2.2 Normalitat versus normalitat

Per l’establishment, el vicepresident Iglesias continua sent la torre a enderrocar. El capital segueix en el mateix redol quan la sacsejada a la societat Ă©s universal. Abans d’entrar en qualsevol altra consideraciĂł, vull dir que encara sort de l’actual govern i la presència d’Unidas Podemos, que ha ajudat a estirar la cosa cap a una sensibilitat mĂ©s social. No vull ni imaginar què hauria passat amb un tripartit de la dreta al poder. Però, aterrant, en relaciĂł amb la gestiĂł del govern de l’Estat, i molt especialment de la presidència, penso que des del mateix dia abans de declarar l’estat d’alarma moltes de les decisions preses ho han estat per elevaciĂł. Possiblement, es volia evitar que la crisi sanitĂ ria proveĂ­s d’energia supletòria l’oposiciĂł en els temes d’estat que hi havia sobre la taula. El govern gestionava la crisi, alhora que guardava les espatlles.

En aquest sentit, crec que ha enfocat la seva estratègia des de la metĂ fora conceptual. Ha treballat sobre els marcs mentals socialment preestablerts i ha anat reforçant els seus punts forts de les polĂ­tiques socials i apropiant-se de referents fixats en l’ideari conservador. Una estratègia lakoffsiana, perfectament representada en l’alineaciĂł habitual de l’equip de les rodes informatives diĂ ries: el doctor SimĂłn i tres uniformats. A alguns dels meus amics se’ls remouen els budells quan els veuen aparèixer. No obstant això, la percepciĂł que en tinc Ă©s que la presència del facultatiu reforça la idea d’objectivitat i independència cientĂ­fica (que encaixa bĂ© en el perfil de l’esquerra) i la dels tres uniformats lliga amb una concepciĂł de l’autoritat i l’ordre (que encaixa bĂ© en el perfil conservador). En general, la constant Ă©s que s’ha imposat el llenguatge militar al drama civil i s’ha enarborat el concepte d’unitat -en abstracte- enfront de la idea de coordinaciĂł i cooperaciĂł. Armes de doble tall. Totes elles amb una intencionalitat definida, encara que en la praxi es corregeixin.

Però la crisi Ă©s molt mĂ©s Ă mplia i profunda, i sobrepassa els tirs per elevaciĂł o qualsevol altra estratègia. A mesura que la pandèmia es feia gran, augmentava la consciència de fragilitat i s’estenia la necessitat de radicalitat per a un desprĂ©s. M’agrada la frase de Manuel Castells: “No Ă©s la fi del mĂłn. Però Ă©s la fi d’un mĂłn. Del mĂłn en què havĂ­em viscut fins ara”. Signes d’esperança sobre l’horitzĂł del futur. Patim el trauma propi d’una societat narcisista, en què un havia d’aprendre a confiar nomĂ©s en ell mateix i la seva història personal i, de sobte, desperta d’un malson entre un conjunt de mans anònimes que el salven i empenyen cap endavant. La pandèmia, Ă dhuc, pot obrar el miracle de reivindicar l’erotisme enfront del narcisisme. En un acte de contriciĂł, ens hem anat reconciliant amb la idea de bĂ© comĂş, l’existència de l’altre, amb el vocabulari humanista i amb l’acciĂł civil en defensa de l’estat. Abonament per ressorgir.

La societat actual mai havia afrontat una amenaça d’aquestes dimensions i s’ha comprovat que no estàvem preparats. Davant tan gran emergència, els governs han hagut d’anar corrent i a palpentes. Les decisions governamentals cada dia eren fruit d’una nova realitat sense experiència prèvia, farà mal jutjar-los a partir dels detalls. Churchill va passar a la història pel “sang, feina, llàgrimes i suor”, que no és una frase simplement, sinó l’expressió de la capacitat de lideratge en una època de terror sobrevingut i generalitzat. Passada la crisi sanitària, l’odissea serà recomençar sense un patró de sastre que digui per on fer les costures de la “nova normalitat”. Per la xarxa circula un sarcàstic “No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Normalitat versus normalitat?

La “nova normalitat”, que proclama el President del govern, és un eufemisme més. Darrere seu, hi ha amagat un secret, una intenció política, una voluntat de canvi? Per començar, seria un bon punt de partida que la normalitat de la xarxa i la del president, que li agradaria bescanviar en un New Deal, no hi hagués grans diferències. L’evidència és que el virus ha posat en dubte l’actual forma de societat de consum i els seus progenitors, el neoliberalisme i un concepte mercantilista de la globalitat. Seria aquest el punt de partida?

L’anunci d’un nou Pacte de la Moncloa es podria situar en el camĂ­ que va entre el tir per elevaciĂł i la voluntat imperiosa de canvi. En la primera presa de contacte amb el lĂ­der del principal partit de l’oposiciĂł, el possible pacte ha quedat reduĂŻt a la categoria de comissiĂł parlamentĂ ria (que no Ă©s poc) per a la reconstrucciĂł (un altre eufemisme). Situada, d’aquesta manera, l’acciĂł en l’escenari del CongrĂ©s, la franja s’eixampla, la negociaciĂł dels pressupostos pren mĂ©s protagonisme i els pactes puntuals cobren importĂ ncia. La negociaciĂł amb la Generalitat seguirĂ  el camĂ­ marcat. No ens enganyem, Casado vol (1) nomĂ©s negociar la polĂ­tica econòmica (començava l’escrit dient que Iglesias era l’objectiu) i (2) desbaratar l’estratègia de lideratge del president. Podria no haver-hi un Gran Pacte, però sĂ­ que Ă©s possible una revitalitzaciĂł d’un corrent per un nou acord.

És evident que la “normalitat” Ă©s polimorfa, en funciĂł de la condiciĂł de classe. Si es vol donar llera al sentiment congriat en la duresa de la crisi i en la decepciĂł del discurs anterior, la normalitat nomĂ©s tĂ© un aliat possible. I aquest Ă©s la gent que, confinada des de casa, treballant sota el perill del contagi o en primera fila lluitant per salvar vides, se les ha arreglat per salvar l’estat. La gent que des de l’anonimat ha dignificat l’empresa comuna i la solidaritat humana. És entre aquests on cal anar a buscar el protagonisme… i, si Ă©s possible, el lideratge.



Aquesta web utilitza galetes. AquĂ­ pots veure la polĂ­tica de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad