La Unió Europea, s’acumulen els problemes i manquen solucions
Bernat Riutort Serra
Professor investigador del grup d’investigació » Praxis» de la UIB
Eleccions europees
Durant els mesos de juliol i setembre del 2024 es feren eleccions al Parlament Europeu, es va renovar la presidència de la Comissió Europea, repetint l’expresidenta Úrsula Von der Leyen que ha de proposar una nova Comissió Europea, es feren eleccions a l’Assemblea Nacional francesa, al parlament d’Àustria i als estats alemanys de l’est, Sajonia, Turíngia i Brandenburg, posant de manifest la nova correlació de forces a les institucions europees, a França, Àustria i a l’est d’Alemanya. La qual cosa presenta un panorama molt problemàtic, dibuixant una més que probable tendència europea.
Les eleccions europees del 6 de juny han canviat la composició del Parlament Europeu. Dels 720 escons; 188 són pel Partit Popular Europeu; 136 són per l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates; 84 pels Patriotes per Europa (Le Pen, Orbán, et alia); 78 pel Grup de Conservadors i Reformistes Europeus (Meloni et alia); 53 d’Aliança Verda; 46 per l’Esquerra (França Insubmisa, Podemos et alia); 33 No Inscrits; i 25 d’Europa de les Nacions Sobiranes (Alternativa per Alemanya et alia). Si sumen els tres grups d’extrema dreta són 187 escons, un menys que els populars. Per països, els 6 que tenen més representants són; Alemaya 96; França 81; Itàlia 76; Espanya 61; Polònia 53; i Romania 33, aquests països sumen 400 escons. Dels 27 països de la UE, els 21 països restants, sumen 220 escons.
Un cop constituït el Parlament, el dijous 19 de setembre els representants votaren un text referent a la posició respecte d’Ucraïna, el resultat fou, 425 vots a favor del text, 131 en contra i 63 abstencions. El text demana que la UE imposi més sancions econòmiques a Rússia-també als seus aliats, Xina, Iran i d’altres, a més dels 16 paquets ja imposats; rendiment de comptes de Rússia pels crims de guerra –com si els ucraïnesos no en tinguessin- i reparació de les desfetes econòmiques produïdes durant la guerra; apropiació dels actius russos a la UE de quasi tres-cents mil milions d’euros per tal de finançar la guerra i l’economia d’Ucraïna; dedicar un 0,25% del PIB dels països de la UE i de l’OTAN per ajudar a Ucraïna; l’enviament de municions, armes i equipaments militars a Ucraïna per poder guanyar la guerra, entre els quals, els míssils alemanys de llarg abast més avançats, els Taurus, i els anglo-francesos Storm Shandong/Scalp, amb l’autorització per poder ser utilitzats per atacar objectius estratègics en profunditat dins Rússia, adduint “legítima defensa”. El darrer punt, si es dur a terme, suposa una escalada d’imprevisibles conseqüències; els russos consideren que els països que aporten-operen aquests tipus de míssils disposant d’armes nuclears, si ataquen al cor de Rússia, creen un perill existencial, en conseqüència, seran contra atacats directament.
No obstant això, el Parlament Europeu no té competències per fer complir la dita declaració. Si més no, denota la posició política de la gran coalició europea ampliada vers a l’extrema dreta de Meloni et alia. La declaració coincideix fil per randa amb la narrativa de l’OTAN del mes de setembre. D’altra banda, denota la distància del Parlament Europeu respecte de l’opinió pública europea sobre la guerra i, respectivament, dels electorats de la majoria dels països, com destaquen les enquestes i els resultats de les eleccions a França, Àustria i els tres estats alemanys abans esmentats.
A més a més de la manca del mínim realisme polític de la majoria dels parlamentaris, respecte de la situació concreta dels combats, força desfavorables als ucraïnesos i a l’OTAN i favorables a Rússia, tant al llarg de l’extensa línia del front com a la rereguarda estratègica d’Ucraïna, cada cop més precària, i la “fallida” de fet de l’Estat ucraïnès que subsisteix, setmana rere setmana, amb “respiració artificial” occidental.
La Comissió
La Comissió Europea és una institució no electa amb competències legislatives i executives per la constitució i el funcionament dels mercats de la Unió, que ha anat ampliant vers altres camps per la via dels fets, ultrapassant el que autoritzen els tractats europeus en el terreny de la defensa. Contrastant amb què correspon al Consell Europeu, a la pràctica, cada cop més desplaçat per l’activisme i la centralització de la Comissió. D’altra banda, pel que fa a la seguretat i defensa, hi ha un/a alt/a representant/a de la Comissió amb funcions representatives. La Comissió no disposa de força armada, la seguretat i defensa de la Unió Europea, de fet, s’externalitza a l’OTAN; la política d’aliances i seguretat, i el decurs de la guerra es dirigit des del comandament de l’OTAN, és a dir, de Washington, comptant de fet amb l’anuència de la Comissió.
La Comissió Europea ha copsat el protagonisme per sobre dels estats membres i centralitza cada cop més decisions des de les polítiques d’austeritats de la postcrisi financera del 2008, la pandèmia del covid i la postpandèmia, així com el posicionament respecte a la guerra de l’OTAN i Ucraïna amb Rússia, o del genocidi palestí per l’Estat d’Israel, les sancions i la crítica a la Xina, a l’Iran, etc., D’altra banda, la desfeta de l’eix francoalemany, la crisi econòmica alemanya, la russofòbia dels estats bàltics i de Polònia i, cada cop més, dels governs escandinaus i del finès, en el terreny de la defensa i la guerra, han portat a desplaçar les decisions i la planificació concreta a l’OTAN, institució aliena a la UE. A la guerra d’Ucraïna, dissenya els plans militars, pren les decisions entorn de les ofensives, centralitza el comandament i crea i difon la narrativa oficial sobre els fets que repliquen en diverses versions els grans mitjans de comunicació occidentals.
La presidència i els/les comissaris/es
El juliol del 2024, Úrsula Von der Leyen, va repetir a la presidència de la Comissió Europea. El discurs de renovació aprofundeix i radicalitza tendències abans esmentades, a més d’ampliar la gran coalició vers l’extrema dreta a la nova Comissió i al Parlament Europeu. Les declaracions d’Úrsula deixen clar que la seva prioritat és amb la defensa europea que considera obri una nova època a la UE, en aquest context és vital la “coordinació” d’Europa amb l’OTAN, és a dir, la total subordinació de la seguretat europea. La qual cosa, alhora, suposa un més gran esforç econòmic dels països europeus en la defensa i una notable sostracció de recursos per qüestions socials que, donat el llarg estancament econòmic europeu i l’hegemonia a les institucions de l’orde-neoliberalisme, significa posar l’accent en les polítiques austeritàries.
Von der Leyen ha proposat un nou col·legi de comissaris, el mandat del qual dura fins a l’any 29. Els nous comissaris resten pendents de validació en el Parlament Europeu. La Comissió té 27 comissaris, 15 corresponen el grup Popular Europeu, 5 al liberal, 4 al socialista, 2 a l’extrema dreta i 1 independent. La Comissió té 6 vicepresidències. La vicepresidenta primera és socialista, Teresa Rivera, comissaria de competència, transició ecològica i social; un vicepresident executiu de l’extrema dreta de Fratelli d’Italia, Rafaele Fitto, comissari de cohesió i reformes; una vicepresidència del Partit Liberal europeu, l’estona Kaja Kallas, comissària de política exterior i defensa; un comissari de salut i benestar animal dels patriotes europeus d’extrema dreta, l’hongarès Olivér Várhelyi; un comissari d’interior i migracions del partit popular europeu l’austríac Magnus Brunner; un comissari de clima, residus zero i creixement net del Partit Popular europeu dels Països Baixos, Wopke Hoekstra; un comissari de defensa del Partit Popular europeu, el lituà Andrius Kubilius; o la democristiana croata Dubravka Suica comissària pel Mediterrani, entre d’altres.
