1.2 ENTESA DE L’ESQUERRA «TRANSFORMADORA» DE MENORCA (1986-1995)

 

Nel Martí

Secretari general del PSM (1997-1999). Coordinador General de MÉS per Menorca (2017-2019). Autor del Somni menorquinista. Antecedents i aspiracions del menorquinisme polític. (Ed. Lleonard Muntaner, 2021).

A Joana Febrer Rotger (Ferreries, 1947-2024),

Regidora de l’Entesa de l’Esquerra de Ferreries els mandats 1995-1999 i2003-2007
Cartell electoral de Joan López Casasnovas al Senat, de 1986 Font: Arxiu PSM

 

Entesa de l’Esquerra de Menorca (EEM o l’Entesa) és el nom triat per la coalició insular creada l’any 1986 amb l’objectiu de constituir-se com l’alternativa que agrupés totes les forces polítiques insulars situades a l’esquerra del PSOE. La fórmula elegida era poc habitual en aquell moment. La coalició va ser legalment conformada per dos partits, el Partit Socialista de Menorca (PSM) i el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE), i una coalició, Esquerra Unida (EU). Tot i això, un gran nombre dels membres de l’EEM no estaven afiliats a cap de les formacions esmentades. De fet, la majoria dels regidors de l’Entesa van ser membres independents, sense afiliació de partit.

Ideològicament, l’Entesa de l’Esquerra de Menorca es definia com una formació d’esquerres, ecologista i menorquinista. Entenia aquest darrer component com la defensa de l’autogovern i de la llengua i cultura propis de Menorca. Es posicionà a favor del dret d’autodeterminació dels pobles, tot i que no formaven part del seu vocabulari ideològic els termes nacionalisme, sobirania o independència.

Logotip de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca, entre 1986 i 1991.

Naixement

El seu naixement cal situar-lo en les eleccions generals de 1986, quan el PSM i Esquerra Unida, encoratjats per un considerable nombre de militants d’esquerres no afiliats a cap de les dues formacions, es van presentar conjuntament al Senat. Cal recordar que per a l’elecció dels representants balears a la Cambra Alta, cada illa constitueix una circumscripció electoral, amb un representant per a Menorca, un altre per a Eivissa i Formentera i tres per a Mallorca. Es van presentar amb la fórmula jurídica d’agrupació d’electors, amb el nom d’Entesa de l’Esquerra de Menorca. El candidat va ser Joan Francesc López Casasnovas, d’EU, amb Ramon Orfila Pons, del PSM, com a suplent. Sense cap dubte, el perfil ideològic i el lideratge de Joan López Casasnovas van ser fonamentals perquè la candidatura arribés a bon port. López Casasnovas estava afiliat a EU, però era respectat i valorat entre els membres sobiranistes (llavors identificats amb el terme ideològic de «nacionalistes») del PSM. A la mateixa convocatòria electoral de 1986 al Congrés dels Diputats, el PSM (amb PSM-ENE), EU (amb Izquierda Unida), PCPE, així com El Verds, van concórrer per separat.

López no aconseguí l’escó, però l’aliança electoral del Senat serví d’experiència perquè es repetís la fórmula a la següent convocatòria electoral del juny de 1987, per definir la composició política del Consell Insular de Menorca i del Parlament de les Illes Balears, per una banda, i dels vuit municipis de l’illa, per l’altra. En aquest cas, van integrar la coalició el PSM, EU i el PCPE. Les eleccions autonòmiques i municipals van coincidir també amb les eleccions europees. En aquest darrer cas, el PSM, EU i el PCPE es van presentar a través de candidatures i confluències europees diferents. El PSM de Menorca, com a membre de la federació PSM-EN, formà part de la coalició Esquerra dels Pobles, mentre que EU i el PCPE es van presentar amb la coalició Izquierda Unida.

A les dues eleccions generals celebrades durant el període de vigència de l’EEM, l’any 1989 i 1993, tant al Congrés com al Senat, els partits de la coalició menorquina van concórrer sempre per separat.

Logotip oficial presentat davant la Junta Electoral l’any 1991. Font: Arxiu PSM.

