Celestí Alomar
Per què decréixer? Per què una opció culturalment asistemàtica? Per entendre del que s’està parlant cal precisar que, en aquest cas, decreixement és sinònim de disminució de l’oferta existent, especialment d’allotjaments turístics. El motiu d’aquesta decisió és que l’allotjament turístic, per a aquest país, ha estat l’anella essencial en la cadena de producció en la principal activitat econòmica. Per sort o per desgràcia, l’hotel s’ha convertit en un símbol; la planificació o no planificació que ha conduït les Illes Balears a ser una economia referent, alhora que una societat estressada per la massificació i la turistificació, ha girat sempre al voltant de la silueta de l’edifici rei.
La indústria del llit
Recordem que les Balears, des de l’origen del turisme de masses, han actuat sempre com una economia especialitzada, que proveeix d’allotjaments turístics els turistes que els operadors transporten. És a mitjan anys cinquanta del segle passat quan apareixen els turoperadors en el paper d’intermediaris. Guerra freda, temor a les masses i sobraven els Douglas que havien servit per trencar el bloqueig que Stalin havia imposat sobre Berlín. Es convertien en l’element central que controlava la major part dels fluxos de passatgers. En aquell moment, es relacionaren dues economies i societats de desenvolupament molt desigual, cosa que provocaria un elevat grau de dependència local respecte als països emissors.
Es creava hostalatge, en molts de casos d’una qualitat ínfima, a ritme de la demanda dels operadors, que sovint finançaven basant-se en garanties d’exclusivitat i bestretes. Des de molt aviat, en la cadena de producció que es va establir, va quedar clar que el paper de la “iniciativa” local seria el de proveïdora de llits. Això marcava una reelecció de poder que s’ha mantingut, d’una manera o d’una altra, fins a l’actualitat. Només la recent aparició de la xarxa digital ha permès un major grau d’independència respecte als operadors i, per tant, major grau de capacitat de decisió local. Però no deixa de ser un fet important i determinant que, en aquesta dicotomia, el control de l’oferta, fins a l’aparició del fons d’inversió, ha estat quasi exclusivament en mans de la indústria local.
De manera simètrica i en correspondència, en crear-se l’estat de les autonomies -encara amb molt de retard respecte a la realitat econòmica i amb una relació de poder ja consolidada, se cedeixen a la comunitat les competències en política turística, ordenació del territori, medi ambient i indústria, entre d’altres, que permeteren articular un poder administratiu i polític regional nou. Aquest haurà de conviure amb les factures de dependència heretades i amb l’interès de l’Estat que les Illes continuïn sent un monoconreu turístic proveïdor de riquesa per a les arques públiques. Nogensmenys, des de llavors, la comunitat manté la capacitat suficient i té els instruments adequats per ordenar l’oferta turística al seu territori i, en conseqüència, incidir en el mercat global, més enllà del mainstream de l’època que l’economia està per sobre de la política i el mercat és el rei totpoderós.
No passa el mateix amb la demanda, sobre la qual la capacitat d’influència directa que es té és molt menor. La proposta per actuar-hi sempre s’ha cenyit al control de les portes d’entrada de la comunitat per on han de passar tots els visitants, molt especialment els aeroports, amb la idea de disminuir slots, en aquest cas limitar l’arribada d’avions. No tornarem a parlar de l’Estat i la seva consideració cap a les Illes, que ens conduiré a un debat sobre la sobirania. Simplement, a manera d’hipòtesi, pensem que això s’ha fet possible i s’aconsegueix reduir la demanda per aquesta via: es produiria un quadre en el qual hi hauria menys clients amb la mateixa oferta i la conseqüència immediata seria la baixada de despesa provocada per la guerra de preus, com a mínim a curt termini. No és desgavellat, per tant, arribar a la conclusió que el decreixement sempre obligatòriament ha de passar per la disminució de l’oferta.
La raó última
Un cop fet aquest preàmbul sobre la responsabilitat i la capacitat de la comunitat, passem a respondre les preguntes inicials. Cal dir que quan parlem de decreixement es planteja en un context de canvi de model, no únicament turístic, sinó de model econòmic en conjunt. La transició cap a una nova forma de societat, encara que tingui una gènesi pròpia producte de la reflexió de molta gent i molt de temps, podria inserir-se en la proposta de Pacte Verd Europeu i l’objectiu d’aconseguir la neutralitat climàtica, la restauració dels ecosistemes degradats i la biodiversitat. Hem de recordar que les Balears, com a illes, són un territori fràgil que té una capacitat de càrrega limitada, la qual fa temps que està sobrepassada.
