3.1. El cooperativisme i el moviment obrer a Mallorca (1868-1936)

L’illa de Mallorca va experimentar al segle XIX transformacions socioeconòmiques prou importants i progressives, sobretot en el darrer terç de la centúria. La diversificació econòmica, amb una major activitat del sector secundari és un dels elements de canvi més rellevants. Els tallers de menestrals i els nous establiments fabrils de sectors com el de la pell i la sabata (a Alaró, Inca, Binissalem, Llucmajor, entre d’altres), tèxtil (Palma, Sóller i Esporles) o agroalimentari. A més, el camp als darrers anys del vuit-cents i al llarg dels primers decennis del segle XX conegué un procés de parcel·lació de la gran propietat (i el consegüent augment dels petits propietaris) i de mecanització lenta però progressiva de les activitats agràries.

En aquest esbart de canvis hem de destacar l’augment de la població, el creixement de la urbanització dels pobles de l’illa i també de Ciutat, un èxode rural (i un moviment pendular de la població dels pobles dels voltants de la capital que diàriament s’hi desplaçaven per a treballar), el creixement quantitatiu de la població assalariada en els sectors secundari i terciari. A Palma es consolidaren barriades i pobles com a nuclis o espais prou dinàmics efervescents. Aquest és el cas de Santa Catalina, la Soledat, el Molinar, els Hostalets, entre d’altres.

Tot plegat, com hem explicat, va tenir repercussions prou potents des del punt de vista social. En les condicions de vida, de treball, en tot allò que embolcalla la vida quotidiana.

També des del punt de vista ideològic. El període 1868-1936 és prou dinàmic i efervescent. Hi ha debats i confrontació d’idees, de propostes reformistes i d’altres alternatives. En molts casos de dissidència política, sobretot quan el sistema de la Restauració es fossilitzà i no oferia mesures efectives per a fer front a la realitat social ni tampoc permetia una vertadera democratització política. En aquest context o situació una part de la societat afrontava la seva existència des de la precarietat i la vulnerabilitat. La legislació social era minsa, esquifida, sovint amb una aplicació deficient i poc efectiva. Situacions de malaltia, accident laboral esdevenien vertaderes tragèdies perquè estar privat de treballar paralitzava sobtadament els ingressos. També les qüestions alimentàries, és a dir el desequilibri entre els preus dels productes considerats de primera necessitat i els salaris. També les derivades de l’adulteració dels queviures i mercaderies en aspectes de qualitat, dels pesos i les mesures.

D’aquí les iniciatives societàries que afloraren des de diferents sectors de la societat per construir instruments amb els quals fer de contrapès a una realitat per als sectors populars especialment adversa. D’aquesta manera, aparegueren societats de socors mutus amb l’objectiu de satisfer les necessitats de previsió social i d’oferir subsidis en substitució d’un jornal no guanyat. I les cooperatives de consum a les quals feim objecte d’anàlisi en aquest article.

Les cooperatives de consum

Les cooperatives de consum, anomenades en alguns casos societats de resistència al capital, tenien com a objecte la compravenda, fabricació, transformació i comercialització de tota classe d’articles que poguessin ésser consumits pels associats -generalment articles per a menjar, beure i vestir-. Eren, doncs, associacions de consumidors. Aquests generalment hi participaven per a realitzar les compres en comú, a l’engròs, per a llavors vendre els articles entre els associats i els no associats.

Una empresa individual o capitalista i una cooperativa de consum realitzaven operacions tècnicament idèntiques de compra venda; però amb un esperit i interessos diferents. Les primeres cercaven els màxims beneficis; les cooperatives, creades pels consumidors pel seu propi interès, sols ambicionaven rendir el màxim de serveis: qualitat i economia. Per aquesta finalitat reemplaçaven col·lectivament les funcions de l’empresari, acabant amb la separació del consumidor i l’empresa.

Una qüestió rellevant era la del repartiment dels beneficis. Quan n’hi havia, aquest no es repartien en funció de les accions sinó en relació amb el major ús que es feia de la cooperativa. Cada vegada que s’efectuava una compra es rebia un cupó o document semblant que ho acreditava. Quan hi havia el repartiment d’una part dels beneficis els usuaris rebien el que els pertocava tot dependent de l’ús que havien fet de l’entitat cooperativista. Una altra part dels beneficis era destinat a qüestions d’interès social, com aspectes de previsió o pensions de vellesa.

Les cooperatives constituïen un exemple magnífic d’ajuda mútua la qual s’havia de veure dominada per la idea de grup i no pas per l’egoisme dels seus components: en ella primava la idea de servei i el desinterès.

La Cooperativa de Rochdale (Anglaterra), creada a la primera meitat del segle XIX és considerada el model en el qual s’inspiraren futures cooperatives.

Els orígens del cooperativisme de Consum a Mallorca

El cooperativisme va aparèixer molt vinculat a un ambient urbà, en procés de canvi econòmic i social i molt lligat a l’incipient obrerisme. A Mallorca, foren divulgades de la mà del republicanisme en el context del Sexenni Democràtic iniciat el 1868. Els republicans partidaris d’un reformisme social impulsaren iniciatives societàries encaminades precisament a optimitzar les condicions de vida dels sectors més vulnerables. Les cooperatives encaixaven perfectament en el model d’obrerisme republicà basat en la promoció de tota una sèrie d’organitzacions o associacions amb l’objectiu de millorar les condicions de vida materials dels sectors populars, com les mutualitats, societats de crèdit i cooperatives. Les planes dels seus periòdics foren la plataforma des d’on divulgaren els trets característics de les cooperatives i destacaren els seus avantatges.

La primera cooperativa de consum de la qual tenim referència és l’anomenada El Porvenir de Palma i ubicada al carrer dels Oms. Es va constituir el 2 dc maig de 1869 amb un capital de 500 pessetes i amb accions de 25 pessetes i vinculada precisament als republicans. El 1870 disposava de cinc botigues repartides per Palma: als carrers de Sant Miquel, del Socors, de la Pelleteria, de Sant Pere i a la plaça d’Abastos. A més tenia un magatzem al carrer dels Oms, que com hem assenyalat era la seu social de la cooperativa.

D’altra banda, els primers obrers internacionalistes, en el marc del Sexenni també impulsaren el cooperativisme La cooperativa va rebre el nom de La Emancipación i es va constituir el març del I870.

Aquests són dos exemples de cooperatives del segle XIX. Ambdues en un context de feblesa de l’obrerisme però on quedava palesa la voluntat de crear des dels moviments socials reivindicatius obrers d’alternatives per a fer de contrapès a unes inèrcies que condemnaven a la precarietat a un sector important de la població.

Evolució del cooperativisme (1900-1936)

Del 23 al 25 de juny del 1899 es va realitzar a Barcelona el Primer Congrés Cooperatiu Regional Catalanobalear. L’acte va comptar amb l’adhesió d’una cinquantena de societats i hi varen assistir també una cinquantena de delegats. No trobam la presència de cap cooperativa mallorquina però sí de Menorca. En representació de les cooperatives menorquines hi havia representants de les cooperatives Paz y Trabajo, El Porvenir del Obrero i La Lealtad, de Maó i La Obrera de Ciutadella. En aquest congrés tingueren un protagonisme destacat els republicans catalans. L’element més remarcable és que es posaren les condicions favorables per a l’organització del moviment cooperativista català i mallorquí.

En aquest encontre i els posteriors s’acordà que les cooperatives catalanes i mallorquines havien d’incidir en la societat com un ampli moviment organitzat amb la pretensió que implicàs una transformació social. Les cooperatives de consum havien d’anar més enllà i esdevenir entitats regeneradores amb una clara missió educadora, A Mallorca la cooperativa que més va incidir en aquesta tasca fou La Nueva Vida de Llucmajor. Segon l’historiador Pere Salas, el Segon Congrés (gener de 1902) probablement comptà amb la presència de Guillem Cifre de Colonya. Guillem Cifre, al marge de la seva tasca com a pedagog, s’havia distingit per impulsar i divulgar a Pollença tota una sèrie d’institucions clarament beneficioses a les classes populars. El 1880 fundà la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Pollença que oferia préstecs a baix interès. A més, havia impulsat la creació d’una societat de socors mutus i va participar en la vida política pollencina a través del Partit Republicà Centralista essent elegit regidor a l’Ajuntament de la Vila.

