Un món en transformació
Les murades, que havien estat la protecció de la ciutat, ara refrenaven el seu creixement. Limitada dins el perímetre de les murades bategava Palma, la població de la qual s’incrementava sense parar. La capital de Mallorca començava a tenir problemes a l’hora d’albergar les nombroses fàbriques que s’anaven creant. La ciutat s’obria a la modernitat, a Europa, a les noves corrents socials, polítiques i higienistes. L’any 1885 l’enginyer Eusebi Estada publicà el llibre La Ciudad de Palma on recollia el sentiment de la majoria de la població: perquè Palma progressàs les murades s’havien d’enderrocar i la ciutat s’havia d’expandir ocupant les zones perifèriques.
De Catalunya, en ple procés industrial, arribaren les primeres notícies d’intents d’organització obrera. Les estructures polítiques, econòmiques i socials que estaven sorgint nodrien noves idees- de la mà dels anomenats socialistes utòpics- que parlaven de la cooperació i el suport mutu entre els membres de la nova classe emergent, la classe obrera. Davant la injustícia social calia organitzar-se. Per superar les condicions d’iniquitat s’oferien distintes eines: cooperatives (d’estalvi, crèdit, consum, producció), caixes de resistència i mutualitats
El raval de Santa Catalina
L’any 1882 al barri de Santa Catalina hi habitaven 6000 persones. Aquesta xifra d’habitants ja superava amb escreix la de molts de pobles de Mallorca de l’època.
La població no aturava d’augmentar al mateix temps que les fàbriques s’establien al barri conformant aquest triangle (gent de la mar, comerciants i obrers) tan definidor, tan característic de la barriada. La manca de mà d’obra va provocar una aportació poblacional principalment dels pobles del Ponent de Mallorca, amb els que Santa Catalina tenia i té lligams familiars, econòmics i històrics.
Els cataliners i catalineres vivien en cases de molt mala qualitat, amuntegats, i amb unes condicions higièniques pèssimes. I això va perviure en el temps fins al punt que a la dècada de 1980 encara hi havia cases sense aigua corrent. El barri un focus d’epidèmies freqüents: rosa (1882), diftèria (1891). El tifus i el xarampió s’havien establert a la barriada de manera crònica. La presència de les fàbriques, la zona era realment el polígon industrial de Palma, també incidia en la salut dels habitants (contaminació, accidents laborals) fins al punt que la segona seu que la Creu Roja va establir a Mallorca després de Palma fou la de Santa Catalina.
El Raval presentava tota una sèrie de necessitats escolars, sanitàries, socials, recreatives, etc; que l’Ajuntament no arribava a cobrir. Aquest fet significà, dins l’ecosistema de lligams professionals, familiars i de veïnatge, que els cataliners i les catalineres, amb el suport de la força que donava la cohesió social existent, s’acostumessin a cercar solucions als problemes del barri per ells mateixos, impulsant la societat civil entitats que cobrissin les necessitats de la població. L’associacionisme esdevingué una eina molt important per vertebrar la vida social de Santa Catalina.
El Montepio del Arrabal
El febrer del 1894 un grup de persones es reuniren al Cafè de Can Ripoll per crear una una nova associació, concretament una societat de socors mutus: El Montepio de l’Arraval. Què significava que el Montepio fos una societat de Socors Mutus? L’eina principal de les societats de socors mutus era la solidaritat entre els seus associats i d’autodefensa. Les accions de la societat depenien de la responsabilitat del soci amb els compromisos adquirits. Per això, eren societats democràtiques on els càrrecs només eren representatius de les decisions presses en les assemblees generals. Els socis estaven acostumats a dirigir-se a la Junta Directiva o al President per fer demandes sobre el dia a dia de la societat. Normalment, les societats de socors mutus estaven desvinculades de cap influència política o religiosa. De fet, fins a la seva desaparició el 2017 el Montepio de l’Arraval era l’entitat laica més antiga de Palma. S’ha de destacar que aquestes entitats sorgien directament de la classe obrera sense cap suport més que la de les quotes dels mateixos socis.