 

Principis ideològics i estructura orgànica de la coalició

La idea nuclear de l’EEM va ser la voluntat d’aglutinar les forces polítiques i la societat civil organitzada identificades amb l’«esquerra transformadora i d’alliberament», és a dir amb l’esquerra que no compartia els posicionaments reformistes del PSOE. El PSM, EU i PCPE van fer un comunicat de premsa l’11 de febrer de 1991 intentant que el partit polític Els Verds també se sumés a la coalició. Tot i que formalment no va succeir això, Els Verds de Menorca van decidir no presentar-se a les eleccions per a contribuir als bons resultats de l’Entesa.

Els principis ideològics de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca (EEM) estaven fonamentats en els valors de l’esquerra, amb una particular sensibilitat cap a les qüestions ecològiques i la defensa del territori. En el document de pacte signat el vuit d’abril de 1991 entre les tres formacions polítiques, es deixava ben clar que l’EEM havia sorgit amb la finalitat de representar a tota l’esquerra transformadora, incloent-hi el PSM, Esquerra Unida, PCPE, així «com els homes si les dones de sensibilitat prioritàriament ecologista». En el document de la coalició també es destaca la «visió sindical» i «el component autòcton».

El seu àmbit d’actuació va ser bàsicament municipal i autonòmic, «no obstant això [diu l’acord], se cercaran fórmules per tal de procurar acords de consens que permetin incidir en altres àmbits: estatal, europeu,…». La realitat va ser, emperò, que, més enllà de la convocatòria al Senat de 1986, no hi va haver cap altra confluència electoral fora dels àmbits municipal i autonòmic.

Un altre element crucial que va definir l’essència de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca (EEM) va ser la voluntat d’establir noves formes de participació política, que fossin «més obertes i no subjectes a disciplines o estructures rígides», amb l’objectiu de donar veu i espai a persones no necessàriament vinculades a les formacions polítiques signants de la coalició. La participació de membres que no estaven afiliats als partits fundadors de l’EEM és destacada al preàmbul del pacte, que subratlla: «no es pot prescindir de l’existència dels partits com a components de l’Entesa, tenint, però, igualment clar que tampoc no es pot reduir l’Entesa a una coalició dels diferents partits o forces que hi són presents».

Quant a l’estructura orgànica, aquesta s’ajusta a la voluntat manifestada en el preàmbul i en la definició i objectius del pacte, que diuen:

EEM és una formació política que pretén la transformació de la societat mitjançant la més àmplia participació dels ciutadans i ciutadanes en la política, i que té la seva identitat en els principis d’esquerra transformadora i d’alliberament que es defineixen i verifiquen en un programa. EEM és una organització sobirana, plural i programàtica, que pretén la construcció d’una alternativa d’esquerres a Menorca a partir de l’elaboració d’una política pròpia.

EEM es defineix com una organització basada en una coalició estable de forces polítiques obertes a la participació dels homes i les dones que s’identifiquen amb els principis del seu programa.

De manera coherent amb aquests principis, es va establir un funcionament assembleari, basat en el principi d’«una persona, un vot». Es va acordar explícitament que no hi hauria quotes de poder per als partits, i es va permetre als membres de les tres formacions signants mantenir una doble afiliació. Es van preveure assemblees locals, una assemblea general insular, un consell polític insular, un secretariat executiu, una coordinadora institucional i les jornades de l’EEM. És en el Consell Polític de l’EEM on les forces polítiques signants de la coalició cediren explícitament una part de la seva sobirania. També es va establir el sistema de llistes obertes per a l’elecció dels càrrecs interns i de representació institucional.

Eleccions autonòmiques i municipals de 1987

En el cas de les eleccions de 1987, la fórmula legal de l’EEM per a presentar-se a la convocatòria ja no va ser l’agrupació d’electors, com havia fet l’any 1986, sinó la coalició. La llista al Consell i al Parlament era única, és a dir, que els candidats elegits eren alhora consellers i diputats. La candidatura estava encapçalada de nou per Joan López Casasnovas i Ramon Orfila Pons. L’acabaven de conformar Buenaventura Quevedo Roca, Antonio Castello Sabater, Margarita Pons Gomila, Juana Febrer Rotger, Marc Genestar Llufriu, Cristobal Marti Puyuelo, Joan Gomila Barber, Ernesto Ribalalga Briones, Sofia Sintes Rosa, José M. González Pons i José M. Gornés Cardona. La candidatura aconseguí dos escons, que foren per als dos primers candidats de la llista, Joan López i Ramón Orfila, aconseguint col·locar-se com a tercera força política amb representació al Consell Insular de Menorca i possibilitant un govern progressista a la màxima institució insular, PSOE-EEM, presidit per Tirso Pons Pons. El PSOE i el PP van obtenir cinc consellers cada un, EEM dos i CDS un.

