Els textos programàtics
Damià Pons
Amb la publicació de Cosecha periodística (1891) i de La qüestió regional (1899), Miquel dels Sants Oliver va fer les primeres formulacions clarament programàtiques del regionalisme nacionalista mallorquí. En ambdós llibres, hi trobam tots els ingredients que seran característics d’aquest corrent ideològic al llarg de tot el seu recorregut futur. Una afirmació de la identitat basada en la catalanitat; un rebuig del model d’estat vigent, de matriu castellana i que havia estat implantat por «derecho de conquista» amb posterioritat a la Guerra de Successió i amb la promulgació del Decret de Nova Planta; la necessitat urgent de la nacionalització dels mallorquins, amb el procés consegüent de la seva desprovincianització mental, lingüístico-cultural i política; la reivindicació d’un Estat espanyol concebut com a plurinacional i de naturalesa confederal; la priorització dels interessos polítics i econòmics de l’illa enfront de la subordinació d’aquests a les conveniències de l’Estat; l’autoconeixement crític, tant del passat històric com de la realitat contemporània pròpia; la denúncia del caciquisme polític i de la ineficiència del centralisme governamental i del parlamentarisme purament retòric… Des d’unes posicions liberals, regeneracionistes i autonomistes, inspirades sobretot en Lo catalanisme (1886) de Valentí Almirall, Oliver va posar la fita inicial del cicle històric del recobrament nacional dels mallorquins. A més, va tenir la capacitat i l’encert de combinar el dret a l’autogovern, fonamentat en l’existència d’uns drets històrics inextingibles, amb la formulació de dues apostes que s’orientaven del tot cap al futur: d’una banda, la modernització de la cultura i dels costums socials; de l’altra, la creació d’una indústria per a viatgers com a nou recurs econòmic. Convé dir-ho amb claredat i contundència: a Mallorca l’afirmació de la identitat fonamentada en la catalanitat i la reivindicació de l’autogovern neixen del tot vinculades a un projecte de futur que té en compte el factor econòmic i l’obertura en positiu a les altres cultures i societats.
Entre els segles xix i xx, Mallorca va viure un període d’una gran intensitat cultural, amb cinc personatges de gran rellevància com a principals protagonistes: els poetes Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, els intel·lectuals M. S. Oliver i Gabriel Alomar, el filòleg Antoni M. Alcover. Ells establiren les bases programàtiques del mallorquinisme cultural i polític del segle xx. Els dos poetes afirmaren que la llengua catalana era l’únic vehicle vàlid per a la creació artística i que la universalitat tan sols podria assolir-se en el cas que la creativitat es fonamentàs en la lleialtat a la identitat pròpia (és el «Siau qui sou» i el símbol de l’àguila, en Costa i Llobera, i els versos «Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar», de «La Balenguera»). Antoni M. Alcover inicià el gran projecte del diccionari general de la llengua catalana, amb l’acompanyament d’una mobilització social de grans magnituds, i sempre concebent la llengua com l’element que definia de manera més substancial l’àmbit de la nació. Gabriel Alomar afirmà que «l’aspiració de Mallorca és la personalització, nacionalització, individualització o substantivació, com se vulga dir» i també propugnà que calia «incorporar Mallorca a la vida universal, aportant una modalitat mallorquina a la civilització». Així mateix, va fer una contribució important a la teoria política en propugnar que el catalanisme era compatible amb tot el ventall de corrents ideològics existents, tant amb els conservadors i monàrquics com amb els republicans i socialistes.
