Josep Valero
Geògraf, Exsecretari general del Consell Econòmic i Social Illes Balears
Planificar és una paraula que fa calfreds. Almanco en la política. A les dretes perquè sempre pensen que planificar és anar en contra del lliure mercat. Que val més el dolent conegut que el bo planificat per venir; especialment si el dolent permet continuar ampliant la caixa dels doblers dels qui comanden. A les esquerres perquè obliga a pensar el què es vol, com aconseguir-ho i demostrar que és possible fer-ho, és a dir, evidenciar que es té una visió estratègica per tal de transformar, canviar i millorar la nostra societat. Massa interrogants oberts per a respondre amb les actuals tècniques electorals. Val més centrar-se en el que es vol vendre i fer píndoles de propaganda sobre aquests desitjos. La gestió en el dia a dia s’explicarà com cal pels gabinets de comunicació. I així vendre l’èxit de la gestió en el curt termini, acaba fent perdre la perspectiva de la necessitat dels canvis encara no encarats, en el mitjà i llarg termini. I si es perden les eleccions, sempre hi ha l’explicació de que no «s’ha sabut comunicar», més fàcil que admetre que “el dia a dia ens ha fet perdre el nord” i que no hem sabut mantenir la il·lusió social per aconseguir una societat més justa i més sostenible.
Aquesta simplificació, per altra banda, molt opinable, només pretén situar una pregunta: Per què en els quaranta anys d’autonomia a les Illes Balears, mai hi ha hagut la voluntat d’establir un pla estratègic de com dissenyar un futur sostenible de comunitat? La resposta és ben humana. Perquè angoixar-se pel futur, si en el present la cosa va tirant. La dreta té la «mà invisible del mercat» per justificar que no cal fer res i que les administracions públiques sols han de procurar no distorsionar massa i gestionar les «turbulències» que puguin afectar a la pau social. I l’esquerra? A on ha deixat l’esquerra el pensament de la transformació social? Per què no salten les alarmes quan es produeix el curtcircuit entre la necessària gestió de govern i la seva connexió amb l’objectiu final de transformació?
A parer meu això passa perquè no hi ha hagut un esforç seriós per pensar en la necessitat de la planificació estratègica. L’esquerra sap vendre la necessitat d’una societat millor. Però, malgrat que encerta en determinades millores sectorials, no acaba de tenir un discurs majoritari alternatiu i creïble, al model cultural i econòmic vigent. No es tracta de caure en el discurs ideologista que cal socialitzar tots els mitjans de producció, que de moment, és més paralitzant que operatiu.
Però sí que es pot lluitar perquè la societat tingui un horitzó de mitjà i llarg termini de proposta econòmica raonada més justa, adequada, per respondre als grans reptes mediambientals del present i del futur; més democràtica, que compti de debò amb la participació activa del conjunt de la ciutadania, arrelada a la nostra insularitat i a la seva llengua i cultura, oberta al món i que sàpiga teixir llaços amb els països i terres del nostre entorn.
Com fer factible aquesta proposta? En primer lloc, creient què és possible fer-la. En segon lloc intentant demostrar què és viable. En tercer lloc treballar perquè sigui socialment possible. Les darreres mobilitzacions socials han presentat per primera vegada un qüestionament global de l’actual model productiu. Ara sí que el càlcul polític pot fer veure als “curtplacistes”, que no fer res pot restar més vots que intentar fer quelcom transformador. S’ha obert, doncs, una finestra d’oportunitat per pensar col·lectivament que es poden fer les coses d’una altra manera. Ara cal demostrar què és factible una alternativa, basada en una visió estratègica i posar-s’hi a treballar per intentar fer-la possible.
La planificació estratègica o la factibilitat de l’alternativa. Sembla una paradoxa que el dictamen 5/2020 del CES sobre «La prospectiva econòmica, social i mediambiental de les societats de les Illes Balears a l’horitzó 2030» hagi sigut analitzat, estudiat i pres com un punt de referència pel Fòrum de la Societat Civil de les Illes Balears, i, en canvi, els governs autonòmics i dels consells, de l’anterior i de l’actual legislatura, l’han pràcticament ignorat. Aquest dictamen, l’estudi científic previ i els informes tècnics que l’acompanyen, són una bona matèria primera, per facilitar l’intent de dissenyar una planificació estratègica de la nostra comunitat autònoma. Què ens faria falta?:
– Una proposta cívica i política de projecte de país. Les forces polítiques de l’esquerra han de fer creïble que «Un altre país és possible», i que la majoria social dels seus habitants ho sentin com un objectiu il·lusionant, que els més incrèduls almanco ho vegin amb simpatia, i que els seus detractors no tinguin massa ànims per anar-hi en contra. Un projecte de país a l’altura dels reptes globals i particulars que cal afrontar. Un projecte què no es pot construir des de l’enfrontament caïnita des de les esquerres, sinó des de la competició constructiva entre elles, per a liderar un projecte comú de País.
