Rafael Borràs
«El Salari Base Universal és d’estricta justícia» i
Papa Francesc
«Els centenars de milions de treballadors que sortiran dels seus llocs de treball
han de ser compensats per una renda ciutadana mundial»
Gustavo Petro (president de Colòmbia)ii
I. Què és la RB?
Per aquestes latituds, a la proposta d’una assignació monetària que s’atorga a tots els membres d’una comunitat política se l’anomena Renda Bàsica -RB d’ara endavant-. En els darrers anys, amb l’objectiu d’evitar confusions amb qualsevol prestació social condicionada, hi ha hagut una tendència a afegir-li la «U» d’Universal i la «I» d’Incondicional. En conseqüència, sovintegen els acrònims RBUI i RBIU. No obstant això, ha sigut un objectiu no aconseguit, com ho exemplifiquen les referències a una suposada Renda Bàsica de la, aleshores, presidenta del GOIB Francina Armengol, per referir-se a la Renda Social Garantida (RESOGA) que, dit sigui de pas, no deixa de ser una prestació força familiarista i per a pobres.
A altres latituds, especialment a Llatinoamèrica, és més comú referir-s’hi com a «Salario Básico Universal» o «Renta Ciudadana«, entre d’altres. Per tant, les recents paraules del Papa Francesc i del president de Colòmbia que encapçalen aquestes ratlles són uns exemples de la munió, que no deixa de créixer, d’homes i dones líders d’estats, organitzacions internacionals, moviments socials …, que se sumen a la defensa de la proposta de la RB. Una proposta que, cal dir-ho, fins no fa massa temps era una qüestió de minories social i acadèmiques.
Però anem a pams: Per a les persones no iniciades en la matèria pot ser necessari precisar què és exactament la RB. Una definició simplificada ben bé podria ser la següent: Una assignació pública monetària que rep, periòdicament i indefinidament, tota la població. Aquesta assignació és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible amb el que, especialment a Europa, coneixem com a Estat del Benestar. Val a dir que la RB que aquí es proposa -en alineació amb la Red Renta Básica i Basic Income Earth Network (BIEN)- és una proposta justa car el seu finançament va associat a una veritable i radical distribució de la riquesa mitjançant una completa reforma fiscal, i una lluita sense pietat contra el frau i l’evasió fiscal, de tal manera que, tot i que tothom cobri la RB, una minoria perd i una majoria guanya.
Ara bé, a aquesta definició simple de RB convé fer-hi algunes concrecions d’aspectes fonamentals: La RB és universal perquè tothom té dret a ella, igual que tothom té dret a, posem per cas, la sanitat o l’educació on aquests serveis públics s’han universalitzat. El fet que la RB sigui incondicional vol dir que no s’exigeix cap contraprestació per a percebre-la, i el seu caràcter individual és part essencial de la seva naturalesa d’atorgadora de seguretats perquè el dret a l’existència material és, òbviament, per a les persones, independentment de com organitzin els seus models de viure i conviure. En aquest sentit, s’escau recordar que en els àmbits familiars operen les relacions de poder patriarcal que les prestacions monetàries familiaristes perpetuen.
La lògica de la RB és que ha de garantir -com a dret d’inspiració republicana i de democràcia avançada- l’existència material de la ciutadania, i, conseqüentment, la llibertat de tothom i no només dels que neixen «amb un pa sota l’aixella», és a dir, els riscs i molt rics. Per això, ha de ser d’una quantitat suficient. Indicativament, la seva quantia no ha de ser inferior al llindar de la pobresa de cada lloc. No pot ser substitutòria d’altres prestacions monetàries (pensions, prestacions de desocupació, etc.), ni d’altres ajudes monetàries d’inferior quantia de l’àmbit dels serveis socials, i ha de ser compatible amb prestacions en espècies, com, ara, aquelles relatives a l’educació, la sanitat, els serveis d’atenció a la dependència, etc.
Una societat amb RB no deixaria de ser, certament, una societat amb desigualtat. Però s’acostaria més a una societat millor perquè la tendència a l’erradicació de la pobresa deixaria de ser un objectiu –sempre present en els objectius de les institucions, i fracassat per més que s’entossudeixin en suposades millores de la panòplia de prestacions socials condicionades- i esdevindria en una realitat . No hi ha llibertat per a tothom en societats amb importants sectors de població empobrits i/o en risc d’exclusió. La RB actua per evitar aquestes situacions ex ante, alhora, que elimina els efectes d’estigmatització, baixes taxes de cobertura (generalment per sota del que és objectivament possible), i burocratització («efecte Daniel Blake»)iii dels subsidis condicionats per a pobres. En aquest sentit, sempre m’agrada recordar les paraules del gran economista Amartya Sen: «la pobresa és falta de llibertat».
