24 de febrer de 1937 – 24 de febrer de 2020 Emili Darder, Alexandre Jaume Rosselló, Antoni Mateu Ferrer i Antoni Maria Ques
Parlen les dones:
Ben pocs s’aturen
A escoltar aquestes veus…
Versos de Montserrat Abelló
Avui aquest manifest, vol ser un homenatge a les dones properes als homes que cada any recordam aquí. I també unes línies pel que signifiquen per les dones els assassinats i crims que anomenam “guerra”, ja que el patriarcat fa que els seus patiments i les seves necessitats siguin més desconeguts per a la societat.
També voldria assenyalar dos punts, però just per intentar pensar-hi després de l’acte:
1) Que avui que parlen de dones i escoltarem a dones, sigui un moment per reivindicar el que és quotidià, el que és íntim que vol dir proximitat, el que s’anomena privat. Estar atentes a altres patiments menys espectaculars però no menys devastadors. Intentar entrar en les seves experiències interiors, demanar-nos com foren les vides d’aquestes dones, els seus sentiments, el seu dia a dia, com acompanyaven i cuidaven.
2) I segon, saber perquè commemoram dies com el d’avui. Ens podem emocionar durant aquest acte, però, i després? Sabem perfectament que només recordant no es garanteix la no repetició. He llegit, i és ben cert, que la commemoració té un sentit sempre que interpel·li el present: saber què feren les persones que recordam, per saber com resistir avui.
Sobre les dones i les guerres, tot es resumeix en una frase de la premi Nobel de Literatura de 2015, Svetlana Aleksievitx al seu llibre “La guerra no té cara de dona”… : «La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.»
Les conseqüències de les guerres, en el cas de les dones es veuen agreujades perquè majoritàriament elles s’han dedicat en primer terme a pensar en els altres més que no pas en elles mateixes. Cynthia Cockburn, una acadèmica britànica, feminista i activista per la pau, parlant del cas de Bòsnia, explica que alguns dels traumes psicològics més importants són els relatius a la incertesa: no saber què passarà, l’angoixa de ser conscient que és impossible tornar al passat, l’ansietat per no saber res de persones estimades i els greus sentiments de culpa pels familiars morts o desapareguts. Per altra banda, les dones també presenten les seves pròpies ferides, que els hi són pròpies i específiques.
I a la postguerra, les dones pateixen en dos sentits. Per una banda, surt el patiment de les experiències viscudes a la guerra, sobretot en forma de seqüeles físiques i psicològiques; per l’altra, com a vençudes, són víctimes de la nova estructura social i de les relacions de poder instaurades amb la postguerra, a més d’una creixent marginació amb relació als recursos econòmics i a la capacitat política.
Parlem ara de 4 dones;
1a. Sra. Miquela Rovira Sellarés (1899-1993), esposa del batle Emili Darder Cánaves, qualificada per Carme Vidal Jaume com “una dona positiva i optimista”.
Tenia 38 anys.
A una entrevista que li va fer Llorenç Capellà el desembre del 86, conta com va procurar millorar les seves condicions de vida quan traslladaren el seu home a l’hospital, “No tenia bo amb ningú, però subornava els carcellers. Als guàrdies de seguretat, als policies secrets. De tant en tant els donava un duro i fins i tot el cuiner procurava aviciar-lo amb el menjar. Just el vaig poder veure dues vegades, únicament. S’imagina? El dissabte de Nadal i el dia abans d’afusellar-lo. Hi anàrem la senyora àvia, la filla i jo per despedir-nos”.
També és necessari dir el nom de la mare del batle, Sra. Emília Cànoves Marcè.
Precisament conta com pensava amb Maria Eugènia Roses, filla del seu cunyat Sr. Llorenç Roses, i que morí de pena, poc temps després que son pare fos afusellat, amb un mes de diferència.
Descriu el que passaren altes dones familiars de represaliats, com per exemple la dona del batle de Manacor, també assassinat. Ni podien dur dol. “Anava pel Born, vestida amb un abric negre i una dona pretengué llevar-me’l. “Per què du dol, vostè?”, m’escopia, cridanera, “per què du dol vostè? Pel carrer, m’insultaven. Sobretot les dones. Les antigues companyes de col·legi, sobretot”.
Aquest buit i aquesta hostilitat social –com diu, “el que li va fer més mal va ser la quantitat d’amics que els abandonaren“– les va empènyer a deixar Palma el març del 37 fins a l’any 1950.
