocitat de creuer. Fixem-nos en les dates;
| Plenari debat de presa en consideració | 9/05/2006 |
| Constitució ponència | 30/05/2006 |
| Debat en comissió | 8/06/2006 |
| Plenari d’aprovació | 13/06/2006 |
És obvi que aquesta rapidesa extrema va suposar un gran esforç per als grups parlamentaris crítics (PSM-Entesa Nacionalista i EU-EV) a l’hora de presentar esmenes, preparar debats, etc.
Així mateix, feia evident que hi havia un acord, entre PP i PSOE, sobre les grans línies de la reforma estatutària que incloïa una tramitació ràpida que impedís que el debat es traslladés a la societat.
De fet, malgrat les esmenes que es presentaren a la majoria dels capítols, el ressò dels debats parlamentaris va ser escàs, en molts casos inexistent. I si bé els debats a plenari foren interessants, no van servir perquè es fes cap canvi significatiu. Potser l’única temàtica que va aixecar una certa polseguera, almenys mediàtica, va ser la referida a la qüestió de la llengua. Si més no, tota la polèmica no va ser altra cosa que una operació del Partit Popular per pressionar al PSOE que va veure’s forçat a declarar, des de la tribuna del Parlament, que mai havien estat a favor d’incloure el “deure” de conèixer la llengua catalana en el text. Des del PSM-Entesa Nacionalista, es va proposar in extremis una transacció amb un redactat poc explícit per intentar avançar en drets lingüístics: “La llengua catalana, en el seu caràcter d’idioma oficial, tindrà a tots els efectes, a l’àmbit territorial de les Illes Balears, la mateixa consideració que la llengua castellana”. Tot i que el redactat pot semblar ingenu, era l’últim intent de què la llengua catalana no estès, legalment, en desavantatge respecte al castellà. Ni així va prosperar.
Finalment, el 13 de juny del 2006, es va aprovar el projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia amb els vots a favor del PP, PSOE i UM, i amb els vots en contra de PSM-Entesa Nacionalista i EU-EV.
Del procés posterior, ja al Parlament espanyol, no en parlaré. No hi vaig participar.
Una reflexió final
En parer meu, la valoració de la reforma estatutària del 2007 pot ser moderadament positiva. Si bé no es va avançar tot el que hauria desitjat, també és cert que, atesa la correlació de forces que existia en aquella legislatura, es va aconseguir més del que inicialment es podria haver pensat.
En aquest escrit no he pretès ser exhaustiu, hi ha molts punts que ni tan sols he esmentat, m’he centrat en els aspectes que generaren major debat o que, en la meva modesta opinió, tenen més transcendència. He preferit posar l’accent en els temes que consider, políticament, més importants.
Tanmateix, no he pretès altra cosa que reflectir el que va ser el procés de reforma a partir del que vaig viure en primera persona. Esper, ni que sigui en part, haver-ho assolit.
