3.2 D’Esquerra Unida a IniciativaVerds

David Abril

El 2009 vaig ser elegit coordinador d’Esquerra Unida a les Illes Balears. Llavors (com ara) era un partit petit de l’esquerra postcomunista que en un context atípic com el del nostre arxipèlag, havia anat surant el cap a partir d’una política d’aliances intel·ligent, sempre en defensa de la unitat de les esquerres. De fet, EU havia estat un partit que havia desafiat fins i tot la teoria de las dos orillas de Julio Anguita a les eleccions generals del 1996, quan en el cas d’Eivissa i amb l’oposició de la direcció estatal del partit, es va apostar per una candidatura unitària al Senat que faria Pilar Costa senadora per la Pitiüsa major.

Aquesta mateixa política unitària va permetre que, a diferència de l’estat on l’espai de les esquerres no-PSOE era cada vegada més petit fins al 15M de 2011, que el partit no sols fos present a les institucions, sinó que formàs part de les dues primeres experiències de governs d’esquerres, a través de la coalició EU-Els Verds el 1999 i del Bloc per Mallorca el 2007. En el cas de Menorca, Esquerra Unida -o més ben dit, Esquerra de Menorca-, també existia una llarga tradició de candidatures unitàries amb el PSM i persones independents a través de l’Entesa de l’Esquerra.

En aquell 2009 el partit estava en crisi per diferents motius, no sols per la tendència estatal (governava el partit en aquells moments Cayo Lara). Formàvem part d’un govern amb la corrupta UM (que seria expulsada poc després, el 2010), i el soci principal dins la coalició del Bloc, el PSM, s’havia coaligat amb la UM de Munar i Nadal per concórrer plegats a les Eleccions Generals de 2008 a la candidatura nacionalista ‘Unitat per les Illes’. La incomoditat, doncs, més enllà del desgast “normal” de qualsevol govern de coalició, era màxima dins Esquerra Unida, avesats a un PSOE que al principi de la legislatura havia pre-pactat amb UM qüestions aparentment intocables en matèria territorial i turística. El gruix de la gent que era en primera línia política en aquells anys va acabar cremada, com us podeu imaginar, i fins i tot es feia difícil imaginar escenaris alternatius a la gestió d’allò menys dolent.

El que sí estava clar era que no podíem deixar perdre la darrera opció unitària que havia estat el Bloc, i a la qual s’havia sumat gent més enllà de les sigles d’un o altre partit que conformaven la coalició. Per la part que ens tocava -i aquesta havia estat una condició personal per acceptar el càrrec de coordinador del partit-, des d’EU vàrem llançar un procés constituent (quan poca gent sabia ni què era això d’un procés constituent) per tal de construir una nova esquerra, alternativa i verda, que va arribar a sumar més de dues-centes persones independents, no vinculades a la política però la majoria sí a l’activisme, en un context en què us puc assegurar que era difícil acostar-se a la política, amb tots els lios amb UM i el fracàs d’aquell segon pacte d’esquerres.

El procés constituent havia de donar lloc al naixement en assemblea d’un nou partit que trascendís la pròpia Esquerra Unida. Una operació que, tot i tenir inicialment l’aprovació de la direcció d’IU, a Madrid, finalment no es va poder dur a terme. En aquells moments -i per descomptat aquesta no deixa de ser la meva versió de la pel·lícula, que hauríeu de contrastar amb altres actors-, havíem de decidir si decepcionar el partit o decepcionar la gent que, amb molt esforç, havíem sumat a la il·lusió de construir un nou projecte. Davant la negativa a fer un partit amb personalitat pròpia -tot i assegurar els lligams federals amb IU, però lligams que havien de ser aprovats lliurement, i no imposats, perquè si no és de lliure adhesió, no és federalisme-, bona part de les persones adherides al procés constituent i militants i dirigents d’EU vàrem anunciar que marxàvem i que creàvem un nou partit, Iniciativa d’Esquerres, el juny del 2010. En pocs mesos ens vàrem fusionar també amb Els Verds de Mallorca, amb qui EU havia tengut en els darrers anys unes relacions més que tenses. De la debilitat d’uns i altres férem virtut, sense perdre la il·lusió. Així va néixer IniciativaVerds, com a espai de l’esquerra ecologista illenca, i el primer en tenir un funcionament assembleari, i un colideratge de gènere que va ser pioner i que malgrat els avenços feministes, avui en dia no ha estat copiat per altres partits.

Gairebé en paral·lel es va anar cuinant la coalició PSM-IniciativaVerds, l’opció més unitària possible que vàrem ser capaços de construir en aquells moments. Vàrem salvar els mobles, però les eleccions de 2011 varen ser un fracàs, amb l’arribada al poder de José Ramón Bauzá. Lideràrem l’oposició davant un PSOE bastant desnortat, i férem un esforç de superació de l’estat de coses encara més gran, com va ser la construcció de MÉS per Mallorca. Tot i que aquesta ja és una altra història, sí vull cloure aquestes línies recordant que seria un greu error pensar que MÉS representa el final del camí d’una unitat que mai no s’acaba de construir i que mai no pot ser subordinada als interessos d’un partit. Allò important i amb potencial transformador és la unitat, i els partits just són eines per fer-la possible o cavar la seva tomba.