Nel Martí
El primer intent autonòmic de la història contemporània de les Illes Balears va venir de la mà de la Segona República (1931-1936), amb un text —la Constitució de 1931— que reconeixia les regions, a més dels municipis, i les atorgava la possibilitat d’obtenir règims d’autonomia. També recollia per a les Illes Canàries que «cada isla formará una categoría orgánica provista de un cabildo insular como cuerpo gestor de sus intereses peculiares, con funciones y facultades administrativas iguales a las que la ley asigne al de las provincias»(article 10 de Constitució de la República Espanyola). En el darrer paràgraf del mateix article s’afegia que «Las islas Baleares podrán optar por un régimen idéntico». Açò sí, a l’article 13 es prohibia explícitament la federació de les regions autònomes, una clara referència a la hipotètica federació de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, antics regnes de la Corona d’Aragó. Referència que, per cert, reproduirà literalment la Constitució de 1978 en l’article 145.1.
Abans que s’aprovés la Constitució de 1931 l’Associació per la Cultura de Mallorca, presidida per Emili Darder, ja havia iniciat la redacció d’un avantprojecte d’Estatut d’autonomia per a les Illes Balears. La proposta va ser rebutjada des de Menorca. Per què? Facem un recorregut pels fets i els posicionaments per entendre la resposta menorquina a l’avantprojecte d’Estatut.
Els dies 20-23 de juny de 1931 el Teatre Principal de Palma va acollir una assemblea impulsada per Francesc Julià, president de la Diputació Provincial, que havia d’aprovar aquell avantprojecte. A l’assemblea, emperò, no hi van assistir els representants de Menorca, i els d’Eivissa (en nom de les Pitiüses) hi van participar amb reticències.
La decisió dels representants municipals menorquins de no assistir a l’assemblea de Palma es va prendre per unanimitat quatre dies abans de la convocatòria, en una reunió as Mercadal. Però que la decisió es prengués per unanimitat no vol dir que els motius d’uns i altres fossin els mateixos. Al contrari, aquests eren diversos i divergents, i a grans trets s’expliquen per la posició antiprovincial balear, per la desconfiança de la iniciativa mallorquina i per l’hegemonia a Menorca d’un Partit Republicà Radical que creia poc en la qüestió nacional i que defensava, a grans trets, la constitució de Menorca com a regió amb relació directa amb Madrid.
Aquesta posició i desconfiança menorquines respecte de l’Avantprojecte d’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, i després Projecte d’estatut de Mallorca i Eivissa, és ben explícit en les paraules d’alguns dels protagonistes de l’època. Així, un d’ells, Joan Timoner i Petrus1, s’expressà desitjant «que no passi del que és, un avantprojecte», i defensà que l’objectiu menorquinista havia de ser l’«autonomia de la regió, o sigui, autònomes Menorca, Mallorca i Eivissa, com les altres regions catalanes, dins de Catalunya.»2 Timoner i Petrus ho explicava extensament en l’article «Les coses clares» publicat a La Voz de Menorca del 24 juliol 1931:
«Ja ha aparegut l’Avantprojecte de l’estatut de Balears. La seva aparició no ens suggereix altre comentari que aquest: Desitgem que no passi del que és, un avantprojecte.
A banda de moltes altres objeccions que hi podríem fer ens detindrem, per avui, en els tres fets en què recolza i fonamenta, en el dir dels confeccionadors de l’Estatut, el dret a demanar l’autonomia de lo que ells diuen Estat Balear.
Aquests tres fets són: el geogràfic, el lingüístic i l’econòmic.
El fet geogràfic. Les illes catalanes, anomenades impròpiament Balears, puix que Eivissa, Formentera són Pitiüses, no constitueixen cap fet geogràfic que pugui justificar ni molt menys exigir una unitat política interinsular.
La capital de Menorca dista de la capital de Mallorca poc menys del que dista de Barcelona i Eivissa rau de la costa valenciana a una proporcional distància. A més a més que avui dia que les comunicacions ràpides que tenim disminueix tan la distància que ens separa de la metròpolis (que per nosaltres és, ara i sempre, Barcelona) que fa que els menorquins i també els mallorquins estem més pròxims a la capital de la nacionalitat catalana, que altres catalanes de terra ferma.
Per tot això la Catalunya insular no té cap necessitat de centralitzar enlloc els seus organismes de relació amb l’Estat Federal i molts menys de prescindir de Catalunya que és, si més no i parlant des del punt de vista geogràfic, la regió més pròxima a les nostres.
Aquesta mateixa vesindat fa que l’intercanvi comercial entre Catalunya i Menorca i València amb Eivissa sigui molt més important que l’intercanvi interinsular. Ultra que els problemes econòmics-administratius de Mallorca són substancialment distints als nostres i la seva posició actual és molt diversa àdhuc antagònica en mants aspectes dels nostres problemes econòmics.
Per tant la unitat econòmica de Balears és un altre «lapsus» dels senyors que han ideat un Estatut de Mallorca, anticatalà i antimallorquí.
I ara ve el fet lingüístic. Dir que el mallorquí es parla a totes les illes de l’arxipèlag és quelcom tan estúpid com creure que el castellà es parla a tot Espanya, i ve a ésser com pensar que els menorquins som també mallorquins. L’única relació lingüística que existeix entre Mallorca i les altres illes, és la mateixa relació que fa que valencians, rossellonesos, catalans de la península i de les illes ens sentiguem units i identificats en la santa comunió de l’idioma.
La nostra ideologia i la nostra actitud són ben definides, ben fixades i clares.
Autonomia de la regió dins la nacionalitat, o sigui autònomes Menorca, Mallorca i Eivissa com les altres regions catalanes dins Catalunya.
Ressuscitin, doncs, les Universitats Generals, o Diputacions de Mallorca i Menorca, vinculades a Catalunya pels nexes de raça, llengua, cultura i història, però que es treguin del cap els mallorquins aquesta betzèrria de «Gran i general Consell Balear», amb vint-i-set diputats mallorquins i nou per a cada una de les altres illes.
I després diuen encara que han sigut generosos amb nosaltres. Veritablement, garnant cap a dins, són estat d’una generositat força extraordinària.»3
Per la seva banda Pere Taltavull explicà molt bé la postura del Partit Republicà de Menorca:
«Nosotros por sentido de conservación necesitamos defender nuestra autonomía y guiar nuestro desarrollo libres de la tutela de ningún vecino, ni hermano, por muy poderoso y prometedor que sea. […]
Los mallorquines que han redactado el Anteproyecto de Estatuto Balear han creído que ellos solos se bastaban para interpretar las aspiraciones de los menorquines e ibicencos y que unes cuantas frases diplomáticas, de dulce y atrayente expresión, bastarían para hacer aceptar un estatuto en cuyo fondo campea la intención de conservar la supremacía política de Mallorca sobre las demás islas.
Nosotros queremos ser buenos amigos y mejores hermanos de los mallorquines. Pero no aspiramos a proseguir la historia que ha tenido nuestra voluntad supeditada al caciquismo centralista de Mallorca.
Tampoco podemos aceptar que las cuestiones de orden interinsular hayan de ser gobernadas por un Consejo del cual formen parte veintisiete diputados mallorquines, nueve menorquines, nueve ibicencos, porque ello, a pesar de todas las promeses existentes, significa un predominio mallorquín en el hecho. »4
Posteriorment, durant els anys de la transició democràtica i del debat sobre el model d’organització territorial, la qüestió de la dissidència menorquina reapareix amb força. Josep Maria Llompart, en un article titulat «Les Illes»5, exposa la seva interpretació d’aquells fets. Diu:
«[…] en aquest aspecte és simptomàtic que, quan dins el context de la Segona República espanyola es va plantejar per primera vegada a les Illes la solució autonomista, no es pogués anar més enllà d’un projecte d’estatut autonòmic de Mallorca i Eivissa, del qual restava exclosa Menorca. També cal tenir en compte que, tradicionalment, el grau de politització no ha estat el mateix a cada una de les Illes. En aquest aspecte, Menorca va arribar a assolir unes cotes prou superiors a aquelles que havien abastat Mallorca i Eivissa. Observam finalment dins el context actual que, quan les forces polítiques de l’anomenada oposició democràtica han volgut articular una instància unitària, s’han vist obligades a partir del fet de la pluralitat insular i anar a la constitució, no d’una Assemblea de les Illes, sinó de tantes assemblees com illes; assemblees que, si bé han nascut amb voluntat d’integració dins una sola Assemblea conjunta, el fet és que, ara com ara, només han arribat a la creació d’un organisme d’enllaç: el Consell de les Assemblees Democràtiques de les Illes.»
Per la seva banda l’historiador menorquinista Andreu Murillo i Tudurí, a l’obra inèdita «Els menorquins»6, fa una anàlisi molt més contundent sobre les raons de la posició menorquina:
«Què bé estaria Menorca si no fos per sa tramuntana i es mallorquins» (dita popular menorquina). Mallorca és impopular entre els menorquins. No és una apreciació personal meva sinó un fet viu. En la redacció d’aquest capítol he maldat prescindir de tota mena de sentiment i per tant m’he de limitar a l’exposició de fets que poden justificar o no la positura dels menorquins davant els mallorquins i per tal d’entendre la cosa he de dir que no es tracta d’una consciència de dependència administrativa i la corresponent repugnància sinó que a més d’això hi ha una prevenció gairebé instintiva contra els mallorquins. No per fer-me l’agradós he d’afegir que no patesc aquesta mania persecutòria i això encara m’obliga a voler ser més imparcial. No hi ha dubte que la qüestió provincialista ha posat molta llenya al foc maniàtic, no ja de solament els menorquins sinó també dels eivissencs. De totes maneres hi ha hagut notabilíssimes ocasions que la hospitalitat menorquina —malgrat una altra dita popular: «Hoste i peix menut al cap de tres dies put»— ha superat en molt el negativisme rivalitzant. Valgui aquest introit per a justificar la meva positura d’observador.» […]
«Les queixes d’una manca de correspondència entre les sortides de doblers cap a Mallorca i l’entrada de subsidis provinents de Mallorca ha estat i és encara ara el cavall de batalla de les queixes menorquines».
Aquesta posició emocional recollida en el seu llibre per Murillo és justificada amb exemples del que seguia passant en aquells mateixos moments, els anys 60 i 70:
«El 24 de setembre de 1969 el Diario de Mallorca publicava un article titulat “Los entrañables caminos vecinales de Mallorca” on l’articulista manifestava “en menos de veinte años se han asfaltado casi todos los caminos de alguna importancia de nuestra isla” i acabava dient “… todavía quedan algunos, pocos, deliciosos y entrañables caminos vecinales por rehabilitar”.» Això, dit en un temps en què Menorca sols comptava amb sis quilòmetres de carretera «rehabilitats» per la Diputació Provincial, era molt punyent per als menorquins que de temps i estona havien potenciat la millora o si més no el manteniment desproporcionat dels cents de quilòmetres de carreteres provincials de Mallorca. «Dels camins veïnals més val no parlar-ne [diu Murillo]; a Menorca no n’hi ha ni un centímetre d’asfaltat amb càrrec al pressupost de la Diputació. Ni als dels ajuntaments per a vergonya pròpia nostra.»
A aquesta mostra de botó, Murillo hi afegeix després l’anàlisi de Josep Melià i Pericàs publicat en el seu llibre Primer quadern de notes (1967):
«Nosaltres que som anticentralistes exercim damunt les illes menors una mena de centralisme paternalista, punyent, dolorós i fins a cert punt vexatori. Tal vegada la culpa fonamental sigui de les rèmores burocràtiques de la capitalitat. Però és indubtable que la nostra estructura administrativa està tan allunyada de la realitat com llunyana és la presència dels menorquins dins la nostra preocupació de cada dia.»
I acaba dient Murillo:
«No crec que tota la raó sigui d’en Melià, vull dir que no crec que sigui una acusació que es pugui fer als mallorquins com a tals, sinó al sistema i a l’estructura administrativa. […] D’aquesta estructura se n’han volgut desempallegar els menorquins gairebé des del primer moment que foren integrats dins el sistema provincial. El 1810 fou d’una manera violenta i eixorca de resultats positius. El 1823 [4 de juny] el diputat per Menorca Francesc Roig7 sol·licità de les Corts la creació d’un càrrec semblant al de governador civil per tal d’aconseguir certa autonomia.»
