2.3                  Judici a Catalunya

Deia fa uns dies Alfonso Guerra a RNE que el delicte és evident: els catalans s’han intentat independitzar de Catalunya de manera unilateral. No l’inquietava gens que aquesta conducta no estigui tipificada al codi penal. Detalls per a juristes, misèries. No es pot desafiar la Nació espanyola i sortir-se’n “de rositas”. Ell ho planteja com ho entén la societat espanyola: s’han volgut independitzar, idò a la presó. Ras i curt. S’ha de fer pagar la gosadia, han de reparar l’ofensa. Se n’han de venjar. I ha de servir d’escarment. Catalunya és i serà d’Espanya, el que en pensin els catalans, és irrellevant. Per això la sentència està escrita.

El judici ha de servir per anorrear, fins a la mort civil, els líders independentistes. Bé, alerta, el líder, líder, no, que sobre el President Puigdemont no hi recau ni una trista ordre de recerca i captura, per no fer més el ridícul internacional; per tant, i això tot sol ja és un esperpent, només jutgen els seus subordinats. I líders socials. Perquè l’Estat sap que parlam d’un moviment social espectacular, gegantí, capaç de mobilitzar 2,3 milions de ciutadans per anar a votar, i milers i milers de voluntaris implicats en l’organització i l’execució del referèndum. De fet, i ho saben, el referèndum no se celebrà perquè ho decidissen uns líders carismàtics, sinó perquè el clam al carrer i a les urnes havia esdevingut indefugible. Jutgen els dirigents per condemnar el poble.

Diu ara la Guàrdia Civil que va percebre odi (estremidores mirades d’odi). I ràbia, molta ràbia. Posem que no fos per les troncades que va rebre la gent pacífica que hi havia als col·legis; creu la Guàrdia Civil, creu l’Estat, que les mirades eren una consigna dels líders? Que el govern i els jordis i la mesa del parlament havia dat consigna a milers i milers de ciutadans que anessin a votar i expressessin odi i ràbia? Que havien ordit la rebel·lió de les mirades? O és que el poble (dos milions tres-cents mil ciutadans és molt de poble) odia els cossos que preserven la seva seguretat? I aquesta situació, de ser certa, no els provoca més reacció que l’”a por ellos”? Quan un Estat democràtic percep que tota una comunitat desconfia dels cossos de seguretat, elabora programes per corregir-ho. Programes de reconciliació. La recepta espanyola es pot seguir escoltant vox-cs-pp-psoe, la guàrdia civil o els opinadors i tertulians, i se’n té una mostra amb l’allau d’imatges de càrregues que pul·lulen per les xarxes socials (però que encara no ha tengut temps de visionar el Tribunal Suprem).

La sentència està cantada però, el poble, admetrà que s’esquarteri els seus líders a la plaça pública pel que feren entre tots? Si ho accepta, la repressió es podrà apuntar una victòria ben mesquina. Però, i si no ho accepta, quin camí li queda, quan es demonitza fins i tot el diàleg? Sánchez encertava en l’anàlisi que un problema polític s’ha de resoldre per vies polítiques. De moment, exerceix entusiasmat l’acusació, no només des de la fiscalia, també des de l’advocacia de l’Estat, sense reconèixer les raons ni la legitimitat de l’interlocutor. El somni de Sánchez és lliurar-se a un acord amb C’s que l’”obligui” respecte de Catalunya. I més enllà, a actuar contra l’autogovern i contra les senyes d’identitat no castellanes arreu de l’Estat.

En aquesta lògica, el portaVox local de l’extrema dreta proposa il·legalitzar MÉS per Mallorca. Per quin “delicte”? Per gosar plantejar que els ciutadans puguin decidir, democràticament, de quines institucions es doten, quins nivells d’autogovern volen per a la millor defensa dels seus interessos i del bé comú. Per reivindicar la sobirania popular, en definitiva.

Potser un Govern PSOE-Cs no arribaria a la barrabassada d’il·legalitzar MÉS, és en aquesta magnanimitat a què es refereixen els que apel·len al vot útil per al PSOE? En aquest punt tenim el llistó?

Comparteix l'article