Margalida Ramis
GOB
Cada cop és més evident que la dimensió que el que entenem per capitalisme, va més enllà d’un sistema econòmic basat en la propietat privada i l’intercanvi de mercat, el treball assalariat i la producció per obtenir beneficis. Com diu Nancy Fraser en el seu llibre Capitalisme Caníbal1, «el capitalisme és una cosa més grossa: un ordre social que empodera una economia empesa pels beneficis i la porta a depredar els suports extra-econòmics que necessita per funcionar: riquesa expropiada a la natura i als pobles sotmesos; múltiples formes de treball de cures, que subestima de manera crònica o de les quals directament es desentén; béns comuns i poders públics, que el capital necessita i alhora intenta retallar; l’energia i la creativitat de les persones treballadores.» Són el que ella denomina els «puntals essencials de l’acumulació» que el capitalisme canibalitza abocant-nos a l’abisme perquè devora les bases de la nostra existència.
Això és el que ens aboca al que molts denominen una crisi sistèmica i multidimensional que desencadena tot un seguit d’«emergències cròniques», com les anomenen en el projecte d’investigació que actualment coordinen Macià Blàzquez i Ivan Murray “Emergències Cròniques i Transformació Ecològica en espais litorals turistificats (EMCROTUR)», 2023-2027. En paraules de Fraser «el que tenim al davant (…) no és «només» una crisi de desigualtat sense frens i feines precàries amb salaris baixos; ni tampoc «merament» de cures i reproducció social; ni tan «sols» una crisi migratòria i de violència racialitzada. Tampoc no és «simplement» una crisi ecològica, ni «només» una crisi política caracteritzada per infraestructures buidades, un militarisme a l’alça i la proliferació d’homes forts. Oh, no, és una cosa pitjor: una crisi general del conjunt de l’ordre social en què totes aquestes calamitats convergeixen, s’exacerben mútuament i amenacen d’empassar-nos sencers.»
Faig tota aquesta introducció per tal d’entendre que el repte al qual ens enfrontem com a societat des de l’articulació dels moviments socials, és un repte global que, en absolut pot tenir una lectura només en clau territorial-local, sinó que s’ha d’entendre que respon, i s’insereix en unes dinàmiques, que van més enllà de la manera com aquesta realitat es materialitza en el nostre propi territori i ordena i desestabilitza la nostra pròpia societat.
Aquest ordre capitalista ha organitzat el món a partir de l’especialització econòmica dels territoris de producció i espoliació, ha decidit què i qui estava en el centre i què i qui estava a les perifèries, als marges, què i que tenia valor i què i qui no. A les nostres illes, el model d’especialització econòmica ha estat el turisme, la terciarització de la nostra economia s’ha anat planificant i executant durant dècades, convertint aquest territori en un territori i una societat al servei de l’economia turística, amb unes lògiques que han transitat els diferents estadis de l’evolució del capitalisme; amb unes dinàmiques colonitzadores que exploten els recursos i precaritzen a la societat que sosté, amb el seu treball, tota la dinàmica d’acumulació que aquestes requereixen.
Des de la perspectiva ecologista, no hi ha cap marge de dubte que la història de l’ecologisme a les Illes, amb 50 anys de trajectòria, és la història de la lluita en defensa del territori davant l’avanç implacable de la destrucció territorial i la sobreexplotació dels recursos que necessitava l’economia turística per desenvolupar-se. Per créixer sense atendre els límits que la mateixa insularitat deixa clars per si mateixa i que mai s’han volgut assumir, com no es volen assumir els límits biofísics d’un planeta finit que no pot sostenir el creixement infinit que pretén el capitalisme.
L’anàlisi del creixement urbanístic i territorial a les nostres illes- inicialment en bombolles territorials delimitades pels usos del sòl que definia l’urbanisme- i de les grans infraestructures que s’han imposat al territori, van en paral·lel al creixement del nombre de passatgers i l’avanç del procés del que ara s’anomena turistificació. És a dir, quan el turisme ho permet tot, ho envaeix tot, ho mercantilitza tot, sense cap mena de planificació pública – ni pel que fa als usos del sòl, ni pel que fa als serveis públics, ni a les infraestructures, ni pel que fa a les garanties dels drets fonamentals bàsics com són una feina digna, o un habitatge digne, el gaudi dels espais públics, etc.- més enllà de la no-planificació i el desgovern propis del neoliberalisme. Un procés de turistificació que a casa nostra s’ha implementat còmodament sota el mantra (i el xantatge) de l’inqüestionable relat que ens ha volgut fer creure que “vivim del turisme” i que ens ha conduït a la situació límit actual.