Efectivament, l’any 1823 el diputat menorquí Francesc Roig Jiménez traslladà i defensà a les Corts la proposta de declarar franc el port de Maó i de crear un cap polític per a Menorca, que li donés autonomia respecte de la Diputació Provincial de Palma de Mallorca, institució centralitzadora creada arran de la Constitució de Cadis de 1812, inici de la construcció de la nació espanyola i del nacionalisme espanyol. Perquè, com bé diu Andreu Murillo a Els intents autonòmics de Menorca, «La integració definitiva de Menorca a la corona d’Espanya implicaria la dependència subalterna de les autoritats de Mallorca.»8 Aquesta proposta va ser reiteradament boicotejada pels altres dos diputats per la circumscripció Illes Balears, els mallorquins Antoni Ferrer i Quintana i Felip Bauzá i Cañas, que en la sessió extraordinària de dia 14 de juny demanaren «se suspenda el tomar resolución respecto de la proposición del Sr. Roig de que se declare puerto franco el de Mahón»9. L’any 1823 també es rebutjà la petició del cap polític a Menorca al·legant que aquesta no podria suportar les despeses derivades d’una organització provincial. Murillo, a Els intents autonòmics de Menorca, interpreta la petició de cap polític per a Menorca feta per Roig com la petició de facto de la província de Menorca.
Tanmateix, la proposta de Roig no morirà aquí, contràriament al que han recollit alguns autors. No en sabem bé els motius però dia 17 de juny de 182310 el diputat per Catalunya Josep Melcior Prat i Solà11 presentà, perquè fos debatuda, la mateixa proposta de Roig:
«Pido a las Cortes se sirvan autorizar al Gobierno para que pueda nombrar, si lo cree conveniente, un jefe político en la isla de Menorca».
Dia 25 de juliol del mateix any es debatuda i es votada de nou la iniciativa. El Diari de Sessions de dia 26 recull l’acord que diu:
«La comisión de Diputaciones provinciales, en vista de la proposición del Sr. Prat para que se estableciese un Jefe político subalterno en Menorca, era de opinión que las Cortes podían autorizar al Gobierno para que, atendidas las circunstancias actuales, estableciese, si lo creía conveniente, un Jefe político subalterno en Menorca, entretanto que se instruía el expediente por haberse extraviado el anterior. Aprobado.»12
Retornat emperò a l’episodi de l’Avantprojecte d’estatut de les Illes Balears de 1931, Murillo en fa una doble lectura. Per una banda «la bona fe però sense cap representativitat» dels redactors de l’avantprojecte. I aquest fet, conegut, era un mal punt de partida per defensar l’acompliment dels compromisos federalistes de la República. I en segon lloc la forma. Un text ideat des de Mallorca, sense cap participació de les illes «menors», en el seu context de desconfiança i lluita regionalista a Menorca contra el centralisme de la Diputació Provincial —i per defecte de Mallorca—, no podia reeixir. Ho explica així a «Menorca davant l’autonomia»:
«La raó del decantament de Menorca era clara: l’avantprojecte, d’entrada, havia estat ideat i redactat sense cap representació menorquina i de més a més responia als interessos d’un determinat sector mallorquí —no del poble mallorquí— i d’acord amb una ideologia més aviat dretana. Menorca, fortament influïda per una ideologia difusa però estesa que responia a allò que aleshores s’entenia per d’esquerres —la semàntica ha variat des d’aleshores— i no es podia acceptar. En canvi va sorgir a Menorca –en aquells mateixos temps- la dèria del «balearisme», en part perquè dos menorquins van ser governadors civils de Balears i en part perquè es creia en el poder taumatúrgic del règim republicà […]»
L’historiador Miquel Àngel Casasnovas també coincideix a afirmar que els menorquins eren reticents a integrar-se en un projecte comú balear amb les altres illes. La inhibició dels menorquins davant l’Avantprojecte d’estatut durant la Segona República va tenir, segons M. Àngel Casasnovas:
«com a causa principal el recel envers l’illa major dominada pel caciquisme encarnat per Joan March i a les Pitiüses per la família Matutes. Aleshores la qüestió autonòmica a Menorca no passava de ser una preocupació de minories sense una penetració real dins el teixit social. El debat es polaritzà entre els catalanistes i els que demanaven una autonomia respecte de Mallorca. No va ser l’ala catalanista menorquina, totalment insignificant, la que, efectivament, va fer fracassar el nonat avantprojecte d’Estatut.»13
També trobarem altres interpretacions i lectures dels fets que analitzam. Així, al núm. 12 de SUS, BALEARS!14 llegim:
«Altres defensen que la reunió des Mercadal es va fer amb la finalitat de desactivar la demanda d’un estatut per a les Illes amb raons de caràcter antibalear i espanyolista. La reunió va ser organitzada i liderada per l’espanyolista Joan Manent Victory, llavors governador espanyol de les Balears i propietari del diari de més tirada a l’illa, La Voz de Menorca, juntament amb Francesc Julià, del partit de Lerroux (Partit Republicà Radical), de ideologia anticatalana i antiautonomista, i amb un paper més secundari per Pedro Taltavull i Joan Hernández Mora.
És important recordar que poc després de la reunió des Mercadal i de desactivar la demanda d’un estatut balear, Joan Manent, en tant que governador espanyol, destituí l’alcalde de Palma Emili Darder, que precisament era el primer signant de l’avantprojecte d’Estatut.»
Aquesta darrera versió també la trobam a «Els menorquins». Per a Murillo aquella lluita queda ben recollida en l’editorial publicat a La Voz de Menorca, redactat possiblement per Manent Victory, contra el «catalanisme» expressat per Menorquit en un article. En realitat, Joan Timoner i Petrus, Menorquit, el que feia en aquell article era evidenciar el naixement d’un nou moviment autonomista que renunciava a l’insularisme i a rompre amb les dependències amb Mallorca, i que ara apostava per la unitat Illes Balears. L’Avantprojecte presentat en canvi no era del gust de Manent Victory i del Partit Republicà Radical, que el considerava massa insularista.
En definitiva, i a tall de conclusió final, el fracàs de l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia de les Illes Balears durant la Segona República es deu a quatre raons. La primera és la manca de credibilitat de la proposta. Falta de credibilitat que tenia a veure amb la manca de suports i la previsible falta d’encaix d’aquesta en la previsible constitució republicana. La segona raó té a veure amb la desconfiança generalitzada contra el centralisme mallorquí. Els menorquins no volen ser comparsa d’una proposta que no els havia tingut en compte fins aleshores. I finalment, les altres dues raons són contràries entre si, però se sumen per acabar amb un acord de no participació en la reunió de Palma i el procés de redacció. Aquestes dues darreres raons tenen a veure amb Menorquit i Manent Victory. Menorquit aspirava, si cal, que Menorca no quedés subjectada a una unitat, la balear, que la distanciava d’una possible vinculació politicoadministractiva amb Catalunya. La seva era una posició minoritària, però històricament molt rellevant. Manent, governador civil i propietari de La Voz de Menorca, va aprofitar totes aquelles debilitats per aconseguir el seu objectiu, evitar que el model plantejat en l’Avantprojecte d’estatut agafés força, ja que qüestionava el nou plantejament autonomista tan criticat per Menorquit. En qualsevol cas, ens agradi més o menys, el cert és, ho torn a repetir, que l’acord des Mercadal es va prendre per unanimitat, i va ser de no participar en l’elaboració i aprovació de l’Avantprojecte d’estatut.
L’absència de Menorca en la discussió i posterior aprovació de l’avantprojecte d’autonomia de la Segona República espanyola (1931), que es limità a Mallorca i Eivissa, tallà de rel les possibilitats de la seva progressió legal, i anys endavant que no fóssim considerats «comunitat històrica». Efectivament, només els territoris que varen aconseguir tenir un estatut d’autonomia durant la darrera república espanyola van ser considerats en la Constitució espanyola de 1978 com a «nacionalitats històriques», amb el reconeixement explícit del dret a un major desplegament autonòmic.
