Josep Valero González
Conseller comunista al CGI 1979-1983
El pacte autonòmic del 1977
El 4 de juny de 1977 a la Fundación Dragán de Palma, se signa el Pacte Autonòmic. El signen totes les forces que es presentaven a les eleccions del 15 de juny de 1977, excepte Aliança Popular, Alianza Nacional 18 de Julio-Fuerza Nueva, el Cercle doctrinal José Antonio i el Front de Treballadors (aquesta agrupació d’electors promoguda per l’Organització d’Esquerra Comunista encara il·legalitzada, s’hi adheriria més tard).
El seu contingut expressava els drets dels pobles de les Illes a la seva autonomia política; el dret d’autodotar-se d’un Estatut; reconèixer institucions d’autogovern a escala insular i interinsular; implantar l’ús oficial de la llengua catalana a l’àmbit de l’Estatut; teixir aliances amb els representants d’altres pobles de l’Estat perquè es reconegués els drets estatutaris en el futur procés constituent espanyol; que el projecte d’Estatut fos elaborat per totes les forces democràtiques de les Illes i no tan sols pels partits que hagin aconseguit llocs al Congrés i al Senat; que l’Estatut fos plebiscitari, per tots els pobles de les Illes, que entrés immediatament en vigor i que sols pogués esser revisat pel procediment d’inconstitucionalitat establert a la Constitució. Al mateix temps ( amb consciència del caràcter mallorquí de la firma), manifesten el compromís de posar-se en contacte amb les forces polítiques i candidatures de Menorca i d’Eivissa-Formentera, per tal d’arribar a un acord global que permeti dur a terme una acció conjunta damunt aquests punts, a les pròximes Corts Constituents. I el pacte acabava posant de manifest la seva solidaritat amb les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol.
El 6 de juny de 1977 els partits i candidats pitiüsos signaven un document en el qual protestaven per no haver estat convocats a aquest pacte. L’11 de juny, els candidats pitiüsos subscriuen el pacte (els cinc candidats pitiüsos al Senat, inclòs Abel Matutes d’Aliança Popular), incorporant que a l’organisme interinsular cap illa pogués imposar a altra cap decisió, (es parlava de paritat corregida, és a dir que la suma dels representants de Menorca i Eivissa-Formentera, fos igual que els representants de Mallorca) i a proposta del candidat Matutes que l’oficialitat del català fos en règim de cooficialitat, i que es respectés el principi de subsidiarietat.
El 10 de juliol de 1977 se signa a Menorca el Pacte del Toro, després de les primeres eleccions. Ho signen totes les forces polítiques. El 18 de juliol es creà l’Assemblea Democràtica de Menorca. El procés menorquí d’aquesta etapa, el relata Josep Maria Quintana a la ponència que presentà l’any 1996 a les jornades que sobre la transició a les Illes Balears, organitzà l’Institut d’Estudis Baleàrics. (1)
1)https://docplayer.es/78337207-Els-plantejaments-autonomics-de-menorca-durant-la-transicio-1.html
En aquest treball es poden entendre les pretensions, prevencions i debats de les forces polítiques menorquines vers el futur Estatut d’autonomia. Una lectura acurada d’aquest, pot ajudar a entendre vicissituds històriques i problemàtiques actuals, en les relacions interinsulars entre els pobles de les nostres illes.
Les eleccions del 15 de juny del 1977. Els condicionants del procés constituent espanyol
Amb un 80,7% de participació del cens electoral a les Illes Balears, en el Congrés de Diputats la UCD obtingué el 49,86% de vots i 4 diputats. El PSOE va tenir el 22,58% de vots i 2 diputats. En el Senat a Mallorca UCD obtingué dos senadors i un el PSOE. A Menorca el senador fou d’UCD i a Eivissa-Formentera surt elegit Abel Matutes d’AP. Així mateix Aliança Popular obtingué el 8,6% de vots al Congrés, Unitat Socialista (coalició del PSP de Tierno Galván i el PSI) el 5% de vots, el PCE el 4,3% i Unió Autonomista de Josep Melià el 3,6%.
