2.              Judici al Procés    

Vivim una dècada de ressorgiment de la mobilització social com a instrument d’acció política. El 15-M –el moviment dels indignats– i el procés català –el moviment pel dret a decidir– en varen ser pioners. Obriren camí i han marcat una part important del moment polític dels darrers anys. Davant aquesta eclosió social, avantsala d’una crisi generacional, el conservadorisme en el poder va respondre amb la “llei mordassa” i la modificació del codi penal i, ja amb una intencionalitat “anti-processista” clara, amb la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC) per dotar l’alt tribunal de capacitat executiva.

L’actualitat és hereva de l’empremta autoritària del passat recent i d’una aposta a ultrança per “l’imperi de la llei” modelat a la forja de les majories absolutes conservadores. Aquests han menyspreat sistemàticament, com a font de progrés i reforma, qualsevol expressió de l’anhel col·lectiu, de manera que han abocat la vida pública a una judicialització malaltissa. Temps de còlera que han predisposat el relat acusador de suposada violència i rebel·lió que ha donat peu al judici que se segueix contra els dirigents polítics i líders socials del procés sobiranista català.

El primer que cal dir del “procés català” és que no es pot entendre desvinculat de la mobilització pacífica i persistent pel dret a decidir de milions de ciutadans; ni aquest moviment es pot abstreure d’altres mobilitzacions arreu de l’Estat en demanda d’una millor qualitat democràtica, encara que l’articulació política entre un i altre sigui feble. Aquesta onada reivindicativa posa al descobert una flagrant contradicció entre la legitimitat democràtica engiponada al carrer i la legalitat construïda. La contraposició entre els dos termes sobrevola la Sala Penal del Tribunal Suprem en cada un dels interrogatoris de la causa judicial que se segueix contra el “procés”.

Podem observar com l’exasperació de la Fiscalia creix a mesura que no troben les factures que provin la malversació, un delicte secundari en la causa. I no les troben pel mateix motiu que les forces de seguretat no trobaren les urnes, l’única acció policial possiblement efectiva per evitar la votació de l’1-O. Les urnes aparegudes i les factures no aparegudes, que obliguen les acusacions a tortuositats inimaginables per provar la malversació, són una conseqüència pràctica de la contraposició expressada anteriorment. No entenen la capacitat de resistència, implicació i col·laboració d’una societat majoritàriament disposada a decidir per si mateixa. Un xoc de mentalitats irreductibles; el fracàs d’uns és la victòria dels altres.

Un cop han testificat els principals comandaments operatius, s’imposa com a cert que la votació era impossible d’avortar amb els efectius policials de què es disposava. S’ha sabut que l’operatiu de coordinació entre els cossos policials es va trencar per iniciativa del senyor De los Cobos, coordinador per mandat judicial, a primera hora del mateix dia de la votació, en detriment d’una ja més que dubtosa potencial eficàcia policial. Certificat aquest extrem per totes les parts, la pregunta que ens assalta és quin era l’objectiu real dels cossos de seguretat de l’Estat en reprimir la gent que custodiava els centres de votació, si operativament eren conscients que no tenien capacitat per evitar la votació.

La prevalença de l’eficàcia vers el manteniment de la convivència i la pau social que sustenten els comandaments dels cossos de seguretat de l’Estat s’esmicola. En conseqüència, la suposada violència, que és la base per argumentar la rebel·lió, s’afebleix de manera substancial. S’havia fracassat en la requisa de les urnes, no hi havia efectius suficients per complir l’ordre de Fiscalia d’acordonar els llocs de votació els dies previs i es va dinamitar el principi d’eficàcia rompent el sistema de coordinació. El dubte que queda és si davant l’absència de por, manifestada per la ciutadania (“No tenim por!”), el que es volia era infligir dolor.

L’altra base de la Fiscalia per sustentar l’acusació de rebel·lió era demostrar que el Govern de la Generalitat comptava per als seus fins amb el cos de Mossos d’Esquadra, el braç armat de l’independentisme. Teoria sustentada pels comandaments dels cossos de seguretat de l’Estat però que ha perdut molta força després de les declaracions del major Trapero i els comissaris dels Mossos. Un cop més, un xoc de mentalitats: l’acusació es mostra incapaç d’entendre la separació entre la voluntat política expressada per una majoria de la població, que dóna peu a la formació del Govern, i la funció judicial d’un cos de seguretat sotmès a l’ordenament legal.

La passa següent de la Fiscalia i les acusacions serà argumentar que els acusats crearen les condicions per a una situació de risc, perquè no desconvocaren el referèndum, com els havia proposat el mateix comandament dels Mossos. Però en aquest cas no es pot oblidar que la suposada conspiració va ser sempre pública i objecte de debat en seu parlamentària. I això ens torna una altra vegada al principi de la qüestió, que no és altra que la voluntat reiterada per una part considerable de la ciutadania durant anys, de manera pacífica i clara, a través de successives eleccions i manifestacions multitudinàries, del dret a decidir.

Mariano Rajoy, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, va convocar unes eleccions que havien de resoldre el conflicte. Pedro Sánchez, un cop president del Govern, va dir que Catalunya tenia dret a votar un nou estatut. Els sobiranistes i independentistes aspiren a un referèndum pactat. Implícitament o explícitament tots han coincidit en la necessitat de votar, encara que no coincideixen què s’ha de votar. No hi ha cap dubte que la solució al conflicte es troba en la casella de la política. Demanar que el Tribunal Suprem resolgui el problema és d’una ingenuïtat, o maldat, absoluta. És fer-se l’estruç.

No obstant això, el Suprem haurà de dictar sentència i marcar, interpretar en aquest cas, la subtil frontera que separa, o uneix, la legalitat i la legitimitat. Marchena, encara que no sigui Goethe, s’haurà de pronunciar sobre si és primer l’eficàcia o la convivència. Sens dubte la sentència serà transcendent i marcarà el debat post-judici. Mentrestant, com a les pel·lícules, “silenci, es roda!”.

Després, el judici es convertirà en un nou affaire Deyfrus? Serà l’epíleg del règim del 78? S’obre un mar de preguntes.