Josep Lluís García
Secretari General de CCOO Illes Balears
Vivim uns moments a aquesta terra on es parla de transformació, de canvi de model i s’alliberen expressions que fa pocs anys eren «tabú» com límits, saturació, turistificació, decreixement, entre altres.
No ens ha de sorprendre. La ciutadania està farta d’escoltar que l’economia creix «com un tir», que estem en plena ocupació i que tindrem rècord de nombre de turistes. La realitat que vivim cada dia és ben diferent: salaris que no arriben per donar resposta a les necessitats; el poder adquisitiu de les famílies cau per l’encariment dels productes bàsics; i molt especialment, per l’encariment de l’habitatge, sobretot del lloguer-avui, accedir a una hipoteca s’ha convertit en un miracle, com si et toqués la grossa. No ens pot sorprendre, amb aquest panorama, que es parli de canvis. I ara la pregunta és, cap on?
Tenim dos problemes a resoldre que estan molt lligats: el turisme de masses i l’habitatge.
Des del punt de vista laboral, el turisme de masses està afectant les nostres condicions de feina per la via de la sobreexplotació del factor treball, i l’habitatge a les condicions de vida devaluant les nostres rendes.
La sortida pareix clara, menys turistes i menys especulació immobiliària, però la dificultat és escometre aquesta transició sense que afecti ni a l’ocupació ni als salaris.
Hem d’iniciar de manera immediata una transició justa, on necessitarem transformar el teixit empresarial i les qualificacions de les persones treballadores-per donar resposta a les noves realitats. Si aquesta transició la fem amb menys turistes, aquest seran de major poder adquisitiu i creixerà la demanda de serveis més exclusius. Per donar resposta a aquest nou mercat, necessitarem aprofundir en la requalificació de les persones treballadores del sector turístic; però per a això no serà suficient un model amb menys turisme, probablement es necessitarà un nombre inferior de persones treballadores -fet que ha passat a totes les reconversions- per tant, serà imprescindible identificar bé els nous sectors d’activitats per donar una resposta adequada des de la formació professional i la universitat.
També necessitarem complementar amb polítiques públiques la protecció als treballadors i treballadores en les seves condicions de vida. Necessitarem construir una borsa d’habitatge públic que quedi fora del mercat especulatiu, i haurem de ser imaginatius per poder fer-ho en un curt espai de temps, haurem de construir sense consumir territori, treure habitatge buit, posar límits a la compra del fons d’inversió o perseguir oferta il·legal.
Sens dubte aquests canvis toparan amb moltes resistències -especialment del teixit empresarial, i més a uns moments en què el turisme i els beneficis empresarials estan desfermats- però si no som capaços de canviar ara, el precipici econòmic al qual ens dirigim queda molt a prop.
Els treballadors i treballadores ja no aguanten més; ara comencem a veure un «èxode» de persones jubilades que per a poder tenir un millor poder adquisitiu parteixen a viure a pobles de la península. Però el que ve -per no dir que comença a esser aquí- és l’èxode de treballadors i treballadores que amb menys salari, malgrat ser la comunitat on més han apujat els sous en els darrers anys, tenen més poder adquisitiu si viuen fora de les nostres illes.
Ens queda feina al davant, però també una oportunitat per viure millor si fem bé aquesta transició.