La mostra és parcial, no obstant això, és representativa del comissariat esmentat, aporta pistes entorn de la perspectiva de la nova Comissió. En primer lloc, per la rellevància concedida per la presidenta a les relacions exteriors, seguretat i defensa, destaca la posada en mans de comissaris bàltics, els més bel·licosos, coneguts per la seva russofòbia i total filiació otannista, el que fa preveure un increment de l’enemistat i l’agressivitat vers a Rússia i a Bielorússia; la designació dels comissaris econòmics i socials, majoritàriament populars, alineats amb l’orde-neoliberalisme alemany i dels Països Baixos, clarifica el que volen, implementar mesures austeritàries; el popular austríac i la popular croata, dos durs a l’àmbit de l’emigració, adoba la previsió de l’enduriment en aquesta matèria; la rellevància de les competències mediambientals i ecològiques s’emfatitza, no obstant això, es devalua, ja que es divideix en tres comissaries, una per la vicepresidenta socialista i dues per populars poc rigorosos en els dits terrenys; és així que les temàtiques socials resten en segon lloc respecte de les anteriors.
La reelecció de la presidenta Von der Leyen no és resultat d’una consulta democràtica. La clau del seu nomenament pel Consell Europeu, fou la negociació fora de l’escena pública de l’establishment polític i econòmic europeu, comptant amb el vistiplau de l’administració Biden, la qual cosa suposa alinear la UE geoestratègicament i geoeconòmicament amb la política de la dita administració i l’OTAN, com s’ha fet els darrers quatre anys, assumint la subordinació a Washington de la gestió de la crisi econòmica i la posició vers la guerra d’Ucraïna i el suport el genocidi a Gaza, etc.,
A l’àmbit de la narrativa i la publicitat geoestratègica la presidenta ha compartit, col·laborant i difós, la versió neoconservadora de la guerra d’Ucraïna, i la legitimació del genocidi dels palestins a Gaza. Les contradiccions entre l’activisme de la Comissió i les posicions dissonants d’alguns dels estats han paralitzat cada cop més el paper del Consell Europeu.
La guerra i l’economia
A la guerra d’Ucraïna, Von der Leyen va acceptar la fluctuant i mentidera versió de l’OTAN de l’atemptat contra els gasoductes que connectaven Alemanya amb Rússia. Washington havia declarat que ho faria i ho va fer, no obstant això, Von der Leyen no ha intentat esbrinar el que va passar, ha acceptat diluir la responsabilitat entorn dels fets. Conseqüència del qual fou desconnectar l’economia europea del petroli, el gas i el fuel, abundant i barat de Rússia, que encareix els inputs energètics que castiguen els sectors econòmics de la indústria, el transport, les comunicacions i la vida dels ciutadans. Mentrestant, els Estats Units rendibilitzen les costoses inversions en fracking, venent més cars els dits combustibles fòssils a Europa.
La Comissió Europea va acceptar tallar la relació econòmica de la UE amb Rússia, posant successives sancions econòmiques, essent un gran mercat força complementari per l’economia europea que s’ha perdut. També, seguint les directrius de Washington, ha bloquejat la venda de productes tecnològics a la Xina i posant taxes a mercaderies xineses, els quals responen en mesures simètriques. Europa s’autocastiga sancionant socis comercials bàsics de les economies europees. D’altra banda, l’administració Biden ha concedit forts descomptes impositius i ajuts financers a les indústries nord-americanes i foranes que instal·lin la seva producció als Estats Units, desviant inversions productives d’empreses europees punteres vers a Nord-amèrica. Així, els motors industrials europeus que produeixen a Europa perden competitivitat i mercats i, en conseqüència, es desindustrialitzen. La Comissió tan sols ha fet protestes formals.
A més a més, la UE ha donat suport amb més de cent mil milions d’euros les demandes econòmiques d’Ucraïna per tal de sostenir l’estat i la guerra, doblers que, en bona part, s’han emprat en compres d’armes a la indústria militar dels Estats Units. D’altra banda, les despeses dels estats europeus per comprar armes es destinen a renovar els estocs dels exèrcits una part dels quals s’han enviat a Ucraïna. Alhora, els estats han assolit, com exigeix l’OTAN, un mínim del 2% del PIB dels pressupostos per despeses militars, usats en bona part en compres d’armes nord-americanes. Així, la guerra provoca un greu increment del deute dels països europeus i dels interessos a pagar. També, s’han bloquejat les reserves d’actius russos a Europa per tal de finançar l’estat d’Ucraïna amb els interessos dels dits actius. La qual cosa, vers els països emergents i del sud global, posa en dubte la seguretat del sistema financer europeu, debilita la fiabilitat de la divisa europea, les reserves amb euros, i les operacions financeres amb aquesta moneda.
Eleccions a França, Àustria i a l’est d’Alemanya.
Les eleccions legislatives a França, convocades anticipadament pel president de la República E. Macron el 30 de juny en primera volta, i el 7 de juliol en segona volta a les circumscripcions on a la primera no s’havia assolit una majoria de més del 50% per una candidatura. Els resultants finals són: 182 pel Nou Front Popular (França Insubmisa et alia); 168 per Junts per la República (Macron et alia); 143 per l’Agrupació Nacional (Le Pen et alia); 60 Unió de la Dreta i el Centre (republicans et alia); 24 altres partits. El president Macron ha anomenat cap de govern a Michel Barnier, republicà d’UDC, amb un govern format meitat i meitat per membres de JR i UDC, traint el compromís del president de fer cap de govern el candidat del partit amb més escons a l’Assemblea, ans al contrari, ha anomenat un polític de la dreta del quart partit en nombre d’escons -maniobra que ha comptat amb el vistiplau de Le Pen. És a dir, ha aïllat a l’esquerra després d’aprofitar-se de la seva col·laboració a les eleccions per tal de barrar-la previsible majoria d’escons per a l’extrema dreta de Le Pen -el partit més votat. La maniobra del president ha vulnerat l’esperit democràtic, ha deixat fora del govern a la coalició en més escons amb la qual havia acordat compromisos a les llistes a la segona volta.
Les eleccions a la cambra baixa del parlament d’Àustria de 182 escons ha estat: 57 de l’extrema dreta de FPÖ; 51 als democristians del ÖVP; 41 als socialdemòcrates SPÖ; 18 als liberals de NEOS; 16 als Verds. L’avenç de l’extrema dreta és força notable, probablement no podrà formar govern, hi haurà un govern de democristians i socialdemòcrates, no obstant això, denota el fort augment dels partidaris del rebuig als immigrants, el cansament dels austríacs amb les polítiques dels partits tradicionals, i amb les polítiques de l’establishment europeu.
Els resultats de les eleccions als estats de Sajonia, Turíngia i Brandenburg, respectivament, han estat: Sajonia, 120 escons, dels quals, 41 són democristians, 40 d’Alternativa per Alemanya, 15 de l’Aliança Sahra Wagenknert, 10 socialdemòcrates, 7 Verds, 6 de l’esquerra, i 1 Votants Independents. A Turíngia, 88 escons dels quals, 32 per Alternativa per Alemanya, 23 Democràcia Cristiana, 15 Aliança Sahra Wagenkberg, 12 de l’esquerra, i 6 socialdemòcrates. A Brandenburg, 82 escons, dels quals, 32 socialdemòcrates, 30 Aliança per Alemanya, 14 Aliança Sahra Wagenkberg, 12 Democràcia Cristina. Són eleccions a tres estats de l’est, no representen el conjunt d’Alemanya, no obstant això, l’avenç de l’extrema dreta de l’Alternativa per Alemanya i de l’esquerra crítica d’Aliança Sahra Wagenkberg, són significatives de l’erosió dels partits de l’europeisme atlantista -democristians, socialdemòcrates, liberals i verds- associats amb l’estancament econòmic i l’augment de la desigualtat social i regional, la qual cosa facilita a l’extrema dreta la culpabilització del malestar econòmic, social i cultural a la immigració i a la burocràcia europea, així com, denota la creixent oposició a la guerra d’Ucraïna.
Els resultats de les eleccions a Alemanya de l’Est, les enquestes que mostren la pèrdua de popularitat del “Govern semàfor” i la crisi econòmica, són el rerefons de la crisi del Govern del mes de novembre; els liberals s’han desmarcat de la proposta de pressupostos dels socialdemòcrates i els verds per tal de diferenciar-se pensant en les futures eleccions federals, forçant l’anticipació pel mes de febrer. El líder democristià amb possibilitat de ser el futur canceller aposta per entregar/operar míssils Taurus a Ucraïna per tal d’atacar en profunditat estratègica el territori rus, el que significa una resposta militar dels russos en territori alemany, implicant directament l’OTAN.
Durant el mes d’octubre, amb motiu de les immediates eleccions als EUA, l’Administració Biden es distancià dels esdeveniments concrets a la guerra d’Ucraïna, mantenint, alhora, la pressió mediàtica-militar mitjançant l’activisme de l’OTAN i exigint més implicació a la Unió Europea, cada cop més compromesa amb la guerra.
L’objectiu dels sectors de l’Administració més afins al Pentàgon, vista l’efectivitat de les forces russes en el front, en el qual l’exèrcit ucraïnès és cada cop més impotent, ha passat de no admetre altre resultat que la derrota de Rússia, a promoure la continuació sine die de la guerra per tal de debilitar-la econòmicament i política, fins que els costos en recursos humans i econòmics esdevinguin difícilment sostenibles pels russos forçant la seva negociació en condicions desfavorables. D’altra banda, els sectors neoconservadors més durs de l’Administració, dels think thanks securitaris, de la indústria armamentista i de l’OTAN, aposten per autoritzar atacs amb míssils nord-americans atacs de llarg abast a objectius estratègics dins Rússia que sols poden operar ells mateixos, escalant un esglaó decisiu de l’enfrontament. Són els EUA els que ataquen directament a Rússia, condicionant així a la pròxima administració de Trump involucrant-la a la guerra, la direcció russa ha fet saber que serien contestats amb atacs decisius a centres estratègics de l’OTAN a Europa.
La victòria de Trump
La victòria, el dimarts dia 5 de novembre, de Donald Trump a les eleccions a la presidència dels Estats Units, i del partit republicà a ambdues cambres representatives, comptant, els republicans, amb majoria de sis magistrats conservadors per tres demòcrates en el Tribunal Suprem, posa a les mans de Trump un gran poder per dur a terme el seu projecte. Per realitzar-lo Trump ha de forçar el control i la reforma de l’Estat profund, ja que a la seva anterior presidència aquest va boicotejar una bona part de la seva política. Doncs, ha anunciat un govern i uns alts/es càrrecs a institucions claus de filiació trumpista, i total confiança, caracteritzats en conjunt per l’ultra sionisme, la implicació en les guerres culturals neoconservadores, la confrontació econòmica i militar amb la Xina i el distanciament i la subalternitat d’Europa. No obstant això, entre els/es qual/es hi ha fortes divergències i, en termes generals, poca qualificació per la responsabilitat assignada.
Els eixos del projecte són els de: protegir els Estats Units respecte d’importacions de mercaderies de cadenes productives i comercials foranes per tal de reindustrialitzar el país; enfrontar-se amb Xina per liderar les tecnologies de la informació i el coneixement, fins, si és al cas, convertir la qüestió de Taiwan o Corea del Sud en llocs de confrontació armada proxy que debilitin a la Xina; combatre l’expansió i consolidació dels BRICS plus pressionant a estats signants de l’acord distanciant-los, com Brasil o l’Índia, i dificultar-ne l’apropament d’altres com Aràbia Saudí, Indonèsia, etc; estendre la guerra cultural ultraconservadora a més àmbits de la societat nord-americana i donar suport a partits de dreta extrema i d’extrema dreta a Europa i Amèrica Llatina; aturar contundentment l’entrada d’immigrants als Estats Units al mateix temps que en deporta vuit milions; reforçar l’estat d’Israel per tal de dur a terme el projecte del Gran Israel -sense els palestins, la qual cosa, comporta atacar directament l’Iran i l’eix de resistència; reforçar la versió imperial dels EUA a Amèrica Llatina, subordinant els seus països i tenir accés privilegiat als seus recursos, promovent canvis dels governs de Veneçuela, Nicaragua i Cuba i dels governs que proven de tenir autonomia relativa com Colòmbia, Brasil o Bolívia, i castigar a Mèxic que consideren s’aprofita dels Estats Units, a més a més de reforçar els governs de dreta extrema i d’extrema dreta que són aferrissadament pro nord-americans.
Una nova situació per Europa
La guerra d’Ucraïna no és una prioritat per Trump, les seves declaracions apunten a responsabilitzar a la Unió Europea del seu curs. No ha clarificat la direcció concreta que seguirà, el que si ha dit és que correspOn a la Unió Europea el finançament de la guerra. D’altra banda, el distanciament de Trump respecte d’Europa ve d’enrere, no pareix haver canviat, la qual cosa obri incògnites sobre el paper de l’OTAN i suposa una major subordinació als canviants interessos nord-americans. L’establishment europeu va apostar per la victòria de la candidata demòcrata i, a correcuita, prova d’adaptar-se a la realitat del poder dels republicans als Estats Units. A més a més, importants sectors de l’establishment europeu i de l’administració Biden volen forçar una escalada bèl·lica durant els dos mesos anteriors a la presa de possessió de Trump que condicioni a la nova administració a continuar la guerra d’Ucraïna, incrementant la confusió, els riscos i la indeterminació del moment.
Sembla que l’administració Biden, el Regne Unit i França, autoritzaran l’ús de míssils de llarg abast per tal d’atacar el territori de Rússia, creant una situació que dificultarà a la nova administració les condicions d’una negociació de la pau.
Les tendències el creixement de la dreta extrema i de l’extrema dreta són dominants, mentrestant, la gran dreta i el centredreta s’escoren vers a les posicions dels primers. La dialèctica política a Europa l’hegemonitzen les diverses dretes; a la Comissió, a l’alta burocràcia europea i entre el gran capital financer, s’aferma el globalisme institucional subaltern respecte dels Estats Units i l’OTAN, de l’altra part, cada cop més governs europeus adopten un sobiranisme populista, autoritari, negacionista i xenòfob, lligat als capitals especulatius grans i mitjans protegits.
Després de la derrota històrica dels anys noranta i les primeres dues dècades del segle XXI, el centreesquerra i l’esquerra institucional europea,han perdut moltes posicions de poder a la societat civil i a les institucions, i es mostren incapaces d’intervenir de manera autònoma en els debats europeus amb anàlisi i propostes pròpies, essent, bé absorbides pels discursos i les narratives hegemòniques, o bé, si proven d’anar més enllà del consens majoritari, són atacades amb molta duresa i són relegades a la perifèria del fet públic, perdent la capacitat d’incidir. Si les esquerres europees han de recuperar la capacitat autònoma per modificar l’actual situació en sentit democràtic i emancipador, han de fer una laboriosa tasca de connexió amb la realitat concreta de les diverses ciutadanies, els seus patiments i aspiracions, assumir-los, i construir vincles culturals, morals, polítics, intel·lectuals i organitzatius en el curs de la disputa hegemònica amb les distintes forces de les dretes.
És possible una alternativa?
En el context esmentat, els problemes i les contradiccions que enfronta la Unió Europea semblen de molt difícil solució en el marc de les actuals institucions, comptant amb els respectius agents polítics majoritaris, l’alta burocràcia europea i els poders financerscorporatius, amb les relacions de forces entre aquests, mentrestant, les esquerres resten subalternades, o bé excloses, i en conseqüència, les dificultats de prefigurar un nou projecte democràtic i social europeu s’allunyen cada cop més.
El marc institucional i polític europeu es basa en els tractats de Maastricht, actualitzats pel tractat de Lisboa, els quals romanen ultrapassats pels esdeveniments succeïts i, com més temps passa, major és la crisi econòmica, política i social de la Unió, les contradiccions entre els seus agents majoritaris, i la dependència dels EUA. Continuar amb les mateixes o semblants dinàmiques en el marc de les actuals institucions, porta a la decadència o, potser, in extremis, a la descomposició. Si es vol superar aquesta deriva s’ha d’impulsar una reforma de les institucions europees, la qual cosa requereix que, des del Consell Europeu, es promogui una reforma dels tractats que democratitzin les institucions i prestigiïn davant les diverses ciutadanies les polítiques europees, ara en mans dels grans capitals transnacionals i subordinades els interessos dels EUA. Aquesta via sembla molt llunyana, però és un desideratum per les esquerres europees.