– Una voluntat de lideratge del govern de la comunitat per elaborar una planificació estratègica. Els iconoclastes del lliure mercat ho trobaran una aberració. Però a vegades els oportunistes saben fer de la necessitat, una virtut. Malgrat que l’anomenat «Pacte per a la sostenibilitat» que publicita l’actual govern, sembla més un embullar fil que una proposta seriosa, el fet d’entrar en el debat social i haver de fer qualque cosa, malgrat sia cosmètica, obliga a entrar a la dreta en un debat que d’entrada hagués volgut obviar. El govern ha de liderar qualque cosa. Disputar el seu contingut i que no es quedi en una versió lampedusiana de canvi de model, serà una primera tasca a desenvolupar. A la vegada cal anar construint un discurs alternatiu intel·ligent, que si no és assumit per l’actual govern, pugui ser el full de ruta per un governa alternatiu.
– Crear una oficina tècnica de planificació. Hauria de ser una entitat operativa, d’acció transversal, vinculada a la presidència. Coordinada per una persona o equip de persones de reconegut prestigi, capacitat i experiència en planificació estratègica, amb alguns tècnics de la mateixa comunitat i una mínima infraestructura administrativa. La seva funció seria: coordinar la informació de la planificació sectorial ja existent, interrelacionar les propostes i el seu hipotètic cost, avaluar els eixos estratègics i una possible proposta de prioritats; suggerir i aconseguir el suport d’intel·ligència estratègica necessària encarregant tots aquells informes i estudis que es necessitin; reclamar les estadístiques adients a les prioritats detectades, proposar el seguit d’indicadors que avaluïn el compliment de les prioritats, crear un quadre de comandament que mesuri les diferents actuacions i faciliti les decisions de correcció que calgui realitzar.
En aquesta oficina hi hauria d’haver una coordinació estable amb un responsable de cada consell insular, a la fi que mai es perdi la visió insular i l’arxipelàgica, que ha de tenir la nostra estratègia de comunitat. En el termini de sis mesos des de la seva creació hauria de fer una proposta de Pla Estratègic de la Comunitat, a debatre en el Consell Democràtic de Planificació Estratègica i posteriorment al Parlament de les Illes Balears. Aquesta oficina hauria de tenir una bona dotació pressupostària i un total suport institucional.
– Crear un Consell Democràtic de Planificació Estratègica. La funció d’aquest Consell seria la d’articular la governança democràtica de la planificació. Hi hauria d’haver el govern, els consells, l’oposició i els representants de la societat civil, i haurien de tenir en compte l’opinió i els treballs del Consell Econòmic i Social pel que fa al seguiment del seu dictamen 5/2020 i treballs posteriors relacionats. Anualment l’oficina tècnica de planificació hauria d’informar al Consell de la seva activitat, actualització de les seves estadístiques, avaluació de l’execució de les prioritats aprovades, mesures de correcció suggerides i de coordinació amb les diferents institucions públiques i privades, així com aplicar els acords i noves propostes que puguin sortir d’aquest Consell.
El Consell aprova una primera proposta de Pla Estratègic de la Comunitat, la qual s’eleva al Parlament per a la seva aprovació definitiva. També farà el seu seguiment, amb les correccions i aportacions fruits dels debats parlamentaris, accions de govern, propostes dels consells insulars i la participació dels àmbits més descentralitzats de la societat civil.
– Identificar en el Consell Democràtic de Planificació Estratègica, entre un mínim de trenta i un màxim de quaranta, objectius econòmics, socials, laborals i mediambientals, que es considerin cabdals per definir la transició cap a un model productiu més sostenible i que siguin consensuats o aprovats amb una ampla majoria social. Cadascun d’aquests objectius, haurien de tenir uns terminis d’aplicació i uns responsables de la seva execució, una bateria d’accions públiques i privades per aconseguir-los, i una avaluació del finançament necessari per aplicar-los. També fer un seguiment acurat de la liquidació anual dels pressuposts de la comunitat autònoma i dels consells insulars i la seva relació amb els objectius previstos.
– Cada conselleria, consell insular, ajuntaments i entitats socials, podrien aplicar de manera creativa els objectius bàsics consensuats, ampliar línies d’actuació, coordinar accions transversals entre diferents administracions… També podrien establir àmbits sectorials o locals de cogovernança, per estimular la participació descentralitzada de la societat civil en el conjunt dels diferents territoris.
– El Pla Estratègic de Comunitat aprovat pel Parlament, hauria de ser el plantejament en què s’hauria de basar l’estratègia de diàleg bilateral de les Illes Balears amb l’Estat i la Unió Europea, especialment de cara a cercar els recursos adients per finançar cadascun dels objectius estratègics de la comunitat, a la vegada que acomodar els condicionants legals a aplicar a un territori insular, que mai poden ser iguals al d’un territori continental.
– El Pla Estratègic de Comunitat hauria de tenir, a més de la proposta de diàleg bilateral anterior, una proposta fiscal per obtenir més recursos propis a partir de la mateixa comunitat. Algunes vies podrien ser un augment de l’impost de turisme sostenible, una recuperació de l’impost de successions i patrimoni, un impost específic a la riquesa, altres tipus d’imposts mediambientals.
– El Pla Estratègic de Comunitat és la manera de situar a les Illes Balears d’una manera específica i amb una voluntat de sobirania pròpia, en el marc general de la globalització econòmica mundial. Sabem que hem de navegar dintre d’un riu d’aigües turbulentes, però almanco hem de tenir la voluntat de governar una mica l’embarcació, saber on ens agradaria arribar i que no sigui el corrent el que ens porti a on vulgui, o fins i tot, directes al penya-segat.
La lluita pel relat o com fer aterrar les utopies. Moltes vegades s’ha entès la planificació estratègica com una proposta burocràtica, massa teòrica o com una forma de bonisme econòmic. Tal volta útil com a eina de gestió, però sense massa interès pel debat polític. Em sembla un lamentable error. És cert que si mirem l’apartat anterior d’aquest article, pot semblar un llistat de propostes formals, molt lluny de les preocupacions més immediates que es suposa que té la ciutadania corrent. Poc atractiu per destacar com a proposta estrella d’un programa electoral. Però tal volta el que no es considera és el que pot aportar. Un contrapès molt potent enfront de la pura propaganda política. Un valor intangible de credibilitat. Un valor dels més cotitzats avui en dia.
La planificació estratègica és l’esquelet sobre el qual es pot conformar la credibilitat d’un relat alternatiu. La calavera humana no és el millor dels ideals estètics. Però sense ella no hi ha possibilitat d’admirar cap dels cossos més bells. Un projecte d’esquerres ha d’idealitzar una visió atractiva de nova societat. Identificar el que no ens agrada de la que tenim, analitzar les causes concretes de les actuals desigualtats i injustícies, proposar la superació de les mateixes i explicar de quina manera és possible funcionar amb altres paràmetres. I massa vegades els arbres de les lluites particulars, no ens deixen veure el bosc del rerefons econòmic entremaliat que hi ha a totes elles. La planificació estratègica pot ajudar a ressaltar l’alternativa del particular, dintre de la coherència del conjunt de l’interès general.
La bellesa de la utopia exigeix un ancoratge en el principi de realitat. El paper de l’esquerra és visibilitzar aquest ancoratge, no per esvair el somni utòpic, sinó per mostrar la ruta, la dificultat dels objectius, els obstacles a superar, els camins ja asfaltats i els que queden per construir, el temps que es pot retardar, les estacions i les etapes més properes que es poden aconseguir. Una batalla electoral és una lluita per una primera etapa, una lluita que pot generar molta il·lusió, però mai és una finalitat en si mateixa.
La gestió de la victòria electoral s’ha d’inscriure dintre del full de ruta de la transformació social que es vol construir. I si aquest full de ruta compta amb la planificació estratègica, l’esforç per situar el paper de cada arbre, cada arbust, cada fong, cada herbàcia, en el conjunt del bosc de la nostra societat, ens permetrà analitzar millor les interactuacions entre elles; a la vegada com poden afectar o no, a la dinàmica global de l’ecosistema que els permet viure. Amb altres paraules, sense una visió integral i de conjunt, mai sabrem si anem en la bona direcció del canvi social, si no estem fent una gestió que globalment pot ser contradictòria, o si fem una gestió «tècnica» basada sols en el principi del «qui dia passa, any empeny».
Avui l’esquerra ha d’actualitzar el seu relat. L’ha de fer amb la millor ambició i literatura possible. Però no es tracta d’escriure i de vendre una bona novel·la, per a tenir molts de seguidors que l’aplaudeixin. Cal donar un discurs raonat des de la ciència i de contingut contrastat, fonamentat i articulat amb una majoria social mobilitzada. El relat alternatiu es construirà col·lectivament o no sortirà. La planificació estratègica és una eina més d’aquest relat alternatiu. És una proposta que exigeix continua creació, revisió i recreació. Imprescindible si es governa una institució. Totalment necessària per orientar les propostes de progrés de la societat civil. Així ho ha entès el Fòrum de la Societat Civil. Amb la rigorositat científica dels seus documents i amb la creació de l’Observatori de les Transicions. Un esforç per anar construint les eines que ajudin a concretar els objectius per transitar cap a un futur realment sostenible, i que puguin ser assumits per la ciutadania, de cara a poder influir al conjunt de les institucions.
En el món de les fakenews, les mentides i les realitats virtuals, el relat a aconseguir és el de la vàlua de la raó basat en el pensament científic, la sinceritat de l’emoció, la netedat en la comunicació, la il·lusió per a construir un món millor, des de l’especificitat de les nostres Illes. Bé estar el fet de denunciar el que no funciona i no ens agrada. Bé estar el fet de proclamar el desig i el tipus de societat a on ens agradaria viure. Però segurament el més difícil, és com construir el camí col·lectiu per fer-ho possible. El repte de la transició pel canvi de model, és el repte que ens cal encarar com a societat, i on l’esquerra ha de tenir vocació de disputar l’hegemonia cultural i social a la dreta. I la planificació estratègica és una eina imprescindible de lluita ideològica i de bona gestió, que sempre ha de tenir en compte l’esquerra. Oblidar-ho ens porta sempre males conseqüències i a la frustració per haver perdut el nord i el temps.