A finals de 1932, a instàncies de la Diputació, s’intentà reunir de nou els representants dels ajuntaments, però Menorca no hi tornà a assistir. La victòria del Front Popular va fer que la primavera-estiu de 1936 s’intentés rellançar el procés autonòmic, sobretot des del regionalisme i el republicanisme federal. En aquesta darrera temptativa cal destacar l’absència de l’esquerra nacionalista. L’aixecament militar del 19 de juliol acabà amb qualsevol possibilitat autonomista, balear i insular, i el debat de l’autogovern de les Illes no es tornaria a obrir fins als anys setanta.
Els consells insulars en l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia de les Illes Balears de 1931
Tot i el rebuig dels representants menorquins a la proposta d’estatut impulsat per l’Associació per la Cultura de Mallorca, és important constatar que el model institucional i d’autogovern que plantejà aquell text incloïa aspectes d’una gran rellevància i que, si s’hagués convertit en realitat, haurien suposat una passa de gegant en l’horitzó insularista i menorquinista.
En primer lloc el text de proposta estatutària defugia clarament del balearisme. En cap cas prioritzava la unitat Illes Balears per sobre de cada illa, i donava a cada una d’aquestes una autonomia real. Al respecte recollia —de les illes—: «les quals no tindran altre nexe que les uneixi a Mallorca que el que faci necessari les relacions del territori autònom amb el Poder Federal de l’estat.» Per tant, cal entendre que l’autogovern s’estructurava sota la columna vertebral de l’illa, i la unitat nominal Illes Balears actuaria només d’instrument al servei d’aquelles. Anomenava «diputacions insulars» als futurs governs de cada illa i atorgava a cada una d’elles la totalitat de les funcions de govern que no es reservés exclusivament el poder federal de l’Estat.
D’altra banda, preveia que el Gran i General Consell, d’acord amb l’article 17, «estarà integrat per la suma de diputats de les tres Diputacions insulars amb un total de quaranta-cinc membres». Les seves atribucions eren «les relacions de les Diputacions insulars amb el Poder federal de l’Estat espanyol i les qüestions d’interès comú a totes o a alguna de les illes.»
En segon lloc, s’establia la cooficialitat de la llengua catalana i es reconeixien els vincles històrics, culturals i lingüístics amb la resta de territoris de parla catalana, i amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó.
I en tercer lloc el text parlava sempre de sobirania estatal, en el sentit confederalitzant, donant a entendre, encara que sense detallar, que la sobirania nacional recauria sobre els territoris autònoms.
També s’ha de destacar de l’Avantprojecte la inclusió del concert econòmic, sobre el qual l’article 26 deia: «La contribució del territori de la regió a l’Estat federal serà regulada per un concert econòmic semblant a l’actualment vigent per les províncies Bascongades i Navarra. La forma i quantia de primer establiment d’aquest concert econòmic serà fixada per una Assemblea integrada per la representació de l’Estat federal, i d’altra banda per la Diputació provincial de Balears i representacions dels Ajuntaments de les illes i de les entitats interessades en l’economia regional.» En qualsevol cas, aquest article va canviar substancialment el seu contingut després de l’assemblea de Palma, com es pot veure en el text del Projecte d’estatut de Mallorca i Eivissa. El títol de l’article passà a dir-se «Hisenda regional» i el primer paràgraf se substituí per «La contribució del territori de les illes a la República Espanyola serà regulada a cada una d’elles, pel règim econòmic que s’acordi entre elles i l’Estat.»
Tot açò forma part del debat que es produïa els mesos de juny, juliol i agost de 1931 a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. La Constitució de la República Espanyola s’aprovà el 9 de desembre de 1931, i només garantí la figura del cabildo/consell com a «Cuerpo gestor de sus intereses peculiares, con funciones y facultades administrativas iguales a las que la ley asigne a las provincias.» I les províncies, en la carta republicana, eren mancomunitats de municipis. Per tant, els cabildos/consells no serien un autogovern dins la regió ni formarien part de l’autogovern de la regió, sinó que serien diputacions insulars (institucions dels municipis mancomunats en províncies) amb competències d’administració local. En qualsevol cas, no hi hagué a Menorca cap intent factible, per manca de temps i mobilització, per equiparar el seu estatus al dels cabildos canaris.
