Isa Nadal Amengual
Observatori Social de les Illes Balears (OSIB-UIB)
Introducció
Segons el darrer baròmetre del CIS (setembre del 2024), el problema de l’habitatge ocupa cada cop un lloc més rellevant entre les preocupacions de la ciutadania: un 15,4% de les persones enquestades considera que l’habitatge és un dels tres problemes principals a Espanya (CIS, 2024), quan la dada per al mateix període un any abans era del 6,9% (CIS, 2023); també ha passat de conformar un problema que afecta personalment al 8,8% de la població enquestada a afectar a un 15,3%.
El capitalisme financeritzat converteix l’habitatge en una mercaderia susceptible d’entrar en el mercat de valors, sota l’interès d’entitats financeres i grans corporacions que especulen amb ell (Harvey, 2008). Es trenca, així, la garantia de l’accés a l’habitatge com a dret universal i component fonamental del benestar, una obligació que no ha estat assumida pels poders públics (Fernández, 2015). Aquesta desprotecció vers l’accés i manteniment d’habitatge condueix a una de les situacions més greus de l’exclusió, l’exclusió residencial i sensellarisme (Trilla, 2014), que cada cop afecten més gent a les Illes Balears.
Les situacions de vulnerabilitat extrema que genera l’enorme dificultat per a accedir a habitatge estan relacionades amb tres factors principals: la reestructuració dels béns immobles en turístics, principalment per part dels mercats immobiliaris i financers arran de la crisi financera global de 2008; una desigualtat creixent de la població treballadora de les Balears a partir dels greuges socials i econòmics generats durant la crisi de 2008 i intensificada durant la pandèmia de la COVID-19; i una política d’habitatge que ha afavorit, històricament, la propietat en detriment de l’habitatge social, gairebé inexistent. Val a dir que a les Balears gairebé un 30% de la població viu de lloguer, mentre que la mitjana nacional se situa per sota del 20% (INE, 2024).
Actors socials entorn de l’habitatge, mobilització i reivindicacions
El devastador impacte que va tenir la crisi de 2008 i l’esclat de la bombolla immobiliària s’explica per la interrelació del sector immobiliari, el financer i l’urbanístic com a motor econòmic, juntament amb el turisme, un model que esdevé una anomalia a la Unió Europea (Álvarez de Andrés i Smith, 2019). Efectivament, la crisi de 2008 va posar sobre la taula l’habitatge com a actiu financer en detriment de la seva consideració com a dret humà (Galiana Saura, 2017). S’abandona la ciutadania al joc de la suposada mà invisible del mercat, sota la racionalitat instrumental econòmica que caracteritza les democràcies capitalistes (Ahumada, 2014). Amb tot, malgrat que l’«habitatge social» és una de les materialitzacions de la noció de dret a l’habitatge, ningú no pot reclamar el seu dret (Garnier, 2011).
L’estat espanyol presenta un mercat de lloguer deficient i amb una taxa més baixa que altres països europeus; amb altes taxes d’habitatge buit; amb un mercat poc transparent, escassament professionalitzat i molt atomitzat; sense capacitat de resposta a les necessitats, més enllà de les estrictament temporals, adreçades, especialment, a persones en exclusió social i residencial (Molina Roig, 2017). De fet, un dels principals elements distintius de la política pública d’habitatge a Espanya és la consideració de l’habitatge social com un aspecte no generalista, sinó residual (Pareja i Sánchez-Martínez, 2015), amb un clar biaix de classe si ho comparem amb els sistemes de provisió d’habitatge al nord d’Europa.
Fruit del descontentament social, la ciutadania interpel·la l’administració pública a tots els nivells, també als més propers, i és que els Ajuntaments poden tenir un paper important en matèria d’habitatge i poden establir normativa pròpia per a la seva conservació i rehabilitació o la promoció de l’habitatge social. No obstant això, moltes vegades s’acaben afavorint polítiques urbanístiques que han promogut la pèrdua d’espai públic a favor de l’interès privat (Morell, 2007)
Però més enllà del govern local, en un context en què participen una pluralitat d’agents, entre els quals s’inclouen els moviments socials i el tercer sector, existeixen iniciatives promogudes “des de baix”, que tracten de reivindicar la construcció comunitària de la ciutat i la dimensió col·lectiva de l’habitatge (Pérez Sanz i Gregorio Gil, 2020). Als grups STOP-Desnonaments i la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH), s’hi han sumat en els darrers anys nous col·lectius en defensa de les llogateres, com ara els sindicats d’inquilines. Entre les organitzacions sense ànim de lucre també s’hi troben un grapat d’incipients iniciatives vinculades a l’economia social i solidària, com ara les cooperatives d’habitatge, particularment en el cas d’Eivissa.
Aquests nous actors en l’entramat que conforma la dimensió residencial fan petits avenços, però existeixen clars desequilibris de poders que marquen l’agenda pública. El problema és de caràcter estructural, i el marge d’acció per a la societat civil i el tercer sector és molt estret, i exigeix, per a afrontar-lo, profunds canvis polítics i econòmics (Fuentes Rey, 2023).
Conclusions: la urgència de l’habitatge social
L’habitatge és avui una variable fonamental en l’anàlisi de la pobresa i les desigualtats socials; de fet, esdevé un factor explicatiu de l’augment del nombre de treballadors i treballadors pobres a les Illes Balears, que conjuguen baixos salaris amb elevats preus de l’habitatge.
Reflexionar sobre la sostenibilitat a les ciutats i pobles implica reflexionar sobre com es garanteix l’accés a l’habitatge. No és sostenible una ciutat que és testimoni passiu del sensellarisme; de l’amuntegament residencial; de l’especulació immobiliària; de la gentrificació dels barris; de la construcció de molts més habitatges de luxe que d’habitatge assequible.
En definitiva, cal des-mercantilitzar l’habitatge, apostant per alternatives que fugin de la lògica del lucre i l’especulació. No basta amb una política d’habitatge, sinó que és urgent promoure una política social d’habitatge. A més, no es pot parlar d’una governança democràtica si no s’enforteix el sector públic i el sector social, actors que han de poder intervenir en la realitat de l’habitatge des d’un paradigma no-lucratiu.
Bibliografia
