Miquel Rosselló
Fundacions Darder Mascaró
La gran manifestació del 29 d’octubre de 1977 reivindicant un Estatut d’autonomia que va omplir fins a la bandera la plaça Major de Palma solament es pot explicar si es té en compte les múltiples accions, mobilitzacions i lluites dutes a terme les dues dècades anteriors a Mallorca.
El cop d’estat feixista del juliol de 1936, que a Mallorca triomfà des del primer moment, obrí un gran parèntesi entre les tímides lluites defensant la nostra cultura i la nostra identitat abans i durant la República i la continuació d’aquestes a principis de la dècada dels anys seixanta. Havien passat dues llargues dècades de terror i fam sota el domini de feixistes, militars i sotanes.
Els primers brots verds sorgiren a la dècada dels anys seixanta i sense cap mena de dubte fou especialment important el naixement, el desembre de 1962 de l’Obra Cultural Balear. Un grup de defensors de la nostra llengua i cultura, prenent exemple de l’Òmnium Cultural del Principat i aprofitant l’encletxa de la llei franquista “de Asociaciones” crearen una entitat cultural a la qual se li ha de posar el nom en castellà com manen les normes del règim. Aquell grapat de patriotes resolen el problema batiant la nova associació com Obra Cultural Balear que s’escriu igual en castellà que en català. L’OCB es convertí des del primer moment en un nucli de resistència cultural i molt especialment de lluita en defensa del català.
El primer Consell de Gestió, presidit per Miquel Forteza, estava format per Pau Alcover, Miquel Arbona, Bartomeu Barceló, Josep Capó, Antoni Fernández, Miquel Fullana, Miquel Marqués, Francesc de Borja Moll, Joan Pons i Joan Sard.
A una societat on l’ús del català estava exclòs de la vida social i molt especialment de l’ensenyament, l’activitat de l’OCB fou importantíssima des del primer moment. Sense cap dubte els cursos de català foren la tasca més important que començà a fer. Era l’única oportunitat que es tenia en aquells anys d’estudiar la nostra llengua. Tasca que comptà amb el suport que suposà “El Promptuari d’ortografia” de Francesc de Borja Moll. Però també és necessari destacar l’aparició del Diccionari Alcover Moll per aquelles dates.
Tampoc podem oblidar el començament a Roma del Concili Vaticà II. Com deia el Papa Joan XXIII, vertadera ànima d’aquell Concili, es tractava d’obrir portes i finestres de l’Església. Els efectes que tingué a una societat profundament carca, com la mallorquina d’aquells temps, fou impactant. Les misses deixaren de ser en llatí, l’oficiant mirava de cara als feligresos, en lloc de girar-los l’esquena, els capellans començaren a vestir “clergyman” i deixar la sotana i les misses es podien fer en llengua vernacla. Per això, a partir de la segona meitat dels anys seixanta, no es pot entendre la lluita per la nostra llengua i cultura sense comptar amb el paper que va jugar l’Església del Concili Vaticà II.
Va començar amb un sector de capellans que promogueren la llengua catalana en els actes litúrgics. Sense oblidar que des de l’Església oficial hi havia un profund respecte per la nostra llengua. Puc donar fe que ja a mitjans dels anys seixanta al seminari diocesà en el qual hi vaig ser, la llengua habitual als cursos a les lectures durant els àpats o en els esbarjos era el català.
Però també juguen un paper molt important en aquestes reivindicacions distintes organitzacions seglars, com la JOC (Joventut obrera catòlica), l’ HOAC ( Hermandad Obrera de Acción Católica), les JEC (Joventut estudiantil catòlica) o les JIC ( Joventut independent catòlica). Sense oblidar el moviment de l’escoltisme, que a Mallorca solament existia el que estava vinculat a l’Església.
Així mateix a partir de la segona meitat dels anys seixanta es crea un nucli de reflexió cristiana, a la llum de les ensenyances del Concili Vaticà II i per ell passen distintes persones com na Maria Bornin, Na Maena Juan, en Paco Obrador, na Sinfo Garcia, en Jaume Ribas, en Carmel Bonnin, na Marisa Suau, na Maria Salleras en Tomeu Bennassar, en Ferran Bonnin, entre altres.
