2.3 La Unió Europea davant la

crisi: la solidaritat sotmesa a examen

La Covid-19 s’ha anat desplaçant des d’Àsia cap a Europa, on aquest darrer mes sembla haver-hi instal·lat l’epicentre dels seus estralls. La primera víctima d’aquest infortuni ha estat, malauradament, la salut pública. Els danys col·laterals ja es comencen a sentir, també, en les economies. La pandèmia, però, podria deixar encara una altra víctima: el lideratge polític de la Unió Europea. La Covid-19, és una nova prova per a la solidaritat europea?

La crisi del coronavirus és una crisi global i, com a tal, tendrà repercussions globals. Per començar, la pandèmia demanarà –ja ho està fent– reforçar les estructures de governança internacional. Si bé els Estats tenen les eines i les competències d’acció necessàries per fer front a l’actual situació –per exemple, la possibilitat de tancar les fronteres, de prendre mesures en l’àmbit sanitari…–, l’eficàcia de qualsevol mesura presa en l’àmbit nacional depèn de les mesures preses als altres Estats, en particular aquells que són veïns. Aquest caràcter transfronterer és el que ens planteja la necessitat que els organismes de governança internacional, i en el nostre cas de governança europea, funcionin.

Ja ho deia el comissari europeu encarregat de la gestió de crisis, Janez Lenarčič, “aquest virus no coneix fronteres i tots els països hauran de mostrar solidaritat i coordinar les seves accions”. Però per a molts, la Unió Europea arriba tard –el disseny de les primeres estratègies conjuntes va començar un mes després de l’inici de la crisi a Itàlia- i amb una resposta, de moment, insuficient en temps i forma.

Alguns membres europeus iniciaven les negociacions defensant estratègies de replegament, resistint-se a acceptar la realitat transfronterera d’aquesta crisi i prioritzant accions individuals sobre accions solidàries entre Estats membres: escac i mat als principis de la Unió. El resultat d’aquest primer estadi va ser la descoordinació, la coexistència de vint-i-set rutes d’acció diferents, una per cada Estat membre, per fer front a un mateix problema comú.

En una segona fase, les institucions europees comencen a posar en marxa alguns plans d’acció, com la Iniciativa d’Inversió plantejada per la Comissió Europea i que mobilitzarà 37.000 milions d’euros o el Programa de compra d’emergència pandèmica llençat des del Banc Central Europeu, entre altres mesures.

Finalment, afrontam ara una tercera etapa, la del debat sobre la necessitat de duu a terme reformes estructurals i és que, aquesta nova crisi, ha reobert un debat europeu pendent: el debat sobre el deute públic que ja va dividir els Estats membres durant la crisi de l’euro. En concret, la proposta existent consisteix a crear els anomenats “eurobons”, una estructura que permetria ajuntar els deutes individuals de cada Estat membre i que la UE emetés, de manera conjunta, bons per a obtenir finançament i fer front a la crisi del Covid-19 sense disparitat de condicions entre els Estats. D’aquesta manera, tots els Estats membres compartirien el cost i s’avalarien mútuament.

La discussió sobre la mutualització del deute ha estat present i fa xocar diferents segments des de l’inici d’aquesta crisi sanitària, econòmica i social. Primer, es va fer evident durant la cimera virtual que mantingueren els màxims dirigents polítics de cada Estat membre el passat 26 de març i a on la divisió semblava aprofundir la bretxa estructural entre el Nord i el Sud: d’un costat el grup reticent a aquesta mutualització liderat per l’Alemanya i els Països Baixos, de l’altre el grup defensor d’aquesta mesura, liderat per Itàlia i Espanya. A continuació, la qüestió es traslladà a les reunions de l’Eurogrup, en el qual es reunien els ministres de finances. Poc es va aclarir i les divisions persistien.

Finalment, la discussió ha arribat al Parlament Europeu –cal recordar, l’únic òrgan representatiu de la Unió, el més progressista, més propens a la cooperació i que ha quedat relegat a un paper secundari en la gestió de la crisi. L’Eurocambra discuteix la qüestió a través d’una esmena introduïda pels Verds finalment rebutjada per uns escassos 40 vots. El més interessant d’aquest viatge inter-institucional és que ara, al Parlament, el debat sembla dividir esquerres i dretes, i no tant països del Nord i països del Sud.

La Unió Europea haurà de decidir en els pròxims mesos què vol ser. Ara es troba davant una oportunitat perfecta per a dissenyar nous instruments financers, noves estructures de solidaritat permanent, que permetin evitar reincidir en els errors de fa 10 anys i enfortir la integració. Per a tal propòsit, la solidaritat entres països, en particular vers aquells que més patiran les conseqüències d’aquesta crisi, ha d’estar al cor de qualsevol acció europea.

Aquesta, podria ser la tercera crisis de la UE en una dècada, després de la crisi l’euro el 2012 i la crisi de refugiats del 2015. Volem un futur europeu després de la tempesta? La UE necessitarà una resposta més solidària i ambiciosa, una resposta de fons, per no continuar en el camí de la desafecció que amenaça d’entregar el projecte europeu en mans de l’extrema dreta.