“La por sempre l’hem duita a damunt. Però podia més l’enyorança que la por. Aquell matí de maig de la nostra arribada, pujàrem amb barnús a la coberta del vaixell per tal de veure la badia. No pot imaginar-se l’emoció que s’experimenta quan, al cap de tants d’anys, et retrobes amb la ciutat que tant has estimat.
Aquell dia de la nostra arribada, cobrírem la llosa de la seva tomba amb clavells vermells. I jo vaig escampar-li els pètals secs d’una rosa que havia guardat del ram de núvia de n’Emília. Era un acte simbòlic, comprèn?. Volia significar que malgrat totes les desgràcies, la vida mai no s’acaba. Sempre continua. Jo tornava a Mallorca amb els néts. I em cregui, eren ells la meva esperança.”
Un fet molt bell seu és que guardava la clau del despatx del seu home a l’alcaldia i la va guardar fins que la va poder donar a Ramon Aguiló, el 1979.
La filla, Sra. Emília Darder Rovira (1921-1997). Emília tenia 16 anys quan mataren son pare i recorda que tothom els deia que millor que partissin, havien rebut cartes que l’amenaçaven a ella i sentien a dir que tancarien sa mare.
Aquesta dona sempre va enyorar Mallorca. Llegiré unes paraules d’una entrevista d’en David Ginard del mes de febrer del 1991. “Jo a Veneçuela em sentia com un peix fora de l’aigua, em sentia morir. És normal, perquè m’estimava molt Mallorca des de petita. Mon pare era molt mallorquinista. De política mai em va menjar el coco en res, però de Mallorca… Em duien a coll i ja anàvem al Puig Major. Jo conec tot Mallorca, totes les carreteres petites, les dreceres… tot el que hi ha a cada poble ho conec, perquè m’ho va ensenyar mon pare, em va acostumar a estimar Mallorca.”
Estava molt prima i quan el metge em va dir que el que tenia era enyorança, m’hi vaig aferrar pes coll.”
També va explicar la por i la prudència que va encomanar als seus fills en tornar a Mallorca, advertint-los que no parlassin de Franco perquè els podrien dur a la presó.
I un record per la seva néta la Sra. Carme Cano Darder, dona lluitadora sempre participant activament a l’associació de Memòria històrica i altres lluites cíviques, defensora de la recuperació de la casa dels seus padrins per ser destinada a temes relacionats amb la salut o l’assistència a persones amb necessitats especials. Precisament ella va prendre la paraula en un acte com el d’avui per demanar que fos un acte unitari en record de tots els represaliats pel franquisme.
2a. Sra. Isabel Planas Serra, la dona de n’Alexandre Jaume Rosselló.
L’any 1900 es casaren a Sa Pobla, el poble d’ella. Va tenir 4 fills, Andreu, Miquel, Alexandre que va morir al cap de 8 mesos i Isabel.
Segons el seu nét Alexandre Font Jaume, era una dona gran elegant, ben plantada. Havia heretat el caràcter fort de les dones Serra i un sentit pràctic i realista ben distints del de n’Alexandre Jaume. Eren d’un tarannà diferent.
Era una dona sencera i de gran enteresa. S’enfrontà al comandant militar Trinidad Benjumeda del Rey per demanar-li clemència quan condemnaren a mort al seu marit.
L’afusellament no només va suposar un dolor terrible sinó també l’aïllament social més complet per a la família. Sofrí un autèntic calvari. Sense recursos econòmics, amb els béns confiscats per les noves autoritats, amb els amics afusellats, empresonats o desapareguts, la societat li girà l’esquena i li feu el buit més absolut sobretot al començament. Rebia cartes que li deien que no havia d’estar trista per la mort d’un traïdor. També hi havia gent que li escopia pel carrer o la insultava si duia dol.
Després, li confiscaren la casa -que estava a nom d’ella i no del marit- i Isabel que havia quedat al carrer amb els fills, va exigir que l’hi tornessin. Com que no ho aconseguí, en contra del criteri de la família, va agafar un avió en plena guerra civil i es traslladà a Burgos, seu del govern nacional, per entrevistar-se amb les autoritats militars, de les quals no aconseguí més que bones paraules. Però no es va rendir. Interposà demanda per aconseguir legalment el domicili familiar i després d’un llarg procés li tornaren la casa.
3a. Sra. Maria Llobera Caldentey, la dona de n’Antoni Mateu Ferrer.
Quan ell va ser detingut tenia 36 anys i tenien un fill, en Bernat que tenia 5 anys, fa 8 anys que estan casats. Es va traslladar a viure a cals pares.