La relació entre els països emissors de turisme de masses i les destinacions receptores és dispar. L’Indicador de Pressió Humana (IPH) i l’empremta mediambiental generada per l’activitat turística són molt més alts en els territoris visitats que no pas als països d’origen dels turistes. Els residus i les externalitats que produeix l’activitat es donen i impacten molt majoritàriament a la destinació. El canvi climàtic afecta directament elements estructurals de l’oferta i, en conseqüència, de la destinació. La reacció governamental i empresarial davant això ha estat introduir sistemes d’economia circular a l’activitat turística, com a objectiu estratègic; per tant, amb finançament públic. Però aquesta és una lògica insuficient: l’economia circular s’enfoca a reduir la deixalla, optimitzar l’ús de recursos i fomentar la reutilització i el reciclatge, però no considera la capacitat de càrrega, ni el problema d’un excés de visitants, que és el causant directe de la massificació.
L’escassetat de primeres matèries és un problema creixent que afecta múltiples sectors industrials i econòmics a escala global. Concretament, provoca l’augment dels preus i distorsiona l’estabilitat de les cadenes de subministrament. Això pot afectar el turisme per una doble via: el consum i la producció. Són circumstàncies de pes que podem pensar que condicionaran el comportament del mercat en el futur. La bogeria bèl·lica que la crisi global ha desencadenat, davant la racionalitat dels processos de transició, no fa més que enterbolir la situació i prefigurar un escenari de crisi i recessió persistent. El curt i mitjà termini es presenta inestable i el llarg termini, tremendament preocupant, i el turisme no n’està exclòs.
Nogensmenys, hi ha un argument més poderós que tots els esmentats fins ara: l’opinió de la gent, que ara està expressant un malestar legítim. A les Illes Balears, que són un territori altament exposat a la insaciabilitat del mercat i la indústria -i durant dècades sense mecanismes de control i protecció propis-, la mobilització social ha estat històricament el contrapunt a aquesta pressió. Encara avui es pateixen les conseqüències del dèficit de control democràtic en l’origen del sistema, que va generar en la societat uns evidents desequilibris en la relació de poder. Sense aquesta circumstància no es pot entendre la constant timidesa, tret de moments excepcionals, del poder polític a l’hora d’afrontar les transformacions en profunditat que requeria el país.
Els moviments socials són l’esmena real al desajust social crònic. Les polítiques de protecció i conservació no s’han donat perquè la indústria ho hagi propiciat, encara que se n’ha servit, sinó perquè hi ha hagut una exigència ciutadana capdavantera que ha imposat seny davant l’avidesa. La mobilització a les Illes Balears és sinònim de progrés, en tots els sentits. En una conjuntura com l’actual, en què l’opció bèl·lica i armamentista enterboleix qualsevol procés de transformació verda i social i el reaccionarisme mundial es posiciona, el sentiment transformador expressat per la gent al carrer adquireix una dimensió de qüestió global, més enllà dels temes concrets que es reivindiquin. I en el món del turisme, les comunitats receptores i els seus ciutadans adquireixen una responsabilitat afegida, que només poden exercir a través del control democràtic de l’economia i de l’activitat turística.
El que tothom veu i sap.
La pregunta següent seria si tot això és possible i si existeix una massa crítica d’allotjaments turístics susceptible de ser transformats en usos diferents, qüestió que condueix directament a dos conceptes centrals en qualsevol reconversió en una societat de caràcter capitalista: l’obsolescència i l’extemporaneïtat. En el cas de l’oferta d’allotjaments turístics, la primera s’aplicaria a la indústria hotelera i la segona, a l’habitatge dedicat a vacances.
El sector hoteler podria considerar-se un sector econòmic que no es preocupa d’eliminar l’oferta obsoleta, sinó que deixa que aquesta es mantingui en una condició residual per a demandes marginals: o bé reconvertida en habitatge, sense plans de reconversió urbana, que han fet aparèixer zones degradades–com per exemple Sant Agustí-Cala Major a Palma i l’Arenal de Llucmajor; o bé a manera d’oferta turística de baixa qualitat per captar segments de turisme d’excessos–com són els casos de la Platja de Palma, Magaluf i Cala Rajada. Des d’una lògica econòmica en una societat moderna, l’eliminació o exportació del producte obsolet hauria de ser una preocupació de primer ordre: la caducitat és un element de competitivitat que el turisme no ha sabut incorporar, perquè encara no ha trobat la tecla de com treure el producte caducat de la prestatgeria.
