Miquel Rosselló del Rosal
Fundacions Darder Mascaró
Avui en dia la necessitat de canviar el nostre model econòmic és un clamor, la qual cosa no vol dir que tots estiguem d’acord en com, quan i quin cost estem disposats a assumir. Però això no sempre ha estat així.
Tot això va començar als principis de la dècada dels anys seixanta del segle passat, amb la dictadura franquista forta i amb en Fraga Iribarne de ministre de turisme. La Dictadura necessitava divises i les aconseguia empenyent a milions de treballadors a l’emigració i prioritzant per sobretot, la indústria turística. Que paradoxalment coincidia amb una de les necessitats dels estats del benestar d’Europa, això és facilitar vacances barates als seus treballadors.
I això s’obtenia amb la més dura explotació de la classe treballadora ja sigui obligant-la a convertir-se en immigrants o amb unes condicions de feina indignes. Algun dia s’haurien d’escriure les condicions en què els treballadors, majoritàriament de la península, construïren la primera planta hotelera o treballaren als primers hotels, sense sindicats, amb sous de misèria, amb moltes dificultats per tenir habitatge. Les grans fortunes hoteleres d’aquestes illes estan construïdes damunt el sofriment, la suor i la sang de molts treballadors que no han rebut encara un reconeixement com cal.
Així va néixer un model «d’èxit» que anomenàvem «balearització» i que va durar dècades en les quals es va consolidar un relat assumit per la majoria de la societat. Qualsevol matís que qüestionés el model era inacceptable i no diguem una crítica pública o intentar fer una vaga en temporada alta. Vivíem del turisme, sense matisar les diferències socials existents. «No es podia mossegar la mà que et donava menjar»
Quan va tombar el mil·lenni, ja estava clar com s’anava desenvolupant el model turístic i que era perniciós pel territori i pel medi ambient, no garantia una prosperitat compartida i a més cada cop feien falta més turistes per mantenir els mateixos beneficis o incrementar-los, com expliquen a aquest número de l’Altra mirada altres companys.
Està ben clar que el model econòmic i especialment el turístic que condiciona tot el model va ser pensat i planificat per la dictadura franquista i durant aquests seixanta anys que té de vida, ha beneficiat especialment a les classes dominants de casa nostra i forana, (Fons Voltor, toursperadors, capital europeu o asiàtic, etc.
Està clar que cal introduir canvis substancials en el nostre model econòmic i en conseqüència turístic i si no volem que al final sigui un canvi que afavoreixi exclusivament a les immobiliàries, al capital estranger i als hotelers, és imprescindible pensar des de les illes i per a les illes. I sobretot que amb la planificació i execució del mateix hi participin tots els sectors d’aquestes illes nostres tan plurals.
Sabem molt bé que des de l’inici d’aquest model, allà pels anys seixanta del segle passat, els treballadors, els ecologistes, importants sectors culturals i molts d’altres, fins i tot les institucions públiques, han estat absents de la presa de decisions a l’hora de modelar i dur a la pràctica la política turística. Solament se’ls ha reservat el dret a mobilitzar-se i protestar i gràcies a moltes lluites i moltes persones implicades, destacant el GOB, moltes zones s’han salvat del ciment, començant per la Dragonera. I així ens trobem ara.
També preocupa que quan l’actual Govern anuncia que cal posar mà de metge als problemes que crea la massificació turística i en conseqüència que cal caminar cap a un «turisme sostenible» i fins i tot parla de decreixement, el primer que fa és aprovar un decret plegat de mesures que van en la direcció contrària, entre altres una amnistia a les cases il·legals en sòl rústic. Però encara alarma més que es constitueixi un Consell per un Pacte social sobre turisme sostenible, que amb la seva composició ja està absolutament desequilibrat. Abunden les entitats empresarials, els «experts» i poca presència d’organitzacions socials, fins i tot s’ha tingut la desvergonyia de deixar fora una de les organitzacions culturals més important com és l’Obra Cultural Balear. A més tot estarà coordinat per un comitè d’experts, que no sabem qui són, que està dirigit pel senyor Antoni Riera, gerent de la Fundació Impulsa, que és la veu de les grans patronals.
Com queda palès a aquest exemplar de l’Altra mirada i que està assumit per una part molt important de la nostra ciutadania, el nostre model econòmic i molt especialment el turístic, com a poc, mostra símptomes d’esgotament i aquest hauria de ser un argument de suficient per iniciar amb claredat i coratge una etapa de transició cap a un altre model.
