2.2 Com vaig viure l’experiència de Progressistes?

Miquel Rosselló de Fundacions Darder Mascaró

Des de la redacció de l’Altra Mirada s’ha volgut aprofitar els vint anys d’aquella interessant experiència que va suposar la constitució de la candidatura «Progressistes» per reflexionar col·lectivament sobre les coalicions i/o aliances electorals dins el marc de les esquerres plurals de les nostres illes.

Per això, quan em varen demanar un article sobre la meva opinió d’aquella experiència que vaig viure molt directament i amb molta implicació, vull aprofitar per donar la meva opinió sobre les esmentades coalicions electorals i fins i tot sobre de les polítiques d’unitat de les esquerres en general.

Vaig començar l’activitat política, al principi dels anys 70 del segle passat de la mà del PSUC que feia bandera de la unitat democràtica i antifranquista tant dins el sindicalisme de CCOO com a l’Assemblea de Catalunya. Vaig ser per aquells anys un entusiasta de les polítiques unitàries que a Catalunya impulsaven Gregorio Lòpez Raimundo i el Guti, Antoni Gutiérrez Diaz.

A principis d’aquella dècada del segle passat vaig ser un dels molts joves comunistes que ens entusiasmàrem amb l’experiència de la Unitat Popular de Salvador Allende a Xile i dins la història del Moviment Comunista internacional era un entusiasta de la política de fronts populars que va impulsar la Internacional Comunista de la mà de G.Dimitrof.

Ja a la dècada dels 90, a pesar que era un comunista disciplinat i totalment respectuós amb les directrius de la «Direcció» vaig començar a discrepar amb la política «de la dos orillas» que defensava Julio Anguita, de confrontació amb el PSOE. De fet, quan des d’Esquerra Unida de les Illes donàrem suport a la candidatura unitària d’Eivissa al Senat, que encapçalà Pilar Costa, Julio Anguita i la direcció de Madrid ens va desautoritzar i no participaren en la campanya.

En el primer Pacte de Progrés vaig participar amb entusiasme des del principi i al final, quan ja era Coordinador d’EU i Conseller de Treball, vaig haver de posar pau, més d’una vegada, entre els meus, d’EU-Els Verds i els del PSOE. Estava absolutament convençut, que sempre era molt més important aconseguir donar continuïtat a aquella primera experiència progressista que guanyar bregues entre els aliats.

Però a pesar d’alguns errors i molts d’encerts, aquella primera experiència de govern progressista lamentablement llastrada per la presència d’UM, va fracassar i perdérem les eleccions, encara que cal no oblidar que anys posteriors la justícia va condemnar al PP per multitud de magarrufes en aquella campanya electoral majestuosa que va fer, del maig del 2003.

I en aquell marc va prendre força la idea de fer una candidatura unitària per les pròximes eleccions generals entre les distintes forces que se situaven a l’esquerra del PSOE. És clar que la idea neix des d’una posició de derrota i en conseqüència de debilitat.

Recordo perfectament el moment en què per primera vegada es va expressar en veu alta la necessitat de cercar una candidatura unitària, que en aquells moments suposava la participació del PSM, EU, els Verds i ERC.

Acabàvem de perdre les eleccions, però els Consellers encara estàvem en funcions i ens manteníem en els nostres llocs. En el meu despatx fèiem tertúlia la majoria de membres del meu equip, na Bel Nora, en Fernando Galan, na Carme Font, en Tomeu Tugores i en Pere Mascaró. Comentàvem com afrontar unes eleccions generals, sempre complicades per nosaltres, després d’haver perdut les principals institucions autonòmiques. Fou en Pere Mascaró, un entusiasta de les polítiques unitàries qui va defensar la idea de Progressistes. Tots els altres ho vérem molt difícil, però davant el pànic d’allò que ens venia a sobre vàrem tombar el coll. En honor a la veritat tots acceptàrem la idea com una solució d’emergència, solament el Pere ho considerava una proposta en positiu i útil per al futur. Però tots quedàrem paralitzats per la complexitat de la tasca. Una vegada més fou en Pere qui va pegar l’empenta definitiva i dirigint-se a mi em digué «agafa el telèfon i crida a en Mateu».

La primera reunió amb en Mateu, que férem encara al seu despatx de Conseller d’Agricultura, fou molt millor del que m’esperava. Vaig trobar al Secretari General del PSM, Mateu Morro, molt receptiu i dialogant. Em va demanar uns dies per parlar amb els seus i la resposta fou que sí.

Ens posàrem immediatament d’acord en què la capçalera de la candidatura correspongués al PSM, el segon a nosaltres i als Verds un candidat al Senat. Així configuràrem una candidatura encapçalada per Nanda Ramon, seguida de Manolo Cámara i en Miquel Àngel Llauger al Senat.

Des del primer moment vàrem aconseguir un ambient positiu i col·laboratiu. Es va fer molta feina i amb molt d’entusiasme. Malauradament no traguérem el diputat, a conseqüència del clima que va produir l’atemptat d’Atocha uns dies abans de la cita electoral, per les mentides del PP de José María Aznar.

Tothom va fer molta feina i bona, però no vull acabar sense mencionar el gran treball del responsable d’organització del PSM aleshores, el company Joan Antoni Salas, sense cap mena de dubtes un crak.

Des d’Esquerra Unida feia ja quasi deu anys que una important majoria defensava la necessitat de constituir una aliança estratègica amb Els Verds. Pensàvem que a l’esquerra del PSOE hi podien cabre dues opcions però mai tres. Però després de l’experiència de Progressistes molts començàrem a pensar que era imprescindible un únic projecte a l’esquerra del PSOE.

Encara quedaven moltes anades i vingudes, però no tinc el més mínim dubte que Progressistes es pot considerar l’antecedent indiscutible d’allò que ara és MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca.