Miquel Vidal
La qüestió nacional dels organismes d’unitat política (1972-1977)
Ja als inicis de la dècada dels setanta, encara sota el jou de la dictadura, trobam els primers posicionaments polítics a favor de l’autonomia per part de la política autòctona a les Illes Balears. Des de la Mesa Democràtica de Balears (1972), passant per la Junta Democràtica de Mallorca (1974) i l’Assemblea Democràtica de Mallorca (1976), fins al Pacte Autonòmic (1977), s’anà configurant una creixent unitat política de les diverses formacions polítiques en favor de l’autogovern i la democràcia. De la clandestinitat inicial als acords públics de la Transició, podem veure una evolució de l’espectre polític que es posicionà entorn de les aspiracions autonomistes. Tant la Mesa com la Junta (que fou, en realitat, una continuació històrica i més ampla de la primera) foren encapçalades pel PCE, aleshores màxim representant de l’antifranquisme arreu de l’Estat. Comptaren, a més, amb la participació d’altres organitzacions de tendència comunista (Comissions Obreres, Bandera Roja, PTE, Partit Carlí, Justícia Democràtica1 i Dones Democràtiques). El discurs en clau nacional de la Mesa i la Junta destacà pel seu moderantisme, fruit de la modesta sensibilitat nacional del PCE balear d’aleshores. El reconeixement de nacionalitat fou tan sols concedit a Catalunya, el País Basc i Galícia, romanent les Illes com a una “particularitat històrica”. Es parlava d’una “autonomia regional” per a una societat menys conscienciada en clau nacional i més depenent de les estructures estatals. La Transició canvià certs plantejaments, i ja la Junta Democràtica, el 1975, reconegué el caràcter nacional de Balears, per influència del col·lectiu Tramuntana. Es reconegué el marc cultural dels Països Catalans, però fent èmfasi en la “comunitat nacional” que formaven les Illes per si mateixes, sense necessitats de dependències.2
La Junta aconseguí més popularitat que la Mesa a les acaballes del règim, però finalment, el 1976, deixà pas a un nou organisme més plural, l’Assemblea Democràtica de Mallorca, que comptava amb la participació de formacions socialistes i socialdemòcrates (PSOE, PSB, PSP, UGT, GASI…) a més de les ja mencionades de tendència comunista. També cal destacar la inclusió, per primera vegada, de formacions nítidament nacionalistes de gran rellevància, com el PSI i el PSAN. L’Assemblea, tot i tenir en el seu si divergències entorn del debat nacionalista, féu una passa més en l’aprofundiment en la qüestió nacional respecte les plataformes antecessores. Mantenint la demanda de la ruptura democràtica com a eix vertebrador per al futur del país, el nou organisme reclamà la recuperació i el manteniment de la identitat nacional perduda pel “centralisme de l’estructura estatal”, i denuncià “l’opressió cultural, social, econòmica i política” no només de la dictadura sinó també de la tradició centenària de centralisme oligàrquic de l’Estat. L’Assemblea Democràtica de Mallorca no liderà el canvi de sistema de l’illa en els anys posteriors, però significà, en definitiva, la primera passa feta durant la Transició d’una lluita política, social i cultural (que també podríem denominar nacional, identitària i autonomista) que continuà els anys següents.