Un “vivim del turisme” que es va començar a qüestionar després de l’acceleració i intensificació de la turistificació amb què es va resoldre, en termes econòmics, la crisi de 2008. Com diu Ivan Murray a un article d’anàlisi publicat a Albasud 2: “La solució espacial (spatial fix) a la gran crisi de 2008 es va articular al voltant de la mercantilització turística de l’habitatge, la renovació i ampliació dels hotels, la proliferació d’hotels boutique, a més de l’obertura d’altres fronteres de mercantilització turística com la del turisme nàutic.” El negoci turístic va ampliar fronteres i va començar a colonitzar espais que entraven en conflicte amb la vida quotidiana, expulsant o precaritzant les condicions de vida dels residents i treballadors i això va propiciar l’aparició de les primeres esquerdes al discurs hegemònic. Es va començar a denunciar que no es vivia del turisme, sinó que més aviat, es “malvivia del turisme” fins que, avui dia, després de la pandèmia del 2020, la nova onada de turistificació posterior i l’agreujament conseqüent de la situació de l’habitatge, hàgim constatat finalment que “el turisme viu a costa de nosaltres”: del nostre treball, del nostre territori, dels nostres recursos, del nostre present i de les possibilitats d’un futur que puguem pensar nostre.
Aquesta evolució i expansió de les dimensions socials i ecològiques agreujades per les darreres onades d’intensificació turística, han propiciat la confluència de les lluites ecologistes amb les de les cambreres de pis organitzades, els moviments antidesnonaments i per l’habitatge ja el 2017 la manifestació “Fins aquí hem arribat: prou massificació turística”. Per anar sumant en els darrers temps i especialment després de la pandèmia, els moviments veïnals, els moviments de joves per la crisi climàtica, els moviments de persones migrants, els feministes i finalment, en aquest darrer any i de manera ja clara, també amb els moviments sindicals. Conflueixen per tant les lluites de les diferents expressions dels danys i conseqüències del model d’especialització econòmica turística que segueix expandint els seus beneficis precaritzant les condicions materials i no materials que possibiliten la vida als territoris que ocupa i engoleix. Efectivament avui ja és una evidència que el turisme ens empobreix, ens expulsa i ens condemna.
Avui ens trobem amb un moviment anti turistificació ampli, que arreplega àmplies capes socials i que a més, s’estén més enllà del nostre territori. Aquest passat estiu, l’esclat de Canàries al crit de “Canarias tiene un límite” amb una mobilització simultània a totes les illes de l’arxipèlag, ens va fer de mirall de la nostra pròpia realitat i va fer esclatar, aquí també, les mobilitzacions i l’articulació col·lectiva sota el paraigua de la Plataforma Menys Turisme, Més Vida, que ha ampliat estructura, suports i capacitat d’organització autònoma amb diversos fronts d’entre els quals, molt especialment, la problemàtica de l’habitatge. Una articulació col·lectiva que ha impulsat la manifestació contra la turistificació fins ara més multitudinària a les Illes Balears sota el lema “Canviem el Rumb. Posem límits al turisme”. Un lema que alhora ha aixoplugat tot un seguit d’accions reivindicatives coordinades també amb Menorca i Pitiüses i l’impuls de la participació en la coordinació interterritorial d’abast estatal “Ciudades y Pueblos para vivir”3 presentada aquest passat 27 de setembre, dia internacional del turisme.
Per què el que cal és, efectivament, posar límits a una activitat turística que es filtra amb les mateixes dinàmiques a territoris diversos, per tots els porus de la nostra realitat quotidiana; generant especialment a les illes Balears, on l’especialització econòmica esdevé pràcticament un monocultiu intensiu, tensions i conflictes irresolubles, si no s’aborda un decreixement de la intensitat turística de la nostra economia.
Un decreixement que ha de ser planificat, que ha d’envestir fortament tota l’oferta il·legal, que no ha de possibilitar l’aixecament de la moratòria de places turístiques (hoteleres i residencials) fins ara vigent i que ha de començar a planificar com eliminar places de l’oferta actual. En aquest sentit, les demandes de la plataforma i les mobilitzacions a peu de carrer, venen amb el suport d’una proposta específica feta pel Fòrum de la Societat Civil -com a espai on conflueixen les propostes d’una part important de la societat civil organitzada de les illes, orientades al canvi de model – que proposa, per exemple, la creació d’un índex d’obsolescència de les places hoteleres per començar a establir paràmetres i criteris de places que han de desaparèixer definitivament del mercat. I tot això, s’ha d’acompanyar d’una política activa en matèria d’ocupació, per garantir una transició no traumàtica en el camí cap aquest decreixement turístic i en la transició cap a un model just, ecològic, resilient i adaptat al propi context territorial insular.
Decréixer turísticament és l’inici del canvi de rumb del model socioeconòmic que aquestes illes necessiten per tal de caminar cap a una diversificació de l’economia enfocada a garantir la resiliència d’aquesta societat davant un model caduc, que ens ha abocat a una situació límit i que necessitem revertir radicalment per tenir una possibilitat de futur amb garanties, atenent totes les incerteses i certeses que haurem d’enfrontar en els pròxims anys com a territori insular: crisi climàtica, crisi migratòria, drama habitacionista, escassetat hídrica, artificialització del sòl, tendències especulatives de l’economia financeritzada global, pèrdua de fertilitat, polarització social (tant en termes econòmics com ideològics), augment de la pobresa, etc…
Així cal que l’articulació social i col·lectiva mantingui diversos fronts oberts: la resistència i la mobilització, la proposta política i la generació d’alternatives autònomes. I ho ha de fer, no des d’una mirada temàtica o sectoritzada, sinó des d’una mirada transversal que inclogui totes les expressions diverses dels impactes de l’actual model, perquè el que ens cal és posar cada cop més de relleu que el que necessitam és una nova organització social amb l’objectiu de garantir la reproducció ampliada de la vida i no a l’objectiu vinculat a l’acumulació perpètua que pretén el turisme.