La gestió del Pacte autonòmic ja es va fer des de una correlació de forces determinada per la mirada estatal. El model autonòmic dependria dels continguts de la futura Constitució espanyola. La manifestació del 29 d’octubre del 1977, fou un darrer intent d’aconseguir una dinàmica pròpia del procés autonòmic, amb la consciència que calia anar amb una força diferenciada i manifesta, per encaixar el millor possible en el nou tauler polític territorial que es dibuixava a l’Estat espanyol. El discurs de Josep Ma Llompart, reprenia els fils de la recuperació de les institucions d’autogovern històriques i arrabassades i continuava l’esperit del Pacte autonòmic.
El 12 de desembre del 1977 l’Assemblea de Parlamentaris reunida a Ciutadella, aprovà el règim transitori que havia de regir fins a la promulgació de la Constitució que s’estava elaborant. El 13 de juny de 1978 s’aprova per decret-llei estatal el règim preautonòmic de les Illes Balears, que a la vegada reconeixia als Consells insulars com òrgans d’autogovern de cada illa. El 28 de juliol de 1978 al castell de Bellver, es constituí formalment el Consell General Interinsular CGI com a òrgan preautonòmic, compost per tots els parlamentaris estatals de les Illes i per tres membres com a mínim de cada illa, proposats pels anteriors. El CGI formalment assumia el paper de l’antiga Diputación Provincial de Baleares, malgrat que aquesta no desapareix formalment fins a les eleccions del 3 d’abril de 1979. El CGI és el que ha de començar a impulsar el procés autonòmic, i tenint en compte el que passava a altres territoris, les tensions del debat constitucional, i l’obediència estatal de les formacions a les quals pertanyien, la seva iniciativa més bé se centrà a gestionar les àrees de la Diputació, i a influir en la redacció de la futura llei d’eleccions locals.
L’octubre del 1978 s’aprova el text de la Constitució a les Corts Espanyoles, que seria ratificat per referèndum de tot l’estat el 6 de desembre de 1978. Si repassem el que diu l’article 141,
1.La provincia es una entidad local con personalidad jurídica propia, determinada por la agrupación de municipios y división territorial para el cumplimiento de las actividades del Estado. Cualquier alteración de los límites provinciales habrá de ser aprobada por las Cortes Generales mediante ley orgánica.
2.El Gobierno y la administración autónoma de las provincias estarán encomendados a Diputaciones u otras Corporaciones de carácter representativo.
3.Se podrán crear agrupaciones de municipios diferentes de la provincia.
4.En los archipiélagos, las islas tendrán además su administración propia en forma de Cabildos o Consejos.
Veiem negativament per una banda, l’oficialització de la província com a realitat territorial constitucional, però per primera vegada, en el cas de les Illes Balears, s’obté el reconeixement que cada illa podrà tenir la seva Administració pròpia com a Consells, ja que Canàries ja tenia reconegut els Cabildos.
Aquest fet permetrà que a les eleccions municipals d’abril del 1979, i a diferència de les Diputacions Provincials que s’elegeixen de manera indirecta pels regidors escollits als municipis, a Mallorca, Menorca i a Eivissa-Formentera, poguessin elegir de manera directa els representants a formar part dels Consells Insulars. I que per primera vegada les anomenades «Illes Menors», després de les supressions forçades de les seves Universitats insulars, tinguessin unes institucions insulars pròpies. Vist en perspectiva, una petita victòria que posarà les bases sobre les quals s’assentarà l’arquitectura institucional, sempre en construcció, del nostre Estatut d’Autonomia.
L’ampliació de la llei electoral local estatal de gener del 1979, aprovà com es farien les primeres eleccions als Consells insulars. Mallorca elegia 24 consellers, Menorca 12 i Eivissa-Formentera 12. Era la paritat corregida del pacte autonòmic. Pel que fa a Mallorca, la UCD va imposar que l’elecció es fes amb 12 consellers pel districte únic de Mallorca, 4 pel partit judicial de Palma, 4 pel partit judicial de Manacor i 4 pel partit judicial d’Inca. Posteriorment i de manera indirecta, cada Consell Insular, elegiria la meitat dels seus membres per a formar part del Consell General Interinsular.
L’1 de març de 1979 es tornaren a celebrar eleccions generals, després de l’aprovació de la Constitució espanyola. Si fa no fa, es repetiren els resultats de juny del 77. UCD seguia amb 4 diputats i el 49,11% dels vots, el PSOE amb 2 diputats i el 29,49% dels vots, Coalició Democràtica (canvi de nom d’AP) el 9,21% del vot, el PCE el 4,93% dels vots, Socialistes de Mallorca i Menorca el 3,35% dels vots. Cinc candidatures comunistes anaren per separat (PT, PCT, MC-OEC, LCR, ORT) i si suméssim els seus vots, arribarien al 2,2% de vots. Sols es presentà una llista nacionalista. El més significatiu fou la victòria a Menorca, de la candidatura unitària de l’esquerra al Senat, amb el senador Tirso Pons.
Les eleccions als Consells d’abril de 1979. L’elaboració del primer Estatut
Els resultats al Consell de Mallorca foren UCD el 48% dels sufragis i 14 consellers, el PSOE 26,7% de vots i 7 consellers, El PSMa va tenir 11,56% de vots i 2 consellers, el PCIB va tenir el 6,89% i 1 conseller. CD va tenir 5,26% de vots però cap conseller.
A Menorca UCD va tenir el 42,7% de vots i 6 consellers, El PSMe va tenir el 17,73% de vots i 2 consellers, el PSOE el 16,8% de vots i 2 consellers, el PCIB el 10,33% de vots i 1 conseller, Coalició Democràtica el 8,89% de vots i 1 conseller.
A Eivissa-Formentera varen guanyar els Independents (ICIF) amb el 43,77% de vots i 6 consellers (llista amb el suport de Matutes i CD), UCD el 25,62% i 4 consellers, el PSOE 17,96% i 2 consellers. El PCIB va tenir el 6,1% i per 36 vots va quedar fora de la representació. I el Partit Liberal va tenir el 5,26% de vots i cap escó.
El Consell General Interinsular s’elegí per consens de totes les forces polítiques en el conjunt de les Illes. S’estructuraria com un Parlament i es triaria un govern. Així Coalició Democràtica estava representada pel conseller de Menorca, El PCIB estava representat pel seu conseller per Mallorca, el PS de Mallorca per un representant, el PS de Menorca per altra representant, els Independents d’Eivisa-Formentera amb tres representants, 5 representants del PSOE (si no record malament) i 12 de la UCD. S’establí un reglament de funcionament semblant al parlamentari, amb grups polítics pel que feia al ple del CGI, i es trià un govern monocolor de la UCD per a la gestió i que donava comptes al ple del CGI o aquest aprovava acords en funció de les competències del decret preautonòmic. Una d’elles fou distribuir el patrimoni de l’antiga Diputació entre els consells insulars, i que aquests assumissin les competències locals de l’antiga Diputació. Com pràcticament no hi havia patrimoni a les “illes menors”, se’ls traspassà una indemnització econòmica que serví bàsicament, per posar en marxa la seva estructura administrativa, i per començar a construir les noves seus, que són les que funcionin actualment.
El 3 de juliol de 1980 es creà a proposta del president del CGI Jeroni Albertí, l’anomenada «Comissió dels Onze», per treballar per redactar l’avantprojecte d’Estatut. En formaren part, Rafel Gil Mendoza, Lluís Pinya, Joan Josep Ribas i Francesc Tutzó, per la (UCD); Gregori Mir i Fèlix Pons, pel PSOE; Damià Ferrà Ponç, pel Partit Socialista de Mallorca; Andreu Murillo, pel Partit Socialista de Menorca; Ignasi Ribas, pel Partit Comunista de les Illes Balears; Josep Cañellas, per Coalició Democràtica, i Vicent Ferrer Castelló, pels Independents al Consell d’Eivissa i Formentera.
