2.1 Vint anys de la coalició Progressistes

Miquel Àngel Maria Ballester

El 14 de març d’enguany es compleixen vint anys de la primera coalició pluralista de les esquerres de les Illes Balears per concórrer a les eleccions generals. Feia menys d’un any que el PP de Jaume Matas havia guanyat les eleccions autonòmiques, acabant amb el Pacte de Progrés. La combinació del desànim general i la necessitat de fer alguna cosa per superar-lo van propiciar l’acord dels ‘Progressistes per les Illes Balears’.

En aquesta coalició, com en altres que la seguiran, hi coincidien dos objectius divergents: per al sobiranisme progressista, havia de ser una plataforma ocasional per aconseguir representació a Madrid. Altres forces la veien com una possibilitat de crear un espai polític d’esquerres estable, fins i tot permanent.

El context

Des de l’estiu de 2003, l’ambient entre les forces progressistes era de xoc i desmobilització. Havien estat quatre anys il·lusionadors però complicats, sempre cercant l’equilibri entre estirar un PSOE ronsejaire cap a les polítiques veritablement transformadores que el país necessitava, i al mateix temps evitar bregues que afeblissin l’estabilitat del govern i donessin ales al PP.

A l’àmbit estatal, el PP d’Aznar encarava les eleccions generals ple de força i d’arrogància, davant un PSOE afeblit que, malgrat la consolidació de Zapatero, no aconseguia entusiasmar. I precisament aquesta feblesa era un estímul per a les altres forces progressistes, que ho veien com una ocasió propícia per generar il·lusió amb un projecte nou. PSM, Esquerra Unida, Els Verds i Esquerra Republicana coincidien a reivindicar l’herència positiva del Pacte de Progrés.

La construcció de l’acord

Va ser aquest sentiment d’oportunitat la que va moure aquells partits a començar a parlar de la possibilitat d’anar junts a les eleccions generals. En un primer moment es va considerar d’incloure el PSOE en un gran acord progressista, idea que prest va decaure, tant per la negativa del PSOE com per les reticències dins els altres partits. EU pretenia un acord estable que, a més, vinculàs els partits de cara a les eleccions autonòmiques de 2007, cosa que cap altre partit acceptava. De fet, els socis més propers a EU, Els Verds, no volien cap aliança permanent amb EU. Per la banda nacionalista, les relacions entre el PSM i ERC eren de desconfiança. Al seu torn, a Menorca, encara pesava l’experiència fallida de l’Entesa de l’Esquerra —desapareguda feia deu anys—, de manera que el PSM-Menorca acceptava una coalició al Congrés dels Diputats, però no al Senat, a on la circumscripció és insular. Els dos PSM volien que el cap de llista al Congrés fos del PSM-Mallorca, prenent com a referència els resultats de les eleccions autonòmiques de feia menys d’un any, mentre que EU preferia un candidat independent de consens.

La campanya

Era difícil, però l’acord va ser possible i es va anar contagiant un ambient d’esperança. La cap de llista, Nanda Ramon, del PSM-Mallorca, va aconseguir il·lusionar l’electorat nacionalista fent tàndem amb un número dos, Manolo Cámara, capaç de mobilitzar l’electorat més esquerrà i que difícilment hauria votat una candidatura purament nacionalista.

Va ser una campanya potent, alegre, intensa, positiva, amb actes electorals que van superar els pronòstics de públic més optimistes. També va ajudar a acréixer l’expectativa de treure representació el fet que, per primera vegada, les Illes Balears elegien vuit diputats, i no set, per l’increment de població. A mesura que avançaven les setmanes, la sensació que ‘Progressistes’ podia donar la campanada es va convertir en la metzina que necessitava el projecte per encomanar il·lusió i confiança.

El gir de guió

És més que probable —jo n’estic convençut— que l’atemptat de l’11M a l’estació d’Atocha de Madrid, i sobretot les manifestacions de la jornada de reflexió, vagin impedir que ‘Progressistes de les Illes Balears’ obtingués representació al Congrés, convertint Nanda Ramon en la primera diputada de l’esquerra nacionalista a Madrid.

La nefasta gestió del govern d’Aznar i del ministre Acebes, invocant l’autoria d’ETA fins i tot quan Al Qaeda ja havia reivindicat les bombes als trens de Madrid, va propiciar que durant el dissabte 13 de març, jornada de reflexió, es produís la primera gran manifestació descentralitzada convocada de telèfon a telèfon. Els missatges SMS van córrer com la pólvora. Manifestacions autoconvocades? Sí, però no siguem ingenus: l’aparell mediàtic afí al PSOE va fer la seva feina, i en menys de vint-i-quatre hores es va escampar la convicció que el canvi era possible… i que el vot útil al PSOE era imprescindible. Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions, i ‘Progressistes’ es va quedar a les portes d’obtenir representació.

Vint anys més tard

L’obtenció del primer diputat de l’esquerra sobiranista per les Illes Balears —Vicenç Vidal, de MÉS per Mallorca— no ha succeït fins a les eleccions de 2023, i ha estat, com es pretenia el 2004, amb una coalició amb altres forces progressistes. SUMAR MÉS ha aconseguit el que per molt poc no va aconseguir Progressistes.

Durant les negociacions per bastir aquesta nova coalició, molts arguments (i recels) van ser els mateixos de fa vint anys. Els sobiranistes volien un acord ocasional, no permanent, i per tant no orientat a crear un nou espai/subjecte polític. La plataforma SUMAR, impulsada per Yolanda Díaz, hi venia bé, i fins i tot articulava un discurs amable: volem una coalició de les esquerres plurinacionals, una entesa entre iguals que reconegui qui és qui a cada territori. Sonava bé, i MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca s’hi van embarcar.

Quin recorregut tindrà aquesta avinença? Si SUMAR respecta els termes que van propiciar l’acord, tal vegada hi hagi noves edicions. Si, en canvi —i ja hi ha moviments en aquest sentit— aprofita l’èxit puntual i llança la marca per competir amb les altres forces polítiques que s’hi van coalitzar a distintes nacions de l’estat, es carregarà l’invent i segurament tampoc no en traurà res. Amb el que acaba de succeir a Galícia, n’haurien de prendre nota.

Al sobiranisme progressista li poden convenir els acords conjunturals amb altres forces d’esquerres per aconseguir representació, però sap que qualsevol acord estable el convertiria en una sucursal d’una marca espanyola, una simple ‘esquerra del PSOE’ subjecta als vaivens de la política espanyola.

Si Espanya és un estat plurinacional i l’esquerra espanyola s’ho creu, l’única esquerra viable és la que s’articula a través de projectes auto centrats, arrelats a cada territori, i en tot cas capaços de teixir espais de col·laboració sense cases comunes ni paraigües fabricats a Madrid.