La commemoració del centenari de la revolució russa de l’any 17 està portant a les llibreries una gran quantitat d’obres, el llistat de les quals pot semblar interminable. Entre molts altres, el monumental i fonamental llibre de Moshe Lewin, El Siglo Soviético, El Siglo de la Revolución de Josep Fontana, La Revolución de Octubre cien años después de Samir Amin o el volum coordinat per Juan Andrade i que porta el mateix títol que l’anterior. N’hi ha reedicions de clàssics com La Revolució Russa de R. Luxemburg o la de Christopher Hill i novetats com La Revolució Russa i Catalunya de l’historiador Josep Puigsech que estudia la relació entre la revolució dels maximalistes i Catalunya entre l’any 1917 i 1939. La llista, com diem, és molt llarga i n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a les novetats editorials a França o a altres països del nostre entorn per tenir aquesta mateixa sensació de vitalitat editorial i de pensament que aquest centenari ha posat en peu.
Arriba a soprendre el fet que l’esdeveniment històric considerat per molts historiadors com clau, central per entendre el segle passat però també enterrat en innumerables ocasions des de diferents corrents polítics, molts d’ells situats a l’esquerra, medis de comunicació, foros de pensament, autoritats esconòmiques o càtedres universitàries generi encara tal quantitat de publicacions, articles, congressos, cicles cinematogràfics, col·loquis… Què manté viu l’interès per aquell intent per apropar el cel a la terra que va acabar de la pitjor manera possible? Què ens poden ensenyar aquells milers de revolucionaris que es
“De totes les mentides que ens deien els comunistes, una era veritat: el capitalisme és pitjor” Anònim/Col·lectiu
van atrevir a aturar la guerra, fundar una nova societat i enfrontar-se amb les grans potències? Hi ha encara un pont, malmès però en peu, entre aquells revolucionaris, aquell poble que es va atrevir a aixecar-se per a conquerir el cel amb consignes tan senzilles com pa, pau, terra…soviets i la nostra realitat present? Quin sentit o sentits s’ha de donar per part de l’esquerra a la commemoració del centenari d’octubre? Encara té sentit Octubre?
A 1917, el llibre que avui recomanem, Salvador López Arnal i Jordi Mir García, ajudats de Jordi Torrent Bestit, han armat una potent selecció de documents del professor, filòsof, comunista, F. Fernández Buey (1943-2012) tots ells al voltant de la revolució russa. El recull s’obre amb dos molt potents texts sobre el Lenin de 1917 i el Lenin estadista que per ells mateixos ja justificarien la lectura d’aquest llibre, trets tots dos del seu Conocer Lenin y su obra, publicat l’any 1977, textos, però, que conserven, després de quaranta anys, la frescor, l’actualitat, l’interès que dóna l’equilibri entre coneixement (sense caure en l’eruditisme) i la claredat de pensament.
Hi ha un segon bloc de texts escrits al voltant de 1990, en aquest cas al voltant de la desfeta de l’URSS, escrits amb una orientació ben clara, la veritat sobre el que està/estava passant als països del “socialisme real” i el rescat de l’ideari comunista com una de les més velles tradicions emancipatòries de la humanitat i per a la humanitat.