Entre 1905 i 1911 ens trobam en una etapa d’impuls del cooperativisme a Mallorca: Marratxí (La Casa del Pueblo, 1905), Palma (Cooperativa del Círculo de Obreros Católicos, 1905), Llucmajor (La Nueva Vida, 1907), Palma (Cooperativa para licenciados del Ejército y Armada. 1907 i Cooperativa Militar y Civil, 1907), Palma (Cooperativa Social Obrera, 1910), Alaró (El Maná, 1910), Artà (1910) i Bunyola (La Emancipación Buñolense, 1911).

Podem distingir a l’Estat espanyol tres grans corrents cooperativistes: el primer es va donar als corrents polítics i sindicals d’esquerres, un segon patrocinat pels grups catòlics amb una forta orientació cap al món agrari i el darrer constituït sense cap fonament ideològic, orientat a qualsevol tipologia de cooperativa i sector social.

A Mallorca trobam la presència de cooperatives inspirades en aquestes tipologies però es mostraren especialment actives les vinculades als socialistes. Al marge de les esmentades de Marratxí, Llucmajor, Bunyola i Alaró tenim documentades les següents:

La Económica, Manacor 1900

Cooperativa Social Obrera, Palma, 1910

La Actividad, Els Hostalets (Palma) 1914

Cooperativa socialista de Santa Catalina (Palma), 1918

Unión Obrera, Gènova, (Palma) 1919

El Amparo del Obrero, Palma 1920

Unión Obrera, Portol (Marratxí), 1921

La SecarenseEs Secar de la Real (Palma) 1923

Unión Obrera, Palma 1923

Mar y Tierra, Santa Catalina (Palma), 1931

Cooperativa de Consumo, Esporles, 1933

Les cooperatives socialistes de Marratxí i de Llucmajor

Als municipis de Marratxí (sobretot al nucli de Sa Cabaneta) i de Llucmajor des de finals del segle XIX s’havia impulsat un moviment reivindicatiu obrer important. Tot i els entrebancs i elements que el podien eliminar, en ambdós pobles es vertebrà un societarisme que resistí les adversitats i es consolidà com un element de dissidència social i política envers les forces tradicionalment hegemòniques. Sobretot entre els sabaters però també entre els pagesos.

Així, a tall d’exemple, els sabaters llucmajorers de La recompensa del Trabajo havien esdevingut un dels sindicats més potents de la Part Forana. Per la seva part, La Siembra, aglutinadora dels pagesos de Marratxí, tenia més de 100 socis. D’aquests moviments, prou consolidats i amb capacitat de mobilització i d’incidència social, sorgiren dues cooperatives de consum. Això fou en un moment en el qual hi havia un debat públic sobre el preu creixent dels productes de primera necessitat. Així, es crearen La Casa del Pueblo, el 1905 a Marratxí, i La Nueva Vida, el 1907 a Llucmajor. Ambdues constituïren dues realitats i experiències prou exitoses fins el 1936 quan, amb motiu del cop d’estat militar, foren clausurades i els seus locals ocupats pels adeptes al cop d’estat. Alguns elements resulten interessant per avaluar la seva importància. Anem a pams.

La cooperativa de Marratxí el 1913 va repartir beneficis per primera vegada. Concretament unes tres mil pessetes entre els usuaris de l’entitat. Des d’aleshores això es va fer regularment. Amb la resta dels beneficis que es generaven l’obrerisme local aconseguir disposar d’un edifici (es Villaret) en propietat el qual esdevingué un cau efervescent d’activitats política, sindical i social. Disposava de sales per a reunions, un cafè i un saló d’actes. El 1929 els ingressos superaven les 29 mil pessetes (el 1908 eren de 1158 pessetes).