Mesos després, el 4 de juny de 1977, i dies abans de les primeres eleccions generals, gairebé tots els partits polítics operatius a les Illes Balears signaren el conegut com Pacte Autonòmic, amb el qual acordaren la lluita comuna per a la consecució d’un estatut d’autonomia que reconegués la identitat i la sobirania de l’arxipèlag. Només s’abstingueren de la signatura Aliança Popular (sí signà el popular Abel Matutes a títol personal) i algunes formacions minoritàries d’extrema dreta. Les forces integrants de la futura candidatura electoral Unitat Socialista (PSI, PSP i Moviment Socialista de Menorca) impulsaren el Pacte, i el signaren, a més, la UCD, el PSOE, la Unió Autonomista, el PCE i altres partits progressistes minoritaris. S’assolí, d’aquesta manera, un significatiu consens que simbolitzà una important passa endavant en la lluita per a la identitat i l’autogovern. Si bé aquell Pacte es podria considerar com un triomf dels postulats sobiranistes i nacionalistes, el cert és que no podem oblidar que, en un context de transició a un sistema polític representatiu, els partits polítics signants ho feren, en bona part, per pur mimetisme o per estratègia electoral. En suposa un bon exemple la postura de la UCD, disposada llavors a acceptar un pacte promogut per Unitat Socialista per tal de frenar un possible ascens de la Unió Autonomista (regionalistes de centredreta) en cas d’actuar de forma centralista. L’autonomisme, per tant, l’hem d’entendre no només com una convicció ideològica sinó també com un lògic interès de les formacions polítiques en un context de canvi polític i nacional.3
Els avantprojectes d’Estatut dels partits polítics
Entre 1976 i 1980, els partits polítics més rellevants de la Transició balear redactaren avantprojectes propis, més o menys detallats, per publicar les seves propostes entorn del futur Estatut d’Autonomia. Aquests són el PCE de Balears (1976), el PSM (1979), la Federació Socialista Balear del PSOE (1979) i la UCD (1980). També podem incloure un cinquè avantprojecte, l’Estatut de Cura (1977), un text de tendència progressista i nacionalista publicat en conjunt pel PSI, el PSAN, l’Obra Cultural Balear, la Unió de Pagesos de Mallorca i el Congrés de Cultura Catalana, entre d’altres.
Els avantprojectes i la qüestió lingüística
Començant per la qüestió lingüística, base de la identitat que es debatia aleshores en els projectes partidistes d’Estatut, trobem un clar posicionament a favor de la llengua “catalana” (denominada així i no “mallorquina” o “balear”) com a idioma propi de Mallorca i les Illes amb el dret a la cooficialitat al costat del castellà. Així i tot, l’Estatut de Cura demostra la seva naturalesa nacionalista, diferenciant-se d’altres formacions arran del seu sisè Article, en el qual proclama que “la llengua oficial de les Illes és la catalana”, que romandria en aquest cas com a únic idioma oficial de la futura comunitat autònoma, sense mantenir el castellà en tal consideració. A més, promulga que “el seu coneixement [el de la llengua catalana] serà obligatori per a tots els funcionaris públics que operin a l’arxipèlag. Totes les publicacions oficials de la Generalitat [denominació que empraren per al futur govern autonòmic] seran en català, així com els rètols i indicadors públics. S’usarà també el català com a vehicle d’ensenyament a tots els nivells i a tots els mitjans de comunicació oficials”. D’igual manera, també es reclama als funcionaris, autoritats i professionals de l’ensenyament del territori illenc el coneixement i l’acreditació de la llengua catalana, un assumpte que segueix en debat avui en dia. Es reconeix, però, el dret dels no catalanoparlants a expressar-se en castellà a les autoritats administratives, i s’utilitza aquesta mateixa premissa per reclamar que els ciutadans catalanoparlants puguin adreçar-se en la seva llengua a les autoritats de l’Estat espanyol. Favorablement a la presència de la llengua castellana, és significatiu el reconeixement de la igualtat de drets i llibertats per a tots els ciutadans que viuen a les Balears, i la promesa d’igualtat davant la llei sense distincions de naixement, llengua, ideologia, sexe o relació. També es reconeix l’ensenyament obligatori del castellà (juntament amb el català) a totes les escoles primàries de l’arxipèlag, així com s’assegura el manteniment de centres educatius en castellà i català als nuclis de població immigrant de parla castellana, demostrant la protecció oferta a ambdós idiomes tot i la preeminència del català com a llengua “oficial” de l’autonomia.
