David Abril Hervàs
Professor UIB
Una de les contradiccions més flagrants de l’actual model econòmic a les Illes Balears és la coexistència entre un elevat nivell d’activitat econòmica i la persistència i fins i tot creixement de les taxes de pobresa i desigualtat.
Si bé fa molt de temps que la manera més habitual per calcular la pobresa és basant-se en el nivell d’ingressos, això fa temps que ha quedat curt a les Illes Balears. Aquí, l’exclusió residencial, és a dir, les dificultats d’accés a un habitatge digne, ha esdevingut el principal factor d’exclusió social a la nostra comunitat, per què s’està normalitzant el fet que hi ha milers de treballadors i treballadores que, si bé tenen una feina, a la vegada han de dedicar el gruix dels seus ingressos a pagar i mantenir l’habitatge, tal com vàrem assenyalar a l’estudi elaborat des de l’Observatori Social, sobre aquest tema ara fa un any.
Per això, en aquest text estirarem tres fonts distintes i relativament recents per situar quin és el punt de partida de la pobresa i l’exclusió a les Illes Balears. En primer lloc, l’informe anual que, amb motiu del Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa, presenta la Xarxa per la Inclusió EAPN- Illes Balears, que agrupa el gruix de les entitats del Tercer Sector d’acció social que treballen per pal·liar aquestes situacions.
Segons les dades aportades per la Xarxa segons l’índex AROPE (At Risk of Poverty or Social Exclusion, és a dir, en risc de pobresa o exclusió social), que es calcula sobre la base de tres conceptes (risc de pobresa amb persones amb ingressos inferiors al llindar de la pobresa; llars sense persones ocupades o amb baixa intensitat, on hi treballa menys del 20% del total potencial; mancança material severa, calculada d’acord amb les llars que no poden assumir almenys 4 de 9 elements materials per garantir una vida digna), el 21,1% de la població és en risc de pobresa o exclusió. Parlem de més de 250.000 persones arreu de les Illes Balears en aquesta situació, això és una taxa que és per davall de la mitjana espanyola (26,5%), però que presenta signes d’alarma, pel fet de les majors dificultats dels illencs per arribar a finals de mes, o també la menor capacitat d’assumir cap despesa imprevista, que sí que són superiors que a la resta de l’estat. Ho podem dir d’una altra manera, perquè s’entengui millor: a les Balears hi ha més persones en situació de pobresa que persones treballant al sector de l’hoteleria (segons les dades de l’EPA, 152.600 persones al tercer trimestre de 2023).
Tot això es produeix en un context de gairebé plena ocupació, on gairebé tothom té una feina -llevat de sectors molt vulnerabilitzats, amb pobresa crònica i problemàtiques específiques-, és a dir, que tenir una feina, com assenyalàvem, no és a les Illes Balears cap garantia per poder superar la barrera de la pobresa, amb salaris modals que no superen el preu mitjà d’un pis de dues habitacions a Palma, per exemple.
Segons el mateix estudi, el grup d’edat més afectat són els nins, nines i adolescents, amb un 33,3%, és a dir que un de cada tres infants es troba en situació de pobresa a les Balears. A més, s’assenyala l’existència de menors a les llars com un factor decisiu en l’exclusió, arribant al 24,4%.
D’aquestes 250.000 persones, que és una porció significativa de la societat illenca, unes 74.000 persones viuen en condició de privació material i social severa, i això vol dir que presenten retards en el pagament de despeses bàsiques relacionades amb l’habitatge. El 18,5% no pot mantenir l’habitatge a una temperatura adient durant els mesos d’hivern (la taxa de pobresa energètica més elevada de tot l’estat) i el 25,6% no es pot permetre substituir un moble vell o espenyat per un altre.
Els baixos salaris en relació amb altres territoris, on el pes de la indústria és més important, com puguin ser Catalunya, Euskadi o Madrid, són un element explicatiu d’aquesta situació, com també ho és en el darrer bienni, des de 2022, amb l’esclat de la guerra d’Ucraïna, l’increment de preus que ha afectat de manera més directa a l’alimentació, els combustibles i els subministraments bàsics de la llar, com l’energia elèctrica o el gas. En qualsevol cas, el pes del sector serveis i de l’hoteleria en el conjunt del model productiu fa que aquesta diferència salarial a la baixa respecte a altres regions esdevingui un factor estructural de desigualtat que només es corregirà mentre es modifiqui, també, el model econòmic.
Per altra banda, l’estudi realitzat per Jordi Arcarons recentment per encàrrec del Consell Econòmic i Social sobre la viabilitat d’una renda bàsica universal a les Illes Balears assenyala altres elements estructurals que il·lustren clarament les desigualtats presents al nostre territori. D’acord amb les dades no només de renda, sinó també d’acumulació patrimonial, s’assenyala entre altres qüestions:
. Que el 5% de la població amb més renda acumula el 86,9% del total del patrimoni net, i els dos percentils superiors (99 i 100) concentren el 56,4% del patrimoni net. Aquests serien els nostres rics (la majoria amb patrimonis per damunt els 500.000 euros i ultrarics).
. Que la gent amb més renda i patrimoni concentra des del 2016, amb la sortida de la crisi financera, cada vegada més riquesa.
. Si es crea uns imposts per a aquells amb patrimonis personals per damunt dels 500.000 euros, això només afectaria a l’1,18% de la població, però representaria més de 300 milions d’euros per a les arques públiques que es podrien destinar a la renda bàsica.
Dit d’una altra manera: els més rics són cada cop més rics a les Balears, mentre part de la classe mitjana s’empobreix pels baixos salaris i l’especulació amb l’habitatge que beneficia als primers.
El pitjor és que malgrat l’existència de Pactes per la Inclusió impulsats per EAPN i signats per tots els partits polítics, no existeix més enllà de les polítiques assistencials ni una política social d’habitatge, que garanteixi d’acord amb la Constitució espanyola la provisió d’aquest bé fonamental en condicions de dignitat per al conjunt de la població; ni una política fiscal que a més de gravar amb imposts els més rics, permeti destinar molts més recursos públics a reduir les desigualtats.
Aquesta hauria de ser una de les línies mestres de qualsevol horitzó de transició: desplegar polítiques públiques que permetin reduir de forma radial les taxes de pobresa i desigualtat, cosa que passa, tant sí com no, per la transformació del model productiu. La transició ecosocial, a més de ser sostenible, ha de ser justa.