En definitiva
L’Avantprojecte d’estatut proposat l’any 1931 per l’Associació per la Cultura de Mallorca superava i de molt, com es sospitava des de Menorca, el marc que definiria la Constitució republicana en temes tan importants com la llengua (que estableix el castellà com a única llengua oficial de l’estat), la confederació (que prohibeix la federació dels Països Catalans) i l’autogovern (que no reconeix els consells insulars com institucions de govern).
El rebuig de Menorca a l’Avantprojecte s’ha d’entendre des de la complexitat d’interessos i posicionaments -diferents i fins i tot oposats- existents a l’illa en aquell moment. Ara bé, des del posicionament del menorquinisme polític la voluntat, expressada primer per Joan Timoner i Petrus, i després per Andreu Murillo i Tudurí, és la de definir unes estructures d’estat que respectin dos elements fonamentals: l’autogovern de cada illa i la catalanitat compartida. L’any 1931, aquell mateix menorquinisme, percebia «Balears» com una proposta al servei del centralisme i l’espanyolisme. En un context així les formes no només eren importants; les formes eren el contingut.
1 Joan Timoner i Petrus (amb pseudònim Menorquit, Maó, 1910-1997), poeta i articulista molt actiu en els periòdics illencs El Iris, Menorca i Revista de Menorca. Entre els anys 1930 i 1932 també va publicar més de cinquanta articles a La Voz de Menorca. Els seus articles són un clar exponent del debat nacionalista donat a Menorca als inicis de la II República espanyola en relació amb el Projecte d’estatut per a les Illes Balears.
2 Timoner i Petrus, Joan. La Voz de Menorca, 6 de juny de 1931.
3 Timoner i Petrus, Joan. La Voz de Menorca, 24 juliol 1931.
4 Taltavull, Pere. La Voz de Menorca, 24 juliol 1931.
5 Llompart, Josep Maria. «Les Illes», article publicat a Debat sobre els Països Catalans. Barcelona: Editorial Anagrama. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977.
6 Murillo i Tudurí, Andreu. «Els menorquins», inèdit. El text va ser escrit entre 1964 i 1971 a semblança de Nosaltres, els valencians (1962) de Joan Fuster i Ortells i Els mallorquins (1967) de Josep Melià i Pericàs, per a respondre a l’envit que va fer l’any 1954 Jaume Vicens i Vives en Notícia de Catalunya.
7 Francesc Roig (Maó, 1783 – ?), advocat i polític menorquí. Va ser elegit diputat de les Corts a les eleccions de 1822, per la divisió administrativa de l’antic Regne de Mallorca. Al Registre del Congrés de Diputats consta com a diputat del districte «Balears». Els seus esforços en el Congrés se centraren en Menorca i en el port de Maó. El 1822 va demanar que es fes port franc, per motius de salut pública, per tal de beneficiar els habitants de l’illa. També va intervenir activament sobre els decrets d’introducció de grans, que afectaven directament el cor de les finances menorquines, i reclamà la restauració de la franquícia comercial de què abans gaudia l’illa sota la dominació anglesa.
8 Murillo i Tudurí, Andreu. «Els intents autonòmics de Menorca». Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977.
9 Diari de Sessions de les Corts, 1822: 1899, de 14 de juny, sessió extraordinària.
10 DSC. Gaceta Española. Cadis, 18 de juny de 1823.
11 Josep Melcior Prat i Solà va ser diputat per Catalunya en les mateixes legislatures que Francesc Roig, 1822 i 1822-1823. Va ser redactor del Diari de Sessions de Corts i traductor del Nou Testament. L’any 1923 es va haver d’exiliar a la Gran Bretanya.
12 DSC. Gaceta Española. Cadis, 26 de juny de 1823.
13 Casasnovas, Miquel Àngel. Barcelona: SUS, BALEARS! Núm. 12.
14 Garcia, Lluís. Barcelona: SUS, BALEARS! Núm. 12.