II. Les pors socials.
El capitalisme s’està transformant. Ho fa amb una velocitat de vertigen i amb una radicalitat que inclús l’etiqueta «neoliberalisme» comença a necessitar un recanvi. Personalment, coincidesc amb la idea de molts pensadors i pensadores que apunten un doble vessant d’aquesta mutació en curs del capitalisme: Disrupció polièdrica de la digitalització i del que ve amb la «Intel·ligència Artificial», per una banda, i, per una altra, la preeminència de la renda sobre el benefici i de l’apropiació sobre la producció. Sent un debat apassionant, el cert i segur és que són «figues d’un altre paner» -d’un altre debat- tot i que, tard o d’hora, haurem de reflexionar sobre el com afecta la transformació del capital global al monocultiu turístic local.
Ara bé, seria una ingenuïtat ignorar que, des de la situació social caracteritzada per Ulrich Beck com a «societat del risc», passant per «l’estat d’inseguretat» teoritzat especialment, per Isabell Lorey, la percepció -conscient o inconscient- de la ciutadania dels canvis que es presagien en un horitzó no massa llunyà no tinguin causes objectivables.
Per a no allargar-me en citaré tres d’aquestes percepcions: 1. La pandèmia de la COVID-19 (que no és irrepetible) palesà que tot pot anar a pitjor de forma sobtada. Les classes subalternes tenim col·lectivament una experiència pràctica del que vol dir el constructe teòric «societat del risc». 2. La condició salarial (treball assalariat i autònom) no és garantia d’inclusió social. Mentre la pobresa laboral està cada pic més normalitzada, ni en el pitjor dels escenaris de «l’estat d’inseguretat» són imaginables situacions d’exclusió social de rendistes o extractivistes pobres. 3. La crisi de l’habitatge -és a dir la negació del dret a un habitatge digne-, les condicions de feina (físiques i psicosocials), o, entre altres fenòmens, la discriminació laboral per gènere, color de la pell, procedència, edat, orientació sexual, etc., posen de manifest l’actualitat de la teorització del jurista alemany Hugo Sinzheimer (1875-1945) sobre la insuficiència radical de les formalitats en el Dret del Treball per a la garantia de la dignitat humana. En definitiva, lluny d’aquella idea de progrés, que s’arrossegava des del gran projecte il·lustrat, concretat en l’obligació estatal i institucional de generar una ciutadania segura fonamentada en la cohesió social, el present és, a conseqüència de les precarietats i incerteses, d’una societat amb altes taxes d’inseguretat, temorosa, i, més aviat reactiva que proactiva i emprenedora.
Sens dubte, la RB no és, per si sola, la solució a tots aquests malestars socials, però, de segur, n’és un component ineludible. Reprendre l’impuls democratitzador de la Il·lustració i el progrés igualitari només sembla possible amb innovació social, i no entossudint-se en polítiques fracassades.
III. El debat de la RB a les Illes Balears
Soc incapaç de situar amb precisió els orígens dels debats acadèmics, de grups d’activistes, i alguns compromisos individuals entorn de la RB. Però no crec errar en afirmar que el salt es produí als voltants del 2010-2011 amb la creació de l’Ateneu Pere Mascaróiv que, des de la seva fundació, va assumir la seva defensa i difusió. Hi ha un fet força rellevant: L’Ateneu Pere Mascaró va ser l’entitat organitzadora del XII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica que se celebrà a Palma els dies 16 i 17 de novembre de 2012.
Des de llavors, d’una manera o d’una altra, amb més o menys intensitat, la proposta de RB ha estat present en el debat públic de casa nostra. Els trets més rellevants d’aquesta presència diria que han estat els següents: i) El febrer de 2017 es va presentar públicament el Grup de Renda Bàsica de les Illes Balears, una plataforma formada per diverses entitats i persones a títol individual amb l’objectiu de fer pedagogia sobre la proposta de RB. ii) L’abril de 2018 la Comissió d’Afers Socials i Drets Humans del Parlament de les Illes Balears va aprovar la Proposició No de Llei (PNL) 17255/17, relativa a la Renda Bàsica Universal, en la que s’instava al CES-IB a la realització d’un estudi sobre el present i la dinàmica de reproducció de la pobresa a les Illes Balears, així com dels impactes que tindria l’aplicació d’una RB sobre aquestes dinàmiques i sobre les condicions d’aplicabilitat d’una prestació d’aquestes característiques. A finals de gener de 2022 l’IBESTAT i el CES-IB posen en marxa l’esmentat estudi. En el moment d’escriure aquestes ratlles, malgrat que aquest escrivent és coneixedor que s’ha fet i s’ha entregat, l’estudi no s’ha presentat públicament. iii) El maig de 2020, en plena pandèmia de la COVID-19, per part dels moviments socials i entitats de la societat civil illenques, es llança el manifest «La vida al centre». Entre el gran nombre de propostes per encarar la post pandèmia hi ha la d’ «implantar la Renda Bàsica que, com a tal, ha de ser incondicional, universal i suficient». iv) Cap a l’octubre-novembre de 2021, el Fòrum de la Societat Civil per a la Reconstrucció de les Illes Balears llança un document clau intitulat «Agenda d’objectius per a la implementació d’una Renda Bàsica Universal Incondicional (RBUI) a les Illes Balears»v.
