Fanny Tur Riera
La Transició va consistir principalment a passar sense fer remor i sense passar comptes, d’una dictadura genocida a una democràcia vigilada. Aquest fet és una anomalia ètica. Estats com l’Argentina o Xile, que havien copiat a l’antiga metròpoli el model colpista i les maneres de governar, sí que varen saber jutjar alguns dels responsables de fets ominosos i crims de lesa humanitat.
¿Com és possible que l’anomenada Transició es fes passant de puntetes pel que havien significat quaranta anys de dictadura i els seus crims, escenificats en centenars de fosses comunes sobre les quals es varen abocar durant dècades ciment, mentides i oblit i encara ara estam recuperant? Perquè aquella etapa va ser tutelada pels mateixos que havien manat durant el franquisme. Què esperàvem si el que en realitat era una llei de punt final es va presentar com un acte de reconciliació de vencedors i vençuts i de no mirar enrere?
La Llei d’Amnistia ho va ser per als crims de la dictadura. Els presos polítics que varen sortir de la presó varen ser l’excusa i un efecte col·lateral. Això no desmereix l’honestedat dels principis que impulsaren a molts dels protagonistes d’aquells anys i la il·lusió i les ganes d’encetar uns nous temps per al qual varen treballar i lluitar tants de ciutadans.
Un dels protagonistes de les dues etapes, Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme franquista i a final de 1975 flamant vicepresident d’Afers exteriors i ministre de Governació, va declarar a un diari de Munic un mes després de la mort del dictador que en dos anys hi hauria eleccions generals, però que en aquella primera fase no s’autoritzarien les activitats dels partits comunistes. El règim no oblidava la seua bèstia negra ni que havia set el PC el partit que havia protagonitzat l’oposició al franquisme, tasca que no es veuria reconeguda a les urnes. El votant d’esquerres va optar pel PSOE (ja saben allò que deien els uns: ‘100 anys d’honradesa…’ i el que responien els altres: ’… i 40 de vacances’). A l’esmentada entrevista. Fraga, en una metamorfosi política que també viurien altres companys d’ideologia, s’autoerigia en defensor de les futures llibertats i anunciava que sí que serien legalitzats els partits socialistes. Des d’aleshores antics franquistes s’han permès impartir lliçons de democràcia. Encara ho fan.
Un altre personatge, cara visible d’un dels partits que varen legitimar com es va fer la Transició renunciant entre altres coses a reivindicar una reparació humana, política i legal per als centenars de víctimes i represaliats de la dictadura, va ser Felipe González, que ja en una entrevista publicada a la revista Blanco y Negro el 13 de desembre de 1975 va assegurar que la revolució cubana li resultava enormement simpàtica, però que, això sí, no proposaria aquest tipus de règim per a la nova democràcia. Han passat les dècades i ara ja reconeix sense complexos ni vergonyes la seua ideologia.
Els primers anys de Transició a Eivissa: llengua, Estatut, Memòria Històrica i pactes d’esquerres.
Acceptant que la Transició sí que va existir, però va consistir a canviar algunes coses perquè en determinats aspectes tot continuàs igual, tal com escriví Lampedusa a El gatopardo, intentarem oferir una pinzellada del que va passar a Eivissa a través d’alguns noms que varen protagonitzar fets importants i varen participar en un període que marcà el dibuix del model d’Estat que acabaria configurant-se. Democràcia ‘ma nom troppo’ i cafè per a tots versus federalisme). Alguns noms són el de Toni Planells Malalt o Miquel Ramon, comunistes històrics que el 1979 varen sortir elegits regidors a Vila i Sant Josep de sa Talaia respectivament i que sempre varen treballar per la unitat de l’esquerra des d’un concepte ferm de país. Altres foren:
Isidor Marí Mayans. Era un jove professor i músic, que uns anys enrere havia format grup musical amb Joan Murenu i que el 1973 tots dos havien fundat amb Victorí Planells el mític grup UC. Membre de l’executiva de l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) des de 1974, l’any 1977 va encapçalar amb el Bloc Autonomista la primera candidatura d’unitat de les esquerres amb el suport d’independents. Les escasses possibilitats que sortís elegit un diputat eivissenc en no anar cap en un lloc de sortida en les llistes al Congrés va fer que les expectatives se centressin en el Senat. Es varen presentar cinc candidatures, Guillem Tuells per UCD, Mariano Llobet Tur pel Partit d’Eivissa i Formentera, el candidat d’Alianza Popular (AP) Abel Matutes Tur i Isidor Marí Mayans pel Bloc, que estava integrat pel Partit Social-Demòcrata (PSD), el Partit Socialista Popular (PSP) i pel PC i comptava amb el suport del PSOE, el Moviment socialista d’Eivissa i Formentera i Grup independent. A més, persones militants de tots els àmbits professionals començant per empresaris i advocats com ara Alfons Marí Calbet, metges, professors com Cristòfol Guerau d’Arellano, Fina Matutes o Llanos Lozano i escriptors com Marià Villangómez i Josep Marí Marí, i altres, varen donar suport públic a la candidatura.