Any electoral

Nombre de vots de l’EEM

Vots d’altres formacions

% dels vots a Menorca de l’EEM

Núm. escons de l’EEM

1987

4.367

11.412 (PP)

10.472 (PSOE)

15’07%

Joan López

Ramon Orfila

1991

4.653

14.895 (PP)

11.095 (PSOE)

14’26%

Joan López

Ramon Orfila

Resultats electorals de l’EEM a les institucions autonòmiques (Consell Insular de Menorca i Parlament de les Illes Balears). Elaboració pròpia. Font: Junta Electoral Central

Durant els dos primers anys del govern insular PSOE-EEM, Joan López Casasnovas i Ramon Orfila van dirigir, respectivament, les conselleries de Cultura, Educació i Esports, i Agricultura. Els desacords en qüestions d’ordenació i protecció territorial, així com les desavinences en la forma de governar, van propiciar la sortida de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca del govern del Consell.

Cal recordar que tant López com Orfila ja havien estat consellers durant el període 1983-1987, a través de la candidatura Agrupació d’Esquerres-PSM, possibilitant un pacte de govern amb el PSOE i la presidència socialista de Tirso Pons. S’hi havien presentat formalment a través de la candidatura del PSM integrada per Joan F. López Casasnovas, Joan Pons Moll, Ramón Orfila Pons, Bartolomé Pons Huguet, Maria Juan Benejam, Antonio Casero Rodríguez, Sebastián Pons Pellicer, José Cladera Miret, José M. Gornés Cardona, Agueda Seguí Orfila, Juana M. Barceló Martí i Amelia Carreras Martorell. Foren elegits inicialment Joan López i Joan Pons Moll, el qual fou substituït al cap de poques setmanes per Ramon Orfila, qui acompanyarà a López al CIM i al Parlament durant els dos mandats i legislatures posteriors, de 1987-1991 i 1991-1995. Durant aquest període, de 1983 a 1987, Joan López va ser el ponent de la Llei de Normalització Lingüística i va promoure l’aprovació per unanimitat de la bandera de Menorca i la constitució de l’Institut Menorquí d’Estudis.

Logotip de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca, entre 1991 i 1995

 

Eleccions autonòmiques i municipals de 1991

En les següents eleccions del 1991, Joan López tornà a encapçalar la llista de l’EEM i Ramon Orfila repetí com a número dos. Els dos consellers de l’Entesa van permetre de nou que es revalidés un pacte PSOE-Entesa, amb un govern presidit per Albert Moragues Gomila (PSOE). La moció de censura presentada pel PP, amb el suport del conseller-diputat trànsfuga Jaume Peralta, va donar el govern al PP presidit per Joan Huguet Rotger (PP).

En l’àmbit parlamentari, els dos consellers-diputats van formar part del Grup Parlamentari Nacionalista d’Esquerres. Joan López fou portaveu del grup durant la segona legislatura (1987-1991).

La situació interna de l’EEM es va començar a debilitar a partir de les eleccions de 1991. La participació de Joan López com a cap de llista va permetre que es revalidés la fórmula de l’EEM, tot i que el 22 de setembre de 1992 López presentaria la seva dimissió. Fou substituït per J. Bosco Gomila, també del PSM com Ramon Orfila, amb la qual cosa EU quedà sense representació al Consell. Aquesta circumstància i l’absència del lideratge de Joan López, juntament amb altres factors, van desencadenar que en poques setmanes els dos principals partits de la coalició, PSM i EU, pactessin la seva dissolució, que es materialitzaria el febrer de 1994.