Déu-n’hi-do, doncs, la feinada i visibilització de la RB des d’aquell modest Seminari de Xarxa Renda Bàsica de 2012 que férem a Can Alcover!
IV Transitar amb seguretat vital
Em sembla extraordinàriament encertat que els responsables de la publicació L’Altra Mirada hagin inclòs unes pàgines dedicades a reflexionar sobre la RB en aquest monogràfic sobre transició de canvi de model. Sens dubte, transitar d’un model econòmic a un altre no és fàcil. Però a les Illes Belares ho hem fet en altres ocasions en la nostra recent història. Per exemple, en els anys 60 del segle passat d’una realitat socioeconòmica preturística a una turística; dècades després transitarem a la «societat turistificada»; i ara hem iniciat una transició adaptativa a les transformacions actuals del capitalisme post-neoliberal a les que abans m’he referit. Han sigut transicions governades substancialment pels mercats, i s’ha imposat la seva lògica. A parer meu, la disputa dels nostres dies no és transició de model versus més del mateix. Si no més tost penso que la gran confrontació se situa en a quin model volem transitar i el paper de la societat civil en tot plegat. Les dinàmiques dels mercats són -amb més o menys quantitat de turistes i estades turístiques- de més i més intensa turistificació. Això és així, entre altres factors, perquè, mentre s’amplifiquen les pors socials, és complicadíssim un canvi de rumb.
Si volem engegar de debò un procés de decreixement turístic, de diversificació econòmica, de construcció d’un nou contracte social que retorni la vida al centre, ens calen seguretats per a la majoria social, cal respondre als reptes -parafrasejant a George Lakoff i al seu «No pensis amb un elefant»- canviant el marc. Un canvi de marc és posar al centre del debat públic la garantia de l’existència material per a tothom, és fer de les polítiques d’incondicionalitat i universalitat l’eix principal del nou contracte social. És l’hora de la RB.
V. Anem per feina
«Tot sembla impossible fins que es fa», deia el gran Nelson Mandela. Ara bé, Mandela no va defallir de lluitar fins a fer possible la fi del règim de l’apartheid a Sud Àfrica. No li va bastar saber que la llibertat del seu poble era possible: La va treballar de valent. Disculpau la certa hipèrbole, però amb la RB passa quelcom semblant. Contra tota evidència científicavi, encara són massa dirigents de tota mena (polítics, sindicals, empresarials, mediàtics…) que es refugien en el perjudici ideològic (la consideren, intel·ligentment, revolucionària), i en la vessa mental per a qualificar-la de proposta impossible.
La major dificultat de la RB rau en la manca de voluntat política i de mobilització social. Cal, doncs, anar per feines, si més no, en una triple direcció:
a) Insistir en la difusió dels costos de la no implantació de la RB. Costos en termes, entre d’altres, de descohesió social; d’increment de les incerteses i de les pors socials que, endemés de dificultar políticament els processos de canvi de model econòmic, són un caldo de cultiu per a l’autoritarisme i el neofeixisme; de fracassos i extraordinaris costos de gestió dels subsidis per a pobres i molt pobres; de salut mental; o de dependència econòmica de les víctimes de violència de gènere, entre d’altres.
b) Exigir claredat sobre la proposta de RB a les forces polítiques que actuen en la política autonòmica: En són favorables? Què estan disposades a fer amb les minses competències autonòmiques? Estan en disposició d’articular un Pla Pilot de RB similar al que va posar en marxa la Generalitat de Catalunya presidida per Pere Aragonèsvii, i que, en el moment d’escriure això, el president Salvador Illa sembla voler carregar-se’l o, en el millor del caos, aigualir? Com pensen fer front als costos socials inherents a qualsevol transició de model?
c) I, tanmateix, allò fonamental és engegar un robust moviment social a favor de la RB. Moviment social que mobilitzi, aliat d’altres moviments, i, sobretot, molt actiu en la disputa de l’hegemonia cultural. Al cap i a la fi, l’obra d’Antonio Gramsci, un segle després d’escriure-la, és absolutament actual: «La conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític».