Amb posterioritat als cinc grans noms abans esmentats, i deixant de banda les nombroses aportacions que al llarg dels anys elaboraren altres autors secundaris, feren igualment contribucions valuoses a la teorització de la qüestió nacional dels mallorquins almenys els quatre personatges següents: Miquel Ferrà, Joan Estelrich, Guillem Forteza i Pere Oliver Domenge. Els tres primers sobretot es varen moure en l’òrbita d’Enric Prat de la Riba i de la seva obra La nacionalitat catalana (1906). Un mallorquinisme catalanista liberal i alhora molt respectuós amb la tradició, de la qual la religió catòlica n’era un element substancial, amb un biaix predominant que era de signe conservador però que també era clarament democràtic i partidari de la modernització. Ferrà i Estelrich publicaren escrits valuosos en aquesta direcció, especialment als setmanaris Sóller i La Veu de Mallorca (1917-1919). la peça més important dels quals és Pel ressorgiment polític de Mallorca (1931), de Guillem Forteza. un llibre que propugnava redimir l’illa de la «tirania oligàrquica», de «l’endarreriment social i cultural» i de la «mesquinesa d’ideals patriòtics». Un dels punts cabdals de l’obra era el disseny d’un model d’Estat construït a partir dels nuclis administratius i polítics més primaris: «federació voluntària de municipis dins la regió; federació de regions formant una nació; federació de nacions formant una entitat moral: la Ibèria, en el nostre cas». Una proposta de confederalisme igualitari entre les diferents nacions etnoculturals de la Península Ibèrica. Forteza propugnava que cada nivell político-administratiu tingués la màxima autonomia en relació al següent i que la integració en l’estructura superior es fes sempre d’acord amb la voluntat de la majoria. Per a Forteza, els Països Catalans eren la nació dels mallorquins, però, amb l’objectiu de fer socialment digerible la seva proposta, de fet considerava que Mallorca / les Balears eren una nació política i que els Països Catalans eren la nació cultural que en el futur igualment podria derivar en nació política. Oliver Domenge, a més de fer una defensa sense subterfugis de la genuïnitat identitària dels mallorquins en el seu llibre La catalanitat de les Mallorques (1916), a partir de la seva condició de republicà d’esquerres, va saber i va voler conjuntar la defensa dels drets nacionals amb la dels principis de la democràcia anticaciquil i la justícia social.
Durant els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera i durant la Segona República va ser a la revista La Nostra Terra on es varen publicar els textos de reflexió més elaborats sobre la qüestió nacional dels mallorquins i sobre la reivindicació de l’autonomia política i del reconeixement de la identitat cultural catalana.
L’activisme politicocultural
El regionalisme i el nacionalisme polític mallorquí varen tenir el seu origen i es varen desenvolupar amb major o menor intensitat segons quines foren les circumstàncies de cada període. Podríem dir que tengueren una evolució ciclotímica, amb uns moments d’empenta i uns altres més aviat de somnolència. En general, quan coincidiren una fase de forta potència cultural –amb múltiples i prestigioses manifestacions de creativitat i d’activisme cívicocultural-, i una situació de crisi política profunda de l’Estat espanyol (els anys 1898 i 1917, per exemple), el mallorquinisme polític va ser capaç de generar una acció social prou intensa, fins al punt d’arribar a crear l’expectativa de què podria ser possible l’acompliment dels seus objectius.
A l’hora de dibuixar el panorama del nacionalisme mallorquí del període 1890-1931, a la força hem d’anar més enllà de les obres literàries o ideològiques dels nostres millors escriptors. La reivindicació regionalista/nacionalista de reconeixement identitari i d’autogovern es va canalitzar a través de diferents plataformes, de naturalesa prou diversa. Primer, en va ser portaveu el diari La Almudaina, sota la direcció de Miquel S. Oliver, combinant el regeneracionisme amb l’autonomisme. Després La Veu de Mallorca, una capçalera que va tenir diferents èpoques. L’any 1900, Joan Torrendell volgué que el setmanari propiciàs la connexió del regionalisme amb el republicanisme. Del 1917 al 1919, mitjançant els escrits de Miquel Ferrà, Guillem Forteza i Joan Estelrich, es va pretendre que el mallorquinisme passàs de les «idealitats» -el món de les idees i de la creació literària- al pragmatisme de la intervenció política amb aspiracions d’aconseguir representació institucional. El seu referent ideològic fou Enric Prat de la Riba. El 1918 es convertí en l’òrgan d’expressió del Centre Regionalista. Finalment, el 1931, La Veu de Mallorca fou el portaveu del Centre Autonomista, el qual va veure amb bons ulls la predisposició de la Segona República a acceptar les propostes autonomistes i el reconeixement de les llengües no castellanes (així acabaria succeint en relació a Catalunya, però no respecte a les Balears), alhora, però, s’oposava al paper que el nou règim volia atorgar a l’Església catòlica i també a aquells canvis que alterassin l’ordre social vigent amb una excessiva, segons ells, radicalitat. A més de La Veu de Mallorca, hi hagué dues altres publicacions que tant culturalment com ideològicament foren importants per al mallorquinisme i l’autonomisme illencs. Primer, va ser una revista sobretot literària, Migjorn (1906-1907), liderada per Miquel Ferrà. Els seus referents foren Josep Torras i Bages i La nacionalitat catalana de Prat de la Riba, Antoni M. Alcover i Miquel Costa i Llobera. La seva orientació venia donada per la combinació de la tradició, la catalanitat i la confessionalitat catòlica. Del 1927 al 1936 es va publicar la que és la millor revista cultural i de país apareguda a Mallorca abans de la Guerra civil. Es tracta de La Nostra Terra. A les seves pàgines hi trobam molta literatura, val a dir que en general mancada d’una certa actualització, però també s’hi manifesten amb insistència les aspiracions autonomistes i de normalització de l’ús de la llengua catalana que són substancials, des de sempre i en bona lògica, al mallorquinisme genuí, el de veritat, als antípodes d’aquell «mallorquinismo bien entendido» que és provincià i castellanitzador.