La filosofia del decreixement en allotjaments turístics no s’allunyaria de la circularitat quant a procediment, encara que en una dimensió distinta, en correspondre’s amb una idea global de disminució. Igual que la circularitat, el decreixement abastaria des de la reutilització de les instal·lacions fins a la restitució a l’estat natural de l’espai ocupat o quelcom que s’hi aproximi. La qüestió seria com es pot objectivar el procés, quines serien les circumstàncies que farien que un establiment pogués ser considerat obsolet i quines les condicions per les quals el canvi d’ús o la desconstrucció a l’estat natural esdevinguin sortides desitjables per a tothom, des del propietari fins a l’administració municipal i autonòmica.
A expenses d’un treball en profunditat, es poden intuir certs perfils de comportament que denoten obsolescència o fatiga empresarial. Empreses que per la mida de l’establiment, o una altra circumstància, tenen una capacitat de reinversió baixa o nul·la; establiments dedicats a turisme d’excessos; sobreexplotació de les habitacions per captar segments marginals del mercat; plantilles reduïdes i en condicions laborals extremes; la deficiència en el compliment de les normatives de circularitat i modernització; repetició de casuístiques tipus balcòning i incidències sanitàries relacionades amb excessos, entre d’altres, poden servir per elaborar un diagnòstic. La veritat és que l’objectivació del problema requereix un índex d’obsolescència integrat, complex i acceptat.
Com n’és de difícil prendre decisions
L’habitatge vacacional és una activitat comercial que presenta multitud de girs i racons legals; en la dimensió i extensió actual, s’ha convertit en un producte clarament digital: una indústria líquida, que va néixer com a economia col·laborativa i que venia a socialitzar els beneficis del turisme. Però el seu creixement va desbordar totes les previsions. A les Balears, la manca de previsió i una ficció, com era la borsa de places, van convertir l’activitat en un problema. Transformant habitatges en producte turístic se substituïa, per una altra, la funció per a la qual havien estat edificats i planificats i autoritzats per l’administració. Això limitava el parc disponible d’habitatge destinat a cobrir la demanda local. En aquest sentit, en subvertir la funció inicial per a la qual havien estat planificats i concebuts, podem parlar d’extemporaneïtat. Des del punt de vista del decreixement, obsolescència i extemporaneïtat serien valors equivalents.
No seria correcte plantejar la qüestió com una disputa entre el món hoteler i els propietaris d’allotjaments per a vacances; això seria situar-ho en el terreny de la subjectivitat, que no portaria enlloc. L’equació hauria de plantejar-se basant-se en aquests termes: demanda de residents, demanda de segona residència internacional i demanda de vacances de curta durada. En contraposició, a l’altra part de l’equació hi hauria el total del parc d’habitatge existent. El primer factor de distorsió és el creixement independent de l’oferta dirigida al segment de segona residència internacional, molt sovint relacionada únicament amb un interès especulatiu, que consumeix sòl urbà programat per a residents, traient-lo del mercat local (un exemple clar, recent i flagrant d’això és el Nou Llevant).
El segon element de distorsió seria una priorització del rendiment econòmic per sobre del principi constitucional del dret a l’habitatge digne i assequible. Com que en aquesta circumstància no es pot apel·lar a l’altruisme dels rendistes, la via de solució només es pot plantejar des de l’ordenació normativa, el control, l’eliminació de l’oferta il·legal i la creació de les condicions perquè als arrendadors els resulti més còmode l’arrendament de llarga durada que la resta d’alternatives. En resum, resolent l’equació: especulació valor zero menor oferta de vacances igual a més habitatge per a residents i a decreixement de l’oferta en el mercat turístic.
El genet pàl·lid de la pandèmia
El decreixement de l’oferta hotelera genera un debat interessant en els sindicats de treballadors. Tradicionalment, ha existit un temor legítim que el decreixement comporti la destrucció de llocs de feina. Si s’analitza el perquè de la situació de la plena ocupació tècnica d’aquestes temporades, en el sector d’allotjaments, s’arribaria a la conclusió que aquesta bona notícia es deu, essencialment, a l’ampliació de les plantilles, producte d’un compliment més estricte dels dies lliures dels treballadors i l’augment de categoria dels establiments, que genera una ràtio major de treballadors per client a l’hotel.
El poliedre té diverses cares. No obstant això, no s’entén plantejar el decreixement de l’oferta sense, a la vegada, parlar de diversificació de l’economia i de la creació de nous llocs de feina en nínxols de producció diferents.
