2.4 Nanda Ramon, Manolo Cámara i Miquel Àngel Llauger en diàleg. Vint anys després.

Antoni Lluís Trobat

Reunim en una mateixa taula a Nanda Ramon, Manolo Cámara i Miquel Àngel Llauger, militants polítics que fa vint anys foren els candidats de Progressistes a les eleccions generals del març de 2004 -conjuntament amb Cecili Buele, que no ha pogut assistir-. Nanda Ramon (PSM) encapçalava la llista del Congrés, seguida de Cámara (EU), i Llauger (Els Verds) i Buele (ERC) eren els candidats al Senat.

Quatre anys abans, a les eleccions estatals del 2000, el PSM – 23.482 vots i 5.99%- , EU -15.928 vots i 4,06%- , Els Verds -9.556 vots i 2,44%- i ERC – 1.340 vots i 0,34%- havien concorregut per separat sense obtenir representació. Amb les 50.000 paperetes que entre tots aplegaven, però, semblava possible obtenir per primera vegada representació a Madrid per a l’esquerra sobiranista, alternativa i verda del país. Malauradament l’huracà polític derivat dels atemptats de l’11-M ho impedí. La coalició obtingué un total de 40.289 vots (8,57%): 33.250 a Mallorca, 4.586 a Menorca i 2.139 a Eivissa i Formentera, quedant a les portes d’obtenir un escó al Congrés dels Diputats. Aquest és el seu testimoni dues dècades després.

Toni Trobat: Em consta que la candidatura es va gestar amb un ambient difícil després del final abrupte del primer Pacte de Progrés (1999-2003). Quin ambient es respirava després que el maig de 2003 el PP recuperés el govern autonòmic?

Nanda Ramon: Recordo la pèrdua del govern del 2003 com la fi de la primera victòria però sobretot com la primera i darrera derrota. Mai hem tornat a metabolitzar tan malament una derrota. Fou molt inesperat. Va ser un estiu i un postpart electoral horrible. Una depressió col·lectiva enorme. La ciutadania progressista i les bases dels partits quedaren tocades i amb una absoluta desarticulació. Semblava impossible tornar a plantejar-se la represa de la lluita i tornar-se a presentar a unes autonòmiques i guanyar-les, que és allò que va acabar passant. Tenir unes generals tan prest certament era mal d’enfocar. Tanmateix aparegué un tema territorial molt matèric: la qüestió de les autopistes. Un factor important que gràcies a l’extraordinària eficàcia del PP de Rodríguez i Mabel Cabrer esdevingué ràpidament un generador de mobilització de l’esquerra. El mes de setembre de 2003 es licitava l’autopista de Llucmajor, per exemple. Hi havia l’autopista d’Inca o la rotonda de Campanet sobre la taula. El vertigen s’incrementava. Feia por. El primer moment que vaig veure la llum a la fi del túnel va ser en un acte a la plaça del Bestiar de Sineu, organitzat pel GOB. Allà es veié que podíem agafar força i que ens tornàvem a animar. El 14 de febrer l’ecologisme social i el GOB convocaren una gran manifestació amb el lema “Estima Mallorca” i els mesos previs hi hagué un truier!

Manolo Cámara: La recordo molt, aquesta campanya del GOB!

Nanda Ramon: Aquell salvavides i el cor del logotip! La gent feia cua per comprar banderoles! Els primers adhesius eren negres amb asfalt i a poc a poc la imatge va anar canviant en una línia més positiva. Es generà un moviment social potent. Acabà amb una manifestació de 40.000 persones al carrer1!

Toni Trobat: Com es visqué tot, a la interna dins els partits?

Nanda Ramon: Dins el PSM va haver-hi lluites de poder i de plantejament entre els sectors que la premsa anomenà oficialistes i renovadors2. Això va quedar en stand-by durant la campanya però continuà després i generà la crisi que conduí al naixement del Bloc per Mallorca. Hi havia insatisfacció entre alguna gent pel rol dels quadres històrics i per qüestions estratègiques.