Llegiré paraules seves de la correspondència amb el seu home quan estava pres. Les poden trobar a un llibre magnífic de Miquel Pieras Villalonga que ha recollit el diari i epistolari del 36 al 37.
Les primeres setmanes de la detenció, segurament ni tenia força per escriure perquè ho feia la seva germana Isabel, “no tenía ánimos suficientes” són les seves paraules.
Escriu:
– “Nunca en mi vida mi cerebro había trabajado tanto.” “Yo tengo momentos con muchísima pena y momentos que me pasa un poco y al menos cuando sé de ti no me parece tan amarga la vida.” “Tengo la cabeza que a veces no me va, pero con Isabel y mis padres me resigno.” “En la vida, Antonio, nunca hubiera creído que Dios me guardara esta pena de verme tanto tiempo separados, pero resígnate que yo tengo momentos que tengo una pena horrorosa, pero como veo que no tengo otro remedio me tranquilizo y pienso que te harán justicia, que bien te lo mereces y nos veremos otra vez.”
Puc dir el nom de quatre altres dones:
Les dues germanes, Bàrbara Mateu Ferrer que va visitar en diverses ocasions n’Antoni Mateu a la presó. Va fer gestions per alliberar-lo i salvar la seva vida. Va ser testimoni de l’afusellament del seu germà. I l’altra germana, Margalida Mateu Ferrer, va ser present al judici i es va posar molt malalta.
La Sra. Isabel Llobera Caldentey, la cunyada d’Antoni Mateu i germana de Maria. És la dona d’empenta i optimista de la família. Sovint fa de correu amb la roba neta i bruta d’Antoni Mateu. Dóna ànims a tothom, sobretot a la seva germana Maria. També s’encarrega de l’educació del seu nebot, del petit Bernat, el passeja per Inca i el du al camp a collir ametlles, bolets… Envia algunes cartes a n’Antoni Mateu, sobretot al principi, ja que na Maria no és capaç d’escriure al seu espòs.
I la Sra. Maria Caldentey Sancho: mare de na Maria Llobera. Està molt trista i preocupada per l’empresonament del seu gendre. A algunes cartes na Maria diu clarament que sa mare està “bastante apenada, “poco animada”, diu “mi madre te añora mucho” i “mi madre es la única que falla un poco». Cuida el nét.
4a. D’Antoni Maria Ques Ventayol, just puc anomenar la seva dona que ja havia mort abans del febrer del 1937: Sra. Àngela Maria Such Ros, era filla d’un comerciant valencià a Algèria, va néixer a Oran, on es va casar. També el nom de la seva mare, la Sra. Antònia Ventayol Vives. (Gràcies a Antoni Marimon)
Aquestes han estat unes poques línies de les dones més properes als que foren assassinats tal dia com avui. És ben cert que l’estudi de la repressió franquista centrada en les dones encara està als seus inicis. Tenim persones que han aportat la seva bona feina i compromís com Margalida Capellà, que va entrevistar a 112 dones. I també un treball de David Ginard, on ressalta les formes singulars de violència física i moral que patiren les dones, amb un elevat component d’humiliació que tenien efectes demolidors en la part emocional d’aquelles dones, i ho vincula, si més no parcialment, a la forta incidència del suïcidi femení en la postguerra.
Preparant aquesta intervenció vaig recordar que l’amiga Marita Camacho em va regalar fa uns 4 anys, el llibre “3 guinees”, l’assaig de Virginià Woolf, publicat el 1938 que intenta contestar la pregunta: Com evitar la Guerra?
L’autora relaciona patriarcat i militarisme feixista i conclou que les dones podem construir, i ho hem de fer, un nou discurs i unes noves pràctiques basades en la nostra experiència quotidiana, aliena a la guerra i a les dinàmiques de poder.
S’ha de tornar a llegir aquest petit llibre, perquè és d’una actualitat sorprenent. Pel feminisme és cabdal, ja que ens diu que a les nostres societats patriarcals el feixisme torna a estar present, i que el seu desenvolupament està alimentat pel masclisme de cada dia.
Però el que és més essencial és que Virgínia Woolf no just fa l’analogia entre la tirania de l’estat patriarcal i la tirania de l’estat feixista, sinó que sobretot, argumenta que no hi ha tirania sense complicitat.
Un agraïment a la comissió 24 de febrer, i a tantes persones que m’han deixat les seves paraules, estudis i pensaments per fer aquest escrit: Elia Susanna, Margalida Capellà, Llorenç Capellà, Antoni Marimon, David Ginard, Alexandre Font Jaume, Miquel Pieras Villalonga i Maria Antònia Oliver.