D’aquest nucli surten iniciatives molt importants pel futur de la lluita democràtica com són els orígens d’un treball social i sindical entre treballadors d’hostaleria o el despatx d’assessorament fiscal i laboral que creà en Jaume Ribas i posteriorment s’incorporaren en Carmel Bonnin i el jove advocat menorquí Ferran Gomila o la residencia Mar6 per treballadores d’hostaleria, al·lotes que foren el germen d’una potent organització sindical posteriorment.
Un altre col·lectiu que fou actor de la lluita als anys seixanta fou el Partit Comunista que les detencions del 1964 i 65 el deixaren molt debilitat però ja a finals del 67 amb la sortida de la presó d’en Guillem Gayà, es Mestre, es recupera i comença una important revitalització que ja no s’aturarà en el que quedava de franquisme.
Es Mestre torna a Palma, recupera la Secretaria Política del Partit i impulsa una forta dinamització de l’activitat partidària. Restableix la sortida de l’òrgan del partit, Nostra Paraula, s’organitzen les joventuts comunistes i es creen les primeres Comissions Obreres.
Però allò que significà un bot qualitatiu en la composició del Partit fou la incorporació d’un important nucli de professionals que llavors anomenaven intel·lectuals. Els primers foren l’escriptor i periodista Antoni Serra i la seva companya la professora Aina Muntaner, que posteriorment abandonaren el partit. Però continuaren altres la seva incorporació com el periodista i director de teatre Antoni Maria Thomàs l’advocat Ignasi Ribas, el fiscal Miquel Miravet, el rellotger Pere Caminals i el funcionari de la Diputació Josep Truyol entre altres que possibilitaren que la militància comunista es diversifiqués i deixés d’esser molt majoritàriament obrera.
Aquells anys suposaren també un seriós increment dels nuclis d’activitat cultural. Grups de teatre, com el grup de Montision o el Grup de la Protectora, cercles de debat literari, llibreries que a la rebotiga venien llibres prohibits per la censura, com la llibreria Logos, galeries de pintura, com la galeria Pelaires i d’altres.
L’OCB seguia endavant en la seva activitat de promoció cultural i sobretot de l’ensenyament del català i donava suport a tota mena d’activitats culturals que impulsaven distintes persones i col·lectius. Però cal destacar que per influència de persones com Josep Ma Llompart o Climent Garau cada cop s’implica més en la lluita per la democràcia i l’autogovern.
Una altra de les activitats culturals que marcaren aquests temps fou les “Aules Culturals”, que no eren altra cosa que conferències amb col·loqui posterior, sempre que l’autoritat competent ho permetia i que se celebraven a la Casa Catalana. L’ànima d’aquesta activitat era en Jaume Adrover, però en la que va participar activament l’escriptor Antoni Serra. Precisament al seu llibre “Gràcies, no volem flors” explica detalladament aquesta experiència.
El franquisme considerava la cultura com una activitat altament sospitosa i en conseqüència subversiva. La participació en conferències, exposicions de pintura, concerts de música, representacions teatrals, i altres, solia ser un agreujant a qualsevol expedient policial per causes polítiques. En conseqüència tota activitat cultural, encara que aquesta no fos la intenció dels que la desenvolupaven, es convertia en acció política contra el règim i en contrapartida la resposta repressiva d’aquest contribuïa i molt a la politització dels que es dedicaven a aquestes activitats.
Tots aquests col·lectius que venien de procedències diverses, amb ideologies diverses i fins i tot es movien dins sectors socials diferents, als finals de la dècada dels seixanta havien coincidit en algunes lluites i reivindicacions, s’havien conegut i a pesar de mantenir orgullosament els seus plantejaments culturals, nacionals o polítics diferents es pot dir que conflueixen en dues reivindicacions claus pel País: La lluita contra la dictadura i per la democràcia i la defensa de la llengua catalana, la cultura pròpia i el dret a l’autogovern.
Aquella generació que va lluitar des de llocs molt diferents va assentar les bases de les lluites i mobilitzacions, de vegades molt importants que veurien la llum a la dècada dels anys setanta.
Una dècada que va viure un progressiu creixement de les lluites contra la dictadura. Molts i diversos sectors de la societat que començaven reivindicant les seves necessitats concretes acabaven topant amb les prohibicions, les persecucions policials, fins a la repressió més dura (detenció, presó, maltractaments, i altres) i descobrien que l’eliminació de la dictadura era premissa sine qua non per avançar en les seves reivindicacions concretes. No es podia reivindicar millors salaris o llibertat sindical sense topar amb la dictadura. No es podia defensar la llengua pròpia i l’autogovern sense acabar amb la dictadura. En conseqüència comprar un llibre o projectar una pel·lícula prohibida o defensar l’obertura d’una farmàcia a una barriada es convertia amb un acte de lluita contra la dictadura.
Per això, progressivament les organitzacions socials, culturals, professionals, veïnals, sindicals, anaren prenent consciència que qualsevol reivindicació sectorial havia d’anar acompanyada de la reivindicació de la democràcia. I de la mateixa manera s’anava consolidant la idea que la lluita per la nostra llengua i cultura anava vinculada a la reivindicació de la democràcia i es va crear l’imaginari, dins amplis sectors socials, de lluitar per l’autogovern era indestriable de lluitar per la llibertat i la democràcia. Que no era possible l’autogovern sense democràcia i viceversa, que no era possible la democràcia sense autogovern. No debades a les manifestacions, actes públics, assemblees es va popularitzar una consigna que ha quedat com a símbol d’aquells anys de lluita: “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”.
La reivindicació de l’autonomia es trobava a qualsevol mobilització antifranquista, però si volem aprofundir en les lluites més específiques a favor de l’autogovern, hem de fer referència al moviment estudiantil, a allò que podríem denominar el sector cultural, amb criteris molt amplis, a la campanya per la Cooficialitat del català encapçalada per l’OCB i al Congrés de cultura catalana.
Ben a principis dels anys setanta apareix públicament la reivindicació d’una Universitat Balear que progressivament pren força. Òbviament el fet de considerar un greuge no tenir una Universitat pròpia i en conseqüència la necessitat d’haver-la de reivindicar demostra com creixia el sentiment dins sectors de la societat d’aquells anys que pintàvem poc a Espanya i que per Madrid comptàvem per xuclar-nos els beneficis del turisme i poca cosa més. És important recordar que la reivindicació d’una Universitat Balear anava més enllà dels sectors que militaven a l’antifranquisme. Col·legis professionals, amplis sectors professionals, el rectorat de l’Estudi General Lul·lià i altres, no tan sols defensaven aquesta proposta sinó que en foren abanderats.
Lògicament els sectors populars demòcrates s’apuntaren amb decisió a la proposta. I dins aquests el moviment estudiantil en va dur bandera en tota la seva lluita. Una de les primeres mobilitzacions d’estudiants, si no la primera, al febrer o març del 1972 va cridar pels carrers de Palma aquesta consigna. Una important manifestació per la plaça Major i el carrer Colom que fou molt nodrida i acaba en la detenció d’Eusebi Riera i na Geno Marí.
El moviment estudiantil va anar prenent força, sobretot passada la segona meitat de la dècada. Els universitaris foren els pioners d’aquest moviment que amb la creació dels Comitès de Curs, s’estengué a batxillerat, tant a l’institut masculí com al femení i a molts de col·legis religiosos, de frares i monges.
Un altre punt fort d’aquest moviment fou l’escola de Magisteri, que protagonitzà moltes lluites en les quals destacaren molts lluitadors per la llibertat que després jugaren un paper important com Antoni Mir o Biel Majoral. Ja dins els anys 1976 i 1977 es va estendre el moviment a tot el sector de l’ensenyament. Especialment a mestres i professors no numeraris (PNN) que protagonitzaren moltes lluites i alguna vaga molt sonada.
