2.1                  El Judici Final

Lo jorn del judici parrà qui haurà fet servici i a la madrilenya vall de Josafat Marchena, com si fos Déu Pare, destriarà els benaurats de tots els altres, destinats a un càstig etern. Què jutgen els togats amb llurs punyetes? Pel que han dit des del PP (Cayetana Álvarez de Toledo, candidata cunera a Barcelona), judiquen el cop d’estat més transcendent de la Història d’Espanya moderna i contemporània. Pot ser ver. No per allò de cop d’estat, sinó per la transcendència del judici.

Converteixen el que és fals en veritat; el jutge, que ha de ser imparcial, és l’afinador, part interessada. En el fons, és la mateixa qüestió de fa tres segles, un assumpte de doblers. De com exploten la finca espanyola les elits extractives. I Catalunya, amb més del 20% del PIB espanyol és la clau de volta de tot plegat. L’Estat, que té un poder immens per mantenir el seu ‘ordre’, administra el cortijo al servei d’aquesta gentola. Com de més doblers es tracti, més venals faran esdevenir els homes. Prou bé que ho sabia, ja fa sis segles, el mallorquí Anselm Turmeda al seu Elogi dels diners: –Diners de tort fan veritat, /e de jutge fan advocat; savi fan tornar l’hom orat / pus que d’ells haja”. Els doblers, metonímia del poder en la societat nostrada.

Fer justícia, en un pla moral, és una virtut. Per aquesta virtut la persona justa és la que es guia per la veritat i respecta el dret. Però el dret no és estrictament la facultat de fer o exigir tot allò que la llei o autoritat estableix o que l’amo d’una cosa ens hi permet de fer (se suposa que a favor nostre). Dret també és la facultat d’exigir allò que ens és degut. Per açò quan qualcú ens imposa normes o lleis arbitràries o contràries als nostres interessos solem queixar-nos-en exclamant que no hi ha dret!

Doncs bé, aquest judici no és neutral. Aquest judici té l’alè pudent de la venjança. Aquest judici és una farsa. Au, ja està dit. Podríem acabar d’escriure.

Analitzem, però, les paraules. Rebel·lió, sedició, malbaratament, cop d’estat, violència… Vladimir Ilitx Uliànov deixà per escrit que la imprecisió terminològica és a l’origen de pràctiques injustes i perverses. Les paraules de Lenin podrien avui anar dirigides a qualsevol bergant o berganta del circ de la política celtibèrica; n’Arrimadas per exemple, però la fauna és nombrosa.

Què es pretén, doncs, amb aquest muntatge de judici? Escalivar els que no acatin les ordres emanades des de determinats capitolis o llotges. Els que no escolten (obediència ve del llatí ob-audire) sabran llavors el que els espera. S’acusa qui va gosar obeir el mandat popular de coses molt greus, com la rebel·lió. Una trentena d’anys de presó els poden caure. Rebel·lar-se és refusar l’obediència a l’autoritat. No cal dir que sense ‘des-obediència’ no hi hauria hagut progrés moral ni social en la història humana. Ramon Llull ja empra aquesta paraula, del llatí re-bel·lis, que arrela en el mot bellum ‘guerra’. D’on es veu clarament la violència implícita en el concepte. El catedràtic Diego López Garrido no ho ignorava quan va precisar el terme al Codi Penal espanyol.

I violència és ‘força o energia desplegada impetuosament’ segons definició de diccionari. Clar que fer violència a algú és fer-li fer quelcom a la força. Així ocorre quan hi ha violació dels drets més bàsics, cosa de què l’Estat espanyol és bastant expert (desigualtats de gènere, laborals, bretxes salarials, separació de poders, portes giratòries, corrupció, robatoris a l’erari públic, delictes mediambientals i un llarg etcètera). Violència deu ser també, en pura lògica, impedir per la força l’exercici de drets. Sí, en la base de la paraula violar i violència hi ha el mot “vis”, ‘força’. I així, pensant en el significat de les paraules (tumult, dret, llei, justícia, democràcia, subjecte polític…) i judicant amb com les utilitza qui ostenta el poder per definir-les en la pràctica, arribarem a la conclusió de Wittgenstein: el significat d’un mot és el seu ús. Ben de ver, que ho és.

Maneja la semàntica a cor què vols el supremacisme, que diàriament s’expressa per part d’alguns capitosts al T. Suprem. Un supremacisme que fa anys i panys que adoctrina creant els marcs mentals dins els quals es mouen els qui actuen segons el ‘sentit comú’. Guaitar defora d’aquest marc pot reportar a l’agosarat que ho faci problemes seriosos. Així que els flocs grocs o les estelades són signes partidistes mentre que apropiar-se de la bandera rojigualda o practicar una espúria manipulació de la Constitució, com fan els partits del règim (i ara afegim-hi Vox) no ho seria.

La manifestació va ser “tumultuosa” perquè hi havia força cridòria i allò feia por als pobles policies; “violentament” no és el mateix que “amb violència”, diu un jutge instructor especialista a tòrcer el fil del llenguatge a profit del client. Guanya l’aporellisme perquè la Història d’Espanya demostra que l’Estat espanyol és incapaç de respondre democràticament a un repte democràtic. Felip VI borboneja i en l’acte de lliurament de despatxos a 63 nous jutges diu que la Constitució “limita l’exercici del poder polític”. Però aquesta afirmació contradiu un principi constitucional bàsic, ja que, en un Estat democràtic de Dret, el poder polític deriva de la voluntat popular. I quan aquesta voluntat és majoritària, limitar-la és atemptar contra els drets i llibertats que emanen de la mateixa constitució. Vet aquí la fellonia. En occità i francès antic felon era sinònim de ‘malvat, cruel’, provinent d’un fràncic *fillo, -ons, ‘botxí’. Ai las, els botxins! I quines pobres víctimes serem si, enganxats en el magma viscós del nacionalisme banal carpetovetònic, acceptam estúpidament un rol sotmès i provincià! No debades l’efecte més pervers de l’autoodi és que la víctima acaba actuant com a botxí.

Per què no acceptaran mai que allò que en diuen “Prusés” no és l’invent de Mas, Puigdemont i Jonqueres sinó que hi ha la determinació de la majoria de la societat catalana. Mentre aquesta continuï demostrant que és un subjecte polític amb personalitat pròpia diferenciada i voluntat ferma d’exercir-ne els drets, la nació espanyola no arribarà a ser independent, sempre encadenada als seus propis amos. Per paradoxal que sembli, el sobiranisme català comporta una llavor democràtica i emancipatòria, que pocs espanyols reconeixen. Convindria que s’ho fessin mirar.

Per açò que he escrit abans i per molt més del que no he dit, sigui quina sigui la sentència dels magistrats del Suprem la repressió contra la nació catalana serà en el futur immediat tan intensa com –si més no així ho esper- forta ha de ser la nostra resiliència. Ser o no ser…


Comparteix l'article