El projecte d’Estatut presentat pel PSM, també de signe nacionalista, fou semblant al text de Cura. En matèria lingüística, però, divergiren en la base de la qüestió, posicionant-se el PSM a favor de la cooficialitat d’ambdós idiomes. La denominació de la llengua autòctona, també, és la de “catalana”. En diversos punts del seu text s’estableix una sèrie d’esmenes que donen més força a la protecció lingüística del català. En elles, es determina la pretesa prohibició de la discriminació lingüística en contra de la llengua autòctona, negant la possibilitat que cap ciutadà pugui ser obligat “a usar un idioma diferent del català”. La normalització del català seria responsabilitat de les institucions autòctones, i s’establiria l’obligatorietat “per a l’exercici de la funció pública el coneixement de la llengua catalana”. És en aquestes esmenes on s’assimilen més els projectes de Cura i del PSM en matèria lingüística. No hi ha dubtes del pes cabdal que tingué aquest discurs entorn de la llengua en la posterior normalització lingüística que feren les futures institucions autonòmiques.
Posant l’ull en els plantejaments de les forces estatals, tant el PCE com el PSOE defensaren la cooficialitat de les llengües. Els comunistes ho feren “com una via cap a l’oficialitat del català”, fent incidència en la seva postura favorable a la llengua catalana tot i ser una formació de caràcter no autòcton. Els socialistes, per la seva part, incidiren en la validesa de l’Institut d’Estudis Catalans com a institució oficial de referència per al parlar propi de les Illes, en la que hem d’interpretar com una demostració clara a favor de la unitat de la llengua. Diferent fou la postura de la UCD, que reconegué la llengua “catalana” com a pròpia de Balears, però que expressà directament que “las variedades insulares del catalán serán objeto de estudio y protección, sin perjuicio del uso de un sistema idiomático común apoyado en la tradición literaria autóctona”, remarcant el seu suport als dialectes illencs i al llegat escrit d’aquests. Ens és important recordar aquí el rebuig d’una part de la societat autòctona a la llengua “catalana”.
Els avantprojectes, la identitat i la nació
El discurs entorn de la identitat del poble de les Illes Balears, el debat sobre la seva condició nacional i els seus lligams culturals i històrics amb altres territoris, la concepció de la naturalesa de l’Estat espanyol quant a les nacionalitats, el llegat històric propi de les Balears, i les divergències entre les mateixes illes esdevingueren, durant la Transició, importants motius de debat i reflexió per a les distintes forces polítiques i agents socials i culturals, que, com veurem, coincidiren en idees bàsiques però divergiren en els detalls del discurs. Els posicionaments entorn de la identitat i la nació que s’han analitzat són els dels projectes estatutaris d’esquerres, ja que la UCD no presentà un posicionament clar sobre aquesta qüestió en el seu text.
L’Estatut de Cura establí una postura totalment favorable a la concepció plurinacional de l’Estat espanyol. El seu text afirma el següent: “surt al pas a l’esdevenidor democràtic de l’Estat espanyol, que no podria produir-se sense un autèntic reconeixement de la voluntat nacional de les comunitats que actualment l’integren”. L’Estatut considera que la clau per a una regulació plena i satisfactòria de la vida política i administrativa de les Illes és el dret a l’autodeterminació dels pobles, que hauria d’acceptar el nou Estat democràtic. En el cas de les Illes, es parla de “quatre pobles” (el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc), i no d’un “poble balear”. No debades el text signat a Cura es titula “Avantprojecte d’Estatut de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera”, destacant la personalitat i identitat de cada illa per sobre d’una unitat nacional o identitària balear que es considera inexistent. La nació, per a les esquerres nacionalistes de les Illes, serà la dels territoris catalanoparlants, conformada alhora per distints pobles, que en el cas de Balears es conceben com a quatre dividits. El balearisme tindrà poc suport en aquests cercles polítics i culturals. El símbol del suport a la nació catalana i a la petjada històrica catalana a les Illes és la proposta feta entorn de la bandera de la futura comunitat autònoma, que hauria de ser la quadribarrada amb barres vermelles sobre fons groc, sense incloure distincions respecte a Catalunya com seria el cas del castell blanc sobre fons lila que actualment té Balears.