Entre les plataformes promotores del regionalisme/nacionalisme i de l’autogovern, amb una presència activa en alguns pobles de l’illa (Sóller, Inca, Manacor, Felanitx, Llucmajor, Artà, Andratx), cal destacar l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), malauradament condemnada al silenci durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera. Els seus promotors foren alguns dels membres de la generació de 1917, molt nombrosa i amb un ventall molt ampli de professionals amb formació universitària: els germans Forteza (Guillem, Miquel i Bartomeu), Joan Estelrich, Joan Pons i Marquès, Pere Oliver Domenge, Emili Darder, Josep Sureda i Blanes, Guillem Colom, Joan Capó… L’Associació va impulsar l’edició de l’Almanac de les Lletres (1921-1936) i de La Nostra Terra (1927-1936), va organitzar cursos de llengua catalana i cicles de conferències, commemoracions historicoculturals diverses i els Jocs Florals de Felanitx (1923), Sóller (1924) i Palma (1935). Amb l’adveniment de la Segona República, va promoure un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Balears i va reivindicar la introducció de l’ús del català tant a l’ensenyament com a l’administració pública.
L’hora del balanç: els èxits i els fracassos
L’objectiu de Miquel S. Oliver va ser que els joves i els membres més renovadors dels partits dinàstics abraçassin el projecte regionalista i l’incorporassin als programes i a l’acció política de les seves organitzacions. Així mateix, va pensar que el sector social que podria ser més receptiu a les seves propostes de regionalisme regeneracionista, liberal i laic era el format per aquella part de la burgesia urbana que tenia més capacitat d’iniciativa econòmica i més qualificació cultural. Joan Torrendell i alguns republicans federalistes pretengueren acostar la classe obrera al mallorquinisme i al regionalisme. Antoni M. Alcover i els redactors de la revista Migjorn pensaren que era la gent de la Mallorca rural, encara governada per la inèrcia de la tradició, fortament influïda per les creences religioses i mediatitzada per la intervenció clerical, la que podria donar un suport més actiu a la causa regionalista. El grup de La Veu de Mallorca, a partir de l’any 1917, sobretot va intentar que fossin els professionals liberals els que encapçalassin el moviment mallorquinista, tant des de la particularitat ideològica personal, clarament plural (laïcitat-catolicitat, monarquia-república, conservadorisme-esqueranisme) com des de la unitat d’acció en els terrenys lingüisticocultural i de la reivindicació de l’autonomia política (en varen ser la millor mostra l’Associació per la Cultura de Mallorca i l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia).
