Joan Carrió
Economista
La transformació del model econòmic de qualsevol país és un procés llarg i complex que requereix l’alineament i el compromís de tots els agents econòmics i socials. S’espera del sector públic que exerceixi de punta de llança, sobretot a través en aquest cas de la inversió pública com a palanca de transformació, i assumeixi un paper de lideratge tant a escala estratègica com financera, però tenint clar que sempre caldrà cercar la involucració de la resta d’agents: de les universitats i els instituts de recerca, del teixit econòmic i empresarial o de les organitzacions representatives de la societat civil. El que és evident és que mai no pot ser un procés que s’abordi exclusivament des de l’àmbit institucional, perquè aleshores els resultats seran sempre limitats i, sobretot, poc sostenibles en el temps.
La quantificació dels recursos que es requereixen a priori per impulsar aquest canvi de model és un exercici teòric al meu entendre de poca utilitat, atès que, per començar, no estan definides a hores d’ara les mesures que es duran a terme. Una cosa és disposar d’un marc estratègic, necessari per enfocar correctament les actuacions i una altra comptar amb un pla operatiu de desplegament d’aquesta estratègia que defineixi i concreti els projectes que la desenvoluparan.
Per altra banda, el “cost teòric” del canvi de model seria només una variable més que ens ajudaria, en tot cas, a valorar la velocitat a la qual es podria plantejar el trànsit cap a un nou model productiu, però tampoc no donaria magnitud de la seva factibilitat. Tot és possible des del punt de vista financer, només depèn del temps en què es vulgui o es pugui materialitzar i, per tant, és una fal·làcia pensar que no podrem abordar els reptes que tenim al davant per manca de múscul financer. En tot cas, fem camí i ja ens hi trobarem, i si ens hi trobam, però tenim clares i treballades les prioritats, només serà qüestió de temps que les puguem dur a terme.
Una de les lliçons dels darrers anys en relació amb l’arribada del “mannà” dels fons Next Generation EU (NGEU) és precisament que el problema no és tant la disponibilitat de finançament com l’existència de projectes i iniciatives concretes i prou madures, que siguin viables i executables en els terminis preceptius. En altres paraules, fonts de finançament per als projectes en què s’ha de concretar aquest canvi de model ja en trobarem i n’aniran apareixent de noves al llarg dels pròxims anys. El problema rau més a arribar a consensos sobre cap a on transitar i principalment, en identificar i concretar els projectes que han d’impulsar-se per escometre aquesta transició.
És cert que els recursos que arriben estan condicionats sovint a l’execució d’unes actuacions determinades en un termini concret, cosa que fa que no sempre encaixin amb les necessitats o els projectes que es voldria dur a terme. Un dels problemes dels fons NGEU, per exemple, és que estan molt compartimentats i definits per a unes actuacions molt concretes, i que, a més, s’han d’executar a través d’uns instruments jurídics que no són sempre els que més s’adapten a les iniciatives plantejades. Això els fa difícils d’aplicar a projectes més amplis que inclouen actuacions que depenen de diversos “components” del Pla de recuperació, transformació i resiliència i que necessiten assegurar la seva viabilitat econòmica global prèviament al desenvolupament d’alguna de les seves potes, per a les quals sí que encaixaria una determinada oportunitat de finançament.
Aquestes limitacions afecten a molts projectes de caràcter privat o de col·laboració publicoprivada, però sobretot apareixen quan es tracta de projectes “accessoris” o no neuràlgics per als seus promotors, projectes que només es planteja dur a terme si compten amb finançament públic, en molts casos del 100%, cosa que ens allunya de la filosofia de la col·laboració… Per això, és molt important que els projectes estiguin plenament integrats dins la seva estratègia, projectes que tenen clar que volen dur a terme en execució de la seva pròpia estratègia, no condicionats exclusivament a l’obtenció d’una subvenció pública. Les ajudes públiques han de ser això, ajudes, que poden facilitar o anticipar l’execució de les actuacions, però no haurien de condicionar l’aposta per un determinat projecte, per moltes externalitats positives que pugui tenir a escala social. L’experiència ens demostra que són aquests els projectes que fructifiquen i troben finançament, els que els seus promotors tenen clar que duran a terme de totes totes.
Des del punt de vista del finançament públic, tant la comunitat autònoma com els consells insulars i els ajuntaments han disposat en els darrers anys de més recursos que mai per afrontar inversions. El capítol 6è d’inversions reals del pressupost autonòmic, s’ha vist incrementat de forma exponencial en el darrer lustre gràcies al creixement del finançament autonòmic, vinculat als importants creixements que ha experimentat l’activitat econòmica. Però també a la disponibilitat de noves fonts de finançament com el factor d’insularitat del Règim Especial, els fons provinents de la recaptació de l’impost sobre les estades turístiques o els fons europeus, amb l’aprovació de l’instrument Next Generation EU arran de la crisi originada per la Covid-19.
La ingent disponibilitat de recursos públics per a inversions amb que comptem avui dia representa, paradoxalment, un elevat cost d’oportunitat en cas que aquests recursos s’inverteixin malament. Per això, és molt important que la priorització i selecció dels projectes a tirar endavant compti amb una minuciosa anàlisi prèvia que valori diferents aspectes: factibilitat, viabilitat econòmica, impacte mediambiental, externalitats socials…, i que les conclusions d’aquesta anàlisi siguin tingudes en compte pels decisors públics. La racionalitat de les decisions d’inversió determinarà com i quant som capaços d’incidir en la transformació del model.
Tampoc no podem perdre de vista que un dels principals esculls que han de salvar els projectes d’inversió és el seu encaix dins el marc pressupostari a mitjà i llarg termini. I és que moltes de les inversions acostumen a dur associades despeses recurrents addicionals que generaran una pressió sobre el pressupost de despeses corrents en exercicis futurs i que cal preveure com finançar. Per exemple, actualment s’estan executant algunes inversions d’envergadura, totes elles sens dubte molt necessàries per reforçar l’estat del benestar i els serveis públics fonamentals, però que ben segur tensionaran les arques públiques quan estiguin operatives: és el cas de la construcció dels nous hospitals sociosanitaris (Son Dureta, entre d’altres), de les noves residències i centres de dia, dels nous equipaments educatius; la majoria d’ells necessitaran la contractació de més personal, entre altres despeses associades. Per tant, no és suficient disposar de recursos per a invertir, sinó que cal preveure amb quins recursos es comptarà per posar en marxa i mantenir les inversions.
És en aquest punt que caldrà insistir en la millora del finançament autonòmic. Les Balears compta amb un finançament que la situa en aquests moments, lleugerament per sobre de la mitjana de les comunitats autònomes, però que representa un espoli , si tenim en compte la seva capacitat fiscal i com acaba una part important de la recaptació tributària generada aquí a mans d’altres territoris, que poden disposar fet i fet de més recursos per habitant partint d’una contribució inferior. I és que el finançament d’un territori no es pot deslligar del cost de la vida ni de l’activitat econòmica que s’hi desenvolupa. Els majors costs de provisió de béns i la necessitat de dimensionar els serveis públics i les infraestructures considerant, en el nostre cas, els impactes directes i indirectes del model turístic, justifiquen la reivindicació d’un millor finançament per a les Balears. El camí és a través de reforçar l’autonomia fiscal i d’avançar cap a la sobirania.
Sigui com sigui, i fetes totes aquestes salvedats, l’extraordinari desplegament de recursos públics que veiem des de fa uns anys i que és previsible que romangui com a mínim durant alguns anys més, ha d’ajudar a pal·liar la desinversió històrica que han patit les Balears durant dècades. És a les nostres mans que seguem capaços d’aprofitar-los per tirar endavant projectes realment transformadors que ens permetin avançar en el camí cap a un nou model productiu, més sostenible i més just, per al nostre petit país. Com també ho és que posem el finançament al centre de l’agenda pública, entenent que difícilment assolirem el canvi de model si no en garantim la sostenibilitat futura.