El Montepio naixia per donar una cobertura assistencial metge en un moment en què la Seguretat Social no existia i el benestar dels ciutadans depenia dels seus propis ingressos. Per a anivellar aquesta injustícia el Montepio oferia als seus socis els serveis metges i la possibilitat de cobrar una baixa per malaltia. Aviat va completar aquests serveis amb la possibilitat d’adquirir medicaments a un preu assequible- moltes vegades eren els mateixos farmacèutics que animats per pel nombre de socis oferien descomptes- i la possibilitat de sepultura al cementeri per als socis. Aviat la societat comptà amb el seu primer metge que donaria cobertura als socis.
Tot i que la data de fundació és el febrer del 1897 hi devia d’haver dubtes de la seva viabilitat. Al barri ja n’hi havia altres entitats de socors mutus (entre d’altres, La Recreativa, 1891; Mar y Tierra, 1898; La Unión, 1887; Montepio Mallorquin, 1892; La Marina, 1887). Pel motiu que fos, el Montepio no registrà els seus estatuts en el Govern Civil fins el 2 d’agost del 1899. La vida associativa del Montepio pivotava entorn dos òrgans de govern: la Junta Directiva i les Juntes o Assemblees Generals Ordinàries i les Extraordinàries. La Junta Directiva marcava el dia a dia de l’associació i estava dividida en distintes comissions, a vegades integrades per altres socis, com la d’admissió de socis, la comissió de sepultura, la comissió de festes, la comissió de socis accidentats, la comissió de Càtedra i la de l’Orfeó. També hi va haver comissions ocasionals per diversos fets puntuals dins la vida de la societat com la comissió per negociar el lloguer o la comissió per al canvi de local, entre d’altres.
Cap de les decisions de la Junta es fonamentava en l’opinió d’un directiu sense tenir en compte els resultats de les indagacions de les comissions. De fet, només va haver-hi en els més cent anys d’història de l’entitat un conflicte greu entre president i junta directiva. I fou la el que hi va haver entre entre el president Constantino Sánchez i la resta de directius el l’any 1920, tal com quedà reflectit en l’acta del 10 de juliol del 1920. S’hi recrimava al president el fet de prendre decisions i fer gestions en nom de la societat sense comptar amb els socis. La reunió es tensà fins al punt que El presidente se levanta y se va del local sin levantar la sesión. El vocal Marimon comentà, com escriví el secretari, que esto demuestra tener a los compañeros por unos borregos y que aunque sean obreros saben la parte que les corresponde.
La finalitat de la societat era el subsidi, en cas de malaltia, i això suposava no tan sols mantenir un control estricte dels comptes del Montepio sinó també evitar la picaresca per part d’alguns socis. Un testimoni d’aquesta picaresca: Don Jaime Caubet exposa a la Directiva que cuando fue el domingo pasado en compañía del senor Ferrer a visitar el socio Don Guillermo S. de la calle de Aníbal y no estando éste en su casa por hallarse en un café de enfrente (…)Don Miguel Araque manifiesta que el pasado domingo vio a altas horas de la noche al socio Pedro Q. que estaba dado de baja por hallarse en el hospital para hacerle una operación de hernia y se acuerda enviarle un oficio participándole que se le da de alta desde el mismo día que fue visto por el señor Araque”. Cada setmana eren nomenats per la Junta Directiva dos vocals visitadors que eren els encarregats de visitar als malalts per assegurar-se que respectaven la baixa i que rebien atenció mèdica- i un director de setmana que era l’encarregat de prendre decisions respecte a possibles infraccions, sancions o peticions dels socis. Les funcions de control que cada setmana exercien els directius eren realitzades de forma altruista tal com va quedar reflectit en una de les actes de la societat el 1929 los vocales no cobran y basta su palabra para que se les de crédito.
