Carles Manera
Catedràtic departament Economia de la UIB
El canvi més important que es pot produir en la demanda turística en els pròxims anys, tal com ja preveuen els mateixos intermediaris turístics, és la creixent sol·licitud de destinacions que gaudeixin d’un elevat component de benestar mediambiental. En el cas del turisme, la qualitat ecològica es vincula directament a la capacitat de càrrega del territori. Aquesta és superada amb escreix per les Balears en temporada alta (es dedueix dels indicadors socioambientals que ha calculat un estudi del Consell Econòmic i Social), mentre que en la baixa dit problema no es mostra de forma tan severa. En els sistemes productius terciaris de base exportadora, com és el cas de les Balears, l’avantatge competitiu no es vincula tant a la funció d’innovació que coordina un emprenedor, com la de saber generar els mecanismes institucionals que permetin controlar les externalitats negatives mediambientals que provoca la sobreexplotació turística en un entorn físic limitat, com és el de l’arxipèlag.
En aquest sentit, l’agent econòmic que pot exercir una veritable funció de coordinació perquè el conjunt de les empreses s’acoblin als nous paràmetres de funcionament és el sector públic i, més concretament, les administracions d’àmbit regional i local. Aquestes institucions gaudeixen dels mecanismes adequats per exercir aquest paper de lideratge en la coordinació dels agents privats, per a possibilitar que aquests modifiquin les seves pautes de comportament i redirigeixin l’estratègia empresarial cap a un model de desenvolupament turístic –i econòmic– sostenible (en tots els sentits: econòmic i ecològic, amb totes les contradiccions inherents) al llarg del temps. No obstant això, a banda d’aquesta comprensió de la fragilitat ambiental de l’economia balear, que ha d’esperonar, entre altres accions polítiques, la confecció d’instruments oportuns per aconseguir recursos pal·liatius de les externalitats negatives, el nus central rau en la creació del capital humà adient per afrontar els reptes de la globalització econòmica. No oblidem aquest factor, que considero cabdal.
En aquest context, el debat sobre la diversificació del model de creixement balear s’ha posat reiteradament sobre la taula, amb resultats no sempre afalagadors, fins i tot en etapes de governs progressistes. En moltes ocasions, s’ha pensat que el tema era massa estratègic per a ser abordat, atenent les pressions de les conjuntures. En d’altres, simplement no s’ha cregut en una reorientació del model i, encara que amb bones paraules –que sempre porten en el cos central dels arguments els conceptes de “sostenibilitat” o “economia circular”, sense explicacions gaire convincents–, no s’acaben de veure les necessitats de fer virar la nau envers altres escenaris productius. Però, i això em sembla important, existeixen experiències empresarials a les Balears que denoten, sense embuts, apostes clares per la diversificació econòmica. Aquesta idea, la de diversificar una economia madura de serveis, també es sol invocar recurrentment; però no es concreten ni vies d’anàlisis ni plantejaments efectius en política econòmica.
No obstant això, tenim a les illes potencials innegables, que abastes empreses d’enginyeries diverses –software, robòtica, tecnologies sanitàries, agroalimentació–, amb quotes de mercat tangibles, i amb capacitacions d’un capital humà que aporta valors afegits a les produccions resultants. No estam parlant, per tant, de curolles abstractes. Una recent investigació de 2022 del professor Facund Fora ha suggerit, per exemple, que la contribució de les empreses del Parc Bit de Palma al PIB balear supera el 2%. La dada ens ha de fer pensar. Sobre aquest punt, urgeixen investigacions de primera mà de caràcter microeconòmic que vagin en una direcció nítida, que és observar les relacions interempresarials (entre empreses turístiques i d’altres, a partir d’anàlisis concretes de les taules Input-Output, per exemple), per a comprovar un axioma que anem reiterant d’ençà de fa temps: que el turisme no són, tot just, turistes.
És a dir, estam davant un sector terciari que es diversifica, encara de forma gradual, però que requereix del concurs de l’administració en forma d’ajudes concretes, ja sigui de caire fiscal o de subvencions iniciàtiques –penso, per exemple, en els clústers empresarials–, ben igual que s’ha esdevingut a d’altres economies del món. És la ruta d’un nou model de creixement, que ha de ser menys intensiu en activitat netament turística, tot i que aquesta, és a dir, el turisme, ha de continuar sent un tractor essencial. Per un motiu clau: perquè tenim potents avantatges comparatius, és a dir, experiència, know how i destreses empresarials i laborals. Som competitius en aquest sector, diríem que fins i tot massa (vint milions de turistes el 2024 és una xifra descomunal per a unes illes com les Balears: prop del 20% del turisme que arriba a Espanya). I no podem ignorar aquesta realitat en una economia globalitzada.
En paral·lel, hom no podem eludir quatre vectors claus:
. Un model de creixement no es canvia ni per una decisió política unilateral, ni de manera abrupta, ni per un decret llei. La història econòmica ens ensenya que aquestes trajectòries requereixen el concurs de col·laboracions publicoprivades, tot i que sempre amb una major responsabilitat –i emprenedoria de les primeres. El mercat sol no canviarà les coses: prosseguirà amb els seus exitosos resultats des de la perspectiva del curt termini. Hom infereix, des d’aquí, una pregunta: si és cert aquest èxit, per què canviar? Les respostes són múltiples, però no hi ha dubte que els impactes del canvi climàtic sobre les economies mediterrànies és, tal vegada, la més rotunda i comprovable, i en el mitjà termini pot provocar fuites de visitants. Esperar una distopia no crec que sigui massa intel·ligent: canviar quan hom no disposen dels marges adequats, i fer les coses de manera precipitada, no sembla massa aconsellable. Aquí, i això és rellevant, no parlem d’ideologies: parlem de resultats que provenen del món de la ciència, amb aportacions científiques que recomanen pautes de mitigació, recomanacions que –i això és interessant saber-ho– estan apuntant igualment la major part dels governadors dels bancs centrals del món. És a dir, fins i tot del sector financer més ortodox, la inquietud per les conseqüències del canvi climàtic es troba en el porta-foli de les institucions.
. Massa sovint observem que la presa en voler transitar d’un model a un altre fa que ens oblidem que la realitat econòmica és força més complexa i entremaliada que la que pensem, quan ens trobem en posicions aleatòries –i no decisives– en els quadres de comandament polític. L’estratègia gradual del procés s’ha de veure en les polítiques econòmiques que s’implementin, particularment en el terreny de les inversions públiques, tant de forma directa, com indirecta mitjançant els sectors instrumentals dels governs –les empreses públiques–. Això és el que s’ha de fer visible, tant als agents econòmics i socials, com a la resta de l’espectre polític, encara que en aquest darrer no sempre es puguin trobar cooperacions còmplices amb els projectes que es vulguin desenvolupar. No estam parlant, per tant, d’una legislatura, en la qual hom demana que tot canviï de manera ràpida; això és estrictament impossible, i calen empaties i comprensions per part dels col·lectius socials que es trobin en sintonia amb un full de ruta de canvis. Parlem, al contrari, d’una cronologia més llarga.
. Tot plegat infereix costos de transició –n’hem parlat a altres publicacions sobre aquest tema, de forma més prolixa– i, per tant, de recursos financers per acarar una decisió estratègica d’aquest calibre. La qual cosa imposa un instrument rellevant: la planificació estratègica (o programació estratègica; el concepte importa relativament, el que esdevé essencial és tenir clar el que es vol fer). Pressupostos plurianuals, marcats per ingressos d’institucions de tota mena –nacionals, europees–, en forma de projectes específics consensuats que suposin cofinançament; i polítiques pròpies de captació d’ingressos mitjançant la utilització de la política tributària (impostos nous, com ara els relacionats amb el medi ambient, per exemple, una línia d’actuació que és recomanada per la Comissió Europea i en alguns informes del Fons Monetari Internacional). En aquest context, el finançament autonòmic i les inversions estatutàries –junt amb el REB– esdevenen peces a tenir en compte. Però la seva utilització, en aquest cas de l’arquitectura del finançament de les autonomies, s’ha de fer sobre una base sòlida, de rigor en la utilització de les dades i dels indicadors, de variables concretes tot fugint de narratives abstractes i victimistes que aporten poc al debat científic sobre aquesta qüestió, sense fer trampes pressupostàries i partint del que ja tenim, que no és pas poc.