El projecte presentat en solitari pel PSM de Mallorca i el PSM de Menorca, el 1979, segueix la línia nacionalista del text de Cura, en tant que, tot i ser un projecte estatutari referit al conjunt de l’arxipèlag, tampoc s’esmenta el terme “Balears” en cap moment, ni tan sols en el mateix títol, “Projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes. Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera”, que és molt semblant al que tingué l’Estatut de Cura. La inclusió dels noms de les quatre illes i l’ús de la denominació “les Illes” simbolitza el nul balearisme al que fèiem referència. La unió de l’arxipèlag, per tant, era acceptada des d’una òptica política (autonòmica), però no nacional, sent la nació del PSM la dels Països Catalans. Una idea igual a la de Cura que el PSM s’encarrega de desenvolupar i justificar més, perquè pretén destacar el substrat històric que nega una nació balear i evidencia una unió nacional dels territoris de parla catalana. Així, el preàmbul del projecte fa referència directa al llegat del Regne de Mallorques, integrat durant segles dins la Corona d’Aragó i desaparegut amb l’adveniment borbònic a Espanya a principis del segle XVIII. Seria llavors quan els drets polítics històrics i “nacionals” foren suprimits en substitució de la legalitat castellana. El projecte estatutari del PSM pretenia, doncs, retornar-los als pobles illencs.
Per la seva part, el Partit Comunista d’Espanya seguí la línia “insularista” del respecte a la identitat pròpia de cada una de les illes, una postura coherent amb la d’una formació política de caràcter estatal i no nacionalista que rebutja la idea d’una unitat nacional dels territoris de parla catalana. Hem de recordar que el PCE es mostrà com una formació federalista defensora de la plurinacionalitat d’Espanya i de la condició de nacionalitat de Catalunya, però no féu el mateix en el cas de les Illes Balears, territori del qual sí que reconegué una identitat pròpia i un dret a l’autogovern. La manca de condició nacional en aquest darrer cas, però, significava, pels comunistes, una diferència clara. El futur estatut d’autonomia havia de simbolitzar “la desfeta de l’opressió lingüística, cultural i identitària de l’Estat centralista espanyol”. Pel que fa a les relacions amb els altres territoris catalanoparlants, el PCE balear reconeixia la idoneïtat de l’establiment de relacions amb Catalunya i el “País Valencià” (denominació en clau nacional que el mateix partit admetia i emprava). Denominaren als tres territoris en conjunt “Països Catalans”, una altra concepció entesa en clau nacional i emprada pels nacionalismes perifèrics, i reconegueren que aquests territoris pertanyen “a una mateixa comunitat de llengua i cultura amb forts lligams històrics”, el que suposa una passa endavant per a l’acceptació i normalització de relacions polítiques entre els territoris, però que no podem situar dins una òptica nacionalista o en clau nacional, ja que no hi trobem inclòs el concepte “nació” en cap de les seves variants terminològiques. Aquest és un bon exemple de la consideració mallorquinista però no nacionalista del sector del PCE balear més proper a la identitat pròpia.
En el reconeixement de les regions i les nacionalitats històriques d’arreu d’Espanya, el PSOE reivindicà la seva importància com a formació política històrica. A més de respondre a l’onada autonomista que travessava el país durant la Transició, el partit justificà la seva proposta d’estatut en l’herència del socialisme mallorquí i balear anterior a la Guerra Civil, encarnat en personatges que el mateix projecte estatutari menciona, com Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Llorenç Bisbal o Andreu Crespí. La Federació Socialista Balear del PSOE reconegué que “la tradició socialista a les nostres illes té uns components autonomistes i/o nacionalistes que assumim en tot allò que tenen de progressistes i de vàlids per a salvaguardar la identitat de les nostres comunitats”. Aquesta afirmació ens indica el també reconeixement de la identitat pròpia de Mallorca per part dels socialistes. És prou significatiu, a més, l’acceptació del llegat nacionalista dins la seva pròpia formació a les Illes (un nacionalisme que no només hem d’entendre com a polític, sinó també com a cultural), el que denota que, tot i no ser una formació política nacionalista, sí conté certes actituds i posicionaments en clau nacional. En aquesta línia, el projecte d’estatut socialista també especifica que les futures institucions d’autogovern “inspiraran la seva funció de poder públic en el sentit de consolidar i desenvolupar les característiques nacionals del poble balear”. Aquesta darrera denominació, “poble balear”, suposa una important diferenciació respecte d’altres avantprojectes esmentats, que refusaren la idea d’un únic poble a l’arxipèlag. En la realitat, la concepció d’un poble balear és difícil d’acceptar, perquè la gran majoria dels habitants de les quatre illes no es consideren com a tals, sinó com a mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs.