La primera reacció dels països de la UE a la sortida de la pandèmia va ser que havien de reindustrialitzar-se: la crisi havia deixat al descobert la seva feblesa i incapacitat per fer front a qüestions elementals de subsistència. La diversificació econòmica i la ruptura del monoconreu turístic van ser la resposta equivalent que algunes organitzacions de la societat civil mallorquina proposaren com a sortida. El maridatge d’aquesta idea amb la diversificació, com una parella inseparable, va venir immediatament després, no únicament com a resposta a la inquietud dels sindicats, sinó amb la idea d’adquirir una major independència i equilibri com a país. Per primer cop en la història econòmica de les Illes, això no sonava a cant celestial i els conceptes de decreixement i diversificació es guanyaven un espai propi en el debat públic.
A la idea de diversificació sempre l’havia sobrevolada l’estigma de sant Tomàs o de la incredulitat. Quasi com un acte reflex, sorgeix la pregunta de com fer-ho i amb quins ingredients. Doncs, davant la incertesa, com per trencar el gel, es va preguntar a la IA i aquesta va seleccionar nou camps d’actuació possibles i aconsellables en les circumstàncies actuals: Energies Renovables; Gestió Integral de l’Aigua; Tecnologia de la Informació i Economia Digital; Agricultura Ecològica i Producció Local; Turisme Sostenible i d’Experiència; Indústria de la Salut i el Benestar; Economia Blava i Biotecnologia Marina; Indústria Creativa i Cultural; Economia Circular i Gestió de Residus, i Mobilitat Pública i Privada Sostenible. Va calcular que, per engegar l’operació en aquests camps, seria necessària una inversió de 7.800 milions a deu anys i que es crearien un mínim de 45.000 nous llocs de feina.
Era simplement una simulació per tenir una referència de la dimensió del problema. És evident que la diversificació ha de ser el resultat d’una estratègia col·lectiva i una suma d’iniciatives empresarials diverses. Però de la consulta feta es poden extreure tres conclusions molt directes. La primera seria la viabilitat. La IA no contesta que no és possible perquè la classe política de les Balears gairebé mai ha tingut interès a diversificar, i sense el concurs de la iniciativa pública és impossible fer-ho. Al contrari, selecciona camps que representen una oportunitat de negoci, constata l’existència de la necessitat i pensem que pressuposa una experiència potencial prèvia i l’existència d’un coneixement expert preparat que fan possible que el quadre sigui aquell i no un altre. El seu optimisme s’apropa a la nostra realitat o viceversa.
En segon lloc, constata que una operació d’aquest tipus crearia nous llocs de feina, que en definitiva era un dels objectius plantejats inicialment, i obre la porta que els dubtes es dissipin. En darrer lloc, s’ha deixat el tema dels recursos necessaris per llançar-se a aquesta empresa. El capítol de finançament necessita una reflexió profunda i incita a definir i dissenyar prèviament els mecanismes que s’hauran d’articular per fer possible l’operació. Per fer la primera passa no cal trencar-se gaire el cap: només cal anar al manual del capitalisme avançat i veure les solucions que ens ofereix per a aquests casos. Ens aturem al capítol que diu ‘Fons d’inversió’ i, immediatament, hi afegim «per a la diversificació» això segurament ens limitarà el camp, però continuarem.
Un Fons d’Inversió per a la Diversificació a les Illes Balears: aquesta seria la proposta. Una peça central d’una estratègia col·lectiva i d’interès públic, que condueix a pensar en una pilotada per a l’administració pública. Des d’aquesta perspectiva, la lògica diria que s’hauria de constituir com a entitat de titularitat pública, amb la garantia de l’administració autonòmica. La raó primordial seria captar recursos públics i privats per al finançament de projectes i iniciatives de caràcter empresarial d’èxit potencial i que es desenvolupin en sectors d’activitat que permetin diversificar l’economia de la comunitat. Un objectiu d’aquestes característiques convida a pensar en una gestió de l’ens de caràcter mixt i obert.
No s’està parlant d’un viver d’empreses, encara que es puguin establir serveis paral·lels en aquesta línia d’actuació. Tampoc s’està pensant en una línia de subvenció no retornable, ni en una línia oficial de préstecs pròpia d’un banc públic. L’estructura en què es pensa seria assimilable a la d’un fons d’inversió, amb matisos. L’objecte serien projectes i empreses amb desenvolupament potencial per a la diversificació econòmica; per tant, la rendibilitat que se cercaria no seria únicament el benefici immediat. El paper del fons s’acostaria a la de soci financer inicial, sense descartar la vocació de permanència. Un híbrid de fons d’inversió que no surt al mercat internacional per centrar-se en l’àmbit econòmic de la comunitat. Cal donar-hi voltes.