Per il·lustrar aquesta perspectiva poden servir unes paraules de John Berger amb les quals FFB encapçala un d’aquests escrits:
“Supongamos que cambiamos el escenario; supongamos que no decimos que estamos viviendo en un mundo en el que es posible construir algo que va a acercar el cielo a la tierra, sino que, por el contrario, decimos que estamos viviendo en un mundo cuya naturaleza está mucho más próxima a la del infierno. ¿Cambiaría esto en algo nuestras opciones políticas o morales? Estaríamos obligados a aceptar las mismas constricciones y a participar en la lucha que es la misma que aquella en la que ya estamos comprometidos; tal vez incluso, nuestro sentido de solidaridad con los explotados y con los que sufren fuera más leal. Todo lo que cambiaría sería la enormidad de nuestras esperanzas y finalmente la amargura de nuestro desengaño. Mi argumentación es, como si dijéramos, leopardiana, y yo creo que incontestable”(147)
Però hi ha molt més en aquest llibre, un altre bloc de pensament i escriptura sobre comunisme i final de segle, sobre si té sentit dir-se comunista en els nostres dies i, en cas que la resposta fos afirmativa en què consisteix aquesta identitat. Ens podem demanar si continua éssent vàlida la tasca que es proposava per a finals de segle passat i que ja en aquell moment semblava anar a contracorrent?:
“Así, pues, aceptar el mal momento de la cultura socialista en un mundo cada vez más americanizado, más atraído por los modos y costumbres del centro del Imperio, o impulsado, por reacción, hacia el integrísimo o hacia los fundamentalísimos religiosos, implica dedicar más atención a los ámbitos prepolíticos, poner en el centro del discurso temas y problemas previos a la actuación política propiamente dicha, la práctica política colectivamente organizada.” (156)
No és menys important a l’hora de valorar 1917, el descobriment, almenys per nosaltres, i anàlisi de l’obra de tres grans autors com són Alexandr Zinoviev, Zamiatin i Andrei Platònov. El llibre acaba amb una ressenya sobre Rossana Rossanda que concentra, i amb això esperem no equivocar-nos, l’ànima, el sentiment de FFB. Com a epíleg, un fragment de la conversa de l’autor amb Jaume Botey publicat a Iglesia Viva l’any 2011 que comença així:
“La primera cosa que querría decir es que lo de considerarme marxista o no siempre me ha parecido una cosa secundaria. Aunque pueda parecer otra cosa desde fuera, no es mi asunto. También para Manolo Sacristán lo de ser marxista era tan secundario que en discusiones bastante serias que tuvimos con amigos y colegas Manolo quería considerarse fundamentalmente comunista. Yo también.” (313)
Impossible entrar sobre l’orientació que l’esquerra, les esquerres encara interessades en el tema poden donar a la conmemoració del centenari però crec que una part d’aquest sentit vindrà a conformar-se poc a poc si som capaç d’eixamplar el debat a partir de l’estudi i de l’intercanvi lleial d’idees, amb la mirada posada en el present i sense perdre de vista el compromís moral i polític inesgotable del qual parlavem. Hi ha unes paraules que semblen molt modestes però que poden ajudar-nos en aquest sentit:
“Muchas de las viejas querellas históricas que nos han dividido caducaron hace tiempo. […] Nos enfrentamos a un mundo nuevo. Algunos de los viejos debates han quedado definitivamente resueltos. Reconocerlo no es difícil; pero decirlo abiertamente entre gentes organizadas exige dar pasos para encontrarse.” (164)
Aquest és un llibre que fa pensar, que és suggerent, si donem a aquesta paraula unsentit ben fort; la seva lectura permet el diàleg amb l’autor i arrel d’aquesta conversa silenciosa apareixeran, sense dubtes, noves idees, camins que s’obren a nous pensaments, també es desfaran tòpics, plantejaments endurits, fosilitzats que tots portem dins. Un acaba el llibre amb el convenciment que estem parlant de present -i per què no?- de futur.
Acabem; els propers mesos tindràn lloc a Catalunya dos esdeveniments -segurament entre molts altres- que apareixen com molt interessants. El primer serà a Girona, entre el 28 i el 30 de setembre, organitzat pel Museu Memorial de l’Exili, porta per títol Col·loqui Internacional W. Benjamin 2017. Intel·lectuals i compromisos en l’època contemporània. Cent anys després de la Revolució d’octubre, (www.museuexili.cat). El segon, Congrés Internacional. Centenari de la Revolució Russa, organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, de 25 a 27 del proper mes d’octubre, (www.centenarirevoluciorussa.wordpress.com).
Francisco Fernández Buey, 1917.Variaciones sobre la Revolución de Octubre, su historia y sus consecuencias. Edició de Salvador López Arnal i Jordi Mir García. Barcelona: El Viejo Topo, 2017.