La petjada catalana sí que estava present en el projecte presentat per la FSB del PSOE. L’Estatut, pels socialistes, havia de ser un pacte entre distints que recuperés uns poders públics autònoms “després de quasi tres-cents anys”, en el que suposa una clara referència als Decrets de Nova Planta de 1715 i al final del passat històric compartit amb Catalunya. En la qüestió de la bandera també es notà l’acceptació de la petjada catalana al text socialista, que propugnava la senyera catalana, amb quatre barres vermelles horitzontals sobre fons groc, sense comptar amb el castell blanc sobre fons lila a l’estil mallorquí. La FSB, a més, especificà que cada illa podria elegir la seva pròpia bandera i símbols distintius, a càrrec de cada consell insular.
Els avantprojectes i les institucions d’autogovern
L’Estatut de Cura proposà una “Generalitat” com a òrgan de govern, una consideració pancatalanista amb el fi d’unificar més políticament els territoris de parla catalana. Es proposa, a més, la possibilitat d’una “federació” entre les Illes, Catalunya i el País Valencià, sempre que el Parlament autonòmic ho aprovi i el poble illenc ho ratifiqui per majoria absoluta. També s’estableix la possibilitat d’una potencial unificació del Dret civil de les Illes amb el propi de Catalunya i el País Valencià. Retornant al concepte de “Generalitat”, és significatiu que es proposés una denominació que no tenia antecedents històrics a les Illes, sent més aviat una institució catalana. La legitimitat i el suport en la història que certs sectors buscaren durant la Transició no fou absoluta, sinó mesclada amb denominacions que construïssin una major unió catalanoparlant.
D’altra banda, el text de Cura denominà al futur parlament autonòmic “Gran i General Consell”, una clara referència al passat precastellà de les Illes i a la institució històrica d’autogovern de l’extint Regne de Mallorques. També se’ns mostra una Generalitat organitzada a l’estil de la institució històrica passada, ja que englobaria el President, el parlament autonòmic (“Gran i General Consell”), els diversos parlaments insulars (“Consells Generals Insulars”), els diversos Governs Insulars i el Tribunal Superior de Justícia. L’Estatut també estableix tres consells insulars: el de Mallorca, el de Menorca i el d’Eivissa i Formentera, sense reconèixer una entitat administrativa insular a la Pitiüsa menor. Igual que el President de la Generalitat seria l’encarregat de presidir el Gran i General Consell, el President del Consell General Insular exerciria la presidència del seu Govern Insular. L’Estatut de Cura rebutjà superioritats d’una illa respecte a les altres, i proclamà la igualtat entre elles. El sistema polític que preveia aquest avantprojecte no era, en definitiva, igual al que tenim en l’actualitat. La persona encarregada d’ostentar la presidència autonòmica, per exemple, seria elegida directament pels ciutadans, no pel Parlament, el qual alhora estaria conformat pels representants polítics dels diversos consells insulars, que sí eren elegits per votació del poble.
