Per l’establishment, el vicepresident Iglesias continua sent la torre a enderrocar. El capital segueix en el mateix redol quan la sacsejada a la societat és universal. Abans d’entrar en qualsevol altra consideració, vull dir que encara sort de l’actual govern i la presència d’Unidas Podemos, que ha ajudat a estirar la cosa cap a una sensibilitat més social. No vull ni imaginar què hauria passat amb un tripartit de la dreta al poder. Però, aterrant, en relació amb la gestió del govern de l’Estat, i molt especialment de la presidència, penso que des del mateix dia abans de declarar l’estat d’alarma moltes de les decisions preses ho han estat per elevació. Possiblement, es volia evitar que la crisi sanitària proveís d’energia supletòria l’oposició en els temes d’estat que hi havia sobre la taula. El govern gestionava la crisi, alhora que guardava les espatlles.
En aquest sentit, crec que ha enfocat la seva estratègia des de la metàfora conceptual. Ha treballat sobre els marcs mentals socialment preestablerts i ha anat reforçant els seus punts forts de les polítiques socials i apropiant-se de referents fixats en l’ideari conservador. Una estratègia lakoffsiana, perfectament representada en l’alineació habitual de l’equip de les rodes informatives diàries: el doctor Simón i tres uniformats. A alguns dels meus amics se’ls remouen els budells quan els veuen aparèixer. No obstant això, la percepció que en tinc és que la presència del facultatiu reforça la idea d’objectivitat i independència científica (que encaixa bé en el perfil de l’esquerra) i la dels tres uniformats lliga amb una concepció de l’autoritat i l’ordre (que encaixa bé en el perfil conservador). En general, la constant és que s’ha imposat el llenguatge militar al drama civil i s’ha enarborat el concepte d’unitat -en abstracte- enfront de la idea de coordinació i cooperació. Armes de doble tall. Totes elles amb una intencionalitat definida, encara que en la praxi es corregeixin.
Però la crisi és molt més àmplia i profunda, i sobrepassa els tirs per elevació o qualsevol altra estratègia. A mesura que la pandèmia es feia gran, augmentava la consciència de fragilitat i s’estenia la necessitat de radicalitat per a un després. M’agrada la frase de Manuel Castells: “No és la fi del món. Però és la fi d’un món. Del món en què havíem viscut fins ara”. Signes d’esperança sobre l’horitzó del futur. Patim el trauma propi d’una societat narcisista, en què un havia d’aprendre a confiar només en ell mateix i la seva història personal i, de sobte, desperta d’un malson entre un conjunt de mans anònimes que el salven i empenyen cap endavant. La pandèmia, àdhuc, pot obrar el miracle de reivindicar l’erotisme enfront del narcisisme. En un acte de contrició, ens hem anat reconciliant amb la idea de bé comú, l’existència de l’altre, amb el vocabulari humanista i amb l’acció civil en defensa de l’estat. Abonament per ressorgir.
La societat actual mai havia afrontat una amenaça d’aquestes dimensions i s’ha comprovat que no estàvem preparats. Davant tan gran emergència, els governs han hagut d’anar corrent i a palpentes. Les decisions governamentals cada dia eren fruit d’una nova realitat sense experiència prèvia, farà mal jutjar-los a partir dels detalls. Churchill va passar a la història pel “sang, feina, llàgrimes i suor”, que no és una frase simplement, sinó l’expressió de la capacitat de lideratge en una època de terror sobrevingut i generalitzat. Passada la crisi sanitària, l’odissea serà recomençar sense un patró de sastre que digui per on fer les costures de la “nova normalitat”. Per la xarxa circula un sarcàstic “No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Normalitat versus normalitat?
La “nova normalitat”, que proclama el President del govern, és un eufemisme més. Darrere seu, hi ha amagat un secret, una intenció política, una voluntat de canvi? Per començar, seria un bon punt de partida que la normalitat de la xarxa i la del president, que li agradaria bescanviar en un New Deal, no hi hagués grans diferències. L’evidència és que el virus ha posat en dubte l’actual forma de societat de consum i els seus progenitors, el neoliberalisme i un concepte mercantilista de la globalitat. Seria aquest el punt de partida?
L’anunci d’un nou Pacte de la Moncloa es podria situar en el camí que va entre el tir per elevació i la voluntat imperiosa de canvi. En la primera presa de contacte amb el líder del principal partit de l’oposició, el possible pacte ha quedat reduït a la categoria de comissió parlamentària (que no és poc) per a la reconstrucció (un altre eufemisme). Situada, d’aquesta manera, l’acció en l’escenari del Congrés, la franja s’eixampla, la negociació dels pressupostos pren més protagonisme i els pactes puntuals cobren importància. La negociació amb la Generalitat seguirà el camí marcat. No ens enganyem, Casado vol (1) només negociar la política econòmica (començava l’escrit dient que Iglesias era l’objectiu) i (2) desbaratar l’estratègia de lideratge del president. Podria no haver-hi un Gran Pacte, però sí que és possible una revitalització d’un corrent per un nou acord.
És evident que la “normalitat” és polimorfa, en funció de la condició de classe. Si es vol donar llera al sentiment congriat en la duresa de la crisi i en la decepció del discurs anterior, la normalitat només té un aliat possible. I aquest és la gent que, confinada des de casa, treballant sota el perill del contagi o en primera fila lluitant per salvar vides, se les ha arreglat per salvar l’estat. La gent que des de l’anonimat ha dignificat l’empresa comuna i la solidaritat humana. És entre aquests on cal anar a buscar el protagonisme… i, si és possible, el lideratge.