Però si això no els basta a alguns sectors, especialment de l’Estat i de la UE, bastaria esgrimir el fet que estem parlant d’un territori insular. El fet de ser un territori insular format per unes quantes Illes, és a dir un arxipèlag, ja hauria de ser suficient per reconèixer la singularitat d’aquest, que òbviament no es pot regir per les mateixes normes que un territori continental.
Per si faltés algun argument, la insularitat de les Illes Balears està reconeguda en la mateixa Constitució espanyola i amb l’Estatut d’Autonomia.
I la Unió Europea fa anys que reconeix les diferències entre els territoris continentals i els insulars. En el Tractat de funcionament de la Unió Europea, a l’article 174: on «es reconeixen els territoris insulars com a llocs amb desavantatges concrets que requereixen una atenció especial».
En la mateixa línia va un «Dictamen d’iniciatives del Comitè Econòmic i Social Europeu CESE, diu: «El miratge d’un mercat únic entès com la igualtat d’oportunitats per a la lliure circulació de mercaderies, de persones, de capitals i de serveis per al conjunt de la ciutadania europea, topa amb la realitat de la discontinuïtat territorial de les Illes. El mercat únic no és, ni podrà ser mai, uniforme».
I per deixar-lo clar el Dictamen de març del 2012 del CESE anomena alguns dels problemes específics de les Illes. «L’abast dels mercats interns i la dificultat de competir amb igualtat amb el mercat únic continental, les dificultats energètiques, la manca de massa crítica per a determinades polítiques d’investigació, l’escassetat de l’aigua, l’excessiva dependència als monoconreus primaris o del turisme, les dificultats del transport i la dependència del transport marítim i aeri, les dificultats en la competitivitat en la política agrària, la manca d’infraestructures de formació, etc.»
Si a l’esgotament del nostre model econòmic afegim que som unes illes, amb els costos d’insularitat que deixen palès els documents de la UE que acabem de transcriure, un greu infrafinançament i la manca del desplegament de les competències imprescindibles per desenvolupar la transició del model econòmic, com veurem més endavant. Ens podem demanar, com farem la transició del model econòmic?
Sense el reconeixement de fet i no sols de paraula del fet insular, sense un millor finançament i sense un increment de les nostres competències hem de ser conscients que el canvi de model econòmic no és possible. Per tant, és imprescindible elaborar una «agenda balear» que inclogui tots els instruments econòmics i polítics que necessitem per posar en marxa la transició cap aquest nou model i hauria de ser consensuada per les distintes institucions balears i per la ciutadania. Sense un projecte el més unitari possible, no es pot abordar una tasca gegantina com la que es proposa.
És obvi que tenim dret de somiar amb un arxipèlag amb les més altes quotes d’autogovern, de sobirania fiscal i de decidir lliurement i democràticament el seu present i futur polític.
Aquesta «Agenda balear» hauria d’incloure els canvis institucionals i de consciència que s’han de fer des de les mateixes Illes, el finançament, els necessaris canvis a l’Estatut d’Autonomia per incrementar l’autogovern:
1. En primer lloc, som un País format per illes que cada una d’elles és un subjecte polític i en conseqüència té la capacitat de pactar, en condicions d’igualtat, les competències polítiques que corresponen al Govern i als Consells Insulars. Així com les polítiques de l’Estat i de la UE.
I hem d’assumir col·lectivament que som un País, un arxipèlag, unes illes, que com a Comunitat Històrica, ha de ser capaç de negociar amb l’Estat i la UE amb una única veu. Òbviament, una veu construïda de forma confederal per cada una de les illes en condicions d’igualtat.
2. El finançament, un altre instrument que cal millorar substancialment per assumir un procés de transició. Lamentablement, són encara quasi plenament vigents les reivindicacions aprovades fa quatre anys per bona part de la societat civil agrupada en la” Plataforma per un bon finançament” que va agrupar unes 80 entitats socials, sindicals, culturals…
Entre altres és imprescindible renegociar un nou model de finançament, assumint que aquesta s’havia de fer el 2014. Per una comunitat autònoma, que a l’hora d’aportar a l’Estat és la segona i a l’hora de rebre la compensació és la novena, és absolutament imprescindible que contempli el principi d’ordinalitat.
És també necessària incrementar la capacitat decisòria i recaptatòria de la comunitat autònoma. Corregir les greus deficiències en la recaptació d’imposts, tant del tram que recapta directament l’Estat com el que fa l’Agència Tributària de les Illes. I detectar quina part tributen a les Illes Balears les grans empreses. Especialment les grans cadenes hoteleres. L’increment progressiu i substancial de les inversions estatals, partint del fet que les illes fa anys que estan a la cua de les inversions als pressuposts estatals.