La denominació “Gran i General Consell” també la podem trobar en el projecte d’estatut del PSM, que també asseu els seus plantejaments sobre la futura autonomia en el passat històric anterior a la conquesta borbònica. L’ús de tal denominació per a la futura institució d’autogovern simbolitzà els anhels del nacionalisme mallorquí d’aconseguir el màxim nivell de competències i de respecte a la identitat pròpia possible. Aquesta defensa de l’autogovern i la identitat també l’aplicaren a cada illa. El PSM considerà els consells insulars com a base de l’autogovern de cada illa, en tant que “el Gran i General Consell assumeix les seves competències en representació dels Consells Insulars, les quals s’estructuren a partir de les necessitats imposades per la insularitat i, si és el cas, per la comarcalitat”. La institució de caràcter balear seria, per tant, l’encarregada d’organitzar i conjuntar les tasques dels consells insulars. I, aquestes institucions insulars obtindrien prerrogatives diverses: l’elaboració i aprovació de pressuposts propis (de forma coordinada amb el parlament autonòmic), el desenvolupament legislatiu i l’execució de les resolucions del Parlament, l’organització de les tasques municipals dels ajuntaments… Aquest projecte d’Estatut, en definitiva, ens vol transmetre una concepció molt descentralitzada del poder, que no només rebutja el centralisme castellà sinó, fins i tot, el de la mateixa institució autonòmica. Pel que fa a les indicacions respecte al Parlament autonòmic i el seu sistema de representativitat, s’aposta per un sistema de paritat entre illes en el qual el conjunt d’illes menors pogués tenir el mateix nombre de representants parlamentaris que l’illa de Mallorca. La paritat entre illes acabà sent, també, un element propi de l’Estatut oficial que s’aprovà el 1983.
El PCE i el PSOE també apostaren pel “Gran i General Consell” com a institució de referència de l’autogovern. La unanimitat de l’esquerra entorn de tal denominació xoca amb el que finalment s’acabà aprovant el 1983, quan s’evidencià la importància de la UCD i de la política feta des de Madrid. Els comunistes, per la seva part, apostaren per un Gran i General Consell integrat pel Parlament, el Consell de Govern i el Tribunal de Cassació i Apel·lacions. El President del Gran i General Consell seria elegit pel Parlament i assumiria la màxima representació política de les Illes. Aquesta figura, juntament amb els consellers del Consell de Govern, exerciria el poder executiu de la institució, a l’estil de l’actual Govern de les Illes Balears.
Des de l’òptica del PSOE, el Gran i General Consell era exclusivament l’òrgan de poder legislatiu, sent la institució executiva el “Govern de les Illes Balears”, una denominació que sí que s’acabaria aprovant el 1983. El President del Govern, igual que en l’actualitat, seria elegit pels membres de l’òrgan legislatiu. La principal diferència amb els altres avantprojectes, en aquesta qüestió, és que els socialistes no pensaren en una institució d’autogovern englobant els tres poders autonòmics, i separaren el Gran i General Consell del Govern i el Tribunal Superior de Justícia. Respecte a la representació parlamentària del legislatiu, s’establien 55 diputats, elegits de dues formes distintes: per aportació directa de diputats de cada illa (7 de Mallorca, 7 de Menorca, 7 d’Eivissa i 2 de Formentera), i per elecció de districte únic, a raó d’un diputat per cada 20.000 habitants, fins a arribar als 22 diputats restants. Aquest sistema és clarament beneficiós per a les illes menors en tant que compleix amb la idea de la paritat entre illes. Els “consells insulars”, però, foren concebuts en aquest projecte d’estatut com a òrgans d’administració local més que d’autogovern insular. Els socialistes, a diferència d’altres projectes estatutaris, sí empraren la titulació “Comunitat Autònoma de les Illes Balears”. Els projectes propis de sectors i formacions nacionalistes o més properes al nacionalisme no mencionaren directament tal denominació.
Els avantprojectes i les competències autonòmiques
Els avantprojectes de tendència nacionalista (Estatut de Cura i PSM) proposaren un ampli ventall de competències per a la futura autonomia, en la línia del fort sobiranisme que caracteritzava a l’esquerra nacionalista. L’Estatut de Cura, per la seva part, proposà competències exclusives (de legislació i execució) per a les Illes en tot allò que afecta directament i únicament a l’arxipèlag, mentre deixava exclusivament per a l’Estat el que concernia els afers exteriors de la comunitat autònoma. La major, i més polèmica, competència prevista per a l’executiu balear fou la capacitat de recaptar i distribuir imposts a través d’una hisenda pròpia. El text del PSM també pretenia la consecució d’amples i diverses competències (de legislació interna, de planificació financera i comercial, de serveis i protecció social, de gestió territorial i mediambiental…). També defensaren un sistema educatiu públic descentralitzat per proveir les necessitats culturals i socials específiques de les Illes, la creació d’un ens públic de ràdio i televisió autonòmic, i la constitució d’una policia exclusiva de Balears.