L’objectiu era aconseguir el màxim consens sobre el futur Estatut d’Autonomia. Foren matèries particularment polèmiques la representació proporcional o paritària i la figura institucional dels consells insulars. Altres debats es centraren sobre el paper del català, les competències d’educació, els districtes electorals, la bandera i l’escut de la comunitat, els mínims per obtenir representació, etc. Celebrà sessions, de periodicitat setmanal, a la seu del Consell General Interinsular, de Palma. No aconseguí el consens, que era la seva raó fonamental; i perdé la seva funcionalitat quan la crisi de la UCD i el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 imposaren una girada radical en l’elaboració dels estatuts d’autonomia. La recerca del consens fou abandonada i substituïda pels acords entre la UCD i el PSOE.
Després del cop d’estat formalment fallit, es bloquejaren les vies d’accés a les autonomies per l’article 151 de la Constitució, s’imposà una visió més centralista de la interpretació de la Constitució a través de la LOAPA (Ley Orgànica de Armonización de los Procesos Autonómicos) i la LOFCA (Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas).
La Comissió dels 11 fou dissolta, per decisió de Jeroni Albertí, el 8 de maig de 1981. El 15 de juliol del mateix any, Jeroni Albertí (UCD) i Fèlix Pons (PSOE) arribaren a un acord sobre l’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears. Així, s’acordà anar a l’Estatut per la via de l’article 143 de la Constitució. S’iniciaren els processos constitucionals obligatoris de peticions municipals, que quasi feren fracassar el procés autonòmic en els Ajuntaments de l’illa d’Eivissa i Formentera, per la posició contrària al procés de CD i els Independents (ICIF). Finalment fou constituïda l’Assemblea Mixta de Parlamentaris de Balears i Consellers, que impulsà l’elaboració de l’Estatut per la via de l’article 143.
Tant el PSOE com la UCD acordaren que els Consells insulars sols eren òrgans d’Administració locals, encara que obrien la porta a que poguessin tenir delegades competències autonòmiques. El PSOE defensava que el Parlament era l’expressió sobirana del poble balear, i en conseqüència la paritat corregida del CGI vigent, era una distorsió d’aquesta sobirania, que sols es podria expressar de manera democràtica amb la fórmula cada ciutadà un vot, i que la proporcionalitat de la composició del Parlament era innegociable. UCD defensava la paritat. Al final la negociació acabà amb la fórmula de proporcionalitat corregida, que es manté fins ara. També simultaniejaven els electes les funcions de diputats del Parlament amb les de consellers dels seus Consells Insulars.
En la votació final de la proposta d’Estatut feta a principis de desembre de 1981, votaren en contra els dos PSM, s’abstingué el PCIB i votaren a favor UCD, el PSOE i la Candidatura Independent d’Esquerres al Senat per Menorca. CD i els Independents d’Eivissa no participaren d’aquesta Assemblea Mixta perquè el text no recollia els principis de paritat i de subsidiarietat.
L’Estatut, per un recurs de ciutadans eivissencs, va haver de ser dictaminat per la comissió constitucional del Congrés, que ho resolgué a finals de juny de 1982. Les Corts varen ser dissoltes l’agost de 1982. A les eleccions generals de 1982, el PSOE obtingué majoria absoluta i AP fou la segona força també a les Illes, amb la desaparició de la UCD. AP intentà modificar l’Estatut al Congrés de Diputats. Finalment s’abstingué en la votació final en el Congrés de diputats, amb la contrapartida que el PSOE acceptés que una Llei del Parlament de les Illes, resoldria la qüestió del sistema electoral, mentre que transitòriament, era respectat el que disposava l’Assemblea de Parlamentaris i Consellers.
Un projecte d’Estatut que finalment va ser aprovat per les Corts Generals a finals de febrer de 1983 i publicat al BOE l’1 de març del mateix any. Cada any recordam aquesta efemèride en el Dia de les Illes Balears.
