Per seguir amb la segona part de l’article publicat el mes passat sobre la Diada per l’Autonomia de 1977, cal conèixer en quin context es desenvolupà la mobilització i quin ha estat el llegat que ha perdurat després de quaranta anys.
El context de la manifestació
En l’àmbit dels Països Catalans, l’11 de setembre de 1977 s’havia celebrat a Barcelona una manifestació de més d’un milió de persones reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Poques setmanes després, el 9 d’octubre, havia tengut lloc a València una altra marxa amb mig milió d’assistents (on convisqueren per darrera vegada, abans de la Batalla de València, banderes quadribarrades i banderes coronades) reclamant l’autonomia per al País Valencià. I, alguns dies abans de la manifestació de Mallorca, el 23 d’octubre, el president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas havia tornat a Barcelona. També cal esmentar que, a Mallorca, dia 8 d’octubre retornaren les despulles de l’escriptor Gabriel Alomar i Villalonga.
Igualment, s’ha de tenir en compte que alguns mesos abans de la manifestació s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques des de febrer de 1936. D’aquesta manera, de la incertesa de quin seria el suport al garbuix de partits polítics que existien, a les Illes Balears el panorama es clarificà amb la victòria de la UCD (4 diputats i 3 senadors) seguit pel PSOE (2 diputats i 1 senador) i AP (1 senador).
Per mor d’això, eren diversos els organitzadors i col·lectius que volien capitalitzar la manifestació. Hi trobam l’Assemblea de Parlamentaris de les Illes Balears (partits amb representació), el Pacte Autonòmic (partits que es presentaren a les eleccions defensant l’autonomia) i l’Assemblea Permanent de Forces Polítiques, Sindicals i Organitzacions Culturals (impulsada pel Congrés de Cultural Catalana, per tant, el catalanisme d’esquerra).
Això provocà que UCD, partit majoritari, se sentís desplaçat com a força central. La nit abans, els ucedistes forçaren que no hi hagués banderes republicanes, que es reduïssin els parlaments finals (per això, Aina Moll no parlà des de l’escenari) i que els parlamentaris ocupassin els llocs principals de la capçalera.
Curiosament, les reticències de les illes menors aquesta vegada procediren d’Eivissa, que consideraven la Diada exclusivament mallorquina. En canvi, per part de Menorca s’enviaren representants de tots els partits polítics a la marxa i es llegí un manifest.
A causa de l’ambient de mobilització que es visqué els dies previs, podem parlar que fou la primera (i tal vegada única) manifestació que pot ser qualificada “de país”. Els principals diaris publicaren desenes d’articles, reportatges i, fins i tot, editorials sobre el tema. Els comerços venien metres i metres de banderes i, fins i tot, Galerias Preciados inserí anuncis en català a la premsa. Grups de teatre feien “hapenings” (representacions) per animar a la participació.
L’assemblea de treballadors de l’empresa d’autobusos SALMA aprovà oferir busos gratuïts per assistir a la manifestació. El principal sindicat del món hoteler, ASUDTH, cridà els seus afiliats a acudir-hi. També hi va haver una intervenció del batle de Palma Paulí Buchens, en un consistori encara postfranquista, a favor d’anar a la manifestació. Des de la Part Forana, s’organitzaren busos patrocinats per ajuntaments, delegacions de l’OCB i altres col·lectius.
La voluntat era que el debat sobre el dret a l’autogovern de les Illes Balears no quedàs fora del procés autonòmic estatal, com ja hem vist que havia passat durant la II República. Aquesta era una preocupació que havia aparegut ja amb la publicació d’Els Mallorquins de Josep Melià el 1967 i deu anys després s’havia popularitzat aquesta preocupació.
Des dels organitzadors, es feia pedagogia del que significava l’autonomia. La proclama per anunciar la manifestació assegurava que “amb l’Autonomia podem intentar resoldre des d’aquí, democràticament i amb coneixement de causa, els problemes de l’atur, de la carestia de vida, de l’ensenyament, i tants d’altres que són vitals per a nosaltres./ Si tenim Autonomia, no serà necessari que es decideixi des de Madrid si una fàbrica pol·luciona o no l’aire que respiram, ni haurem d’esperar que a Madrid acceptin l’oferiment d’un solar per a una escola, i ens enviïn des d’allà uns doblers (que han sortit d’aquí) per a construir-la./ És segur que tots els illencs volem l’Autonomia. Si qualcú no la reclama, no és que no la vulgui, sinó que no sap que és”.
El llegat de la manifestació
Vist amb perspectiva, el 1977 hi havia dues idees força dels discursos de la Diada que en el desenvolupament de la comunitat autònoma de les Illes Balears no han tengut continuïtat.
La primera són els drets històrics. És a dir, el fet que hagués existit el Regne de Mallorca amb institucions i dret propis era un punt a favor a la concessió de l’autonomia a les Illes Balears. Per exemple, pocs dies abans de la manifestació es va fer un acte de lliurament de la bandera que es considerava de l’antic regne al president de l’Assemblea de Parlamentaris, Jeroni Albertí.
També hi havia una altra preocupació com era integrar els llavors anomenats immigrants castellanoparlants a l’autonomia. Concretament, els defensors de l’autogovern que no volien que es creassin suspicàcies per la qüestió lingüística i que els castellanoparlants veiessin l’autonomia com una cosa només dels catalanoparlants.
Un cop passada la manifestació, el tràmit del règim autonòmic de les Illes Balears va deixar moltes decepcions en el procés iniciat el 1977.
Dos anys després, el 1979, es concedí el règim preautonòmic amb el Consell General Interinsular. Posteriorment, arribà el debat sobre per quin article de la Constitució Espanyola s’havia d’accedir a l’autonomia. S’imposà, per acord d’UCD i PSOE, el 143 (l’anomenada via lenta). El Cop d’Estat del 23F de 1981, el procés d’embridament autonòmic (LOAPA i la LOFCA) i la convocatòria de les eleccions de 1982 paralitzaren la tramitació de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Finalment, a començament de 1983 s’aprovà el text estatutari balear, essent un dels darrers territoris a accedir a l’autonomia.
Una altra decepció per als sectors més partidaris de l’autogovern fou que AP, el partit que menys havia treballat per l’autonomia o directament s’hi havia oposat, va ser el partit que posà en marxa les institucions autonòmiques.
L’esperit de recuperació de l’autogovern no reviscolà fins al 1991. Llavors, l’Obra Cultural Balear i el president de la CAEB Francesc Albertí impulsaren la Plataforma per l’Autogovern mitjançant el manifest “Volem comandar a ca nostra”. Els impulsors reconeixen com a precedents l’assemblea del Teatre Principal de Palma de 1931 i la Diada per l’Autonomia de 1977. El novembre de 1991 es va celebrar un acte al mateix teatre amb representants de la majoria de la societat civil (1.100 persones) per reclamar més autogovern per a les Illes Balears.
La segona gran concentració popular a favor de l’autogovern i la cultura de Mallorca varen ser les diades de l’Obra Cultural Balear. Unes mobilitzacions que concentraren desenes de milers de persones de Palma i de la Part Forana. De fet, la convocatòria de la primera, el 5 de maig de 1995 proclamava que “La Diada només tenia un precedent en la breu memòria democràtica del poble mallorquí, la gran mobilització per l’autonomia de 1977”.
En conclusió, és imprescindible treballar per una memòria de les mobilitzacions a favor del progrés social i polític d’aquesta terra en les quals el poble de Mallorca ha estat protagonista. No n’hi ha prou en la placa de la Plaça Major o en les pàgines que hi dediquen els diaris cada efemèride important. Els actes que el Consell de Mallorca va organitzar el passat mes d’octubre contribueixen a forjar aquesta memòria. Cal seguir treballant en aquesta línia.