Sense cap dubte, els resultats electorals de les eleccions generals de 1993, en les quals PSM i EU es van presentar per separat, van ser decisius. A través d’aquells resultats, totes dues formacions van constatar que la fórmula de l’EEM no els permetria progressar en la consolidació del seu projecte ideològic dins d’una determinada visió de l’Estat, la qual no era compartida.

El periodista Andreu Manresa va recollir la seva anàlisi dels fets en el setmanari El Temps (14/02/1994), la qual pot ajudar-nos a comprendre el desenllaç. Diu Manresa que l’Entesa «Va néixer com la via menorquina cap a la síntesi entre nacionalisme i esquerra, i també com una nova forma d’estructura política». «Semblava un gran descobriment», diu ell. Però les diferències ideològiques, especialment les relatives al fet nacional, van ser sempre una dificultat interna dins la coalició. Segons Manresa varis van ser els elements desencadenants de la dissolució de l’EEM. Per una banda, «l’any passat [1993] un grup d’independents proposà que l’Entesa s’havia d’enfortir i que per això res millor que convertir-se en partit, superant així l’existència de dos partits hegemònics —PSM i EU—. Per altra banda, «Joan López Casasnovas va dimitir com a diputat i va ser substituït per un membre del PSM. Des de llavors […] la situació s’ha anat agreujant fins la ruptura». Finalment, Manresa també assenyala un altre element desencadenant, les eleccions generals del juny de 1993, que «ajudaren a ampliar l’escletxa entre les dues formacions. EU quedà molt per damunt del PSM i el partit nacionalista va veure clar —tant a Menorca com a Mallorca— que tot desenvolupament futur del nacionalisme passava per la ruptura amb EU». En aquest sentit, el periodista d’El Temps conclou: «L’Entesa, després de més de 7 anys d’existència no ha pogut resistir la seva originalitat. A les eleccions locals i autonòmiques es presentava com a tal, però a les generals i europees, tant el PSM com EU es presentaven per separat. Les estratègies dels dos partits han acabat per enfrontar-se i l’Entesa no ho ha resistit».

Àmbit municipal

Deixi’m dir-li que el capital polític més preuat de l’EEM eren les candidatures municipals, majorment formades per persones que no optaven, en principi ni pel PSM ni per IU, sinó que valoraven el factor unitari. Eren la majoria i van fer una tasca de gestió allà on van governar i d’oposició a on no, admirable.

(Joan López, Illa Global, 22 de novembre de 2021)

Municipi / Any

EEM-1987

EEM-1991

1995

2023

Maó

2 regidors

2

EU 2 / PSM 1

Agrupació d’electors Ara Maó: 4

Ciutadella

2

2

EU 1 / PSM 2

PSM-Més Per Menorca: 5

Agrupació d’electors Ciutadella Endavant: 1

Alaior

1

0

EU 0

Coalició electoral Avançam (Més per Menorca – Esquerra de Menorca IU): 3

Es Mercadal

2

2

Alternativa a la Sala 3

Agrupació d’electors Entesa des Mercadal i Fornells: 4

Ferreries

1

1

Entesa de l’Esquerra de Ferreries 3

Agrupació d’electors Entesa de l’Esquerra de Ferreries: 3

Es Castell

2

3

EU 2 / PSM 2

Agrupació d’electors Som Es Castell: 2

Sant Lluís

0

0

PSM 1 / EU 0

Agrupació d’electors Volem Sant Lluís: 3

Es Migjorn

0

1

EU 0

 

TOTAL

10

111

17

25

Nombre de regidors/es de l’EEM per municipi i any, i altres candidatures de confluència a l’esquerra del PSOE. Elaboració pròpia. Font: Junta Electoral Central.

Joan López explica que una de les característiques i contribucions fonamentals de l’EEM va ser la seva implantació en l’àmbit municipal. Gràcies a aquesta nova coalició, l’esquerra transformadora va obtenir presència en sis dels vuit municipis, amb una majoria de regidors independents no afiliats ni al PSM ni a l’EM ni al PCPE. Concretament, l’any 1991, nou dels onze regidors eren independents.