Un corrent de pensament polític a la força requereix que hi hagi persones que col·lectivament n’organitzin i en planifiquin la seva difusió amb la finalitat d’aconseguir el suport dels ciutadans, un suport que els ha de permetre tenir incidència sobre la realitat i presència a les institucions representatives. Abans de la Guerra civil, a Mallorca aquests objectius prioritaris en cap moment no varen aconseguir-se. L’adscripció conscient i activa al mallorquinisme polític va ser clarament minoritària. Així i tot, les temptatives per fer-lo créixer varen existir. I més enllà dels seus resultats, cal valorar el mèrit de l’esforç i el testimoniatge d’aquells polítics i intel·lectuals que intentaren crear organitzacions auto-centrades i compromeses amb el recobrament nacional de Mallorca. Aquest va ser el cas del Centre Regionalista (1899-1900), impulsat per Lluís Martí, el polític republicà que va assumir més clarament la lluita pel reconeixement dels drets nacionals dels mallorquins. Igualment mereix un esment la candidatura que l’entitat L’Espurna va presentar l’any 1909 a les eleccions municipals de Palma. L’Espurna, que tenia com a president el poeta Joan Alcover i com un dels principals instigadors el filòleg Antoni M. Alcover, sobretot va ser una iniciativa del regionalisme catòlic. Tot i això, el seu únic candidat, un comerciant, va comptar amb el suport públic de Lluís Martí i Antoni Villalonga. Amb el suport d’aquests dos veterans i prestigiosos republicans, almenys va poder semblar que era parcialment cert que es tractava d’una candidatura unitària de tots els regionalistes. Aquesta primera aventura electoral del regionalisme mallorquí fou d’una absoluta modèstia ja que únicament va presentar un candidat en un sol districte de la ciutat. El resultat fou negatiu: els dos regidors que sortiren elegits eren dels partits dinàstics. El desembre de l’any 1917 fou creat el Centre Regionalista de Mallorca, com el braç polític del setmanari La Veu de Mallorca. Tenien la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i de Francesc Cambó com el seu partit de referència. L’arquitecte Guillem Forteza n’era el principal dirigent i ideòleg, amb l’acompanyament de Joan Estelrich i de Miquel Ferrà, des de Barcelona, i de Joan Pons i Marquès, al seu costat. Segons Forteza, «No ens podem entretenir en cultivar més aburgesament i exclusivament la literatura i el folklore. S’han acabat ja aquestes actuacions individuals desprovistes d’eficàcia i de transcendència evolucionadora. Cal la força col·lectiva. Cal la força de la disciplina política per donar triomf a aquests dos ideals que guarda tot cor mallorquí que es respecti a si mateix: deslliurament espiritual de Mallorca i règim autonòmic en l’administració de la seva riquesa; deslliurament espiritual i autonomia administrativa perfectament compatible amb l’existència d’un Estat ibèric i de les sobiranies respectives de les diferents nacions que integren la nostra península». El trajecte del Centre Regionalista va tenir poca durada: l’any 1919 una part dels seus membres decidí integrar-se en el Partit liberal que liderava Joan March. Com a membre d’aquest partit, Guillem Forteza fou batle de Palma l’any 1923. Com a regionalistes, no hi havia hagut manera d’aconseguir cap mena de representació institucional. El periodista Rafel Ramis Togores ho va explicar ben clarament: «Una vegada que l’experiència demostrava que era impossible inocular regionalisme dins el camp general de la política mallorquina i, en canvi, un partit es declarava propici a aquesta inoculació, creiem que el seny polític dictava la norma d’acceptar aquesta invitació».
A les portes del canvi de règim, hi hagué una nova edició del regionalisme polític organitzat com a partit: el maig de 1930 es fundà el Centre Autonomista. Era conservador, catòlic i nacionalista. El seu referent ideològic era Francesc Cambó. A mesura que els sectors catòlics anaren incrementant la seva crítica a la República, a causa de les mesures favorables a la laïcitat que el nou règim anava adoptant, aquests regionalistes mallorquins conservadors es varen anar diluint dins les coalicions dels partits de dretes. Cal dir que en paral·lel hi hagué uns altres regionalistes/nacionalistes que s’integraren en les organitzacions republicanes d’esquerres (a Esquerra Republicana a Balear, a partir de 1934), alguns dels quals dugueren a terme una positiva obra de govern i de país al davant de les alcaldies que ocuparen. En són dos bons exemples Emili Darder, a Palma, i Pere Oliver Domenge, a Felanitx.
La Segona República tampoc no va donar una resposta positiva a les dues aspiracions fundacionals del regionalisme/ nacionalisme mallorquí: ni Estatut d’Autonomia ni tampoc reconeixement del català com a llengua d’ús a l’ensenyament i a l’administració. Els anys de la Segona República, l’hegemonia del provincianisme polític i del supremacisme lingüísticocultural castellano-espanyol continuaren, amb ben pocs entrebancs, impulsant el mateix projecte que l’Estat-nació, primer borbònic i després liberal, havia estat executant al llarg dels dos darrers segles i mig anteriors. Tan sols la perdurabilitat de la cultura antropològica secular, de transmissió oral, i una cultura literària escrita en català que comptava amb autors de considerable envergadura permetien mantenir viva l’esperança que algun dia podria produir-se el recobrament ple de la identitat catalana i dels drets nacionals dels mallorquins.