La Nueva Vida es va convertir en la principal cooperativa de les Illes Balears. Això fou en bona part gràcies a l’important nombre de socis que aglutinà la societat. L’any 1908 els associats eren 90, el 1911 havien ascendit 259 i el 1934 la xifra era vertaderament espectacular: 950. El 1914, en un moment en el qual hi havia una quantitat superior a les nou mil pessetes en accions, la cooperativa va ampliar els seus serveis amb la creació d’una societat de socors mutus que tingué per nom Solidaridad. A més, i cada semestre es repartien regularment els beneficis entre els consumidors.

El 1924 trobem la cooperativa La Nueva vida estructurada en tres seccions: mercaderies, teixits i calé. En diferència la primera era la més rentable, seguida de la de teixits i de la de cafè. Segons sembla també disposava d’un galliner propi destinat a la venda d’aus de corral. La varietat de productes, doncs, era important i s’hi podia adquirir gairebé de tot. L’acceptació era tan gran que en aquests moments s’obriren d’altres locals al mateix municipi allà on el nombre de socis ho permetia. D’aquesta manera l’entitat s’acostava encara més als sectors populars. Les xifres del volum de vendes són prou indicatives: El 1924 les vendes ascendien a 140.989,65 pessetes amb un benefici de 5.399,77 pessetes.

En els anys trenta La Nueva Vida disposava d’un gran magatzem al carrer de Sant Joan i nou botigues repartides arreu de Llucmajor. Això va permetre eixamplar la base social, tant en forma de socis accionistes, bé com a consumidors habituals dels productes que s’oferien. Tant fou així que es passà de tenir 650 socis accionistes (1928) a tenir-ne 950 (1934). En aquests anys es disposava d’automòbil i d’una bèstia pel repartiment de la mercaderia i un gran forn amb una capacitat per a enfornar uns 900 pans diaris. El 1932 amb motiu dels vint-i-cinc anys d’existència de la cooperativa es va crear una secció de beneficència i de pensions de vellesa. L’objectiu era la concessió d’una pensió a tots els associats amb vint-i-cinc anys de pertinença a la societat que tinguessin més de 65 anys.

El febrer de 1930 a causa de la creació de la patronal del municipi d’un rigorós reglament d’ordre intern als centres de treball i l’amenaça d’acomiadament en cas de no respectar-se, va donar lloc a un ampli moviment vaguístic local. Fou precisament durant el transcurs d’aquesta vaga quan un grup de sindicalistes locals encapçalats per Joan Montserrat i Parets i per Antoni Garcías Pastor es va crear la cooperativa de producció La Hormiga.

Conclusions

L’associacionisme en general i les cooperatives de consum en particular varen aparèixer i es divulgaren per cobrir un ampli ventall de necessitats a les que les institucions públiques no donaven una resposta adequada. Eren experiències d’autogestió i d’economia social amb uns plantejaments i una ètica basada en el forjament de la solidaritat i la justícia social. Per raons organitzatives, de gestió i d’administració les cooperatives no foren a Mallorca tan nombroses com d’altres organitzacions obreristes com les societats obreres de resistència o les entitats mutualistes.

Resulta evident suposar que els esforços per constituir una entitat d’aquestes característiques eren força majors que no pas qualsevol altra associació obrera. Però allà on fructificaren, arrelaren, esdevingueren experiències cooperativistes ben brillants. Per la seva utilitat individual i col·lectiva.

La Guerra civil i el franquisme avortaren en sec aquest teixit basat en la solidaritat.

El cooperativisme que es va desenvolupar a la Mallorca anterior a aquella dictadura que el desmantellà és un referent irrenunciable a tenir present. Els temps actuals, amb vicissituds i situacions de precarització, tot i les diferències substancials en relació als temps passats, han de convidar a la reflexió de les possibilitats i fites a assolir en el terreny de les experiències en l’economia social.