Per la seva part, les competències que el PCE defensà per a la futura autonomia balear també foren àmplies i denotaren la força del sector sobiranista del partit a les Illes. Les prerrogatives específiques foren molt semblants a les proposades per l’esquerra nacionalista. Destaca, en aquest cas, la pretensió d’un concert econòmic especial acordat amb l’Estat, és a dir, la regulació conjunta de la contribució econòmica que havien de dur a terme les Illes a les càrregues generals de l’Estat. De totes maneres, el projecte dels comunistes deixà clara l’obligatorietat de constituir un Estatut conforme a la Constitució Espanyola que encara aleshores no s’havia aprovat. Les prerrogatives que podem trobar en el projecte del PSOE són força semblants però menors en nombre i extensió, adquirint l’Estat major capacitat de legislació en certes matèries (sistemes penitenciaris, pesos i mesures, ports i aeroports…). El partit ideà també la constitució d’un Dret Foral propi de les Illes Balears, que regiria sobre el territori i sobre tots aquells que, nascuts a les Illes o no, fossin residents d’elles.
Conclusions
Tot plegat, resulta innegable la transcendència històrica que assolí l’onada d’unitat política antifranquista viscuda a les acaballes de la dictadura. Els organismes unitaris mencionats esdevingueren imprescindibles per a la formació d’un creixent esperit autonomista dins les diverses organitzacions polítiques, socials i culturals de la Transició a les Illes Balears. La lluita per l’autonomia illenca començà no arran del cicle electoral de 1977, sinó a partir dels primers anys de la dècada, encara sota la clandestinitat. Les organitzacions que presentaren avantprojectes propis divergiren en certs aspectes i les podem encaixonar en dos grans eixos: les formacions autòctones de naturalesa mallorquinista i nacionalista (PSM i signants del text de Cura), i les delegacions territorials dels partits estatals (PCE, PSOE i UCD). La línia que separava ambdós grups, però, fou sovint més fina del que podem pensar, i les coincidències, força habituals. Les formacions convergiren en l’anhel d’un autogovern estable, en la defensa de la llengua catalana (referida tant a la seva normalització com a l’acceptació de la unitat lingüística), en l’existència d’una identitat pròpia envers la resta de l’Estat i en l’acceptació i reivindicació del passat històric pre-borbònic. El grau de relació de les Illes Balears amb la resta de territoris catalanoparlants, i la idea d’una articulació de qualque tipus dels Països Catalans foren, en canvi, motiu de divergències. Quedà clara, així mateix, la voluntat del poble illenc de respectar i mantenir la diversitat de cada una de les illes, i, més enllà de la voluntat de constituir un règim autonòmic compartit, no s’esbossà un projecte identitari de caràcter balearista de cap mena. Val a dir a tot això que, finalment, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears aprovat el 1983 divergí en molts aspectes del que s’ha analitzat en aquest article, ja que per sobre de tot fou el resultat d’un pacte d’Estat entre les dues principals forces polítiques del moment, la UCD i el PSOE.
1 Justícia Democràtica, associació de caràcter estatal, tingué com a principal objectiu la democratització del poder judicial a Espanya.
2 GINARD, David. La resistència mallorquina al Franquisme. El PCE i el moviment obrer (1936-1977) [Tesi Doctoral, Universitat de les Illes Balears]. 1997.
3 PINYA, Romà. La lluita per l’autonomia de les Balears: introducció històrica a l’Estatut de 1983. Palma: Obra Cultural Balear, 1985. P.34-35.
NADAL, Antoni. La preautonomia balear (1975-1983). Palma: Edicions Documenta Balear, 1999. P.7-8.
MARIMON, Antoni i CARRIÓ TRUJILLANO, Bartomeu. El nacionalisme a Mallorca: evolució històrica des dels orígens fins a l’actualitat. Palma: Perifèrics, 2003. P.92.
ROTGER, Martín. “Les eleccions preautonòmiques a les Illes Balears de 1979”. Mayurqa, n.3, 2021. P.109.
