2.3 Un sopar de fa vint anys al Pequeño Mundo

Joan Llodrà

Fa vint anys Pequeño Mundo del Coll d’en Rabassa no era ni el wok xinès d’ara ni el paradís de les comunions i la porcella que havia estat els anys vuitanta del segle passat. Era un restaurant per a grans esdeveniments ja fossin trobades de tercera edat, sopars d’empreses potents o mítings polítics. Es tracta d’explicar en aquests articles allò que fou i què en queda de l’experiència de Progressistes per les Illes Balears vist des de l’òptica particular de cadascun dels col·laboradors. Per mi Progressistes fou, sobretot, un sopar de campanya amb Carod-Rovira a un Pequeño Mundo ple fins a la bandera. Però també va ser alguna cosa més…

El moment

L’any 2004 a les Balears hi governava còmodament Jaume Matas després que el primer Pacte de Progrés liderat per Francesc Antich hagués perdut el Govern a les eleccions d’un any abans. A Espanya era president amb majoria absoluta i estava a punt d’acabar el seu segon mandat un senyor del Partit Popular que nomia José María Aznar. Havia digitat per succeir-lo un discret registrador de la propietat gallec de nom Mariano Rajoy. Hi havia una certa tensió ambiental, ja que per una banda Aznar era del morro fort i de l’altra a Catalunya era president l’aleshores socialista Pasqual Maragall amb l’independentista Josep-Lluís Carod-Rovira de vicepresident. La cosa estava calenta perquè el mes de gener els serveis secrets espanyols feren públic que Carod s’havia reunit amb ETA per pactar una treva de l’organització armada basca que només abastava el Principat de Catalunya. Arran d’això Maragall el va haver de dimitir, però ell doblà l’aposta amb un tot o res i es presentà de cap de llista a Madrid. Amb tots aquests ingredients s’encarava l’any electoral. El partit socialista presentava un desconegut Rodríguez Zapatero que, a priori, no tenia gaire probabilitat de guanyar. Cap d’aquests personatges és avui un actor polític rellevant llevat d’un, Federico Jiménez Losantos, el periodista que incendiava aleshores i incendia encara ara.

Esquerra Republicana i la confluència

Esquerra Republicana tenia en aquells temps a les Balears poc més de cent militants de quota. Fins aleshores més que fer política a l’ús era un agent d’agitació i propaganda republicana i independentista sense cap més representació institucional que un regidor a Eivissa. Les eleccions estatals de 2004 es presentaven però amb una altra perspectiva, ja que donada l’eufòria i polarització del moment es preveia una xifra no negligible de vots. Així i tot, l’assemblea va aprovar per amplíssima majoria participar en una candidatura unitària de l’esquerra nostrada que havia de dur Nanda Ramon a la Carrera de San Jerónimo. Progressistes era la coalició de PSM, Esquerra Unida, Els Verds i Esquerra Republicana. Es va fer un programa d’esquerres amb una forta mirada de país. El repte era ingent i la il·lusió alta. Poques friccions per la qüestió roja i verda, alguna per les qüestions de país. Ara ho record com a anècdota, però una part d’Esquerra Unida (Grosske o Cámara) tenia uns posicionaments nacionals tan espanyols com Felipe González o Alfonso Guerra que resultaven xocants. El temps ha posat tothom al seu lloc.

La campanya

La campanya començà amb el sopar amb Carod-Rovira que hem esmentat al començament del text. Aquell restaurant immens es va fer petit per agombolar la marea que volia donar suport al tot just cessat vicepresident de la Generalitat. Fou una nit màgica que augurava grans coses. Durant les dues setmanes de campanya Nanda Ramon transmetia credibilitat i feia viable la quimera d’entrar a Madrid. Cecili Buele, candidat al Senat, amb molts anys de militància a l’esquena era un bon complement. Les enquestes donaven tres opcions amb la mateixa probabilitat: cinc diputats del PP i tres del PSOE; quatre pel PP, tres pel PSOE i un per Progressistes o també cinc pel PP, dos pel PSOE i un per Progressistes. Els dos darrers dies de campanya s’afrontaven amb aquestes condicions fins que dijous dia 11 de març al matí un tren va explotar al sud de Madrid per un atemptat. La gestió de l’atemptat que va fer el govern d’Aznar ho va canviar tot.

Els resultats

Com dèiem, la gestió del president Aznar i del ministre Acebes al respecte fou nefasta. Atribuïen a ETA l’atemptat quan tot el món ja sabia que era obra del terrorisme islàmic. Es va crear un estat d’excepció que va fer girar la truita i la candidatura socialista de Rodríguez Zapatero guanyà per sorpresa les eleccions. La participació va ser més alta que mai i riuades d’electors indignats ompliren les urnes. A les Balears, milers de persones que tenien previst pocs dies abans votar Progressistes votaren socialista quan veren les orelles al llop. Nanda Ramon aconseguí un meritori 8,5% dels resultats, però va quedar a un puntet del diputat. La paradoxa fou que amb els vots obtinguts al Senat la diputada hauria entrat sobrada. Un experiment similar al balear es va fer també a Navarra. Nafarroa Bai va dur més sort i Uxue Barkos fou proclamada diputada. Òbviament, no degué només qüestió de sort sinó i sobretot de múscul. A Catalunya, Carod-Rovira guanyà la batalla passant d’un diputat a vuit i guanyant al PP tal com s’havia proposat.

Les conseqüències

Pocs mesos després hi hauria unes eleccions europees. Eren temps que el PSM encara anava amb Convergència i Unió. L’eivissenc Bernat Joan i Marí encapçalà la llista d’Esquerra Republicana i sortí elegit eurodiputat. La suma dels resultats que hi feren els quatre partits de Progressistes també demostra, de manera matemàtica, que el múscul per entrar Nanda Ramon hi era. PSM (3.6%), ERC (2.9%), EU (2.4%) i EV (0.9%) cosa que donava als Progressistes Europeus un 9,8% dels vots que era més que suficient també per arribar a Madrid. La nit electoral també es va viure curiosament al Pequeño Mundo. Allà els sentiments eren agredolços, ja que per un pèl i per les circumstàncies Progressistes no entrava a les Corts però per un altre el PP perdia les eleccions i Carod-Rovira es compixava a la cara d’Aznar. Ben segur que aquella primera relació entre els quatre partits de la coalició va servir perquè s’anàs forjant a poc a poc i amb bona lletra el MÉS per Mallorca que avui coneixem. Molts d’anys i bons!