1.3 CULTURA DE PACTE A LES ILLES PITIÜSES

Pilar Costa

Va ser un 3 de març de 1996 quan, per primera vegada en aquesta democràcia, els i les progressistes de les Pitiüses, vencérem a la dreta cacic illenca, amb l’escó al Senat, a través d’una candidatura unitària sota la fórmula de l’agrupació d’electors “Eivissa i Formentera al Senat” que Isidor Torres de Formentera i jo mateixa d’Eivissa vaig encapçalar.

A finals del 1995 vaig començar a veure en premsa, que els partits progressistes i d’esquerres parlaven d’arribar a un acord unitari per concórrer a les eleccions generals de l’any següent al Senat, ja que Eivissa i Formentera trien un sol representant, que s’emporta la força política més votada encara que sigui per un sol vot. Era una evidència en aquells temps (també ho trob ara), que amb una dreta unida, i amb una esquerra representada per 5 partits polítics (totalment legítim, però que aquesta dispersió de vot perjudicava el resultat final al Senat), tornàvem a anar a uns comicis perduts d’entrada. Però el clima social, que demandava canvi, amb manifestacions que reclamaven més protecció del territori, més respecte per la nostra cultura i la nostra llengua catalana i més sensibilitat pels temes socials, va abonar l’esperit d’aquella entesa que va anar més enllà dels 5 partits polítics que ho promovien.

Finalment PSOE, Els Verds, Esquerra Unida, ENE i ERC, juntament amb molts d’independents conformàrem l’agrupació d’electors. I l’èxit va ser rotund i incontestable. Mentre el PP i José Maria Aznar guanyaven les eleccions generals a Espanya, a 2 illes petites com Eivissa i Formentera, vàrem treure l’escó al Senat amb una diferència d’11 punts sobre el PP. Inaudit! Dit així sembla fàcil, però no ho va ser mica. Es varen d’haver de vèncer moltes reticències entre els partits que venien de lluny; resistències d’alguns partits que, o bé en l’àmbit autonòmic, o bé a escala estatal, no ho veien gens clar. Triar el candidat o candidata que anés bé a tothom. La fórmula triada d’agrupació d’electors, suposava que les sigles dels partits quedaven més diluïdes dintre l’agrupació.

Però quan hi ha voluntat clara, només pot anar bé. I la generositat dels partits, però sobretot, l’empenta de les persones que hi havia darrere, varen fer possible que la candidatura prosperés. I és de justícia recordar a les persones que ho varen fer possible principalment: el meu estimat Miquel Ramon (s’hi va deixar la pell i la salut) i Toni Malalt d’EU; Toni Costa i Josep Maria Costa (que havien de convèncer als seus col·legues de Madrid); Josep Ramon Balanzat d’Els Verds (entusiasta defensor de l’acord); Andreu Coll d’ENE amb el seny i calma que es necessitava en aquells moments; Pep Prats i Bernat Joan d’ERC fent valer els interessos illencs per damunt de tot.

Després s’hi va sumar molta gent independent que donava suport com Fanny Tur, Cati Torres, Pep Balanzat, Pere Vilàs, S.Roig, i tants d’altres que és impossible nomenar a tothom. I per descomptat, Isidor Torres, el candidat suplent de Formentera, que va ser per a mi un puntal bàsic.

I aquí m’atreviria a dir que comença una cultura de pacte progressista, les converses entre els partits, l’esforç de fer un programa comú i les persones que hi participàrem, va encetar una nova etapa política a les Illes. És de justícia recordar també, la primera experiència unitària encapçalada per Isidor Marí amb el Bloc Autonomista, en enfront d’Abel Matutes que va ser el guanyador.

Després de 1996, arribà el Pacte Progressista a Eivissa, i la COP (coalició d’organitzacions progressistes) a Formentera, a les eleccions locals i autonòmiques de 1999. Les candidatures foren unitàries en forma de coalició preelectoral a totes les Institucions. I tornàrem a guanyar. Per primera vegada el Consell Insular d’Eivissa i Formentera era progressista (jo el vaig presidir amb el grup de consellers i conselleres que m’acompanyaren de forma extraordinària: Vicent Tur, Sofia Hernanz, Fanny Tur, Joan Buades i Santi Ferrer. I a més vàrem aportar un important gra d’arena per a la conformació del primer Govern de les Illes Balears del Pacte presidit per Francesc Antich. Hi havia una alegria desbordada entre la ciutadania progressista que veia com per primera vegada, érem capaços de girar els governs de dretes de tota la vida.

Els temes territorials, d’identitat i la protecció social tornaren a ser bàsics amb les nostres polítiques. Manifestacions multitudinàries de defensa de Ses Salines (uns anys abans), de Cala d’Hort, etc varen tenir la seva recompensa amb la protecció d’aquests espais que ara ja són indiscutibles. Però tothom recorda encara, els projectes urbanitzadors que hi havia a Ses Salines, que l’empenta del moviment ecologista, de funcionàries com Isabel Rodríguez i la mobilització, va aconseguir la seva protecció. Quan feia un mes aproximadament de presidir el Consell, en ple agost de 1999, les màquines excavadores entraven a Cala d’Hort per començar a executar el camp de golf. Amb l’ajuda del Govern, aconseguírem aturar-ho. I així començava una etapa apassionant políticament, però també complicada. Determinats sectors econòmics no acabaven de pair que l’alternança política era una realitat.

I des de llavors hem continuat amb acords unitaris de forma intermitent. Al Senat tornàrem a aconseguir l’escó unitari amb Pere Torres “Casetes” en el 2008; i en l’actualitat i, des de 2023 tenim a Juanjo Ferrer que també va aconseguir la unitat de l’esquerra diversa. I també hem tengut diferents acords al Consell d’Eivissa amb Xico Tarrés o Vicent Torres de Presidents, i al Govern de les Illes Balears amb la Presidenta Francina Armengol amb l’etapa més llarga de govern progressista continu. A més he tengut la inmensa sort de participar d’aquests governs autonòmics que han transformat moltes de les realitats de les quals ara en gaudim.

L’aprenentatge d’aquesta cultura de pacte per a mi ha estat molt enriquidora, i n’he extret lliçons bàsiques: la voluntat política mou muntanyes; les forces d’esquerres són diverses perquè la societat també és plural; la dreta ha passat d’anomenar-nos “ensaladilla” a practicar acords tan preelectorals (com Sa Unió de Formentera) com postelectorals amb VOX. I això darrer, fa i farà que torni a ser més necessari que mai el nostre lema de “junts podem”.