A més de la funció assistencial, amb la Comissió esportiva (1919- 1923) i la Comissió de festes (1919) s’inaugurà la faceta recreativa. Era una evolució natural. Els socis acudien al local social a llegir el diari, fer un cafè i aviat, com a moltes altres bandes, sorgí la necessitat recreativa. La Comissió esportiva, que segurament s’encarregava de gestionar un equip de futbol, va portar una vida erràtica i va estar a punt de ser clausurada moltes vegades. Tindria una curta revifalla de dos anys el 1947. En canvi, la Comissió de festes sí que tengué molt d’èxit i assumí l’organització de vetllades de ball, les festes de Carnestoltes, etc). Les festes eren molt populars i hi havia qui feia servir la picaresca per poder-hi participar: el soci R. J. deixava el carnet al seu nebot el qual hi aferrava la seva foto, o, un soci donat de baixa des del 1932, que encara emprava el carnet per entrar de franc a les vetllades. Els dos exemples són del 1936.
La Guerra Civil suposà una ruptura en la dinàmica i rutina de la societat. La difícil normalització de les relacions de l’entitat, amb fama de republicana, i les noves autoritats franquistes no facilitaren el bon funcionament. De fet, fins que la victòria del bàndol rebel no va ser evident la junta, l’onze de marc del 1939, no decidí posar un retrat del Caudillo en el local. Durant els primers anys del règim dictatorial l’entitat tengué una topada greu quan fou tancada el 1941 per ordre governativa arran d’una denúncia de greus immoralitats registrades en les vetllades de ball. De rerefons hi havia la sospita que aquests balls eren utilitzats per recaptar doblers per als presos. De fet, el Montepio era una de les poques associacions, per no dir l’única, que admetia com a socis i donava aixopluc a coneguts esquerrans. Per exemple, el vicepresident de la Comissió de festes era un reconegut i compromès republicà, el músic Jaume Dalmau. El Montepio va romandre tancat del 30 d’abril del 1941 fins al 21 de setembre del 1942.
La nova llei de seguretat social que obligava a tot treballador a tenir una assegurança feia que societats com la del Montepio tenien poca funció a complir. L’any 1950, la societat deixà de tenir metges. El nivell de socis davallà dràsticament i la Junta no veié una altra sortida per fer front als deutes contrets que llogar el local per a instal·lar jocs de sala i per a la celebració de banquets (noces, comunions, aniversaris). Entre 1965 i 1980 l’existència del Montepio era quasi nominal. No es realitzaven juntes ni hi havia una vida social llevat de la recreativa allunyada de l’objectiu original.
El 1980 dimití, després d’haver estat el cap de la societat trenta anys Gabriel Ferrer. La nova Junta Directiva va convidar als joves a participar dins els òrgans de govern. Lentament el Montepio inicià una recuperació. Encarà el seu centenari el 1994 amb una relativa tranquil·litat. Durant la celebració dels cent anys es descobrí un monòlit en l’esplanada davant del local on fou fundada l’entitat. Encara avui el local, que és una sala de joc, conserva el nom d’Antic Ripoll. Un moment agre d’aquestes celebracions fou l’oposició d’un grup de veïnats a que un tram del carrer de la Fàbrica fos batejat amb el nom del Montepio del Arraval, proposta que sorgí de l’Ajuntament de Palma.
En un intent d’adaptar-s’hi als nous temps es va transformar en l’Associació Cultural Arrabal de Santa Catalina. Al local de l’associació hi tenien lloc tallers, classes de ball i assajos musicals.
El Montepio, durant aquesta darrera etapa, tenguè dos enemics aferrissats que les respectives juntes directives intentaren combatre de la millor manera possible. Un, el ja mencionat relleu generacional. Els socis envellien i els possibles nous membres no entenien la necessitat o l’avantatge que comportava pertànyer a la societat. L’altre era l’econòmic, concretament el lloguer del local, que va dur al Montepio a enfrontar-se amb la propietat diverses vegades. El bon tarannà inicial de la família propietària cap a l’entitat va anar desapareixent al llarg de les dècades. El 2012 aquesta situació desembocaria amb la pèrdua del local històric i el trasllat al carrer Caro.
El 17 de novembre del 2017, sota la presidència de Llorenç Sabater, s’obrí per darrera vegada el llibre d’actes del Montepio per acordar la dissolució de la societat. Deixà així d’existir una entitat que per a molts encarnava el tarannà popular, progressista i obert de Santa Catalina.