. Finalment, és igualment urgent fer escenaris del que suposaria la possible contracció de l’activitat turística. Per exemple, reduccions determinades en la vinguda del nombre de turistes i de les seves pernoctacions, per tal d’albirar amb major precisió el cost d’aquestes realitats –pèrdues de llocs de treball, tancaments empresarials– i saber, efectivament, aplicar de forma escaient els punts anteriors que hem comentat. És molt fàcil afirmar que “sobren” turistes. No discuteixo això; el més complicat és la derivada següent: què farem amb famílies i empreses si, efectivament, la reducció important de visitants comporta dislocacions socials. Això implica que aquests punts que acabo d’anotar s’haurien de treballar conjuntament; és a dir, disposar d’alternatives veritablement plausibles que facin de relleu a les activitats que es puguin perdre. Factors concrets al respecte poden ser:
-
La pujada de l’impost de pernoctacions turístiques, de tal manera que tal formulació impositiva sigui més propera al sentit estricte d’una ecotaxa. Això té seriosos problemes amb els sectors empresarials i, probablement, amb els sindicals. Però moltes destinacions turístiques de tot el món, amb governs de perfil clarament liberal, estan impulsant pràctiques amb aquesta mateixa direcció (Amsterdam i Venècia, per exemple).
-
Les reserves d’inversions directes de les administracions –els seus respectius capítols 6 pressupostaris– per fer front a: polítiques d’ajudes a les empreses, programes de formació a treballadors i treballadores, rendes de transició per a la població que perdi el seu lloc de treball, i estratègies de capital-risc que aportin saba nova empresarial al teixit productiu, tenint present, endemés, que segons un molt recent treball d’investigadors del Banc d’Espanya hom indica la petita dimensió de les empreses illenques (1-9 treballadors, 10-49 treballadors: conformen el 54,8% de les empreses balears, mentre el paràmetre per a la mitjana nacional és del 40,6%: A. Fernández-B. Fernández-Rosillo-N. Pérez: La perspectiva regional de la Central de Balances del Banco de España, Documents Ocasionals núm. 2429, setembre de 2024). Al seu torn, aquelles empreses públiques que es relacionen amb l’estructura productiva insular caldria que adoptessin igualment un plantejament consemblant de reserves de crèdit per a inversions específiques. En ambdós casos, les destinacions d’aquestes assignacions de recursos haurien d’estar alineades amb el canvi del model productiu dissenyat amb la metodologia de la planificació estratègica.
-
Els dos punts anteriors imposen un tema que és cabdal: l’acord de les administracions per fer front al repte. Si ja això resultaria complicat fer-ho conjuntament, penso que seria impossible si només una sola administració s’enfrontés al desafiament. I per arribar a acords, urgeixen, si més no, punts en comú entre forces polítiques que poden bastir governs, per tal d’evitar improvisacions que tenen enormes costos de tota mena (polítics i personals).
És peremptori pensar estratègicament, i fer-ho amb generositat política i empatia. No es canviarà absolutament res si les forces que pretenen agafar el timó de la nau i reorientar-la no es posen d’acord amb punt programàtics concrets, que afectin un programari d’inversions amb recursos propis i aliens. Si en aquest tema aquestes forces no arraconen les seves legítimes discrepàncies, i no es posen a treballar en un front comú, tot persistirà. Continuarem emplenant de retòrica buida de contingut els missatges, els documents, els textos, les presentacions, amb conceptes molt macos (sostenibilitat, circularitat), però sense el punt més important: una economia política concreta, tangible, realista.