Toni Trobat: Miquel Rosselló sovint m’ha explicat el tarannà enormement positiu i obert de Mateu Morro a l’hora de preparar el camí a Progressistes...

Nanda Ramon: És així. Era el fet intel·ligent i no es podia fer altra cosa. Si se sumaven totes les candidatures, sortien 50.000 vots. Era factible.

Manolo Cámara: Jo ho recordo com uns temps il·lusionants. Venia de ser senador autonòmic els anys del Pacte, del 1999-2003, i m’hi vaig deixar la pell i la salut. No aturava, amunt i avall, amb l’ajuda d’en David Abril, que em feia d’assistent. I després de la desfeta de 2003 tot d’una vérem la necessitat de forjar una aliança. A EU ens havia costat molt arribar a les institucions a Mallorca. Amb l’excepció de les generals de 1996, que presentant a l’advocat Jaime Bueno, férem un gran resultat, teníem dificultats electorals importants. Pel que fa estrictament al context he de dir que els moviments socials eren més forts. Sobretot l’ecologisme i el sindicalisme. I teníem, tenc, la sensació, que tots plegats teníem una militància molt més activa. Encara pervivia una cultura militant que s’ha anat esvaint.

Toni Trobat: L’aliança, com es va construir?

Manolo Cámara: Vàrem aplegar tot allò de la societat civil que es movia mínimament. La suma del PSM, ERC, Els Verds i EU plegats era una autèntica unitat popular plural i diversa que malauradament jo no veig ara. L’Entesa de l’Esquerra de Menorca3, que havíem fet entre finals dels vuitanta i els anys noranta, ens marcava el camí. Des d’Esquerra Unida el fet d’ampliar aliances amb Els Verds anava en aquesta línia. Per a nosaltres era estratègic des de l’època del PCE i el final del franquisme. I que consti que malgrat l’aposta vàrem tenir debats exigents i difícils. Ara trobo a faltar moviments socials més forts i més visió estratègica global, honestament.

Miquel Àngel Llauger: L’ambient dins Els Verds, primer, i dins la coalició d’EU i Els Verds, després, va estar, ara ho esmentava en Manolo, molts anys dominat per una tensió constant: el debat entre “aliances, sí” o “aliances, no”. A les autonòmiques de 1995 Els Verds en solitari havíem entrat per Eivissa amb l’escó de Josep Ramon Balanzat – gràcies en gran part al moviment social que fou “Salvem Ses Salines” -, però no per Mallorca tot i que estiguérem ben a punt4. Eren els temps del pas del límit per tenir representació al Parlament de les Illes Balears del 3% al 5% que Gabriel Cañellas promogué per perjudicar la UM de Munar i que ens va acabar afectant a nosaltres. A les autonòmiques del 1999 Els Verds hi vàrem arribar amb un debat fet davant l’oferta que ens feia Esquerra Unida d’anar plegats. Molts ja veiem clar que després del que havia passat el 1995 no ens podíem tornar a quedar a les portes i que necessitàvem articular aliances. El debat va ser difícil i ja vàrem perdre gent. Les votacions sobre aliances i coalicions a vegades són traumàtiques. La coalició amb EU va anar bé i, a més, arribà el primer govern progressista de la història de les Illes Balears.

La desfeta de 2003 la visquérem amb la sensació que Els Verds havíem estat a l’avantguarda de les polítiques més atrevides i no havia acabat de servir. La moral estava per terra. Vengué tot allò de “No hem sabut comunicar” i “No hem explicat allò que havíem fet” però aviat la idea de construir Progressistes per a les eleccions estatals va fer que un cert esperit de positivitat ens impregnés novament. Hi ha un element interessant, de tot allò, en clau de la interna verda: ens estalvià el debat de si havíem d’anar amb EU. Visquérem solament una petita crisi a l’hora de dissenyar la coalició: EU era partidària que la coalició fossin dos blocs: PSM i EU-Els Verds. Nosaltres veiem més cada partit en peu d’igualtat: PSM, EU i Els Verds (després s’hi incorporaria ERC). Es va poder solucionar satisfactòriament en aquesta darrera línia. El PSM he de dir que en general va ser molt generós.

Toni Trobat: M’agradaria reflexionar una mica sobre el context social del moment. Molt diferent d’ara. L’Espanya d’Aznar.

Nanda Ramon: Jo el record, el primer Pacte, amb clars elements d’antic règim: les batalles campals al parc de Llevant, les tractorades, la polèmica de l’ecotaxa amb els hotelers pressionant els treballadors… Molta política antiga. A partir de Progressistes, i amb perspectiva, veig una nova era, una altra manera de fer política. Fins i tot en el disseny, amb els temes…. Una línia exitosa. Han passat vint anys. Hi ha grans processos posteriors com el 15M o el Procés Català que tenc la sensació que han envellit molt més que Progressistes.

Toni Trobat: A un míting vostre a la UIB ens va sorprendre a molts joves polititzats en l’esquerra anticapitalista i independentista del moment-jo tenia una vintena d’anys- sentir-vos parlar d’okupació, feminisme i moviment LGTBI

Nanda Ramon: La cosa comunicativa, també, fou molt novedosa. Vàrem ser pioners. Pacte a la balear, ens retreien (riu)

Miquel Àngel Llauger: Batiburrillo balear

Nanda Ramon: Còctel Molotov, ens digué Munar

(Riuen)

Manolo Cámara: Nosaltres sempre vàrem mantenir que el co-alicionisme era allò que tocava. Els constructors i els hotelers foren molt agressius contra l’esquerra durant el primer Pacte. Moltíssim. Es va voler transmetre un sentiment de por.

Miquel Àngel Llauger: La convergència d’agendes va ser fonamental. Nosaltres, com a Els Verds, veníem de fer propostes ja des del programa de les autonòmiques 1995, per exemple, que sortia fonamentalment del cap de Joan Buades,5 amb elements com la moratòria general de construcció, ecotaxa, limitar l’entrada de cotxes de lloguer…Una agenda molt concreta amb voluntat global…però teníem la sensació que se’ns percebia bàsicament com el partit ecologista, tot i tenir una gran sensibilitat amb la resta de temàtiques…al PSM i a EU els passava el mateix amb les seves “especialitats”, la qüestió nacional lingüística-cultural i la qüestió social respectivament. Vàrem tenir tots plegats la sensació que calia un mestissatge. Estàvem molt d’acord en gairebé tot. Diuen que els programes ho aguanten tot. Però, en aquest cas, era així… Pel que fa a la força social val a dir que el GOB tenia una capacitat de mobilització lligada a què la qüestió del medi ambient era central a l’agenda política de les Illes Balears.

Toni Trobat: Quelcom que em fa pensar és el poc haterisme que hi havia en aquell moment. Quasi tota l’esquerra social i el mallorquinisme cultural i polític va donar suport a Progressistes.

Nanda Ramon: Era la primera vegada i això ajudava molt. Vàrem ser percebuts com un autèntic moviment social. No una suma tàctica de partits polítics. Érem la veu de la societat civil. Altres experiències unitàries que han vingut després ja no tenien aquesta frescor de la primera vegada. Hi ha una anècdota molt representativa: la revista “Pissarra”, de l’STEI-I, va entrevistar-me només a mi, a la seva candidata. Sense despentinar-se. No ha tornat a passar. Era obvi que la candidata dels sindicats era la de Progressistes. Ara seria impossible que només entrevistés a un sol candidat.

Toni Trobat: La vertebració orgànica degué ser interessant…

Nanda Ramon: Vàrem organitzar la gent en les àrees de Programa, Política i Disseny. Quatre persones per àrea. Una per partit. Curiosament en dos dies les discussions eren entre comissions, no entre partits….els recels varen acabar prest, ens vàrem cohesionar tot d’una…. Ens reconeguérem com a iguals.

Miquel Àngel Llauger: Ho record així també. La convergència de les agendes, que deia abans. Molt natural tot.

Nanda Ramon: I molt ràpid, també. De gener a març. Tres mesos intensos.

Nanda Ramon: I tota la part comunicativa, una altra dimensió i un aprenentatge. La SER t’encalça, a unes generals, quan habitualment és a l’inrevés (riu)… Record que Gaspar Llamazares, llavors líder estatal d’IU, va venir a un acte i entràvem en directe a l’informatiu de TVE. No ho havíem vist mai!

Toni Trobat: La campanya, tècnicament, qui la dirigia?

Nanda Ramon: En Jaume Garau. Tot i que les comissions funcionaven molt bé i amb autonomia. Però la visió global era de Jaume Garau.

Miquel Àngel Llauger: Hi hagué una maquinària molt compartida, sí. Es va generar un cert aparell de Progressistes amb rapidesa.

Nanda Ramon: Quelcom interessant va ser el paper dels independents. Que després serien molt importants a la gestació del Bloc per Mallorca. S’organitzaren. Tenien dinàmica pròpia. Amb actes propis i rellevants. Recordo a Pilar Arnau i Martí Janer molt actius.

Toni Trobat: Els atemptats tràgics, horribles, del 11M marcaren la campanya.

Miquel Àngel Llauger: La finiquitaren.

Nanda Ramon: Tenc ben present l’afer de Carod-Rovira a Perpinyà6. Tot i que ara està molt oblidat. A partir d’aquest moment va haver-hi una basculació forta. La dreta ens deia directament “terroristes” i pensem que ERC era part de Progressistes! Carod ho va poder encausar positivament encapçalant la llista d’Esquerra Republicana a les generals amb aquell lema mític “Parlant la gent s’entén” i tragueren 8 diputats. Aquell dia tenia jo tenia molt prest entrevista a Ona Mallorca. El dia abans hi havia hagut un míting a Santa Maria. Just sortint de la ràdio em va cridar ma mare per dir-me que hi havia hagut un atemptat. Però entre les presses i una cosa i l’altra no vaig comprendre la magnitud de la qüestió fins que vaig arribar al bar Triquet, el nostre centre d’operacions durant la campanya, sota la seu d’EU. Allà els companys ja preparaven la roda de premsa per anunciar que aturàvem la campanya. Un moment donat vaig anar dins el bar i m’ha quedat gravat que Alex Charles, molt implicat amb Progressistes i que estava sempre pendent, em digué “Ja hi ha cent morts”. Llavors vaig pensar, instintivament, “No ha estat ETA.”

Miquel Àngel Llauger: Supòs que és el que vàrem pensar molts. Tot i la confusió. Aquell matí vaig cridar a Julen Adrian, regidor d’Alternativa per Artà en aquell moment, bon coneixedor del món basc, i ho tenia claríssim. No havia estat ETA.

Manolo Cámara: Va ser un cop fort. Un atemptat salvatge contra la classe treballadora que anava a fer feina en aquells vagons de tren. Era molt estrany. Jo vaig parlar amb Javier Madrazo i Oskar Matute, llavors companys meus d’Ezker Batua, tot i que ara Matute està a EH Bildu, i francament també ho veien igual. No era el modus operandi d’ETA per res.

Nanda Ramon: Aquells dies sempre he pensat que els meus fills visqueren un autèntic estat d’excepció. A la jornada de reflexió “El Mundo” duia en portada una entrevista a Rajoy!

Miquel Àngel Llauger: Tot es precipità. The Guardian apuntant als gihadistes àrabs, el “pásalo” per sms… la manifestació…

Nanda Ramon: La del divendres 12…amb un lema que ens va semblar insultant i molt parcial, “Amb la Constitució”…Hi ha una anècdota d’aquell dia, Miquel Àngel, que és que ens va tocar estar a la pancarta a prop d’un senyor important de l’univers empresarial mallorquí que ens va dir que era la primera manifestació a la qual anava en tota la seva vida…i tu li respongueres “No va anar ni a la del 23F?”

(Riuen)

Toni Trobat: I arribà nit electoral. Quantes vegades hem sentit, la gent que militam a aquest espai polític, aquests darrers vint anys la frase lamentativa “vàrem estar tan a prop!”

Miquel Àngel Llauger: Es mesclaren sensacions però tenc un record nítid d’un ambient coral al restaurant “Pequeño Mundo”, on férem el seguiment, i d’un cert alleugeriment, malgrat tot.

Nanda Ramon: Estic d’acord, per a mi ho va ser, una mena d’alliberament. Només pensar que el que havíem viscut aquells tres dies quedés instal·lat feia molta por.

Manolo Cámara: Jo crec que la nit electoral va transmetre aquella enorme complicitat que es va congriar durant tota la campanya. Amb tu, Nanda, establírem molta complicitat. El resultat fou extremadament positiu. Les nostres militàncies es bolcaren i hi havia una sensació maca de fraternitat

Miquel Àngel Llauger : Aquesta fraternitat de la qual en parla en Manolo és el millor record que me n’enduc. La sensació que érem una pinya. Tant el quartet de candidats (amb l’incombustible Cil Buele representant ERC) com les organitzacions. La campanya va ser així. Anaves a un poble molt pessemer, per exemple, i en Manolo era rebut amb entusiasme!

Nanda Ramon: A un acte a l’ ONCE sempre tendré present, pel que fa a la qüestió lingüística, a en Manolo dirigint-se a la seva gent dient “No hagais como yo, la que es bilingüe es Nanda!”

(Riuen novament i remiren uns cartells de la imatge gràfica de la candidatura que va fer el fotògraf i artista llucmajorer Toni Catany (1942-2013.

1 El 14 de febrer de 2004 i amb el lema “Qui estima Mallorca no la destrueix” el GOB va mobilitzar entre 40.000 i 50.000 persones als carrers de Palma. Al seu moment va ser la manifestació més multitudinària de la història democràtica de les Illes Balears.
2 El debat al que fa referència Ramon va travessar el PSM aquells anys. Els anomenats oficialistes eren partidaris de la construcció d’un bloc d’esquerra nacional amb EU, Els Verds, ERC i independents i tingueren el suport de la majoria de la dirigència històrica del PSM. Els coneguts com a renovadors apostaven per un partit sense vincles amb altres forces i amb una orientació moderada de centreesquerra. Uns i altres batallaren pel control del partit (amb unes primàries guanyades pel sector renovador i un congrés guanyat pels oficialistes) fins que els renovadors el 2006 optaren per escindir-se i crear Entesa per Mallorca, formació mallorquinista i socialdemòcrata que el 2013 acabaria reintegrant-se al PSM.
3 L’Entesa de l’Esquerra de Menorca fou una coalició entre el PSM menorquí i Esquerra Unida de Menorca que durà de 1987 a 1994 i que es presentà a les eleccions insulars i autonòmiques de 1987 i 1991.
4 El candidat d’Els Verds de Mallorca al Parlament de les Illes Balears el 1995 fou l’escriptor, funcionari i activista per la igualtat Miquel Àngel Lladó (Palma, 1958) i la llista obtingué 9.422 vots i un 3,07%.
5 Joan Buades (Inca, 1963) és un professor, investigador sobre turisme i canvi climàtic i activista social ecologista que fou diputat d’Els Verds d’Eivissa durant la legislatura 1999-2003.
6 Es refereix a la reunió que Carod-Rovira i Jaume Renyer, dirigents d’ERC, tengueren amb l’organització ETA el gener de 2004 suposadament a la ciutat nord-catalana de Perpinyà. Una trobada sense autorització del seu partit ni del govern de Catalunya que va provocar una tempesta mediàtica enorme orquestrada per la dreta espanyola per desgastar el Tripartit i l’executiu de Rodríguez Zapatero.