L’ambient preelectoral es vivia amb intensitat i l’interès se centrava principalment entre Abel Matutes i Isidor Marí. El primer ‘acusava’ el segon que la seua candidatura tenia el suport dels comunistes. Marí i altres responien que el Bloc tenia un candidat que no havia cooperat amb el règim anterior: ‘… més que posar en dubte la credibilitat democràtica dels altres partits podria demostrar la d’AP que ara proposa reformes no realitzades quan els seus líders eren ministres’, com era el cas de Fraga Iribarne, que en l’àmbit de l’Estat faria un pobre resultat amb només 15 diputats.
Un dels lemes emprats pel Bloc Autonomista va ser ‘Idees noves, mans netes’ i altres animaven la gent a perdre la por: ‘Escoge la libertad, vence tu miedo’. Un ciutadà va publicar una carta on explicava que votaria Mariano Llobet i no Abel Matutes perquè ‘…ha cometido la gran equivocación de incorporarse al partido de unos señores que durante 40 años nos han gobernado con un régimen dictatorial.’
L’11 de juny, quatre dies abans de les eleccions, 4 dels 5 candidats al Senat varen signar un document on es comprometien a defensar el dret dels illencs a tenir la seua autonomia política, i a dotar-se d’un Estatut propi, amb representacions insulars-els futurs Consells- així com implantar l’ús oficial de la llengua catalana dins l’àmbit d’actuació de l’Estatut i impulsar acciones conjuntes amb altres representants de l’Estat (s’entenia que amb territoris germans, la qual cosa la Constitució de 1978 es va encarregar d’impedir). Abel Matutes va signar, però va fer constar l’afegit que reclamava la cooficialitat de la llengua castellana i no acceptava altra nacionalitat que l’espanyola.
El mateix dia visità l’illa el candidat Josep Melià candidat al Congrés dels Diputats per Unió Autonomista per participar en un míting amb el candidat del Partit d’Eivissa i Formentera Mariano Llobet. Per donar suport a Isidor varen participar en el míting principal de campanya personatges locals com el futur diputat Jaume Ribes del PSP o l’advocat comunista mallorquí Ignasi Ribas.
Finalment, Abel Matutes va sortir elegit amb 8.806 vots, però Isidor Marí va quedar en segon lloc amb només 2.200 vots de diferència: 6.604 paperetes, la qual cosa representava un 28,5% del total, sent la força més votada a Eivissa Ciutat. A molta distància, Mariano Llobet quedà en tercer lloc.
Joan Prats Bonet. Batle de la ciutat durant la legislatura 1979-1983. Primer batle de Vila de la nova democràcia. En aquelles primeres eleccions municipals, UCD I PSOE varen empatar amb set regidors cadascun. Joan Prats i Antoni Guillen encapçalaven les respectives llistes. Coalició Democràtica, el futur PP, amb Luís Trigueros de número 1, en va traure sis i va donar la batlia a Prats, persona dialogant i amb un profund sentit de servei públic, presidí una corporació amb escassos recursos, però impulsà mesures de gran compromís polític. A més, Prats va posar en pràctica una manera de treballar en equip amb l’oposició que no s’ha tornat a repetir: mostra del seu tarannà profundament democràtic, solia convidar al cap de l’oposició a les seues compareixences davant la premsa per explicar els acords de govern des dels seus punts de vista respectius. Un exemple més del seu perfil queda palès amb una anècdota: l’estiu de 1979, per trobar-se de vacances la regidora de Cultura, li va encarregar al portaveu de l’oposició, aleshores Enric Ribes, que organitzàs les primeres Festes de la Terra d’aquella legislatura i així es va fer. Persones com ell i molts altres, alguns dels quals mencionam en aquestes línies, sí que varen creure que venien temps nous.
Enric Ribes Marí. Fou regidor i el portaveu del grup municipal del PSOE en la corporació presidida per Prats. En aquells anys, moltes propostes plantejades pels socialistes i amb l’autoria de Ribes varen ser aprovades amb el consens de tothom com ara el canvi del nomenclàtor dels carrers amb noms franquistes. També es va aprovar que tots passassin a ser retolats en català. Aquesta mesura va ser aprovada en el primer plenari de la legislatura aplicant criteris de Memòria Històrica quan encara no s’emprava el terme. No hi va haver unanimitat en tots els casos, com ara quan es va debatre canviar el nom de l’avinguda del general Franco a Dalt Vila pel de sa Carrossa, via que durant la II República hi havia set de Pablo Iglesias. Només es varen ‘resistir’ a desaparèixer dues plaques instal·lades l’una a la Catedral i l’altra al fossar vell, la primera de les quals seria substituïda dues dècades després, durant la primera legislatura progressista del Consell Insular (1999-2003). La segona fou ‘contextualitzada’ sent batlle el socialista Enric Mayans Tur. Això va fer que quan durant la passada legislatura des de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears vàrem encarregar diversos censos, entre d’altres el d’elements franquistes de les Illes Balears, als experts investigadors del tema Manel Suárez, Tomeu Garí i Marçal Isern, a Eivissa ciutat no quedaven noms de carrers amb reminiscències de la dictadura.
L’estafa de la Transició no ens ha de fer oblidar la feina èpica i el compromís de tants de compatriotes que varen donar la cara en uns temps incerts.