La corresponsabilitat de l’Estat amb l’assumpció del deute de la nostra Comunitat. Separar el deute que prové de la gestió del Govern de les Illes del que prové de responsabilitats estatals. Per exemple, la manca d’eficiència alhora de la recaptació d’impostos i de la lluita contra el frau fiscal, la baixa assignació quan es concretaren les competències, molt especialment en educació, sanitat i serveis socials, curiosament els pilars de l’estat del benestar.
En últim lloc, cal reconèixer l’aprovació del decret que constituïa un nou Règim Especial de les Illes Balears, per què suposava una primera passa en el reconeixement de la insularitat i per la creació la comissió mixta Estat-Illes Balears, que de fet reconeix la nostra «singularitat» a l’hora de pactar el finançament amb l’Estat, almanco en quant fa referència als costos d’insularitat.
Però si analitzem les deficiències del REIB vigent i del seu funcionament descobrirem que les deficiències sobrepassen els aspectes positius. Començant pels efectes perniciosos de no tenir encara la part fiscal d’aquest. A més la quantitat que s’assigna en concepte dels costos d’insularitat, per què és ridícula, la quantitat en euros és fruit d’una decisió del Gobierno español i no d’una vertadera negociació dins la comissió mixta entre el Gobierno i el Govern de les Illes, la qual cosa demostra la manca de voluntat política del Govern Central de treballar per convertir aquesta comissió amb l’organisme de negociació bilateral, que la nostra realitat insular requeriria.
3. L’Estatut d’Autonomia ens dona les eines per a poder construir el pensament autònom, col·lectiu i independent sobre el model de país que volem dissenyar. Però no ens dona els instruments suficients per a poder implementar-lo.
L’autonomia política ens dona les eines per a poder construir el pensament autònom, col·lectiu i independent sobre el model de país que volem dissenyar. Però no ens dona els instruments suficients per a poder implementar-lo.
En primera instància s’haurien de reivindicar les transferències aprovades a l’Estatut d’Autonomia que encara estan pendents i la corresponent i suficient dotació pressupostària. Entre aquestes competències cal destacar la cogestió aeroportuària, i cal destacar que l’Estatut d’Autonomia és una llei orgànica estatal i en conseqüència, d’obligat compliment per tothom.
També caldria establir mecanismes i estructures que possibilitin el diàleg entre la Unió Europea i les illes de la Mediterrània. I, així mateix analitzar i consensuar quin seria el creixement del sostre competencial per assumir el repte de canviar l’orientació del nostre model productiu, i el finançament necessari per fer-ho possible. Per exemple, si volem que el canvi de model turístic vagi acompanyat de garantir la prosperitat compartida i en conseqüència els drets de les treballadores i els treballadors es necessiten instruments d`inspecció, és a dir, les competències d’Inspecció de Treball.
Respecte a la Unió Europea caldria reivindicar l’equiparació entre les illes de la Mediterrània i les anomenades regions ultraperifèriques en allò que fa referència al reconeixement de la insularitat. La insularitat no s’hauria de mesurar entorn de la distància entre les Illes i el continent, sinó pel fet de ser un territori discontinu amb relació a aquest, com defensa el dictamen del Comitè Europeu de les Regions del 12 d’octubre de 2020.
En definitiva, aquesta «Agenda balear» hauria de reivindicar un «nou estatus polític» pel nostre arxipèlag que permeti els grans reptes que li ofereix el futur els canvis del model econòmic, social, cultural i mediambiental necessaris per garantir la prosperitat de tothom i combatre eficientment les conseqüències del canvi climàtic.
Cada illa nostra és un ecosistema que necessita especial protecció i no es pot regir per les normatives continentals d’altres territoris. I si trobem lògic que, per exemple, un territori com Doñana pot tenir normes, finançament singular, molt més creïble seria per un arxipèlag amb tota la complexitat del nostre.
No es pot donar un poc d’autonomia i un minso finançament a un territori interinsular tan complex com el nostre i després encarregar-li que lluiti contra el canvi climàtic, que canvia el model econòmic, per garantir la prosperitat a tothom, per preservar el seu patrimoni, cultural llengua pròpia.
Necessitem incrementar el nostre autogovern i finançament si no volem que les nostres illes se converteixin en un paradís per multimilionaris estrangers.
I això vol dir lluitar per una àmplia sobirania. Sense sobirania no tindrem unes illes justes, sostenibles i que protegeixin la seva llengua i cultura.
Necessitem la declaració de les Illes Balears com un espai diferent amb una independència de pensament per a poder dissenyar el futur que desitgem.
Les condicions d’insularitat sols les vivim permanentment nosaltres, i sols nosaltres les podem intentar situar en el context global de la mundialització. A la vegada, caldrà tenir presents els límits polítics en què ens movem.
