2.5. EL COOPERATIVISME AGRARI. PASSAT PRESENT… I FUTUR?

La problemĂ tica del sector agrari Ă©s coneguda per tots. Les famĂ­lies pageses es troben diĂ riament sota el jou d’un mercat globalitzat que condiciona molt el seu radi d’actuaciĂł. Un mercat que nomĂ©s tĂ© en compte allò que tĂ© valor monetari (producciĂł) i deixa de banda per complet els serveis ambientals que presta fora vila (reproducciĂł), els quals no estan encara avui dia reconeguts. Entre preus baixos dels productes i la inversiĂł de temps i recursos que requereix mantenir el seu projecte estĂ  conduint a moltes persones a abandonar l’activitat agrĂ ria. No Ă©s un fet d’actualitat sinĂł que Ă©s un fenomen que ve produint-se des de fa dècades. Davant d’aquesta situaciĂł de desavantatge, ja en el segle XIX alguns productors van decidir agrupar-se per compartir canals de venda i centrar els seus esforços en la part que se’ls dona millora, Ă©s a dir, la producciĂł d’aliments i la reproducciĂł de les finques. Aquestes estructures col·lectives permetien defensar millor el producte aquĂ­ i a fora de l’illa, i ser mĂ©s forts davant de les regles capitalistes que ja imperaven llavors. La cooperativa agrĂ­cola de SĂłller (1899), la cooperativa de Sant Joan (1919) o en Sindicat cooperatiu de Felanitx (1919), en sĂłn exemples, com tambĂ© les que vengueren desprĂ©s, en les diferents onades de cooperativisme que es donaren al llarg dels anys 60, 70 i 80. A poc a poc, a Mallorca es va conformar una xarxa de cooperatives locals que no nomĂ©s eren una eina comercialitzadora sinĂł que van esdevenir autèntics pols de dinamitzaciĂł dels pobles al servei dels seus socis. Economia Social i SolidĂ ria, en definitiva. Porgadores de gra, trencadores d’ametles, farineres, estrucadores de garroves…

Malauradament, l’entrada d’Espanya a la UE i la implantació del neoliberalisme, però també la forta petjada del turisme en el nostre territori que ha afectat de ple l’activitat agrària, va provocar una desfeta progressiva del poder que tenien les cooperatives en el sector i en la societat. Des del meu punt de vista, es va donar també una desafecció de molts productors, una pèrdua de connexió entre aquests i les estructures de les cooperatives, a mesura que van anar creixent en estructura. El canvi generacional no s’ha de descartar com a causa, ja que els fills o néts dels primers cooperativistes ja no tenien el compromís que tenien els seus pares o padrins envers l’entitat. Són processos àmpliament estudiats, que no només passen aquí sinó que també es donen a les cooperatives agràries de Catalunya o Andalusia, per exemple, i diria que a qualsevol territori. Així, durant els anys 90 i principis dels 2000, les cooperatives locals han tendit a reconvertir-se en magatzems agrícoles de venda d’insums i a l’abandonament de serveis de transformació dels que disposaven antigament. La poca presència de joves i de dones als consells rectors de les cooperatives durant aquells anys era símptoma d’un futur compromès. Val a dir que les cooperatives locals que encara avui perduren són talment supervivents i fan el que poden.

Amb l’esperança de recuperar el pes que tenien en el passat i per fer front a les inclemències que queien damunt dels pagesos, es van donar processos d’agrupació i concentració d’oferta. Aspiracions, en definitiva, de competir en igualtat de condicions dins del mercat global agrupant-se en estructures més grosses (cooperatives de segon grau, unions de cooperatives de diferents regions de l’estat, etc.). Per ventura s’ha assolit així una millor productivitat i eficiència, però s’ha ampliat encara més la distància amb el soci, el que provoca, a parer meu, una pèrdua d’horitzontalitat i que aquest percebi la cooperativa com un comprador més del seu producte, com una empresa aliena a ell.

En els darrers anys, la figura de la cooperativa agrària s’està reinventant. Així com fins ben entrat el segle XXI les cooperatives eren sinònim de localitat, sobretot d’ençà de la crisi socioeconòmica de 2008, estan naixent noves entitats cooperativistes de petita escala que agrupen joves productors o productores al voltant d’un objectiu o producte concret. És el cas de Sa Salvatgina, Pagesos Ecològics de Mallorca o Bessoner, recentment, totes cooperatives que apleguen finques ecològiques. Fins i tot, s’han conformat cooperatives integrals, de productors i consumidors, com la cooperativa Coanegra. Tot i que són figues d’un altre paner, convé no oblidar que l’empenta també ve per part dels mateixos consumidors, que també decideix emprar la forma cooperativista per organitzar-se (vegi’s el supermercat Terra Nostra a Ciutat).

Avui dia, les cooperatives continuen sent peça clau en la comercialització de la producció primària, tant convencional com ecològica. Segons dades de la Diagnosi de la producció ecològica de les Illes Balears publicada a finals de 2021 per la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, les cooperatives són responsables de moure el 38% del volum total de producte primari sense transformar, sense comptar l’horta, a Mallorca. En aquest darrer cas, un 40% de l’horta ecològica que es comercialitza és a través de cooperatives. Els productes ramaders, la xifra se situa en un 35%. Per tant, estam davant d’estructures de comercialització de present, que cal fer valer i fomentar de cara a futur.

No crec que sigui la persona més indicada per escriure aquest article. La veu de les mateixes cooperatives, i sobretot la de Cooperatives Agroalimentàries Illes Balears, és més legítima dins del sector agrari. Emperò sí que puc parlar des de la meva experiència personal: primer, la nostra explotació agrària ha estat sòcia d’una cooperativa regional, des de la seva creació, i a la que encara hi venem producte. Segona, pel contacte que he tingut amb les cooperatives de productors ecològics d’ençà que form part de l’equip tècnic d’APAEMA, i participar, quan així se’m sol·licita, com assessor en el seu consell rector. Finalment, perquè som ferm defensor dels projectes col·lectius i sempre que puc m’agrada conèixer en persona experiències d’èxit que s’estan donant a altres territoris, com Actyva, La Kosturica o L’Ortiga, entre altres. És curiós que en moltes d’aquestes experiències cooperativistes es donen problemàtiques semblants, processos de desgast i tics que acaben debilitant internament el grup que lidera i l’entitat. Les relacions personals i els rols assumits solen estar en el centre de tot això. És com si es caigués repetidament en els mateixos paranys en els quals ha caigut una vegada i una altra el cooperativisme al llarg de la història recent. Treballar des de i per la comunitat no és fàcil, no ho deu haver estat mai. De fet, ¿com no hem de pecar del mateix quan no hi ha una memòria col·lectiva dels aprenentatges assolits per part de les experiències passades? No hi ha cap guia sobre què ha funcionat i que no, què els ha ajudat a tirar endavant i que és el que els ha aturat. No s’ensenya a les escoles, ni a les formacions professionals i molt manco a la universitat. Són escassíssims els llibres que parlen sobre la història interna de les cooperatives i, en canvi, són centenars, per no dir milers, els que expliquen casos d’èxit d’emprenedors individuals o empreses.

Dins d’aquest context, la facilitació de grups s’ha erigit en una eina imprescindible, des del meu parer, per afrontar d’una vegada per totes la reorientació de cooperatives existents i la construcció de noves iniciatives col·lectives de qualsevol caire, inclòs l’agrari. La facilitació és una caixa d’eines per millorar el funcionament i el benestar de les persones que conformen un grup. És una mediació que cerca crear relacions sanes i abordar els conflictes de forma diferent. Posa les cures i el reconeixement de totes les parts que formen part de la cooperativa, tant socis com equip de treballadors i junta directiva, en el centre. Recuperar, en definitiva, aquelles tasques de reproducció que s’han anat perdent dins de les entitats a costa de la producció. Actualment, des d’APAEMA estam duent una experiència pilot iniciada durant el confinament de 2020 a través de la qual hem incorporat la facilitació de grups en la secció d’horta de la cooperativa Pagesos Ecològics de Mallorca. L’experiència, finançada en part per l’ajuda de projectes pilot del FOGAIBA, encara és incipient i no en podem treure conclusions, però pretén justament provar de quina manera la facilitació pot ajudar a no repetir processos que han desestabilitzat cooperatives senceres en el passat. Esperam que prest puguem exposar-vos els resultats i els aprenentatges en l’ús d’aquestes eines dins la nostra realitat.

Ja sigui per adaptar-nos al Canvi Global que s’està duent a terme, en el qual les matèries primeres seran cada vegada més escasses per un previsible increment de preus, o bé per caminar cap a la transició ecològica i el canvi de model econòmic tant en boca de tots, és imprescindible recuperar aquell entramat de cooperatives petites escampades arreu del territori mallorquí que produïen aliments quotidians i donaven serveis des de l’horitzontalitat. La resiliència rau en la petita escala interconnectada, com deia ja E. F. Schumacher (1973). Per fer-ho, hem de conèixer i reconèixer les experiències cooperativistes passades, acostar-nos a les estructures que encara avui perduren i remar fort entre tots perquè les cooperatives tornin a ser entitats dinamitzadores de l’economia i la societat dels pobles, fent bandera de l’Economia Social i Solidària.



Aquesta web utilitza galetes. AquĂ­ pots veure la polĂ­tica de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad