VICTOR SERGE: Literatura i Revolució

Al prefaci de la novel·la de Victor Serge, Ville Conquise¹, Richard Greeman, el seu traductor americà i executor literari, es demana: “Per què, per exemple, està Serge absent de tots els diccionaris enciclopèdics, biogràfics i literaris actualment publicats a França? […] Per què, entre les decenes de milers de tesis produïdes a les universitats franceses als darrers cinquanta anys, ni una sola sobre Serge -ni en literatura ni en política? Per què, des de que vàrem fer reeditar a França els seus principals escrits polítics i literaris -gairebé tots impossibles de trobar al 1997- no s’ha escrit ni un sol article important sobre Serge? (Excepció honorable: una pàgina lluminosa de François Maspero a Le Monde sobre els poemes de Serge)”².

Susan Sontag obre el seu pròleg Non eteint (el caso Victor Serge) a la novel·la El Caso Tuláyev³ amb una pregunta semblant: ¿Cómo explicar la oscuridad de uno de los héroes éticos y literarios más imponentes del siglo XX: Victor Serge? ¿Cómo dar cuenta de la desatención de El Caso Tuláyev, una novela maravillosa que sigue siendo redescubierta y olvidada de nuevo desde su publicación, un año después de la muerte de Serge en 1947?”⁴.

No és gens fàcil respondre aquestes preguntes, massa amples i complexes i que sobrepassen de molt l’objectiu d’aquest article. Per què es fa el silenci sobre un autor o una determinada obra? Per què es posen de moda o reapareixen? Pot una literatura anar més enllà de l’època que l’ha vist néixer? Sí que podem dir que a començaments dels anys trenta, Victor Serge (1890-1947) que escrivia fonamentalment en francès, ja era publicat i llegit a diversos països europeos. A Espanya, en concret, ja als anys 1930/1931, van aparèixer algunes de les seves novel·les. Però Victor Napoleon Lvovich Kibalchich no era un literat, era un revolucionari; la seva vida des de la Brussel·les on es troba refugiat amb els seus pares i on comença a militar i escriure amb poc més de quatorze o quinze anys fins a la seva mort a Ciutat de Mèxic, tota la seva vida ha girat al voltant de la revolució, especialment de la revolució russa a la qual es va incorporar a principis de 1919. La seva obra escrita és pràcticament inabastable, des de la novel·la o la poesia fins a l’assaig polític, històric o literari, passant pels texts autobiogràfics, la correspondència, els articles a revistes, les traduccions…

L’objectiu d’aquest article és molt més modest, simplement presentar tres novel·les seves que han aparegut als darrers anys i que poden constituir una molt bona introducció a l’obra de Victor Serge. L’any 2013 apareix en castellà una de les seves grans novel·les, El Caso Tuláyev, escrita entre Paris i Ciutat de Mèxic, entre els anys 1940 i 1942, pertany a allò que Richard Greeman ha anomenat el cicle de la resistència. En gran part escrita durant el viatge que el va dur des de Marsella (març de 1941) fins Mèxic, viatge llarguíssim amb detencions incloses a Ciudad Trujillo i l’Havanna.

El Caso Tuláyev és una novel·la magnífica, l’acció es situa, fonamentalment, a l’URSS i a la segona meitat dels anys trenta, amb el rerafons dels processos de Moscú. L’assassinat d’un alt càrrec del partit, el camarada Tuláyev, posa en marxa la maquinària repressiva de l’estalinisme. Tota una sèrie de personatges, Kostia, l’assassí; l’oficinista Romachkin, la fiscal Zvyeryeva, el camarada Kondratiev i el mateix Stalin conformen una obra coral marcada, com diu Sontag, per “la mordaz materialidad descriptiva de la gente y los paisajes de Serge”. En un univers de revolució definitivament perduda, traïda, Serge rescata dones, homes, idees, sentiments, generacions caigudes sota la destral stalinista. Les novel·les de Victor Serge fan olor de veritat i d’humanitat, amb maiúscules; això no vol dir que la seva literatura sigui una imitació a ras de terra dels esdeveniments històrics; la veritat sorgeix del fons i la forma del relat literari, conformat amb els seus propis recursos; la veritat sorgeix de la defensa de l’home concret i de la revolució entesa com la conformació d’una autèntica i real Humanitat. “Esta novela pertenece al dominio de la narrativa. La verdad que crea el novelista no puede confundirse, de ningún modo, con la verdad del historiador o del cronista. Toda pretensión de establecer una relación precisa entre los personajes o episodios de este libro y los personajes y hechos históricos conocidos no tendría, por tanto, justificación”. Amb aquesta declaració de principis -són paraules del mateix Serge- que donarien per una bona discussió, s’obre El Caso Tuláyev.

L’any 2016 apareix Medianoche en el Siglo⁵, escrita entre els anys 1936 i 1938, segurament entre Brussel·les (on havia arribat expulsat de l’URSS després d’anys desterrat a Orenburg) i Paris. El llibre s’obre amb una detenció anunciada, la del professor Kostrov que després de passar mesos a una terrible presó, El Caos, anirà a parar, desterrat, a un mig oblidat poblet, Chernoé (El Poble Negre) a la riba del rio Chiórnaya (Aigües Negres), allà la seva vida s’entrellaçarà amb la d’altres militants comunistes, revolucionaris sotmesos a la presó i al desterrament. Varvara Platónovna, Mijail Kostrov, Ryjik, Rodion, Dimitri Elkin i Tabidzé Aveliï conformen un grup d’edats i plantejaments diferents un col·lectiu que discuteix sobre el passat, el present i el futur de la revolució. Tots ells expressen un amor immmens als homes i a la vegada una consciència de què tot està perdut…hauràn de passar molts anys -diuen-s’haurà de començar de nou, nosaltres ja no ho veurem -afirmen.

“Nos vencieron en 1923, porque todavía teníamos fe. Todavía teníamos confianza: ya era muy tarde. Ya sólo éramos unos pocos miles los que queríamos continuar esa revolución de la que todo el mundo parecía estar harto. El mundo volvía a hundirse en su inercia cuando nada se había acabado.”⁶

“La revolución revela una cara falsa que ya no es la suya. Se refuta a sí misma, se niega, nos quiebra, nos mata. Lo ves, ¿Dónde está el error? Todo cuanto amábamos no es ya sino apariencia execrable.”⁷

“-¿Y el pensamiento -preguntó Rodión- , el pensamiento?

-Ah, pues ahora mismo es más bien un sol de medianoche sobre el cráneo. Glacial. Pero ¿qué hacer cuando es medianoche en el siglo?

-Seamos los hombres de medianoche– dijo entonces Rodion con una especie de alegría.” ⁸

Serge ha dedicat una de les seves col·laboracions (30 de gener de 1940) al diari sindical belga La Wallonie de Liège a comentar aquest llibre seu, la cita és llarga però val la pena perquè també ens donarà pistes sobre la seva poètica:

“És clar que es tracta d’una novel·la, però és una novel·la rigorosament verídica. Una gran quantitat de coses sobre l’home, sobre la societat, sobre la història no poden ser dites ni a un assaig ni a un estudi històric. Es necessita, per expressar-les amb una intensitat vital suficient, la creació literària, allò que aquesta permet d’intuició, de passió i de llibertat per reconstruir la realitat. Unir la visió interior al coneixement dels homes i de les coses. En aquest sentit, S’il est Minuit dans le siécle és, donat que es tracta d’una novel·la, un testimoni molt més profund i més exacte que no pas ho serien les Memòries a les quals l’autor no relataria més que allò que hagués viscut ell mateix, amb la mica d’exactitud que el record li permet.

Aquesta novel·la dóna comptes, crec, molt exactament, de l’atmosfera d’una època ja acabada. Pot ser que el poble de les Aigües Negres, la presó que he anomenat el Caos, les lluites dels homes, els meus camarades i els meus germans -i jo mateix- dins aquest poblat i dins aquesta cova puguin semblar al lector un quadre massa oscur. No ho he volgut així, no he volgut més que ser veraç, fins i tot m’he esforçat a posar-hi tota la llum ofegada, secreta, pero tenaç que mai no he deixat de discernir en els homes de la terra russa. Hauria volgut acabar amb una nota d’esperança i crec que hi és. En tot cas, deixeu-me dir que el període que descric allà, era encara el bon temps. M’estimo l’exactitud fins i tot a la novel·la; aquesta ha de ser un document, és clar que no a la manera d’una tesi d’història, un document moral, un document psicològic situat dins un quadre real. Aquest se situa a Rússia, a 1934, així doncs abans dels falsos processos, abans de les innombrables execucions…Se’ns ofegava molt dolçament, però vivíem…Era, vos ho dic jo, un bon temps.”⁹

La tercera obra literària apareguda en els darrers anys en castellà ha estat El Nacimineto de Nuestra Fuerza¹⁰, en edició no massa cuidada d’Amargord i amb una introducció de Ferran Aisa-Pàmpols. Si les dues anteriors formaven part del cicle de la resistència, aquesta pertany al primer cicle de novel·les, el de la revolució i segueix en el seu desenvolupament una part de la vida de Serge:

L’arribada a Barcelona al febrer de 1917 procedent de Paris i després de cinc anys d’empresonament, la crisi que li provoca el xoc amb aquella ciutat lluminosa i revolucionària, la seva adscripció a la CNT, l’amistat amb Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el fracàs de la revolució de juliol i agost. Serà a Barcelona on li arribaran les primeres noticies de la revolució russa, escriurà a Tierra y Libertad diversos articles, entre ells destaca un sobre el tzar que acaba de caure; en aquests articles apareixerà el sobrenom de Victor Serge pel qual serà conegut d’ara endavant.

De tornada a Paris, camí de Rússia és empresonat de nou, gairebé per dos anys, al camp de concentració de Précigné, vida en condicions molt dures, fam i malalties però també lliuta, reivindicacions, estudi, formació d’un grup de revolucionaris, de camarades, bolxevics inclosos. La novel·la rescata, un a un, com un cronista, aquests personatges als quals la història sepultarà sense cap misericòrdia; tots ells hi apareixen tractats de forma humana, concreta, rescatats del buit i la foscor…finalment l’intercanvi amb un grup de militars francesos retenguts a Rússia.

Tercer acte, un grup de revolucionaris es posa en marxa, a peu, en tren, en vaixell rumb a la pàtria socialista…el xoc serà brutal, el xoc entre els ideals i la realitat revolucionària. El grup arriba enmig d’un gèlid hivern a la ciutat de Petrograd, ciutat assetjada, resistent, presa de la voluntat de resistir sense gaire possibilitats, de la fam i del terror: ”No encontrábamos muchedumbres apasionadas que se dirigiera, bajo banderas nuevas, a luchas reanudadas todos los días en una confusión trágica y fecunda, sino una especie de vasta administración, un ejército, una máquina en la que se integraban en frío las energías más ardorosas y las inteligencias más claras, y que ejecutaban inexorablemente su misión. Esta misión consistía en dilatar sin cesar, continuamente, por el heroísmo trivial, a veces invisible, de vivir y preservar un día tras otro, unas fuerzas que a cada momento parecían próximas a extinguirse. Asimismo consistía en elevar por encima de sí mismo a un país fatigado, a punto de caer en la inercia. Consistía por último, en resistir y vencer por todas partes, a cada instante, contra todas las previsiones de una razón visiblemente caduca.”¹¹

Acabem aquest article, ja massa llarg, amb unes notes molt provisionals i molt curtes sobre la seva “poètica”:

• ^{Per a Victor Serge escriure} és un deure, un deure moral i polític a complir amb tots aquells que ja no hi són, amb tots aquell que han quedat pel camí. Aquestes són les paraules que el seu amic i escriptor Panait Istrati cita de Serge al pròleg del llibre Les Hommes dans la Prison: “Havia d’alliberar-me d’aquest deute, acomplir aquesta tasca abans que qualsevol altra. Quan a un camp de treballs forçats, resistia a la tuberculosi, al deteriorament, a les delacions, a la misèria moral dels homes, a la ferocitat dels reglaments; jo trobava ja una mena de justificació d’aquell viatge infernal en la possibilitat de descriure-l. Entre els milers de miserables destrossats per la presó – una presó que pocs coneixen!!- era, sense dubte, l’únic que podia intentar un dia de dir-ho tot. Això era per mi un pesat deure. Jo no podia escriure una altra cosa abans de complir amb aquest deure”¹²

• ^{El protagonista de les seves obres} és un col·lectiu d’homes concrets: “Al cor d’aquest món [el món literari de Serge] es retroben camarades -aquesta fraternitat de militants i de revolucionaris que Serge anomena a cert lloc la internacional invisible. Consider [R. Greeman] aquesta fraternitat de combatents com l’heroi col·lectiu del cicle de novel·les de Serge.”¹³

• ^{Trobada de camarades que trascendeix el temps. Torna a ser Greeman qui parla:} “Es tracta d’un heroi múltiple, format per homes i dones, intel·lectuals i treballadors manuals, anarquistes i comunistes, vius i morts -doncs entre els camarades, es dialoga amb Saint Just i Babeuf, Marx i Bakunin, com si fossin presents. Al cervell d’aquest heroi col·lectiu s’acumula l’experiència de mil presons, la lliçó de mil derrotes, l’esperança de mil temptatives, una elevada intel·ligència de les coses, que compren els moviments de la història i intenta modificar-los.”¹⁴

• ^{A una carta a Marcel Martinet (17/setembre/1930), Victor Serge, vivint a l}’URSS, expulsat del partit (PCUS), alliberat després de dos mesos d’interrogatoris, alliberat però vigilat, quan la derrota ja és més que evident, escriu a l’amic: “L’expressió literària comença ara a apassionar-me. D’una altra banda, me sembla que pot tenir un valor revolucionari gens menyspreable a l’època en què vivim, és a dir, en el nostre temps de calma tràgica i de crisi. Penso cada vegada més que tot s’ha de tornar a començar per la base, així doncs, sota un cert angle, per la formació dels caràcters. I en aquest respecte, alguns llibres sincers i verídics poden servir.”¹⁵

I acabem, ara sí, amb la resposta que el mateix R. Greeman dóna a les preguntes que es formulaven al començament d’aquest article: “Serge inquieta perquè roman irrecuperable: enemic irreductible del capitalisme així com de tot tipus de patriotisme, nacionalisme o qualsevol imperialisme. Fill d’intel·lectuals revolucionaris russos, Serge experimenta, des de la infància, davant l’opulenta societat leopoldina “una aversió barrejada de còlera i d’indignació pels homes [que ell observava] com s’instal·laven comfortablement. Com podien ignorar la seva captivitat, com podien ells ignorar la seva iniqüitat?” Experimentarà la mateixa aversió pels buròcrates amorfos, estúpids i cruels que veurà instal·lar-se més tard a Rússia -i que explicarà el seu anti-stalinisme precoç.”¹⁶

Pep Traverso, Palma, 26 de març de 2017.

Comparteix l’article