Després de la dissolució de l’Entesa, Ferreries i Es Mercadal van acordar continuar amb la fórmula de confluència a l’esquerra del PSOE a través d’agrupacions d’electors, amb el suport i la integració del PSM i l’EU. Ferreries, fins i tot, va conservar el nom i el logotip de l’EEM. L’Entesa de l’Esquerra de Ferreries ho va explicar d’aquesta manera en un article al diari Menorca (02/02/2015):

El logo de l’Entesa de Ferreries era una adaptació del logo de l’EEM. Font: Entesa de Ferreries.

 

Si una cosa teníem clar el grup que vam impulsar l’Entesa de l’Esquerra de Ferreries, fa vint-i-vuit anys era la necessitat d’acostar esforços, de confluir partits i persones de diferent sensibilitat política, social, ecologista, etcètera, per tal d’incidir de forma conjunta i organitzada en la vida política local. Amb un projecte de poble que recollís el bo i millor d’una suma de propostes i objectius per a dur a terme i així, anar aconseguint fer de Ferreries un poble més actiu, emprenedor i solidari, on l’extens teixit social havia de ser-ne protagonista.

D’aquesta manera, va néixer l’Agrupació d’electors, amb voluntat de ser reflex d’una manera de fer i de pensar d’un important sector del nostro poble. Volíem continuar la tasca a nivell local del que havia representat en l’àmbit insular l’Entesa de l’Esquerra de Menorca. De les arrels d’aquella estructura unitària, n’havia de sortir una nova branca que amb el pas del temps seguís disposada a dur a terme un treball seriós i coherent a Ferreries. I així ho hem anat fent en tots aquests anys.

Acte de l’EEM a Ciutadella. Autor: Joan Capó Florit. Font: Arxiu d’Imatge i So de Menorca-CIM
Joan F López Casasnovas, l’any 2022. Foto: Bep Allès

 

Trenta-vuit anys després

Han passat molts anys d’aquella experiència política que intentà coaligar les forces transformadores d’esquerres de Menorca, per contrarestar el bipartidisme del PSOE i AP/PP. L’experiència va ser, sense cap dubte, positiva i necessària, a pesar de no poder-se transformar en una fórmula política estable, tal com recollia el text de l’acord de 1991. Les diferents visions del model d’Estat i de les aliances en els àmbits balear, estatal i europeu, així com l’aspiració legítima de cada formació política, van ser qüestions insalvables en la continuïtat del projecte de l’Entesa.

Entre els aspectes més rellevants de l’EEM cal destacar, en primer lloc, la seva contribució a la protecció del territori i la defensa i promoció de la llengua i cultura de Menorca. En segon lloc, l’Entesa va fer possible que moltes persones d’esquerres sense afiliació de partit s’incorporessin a l’activitat política, dins i fora de les institucions públiques. En tercer lloc, va possibilitar governs d’esquerres —que fessin polítiques d’esquerres— al Consell Insular de Menorca i als ajuntaments de l’illa, en un període clau de la història política de Menorca. I, finalment, l’experiència de l’Entesa, va servir de model per a la conformació en l’àmbit local, tant l’any 1995 com posteriorment, d’aliances electorals i polítiques (coalicions o agrupacions d’electors) basades en l’esperit de l’«esquerra transformadora» de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca. En resum, l’Entesa va ser una eina de transformació necessària perquè a Menorca, durant el període de 1987 a 1995, es fessin polítiques d’esquerres, ecologistes i menorquinistes. Així idò, com deia un dels seus lemes de campanya, l’experiència de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca «va valer la pena».

Fonts primàries: arxius particulars de Joan López Casasnovas, Francesc Pons Morlà i PSM-MÉS per Menorca, Arxiu d’Imatge i So de Menorca i Junta Electoral Central.

 

  • 1 Regidors per municipis: Mateu Martínez Martínez i Remigi Lora Buzón (Maó); Llorenç Pons Bosch i Maria Assumpció Gorrias Pons (Ciutadella); Cristobal Martí Poyuelo i Rosalia Florit Coll (Es Mercadal); Antònia Allès Pons (Ferreries); Ester Riudavets Vidal, Pedro Pons Marí i Francisco Moragues Gomila (Es Castell); Josep P Gomila Goñalons (Es Migjorn Gran).
  •