Necessitem enfrontar i exigir un gir polític, que posi “la vida al centre”, que posi el sosteniment de la vida amb totes les garanties i per a tothom com a horitzó polític de transformació, a partir del qual estructurar una nova dinàmica productiva, enfocada a garantir les necessitats bàsiques, per sostenir vides dignes en un territori concret, limitat i malmès com és el nostre. Aquest objectiu, com a far, serà el que determinarà quina economia necessitem. I perquè no, com en el fet concret i des d’avui, la riquesa que genera el turisme pot ser redistribuïda i aportar els fons econòmics públics necessaris per a aquesta transició ecosocial. I com, una nova concepció de qui ha de ser el subjecte de les polítiques públiques turístiques -com apunta Ernest Canyada, investigador d’AlbaSud4,- i econòmiques, pot ser el punt de partida d’un vertader canvi de rumb.
Per això ens cal, doncs, aquesta articulació transversal, que atengui les reivindicacions ecologistes, en defensa del territori, per la mitigació i adaptació a la crisi climàtica; les del moviment veïnal, contra la precarització laboral, per la defensa dels serveis públics i de la identitat pròpia del territori, que haurà de ser a més, necessàriament anticapitalista, antiracista, feminista i de-colonial si volem que siguin reivindicacions socialment justes.
Perquè el repte és que la força aglutinadora que ha tingut la problemàtica turística es mantingui i sigui capaç de fixar uns objectius polítics clars que atenguin tota la complexitat del sistema que es pretén desarticular, per bastir-ne un de nou sense caure en la defensa de privilegis específics, diferenciadors i excloents que abonin els terrenys de la ultradreta.
Cal que la força de les mobilitzacions i l’articulació col·lectiva, transversal, plural i àmplia jugui el seu vertader potencial de transformació de la realitat i superi les manifestacions massives d’indignació per esdevenir llavor de canvi real. Cal enfocar quins objectius concrets ens plantegem en el marc d’aquest horitzó global de transformació que pretenem, i com juguem la pressió política de la mobilització per aconseguir-los amb una mirada sempre present de justícia ecosocial.
I tot això sense perdre’ns amb els abracadabres polítics que, amb girs inesperats de discurs, s’apropia del llenguatge de les reivindicacions, per tergiversar-los i buidar-los de contingut, amb la improvisació d’espais de suposada participació i panells de “suposats experts” per assolir un suposat “pacte social”. Pretenen entretenir-nos per poder legitimar unes polítiques que només tenen la intenció de garantir la sostenibilitat del mateix negoci turístic, i la perpetuació del monocultiu, intentant minimitzar, en tot cas, l’oposició, la confrontació i les tensions que malmeten la imatge i, per tant, el negoci turístic i posen en perill el paradís d’acumulació de riquesa que s’han construït.
Queda clar que, fins ara, les institucions han demostrat no estar per l’impuls de polítiques que apostin clarament per revertir el procés de la turistificació i el monocultiu. Fins i tot amb governs d’esquerres i després de l’esclat d’una pandèmia que va posar en evidència la vulnerabilitat extrema d’aquest model. Queda clar que no estan per la diversificació econòmica, ni per invertir l’energia, els doblers públics i la creativitat necessària per assumir, realment, des de la responsabilitat, les conseqüències i el desastre, social i ambiental, al qual ens aboca la inèrcia que ells mateixos han generat i reforçat, defensat i apuntalat encara que engoleixi a alguns molts, per continuar engreixant i enriquint a uns altres pocs.
I és per això que, mentre els ho fem cada cop més incòmode, a la vegada que l’articulació i politització dels malestars creix i s’escampa, mentre els obliguem a mirar-nos de cara i confrontar la realitat que pretenen amagar davall l’estora del temps i els falsos discursos de sostenibilitat i preocupació, cal en paral·lel, anar assajant altres formes d’organització social autònomes al marge de les lògiques del mercat i de les mateixes polítiques de benestar que han deixat de ser-ho. Altres formes autònomes, col·lectives, col·laboratives, comunals, cooperatives … Que ens permetin resoldre’ns l’essencial que sosté la vida fora de la subjugació i sotmetiment que ens imposa un model que cada cop ens ofereix menys alternatives dignes. No és poc el que tenim davant, però la situació és ja extrema i cal tenir el cap clar, estar ben posicionats i defensar la vida col·lectivament, amb justícia i dignitat.