En els anys seixanta es va començar a organitzar escoles d’estiu per ensenyants. Una de les seves impulsores fou la poeta Cèlia Vinyes, però no va tenir continuïtat. I a l’any 1975, impulsada per l’actiu secretariat pedagògic de l’OCB, se va reprendre aquella activitat, que va marcar l’ideari dels ensenyants aquells anys. Molts de mestres i professors pogueren debatre sobre noves concepcions pedagògiques o la necessitat de l’ensenyament del català a l’escola o com fer estimar el País a les futures generacions. Les escoles d’estiu fou una baula més en la incorporació d’amplis sectors a la lluita per la Democràcia i l’autogovern.
Tampoc es pot oblidar l’increment de les activitats culturals, conferències, presentacions de llibres, teatre, recitals de música. La cultura en aquells darrers anys del franquisme bullia per tot arreu.
Així com molts de col·legis professionals, entre els quals cal destacar el Col·legi Oficial de Llicenciats i el d’Advocats, i el grup d’advocats Joves. També l’aparició de revistes com Cort i/o Lluc i la mateixa premsa i ràdio, exceptuant la del “Movimiento Nacional” a partir del 1976 juguen un paper molt positiu de conscienciació de la ciutadania.
Tots aquests sectors de la lluita antifranquista que lògicament també defensaven les seves reivindicacions pròpies mai varen oblidar la reivindicació de la democràcia, la llengua catalana, com a pròpia, la cultura i identitat i la defensa de l’autogovern pel nostre País.
Especial importància tingué en aquesta lluita el Congrés de Cultura Catalana. A la tardor de 1975 es creà a Mallorca un primer Consell Executiu que presidia l’escriptor Antoni Serra i que estava format per Carme Mulet, Joana Serra de Gayeta, Mercè Garau, Maria Barceló, Manel Casasnoves (Manu) i Josep Valero que fou l’encarregat de centrar les bases de l’extensió territorial i sectorial que després desenvoluparia el Congrés.
S’organitzaren comissions sectorials, creant grups a la part forana i organitzant actes i reunions a tot arreu. Fou molta la gent que es va moure entorn d’aquella important activitat. Cal destacar l’acte públic a la plaça Major de Palma el 27 de juny de 1976. Tot el dia la plaça va estar plena de gent, organitzant multitud d’activitats culturals i acabà amb un acte polític de reivindicació de la llengua i cultura catalana. Tanta era l’activitat que es va crear la figura d’un Coordinador, que va desenvolupar Xavier Garcia Cassanyes.
I no podria acabar aquest relat sense anomenar la campanya per la cooficialitat del català que va posar en marxa, també dins el 1975, l’OCB. Fou l’ànima d’aquella campanya l’activista cultural Aina Moll i que ràpidament tingué l’adhesió de multitud de persones, partits polítics, sindicats, organitzacions socials, col·legis professionals… L’exigència de la cooficialitat del català, anava acompanyada, com no podia ser d’una altra forma, pel crit de “català a l’escola”.
Fou important dins aquells mesos de desenvolupament d’aquesta campanya per la cooficialitat una campanya d’adhesió dels Ajuntaments, que aconseguí el suport de bona part dels Consistoris mallorquins, a pesar que aquests encara estaven formats per persones provinents del ”Movimiento Nacional”, cal recordar que les primeres eleccions democràtiques als Ajuntaments no foren fins a l’any 1979.
Aquell 1976, tan potent en mobilitzacions i activisme cultural va acabar amb la presentació a l’Estudi General Lul·lià del llibre “El Mallorquinisme polític“de Gori Mir que havia escrit feia uns anys i que es va haver de publicar a París amb el pseudònim d’Anselm Llull, a pesar que ja havia corregut clandestinament per Mallorca, gràcies a llibreters que a la rebotiga et reservaven llibres prohibits.
Tot això explica, com deia a l’inici del meu article, que la manifestació del 29 d’octubre fou tan concorreguda i que la nostra illa sense estar al capdavant dels territoris amb una àmplia consciència d’autogovern, tampoc estava a la cua ni molt manco.
