Els darrers atemptats de l’anomenat estat islàmic a Catalunya, han demostrat un seguit de coses.
La primera la capacitat de solidaritat i de resposta col·lectiva del poble català.
La segona la capacitat dels Mossos d’Esquadra per actuar de manera eficaç, coordinada, amb maduresa i amb una correcta política informativa. Fins al punt de demostrar la capacitat de la Generalitat de Catalunya d’actuar com si fos un autèntic govern d’estat.
La tercera és la preocupació per entendre com uns ciutadans aparentment integrats i arrelats en la seva comunitat local, puguin arribar en pocs temps al grau de radicalització ideològica per a poder realitzar aquest tipus d’atemptats indiscriminats.
La quarta el paper subordinat i de mala gana del govern espanyol en el seguiment dels esdeveniments i el seu fracàs en voler presentar la lluita antiterrorista com si fos una lluita etèria, que hauria de sobrevolar per sobre de qualsevol contingència terrenal.
La cinquena el fracàs mediàtic dels mitjans de comunicació estatals, volent relacionar per acció o omissió, al procés català com un dels culpables directes o indirectes dels fets esdevinguts.
La sisena és la constatació de què el cap d’estat espanyol no és considerat una figura d’arbitratge a Catalunya, sinó un dels capdavanters de qui neguen la via política per a resoldre el tema català. Cap monarca europeu seria actualment capaç de rebre del seu poble, la magnitud de la xiulada que rebé Felip VI a Barcelona.
La setena la visualització a escala internacional, en la manifestació unitària que acabà a la plaça de Catalunya de l’existència d’un doble poder a Catalunya, a on totes les forces de l’estat, hagueren de cedir a l’enfocament de l’acte de les forces polítiques catalanes. La famosa cridòria de Rajoy i del seu govern sobre la necessitat d’aplicar la llei a Catalunya, el que en veritat reflecteix és que sols tenen la via repressiva per aturar la capacitat de decisió que reclama la majoria del poble de Catalunya. Rajoy més que tranquil·litzar als seus aliats, segurament els deixà encara més preocupats.
La vuitena és observar el fet de revifar del feixisme soterrat existent a la nostra societat. El que reclama l’atac a l’immigrant, la cridada a l’exèrcit perquè actiu a Catalunya, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per anul·lar l’autonomia de Catalunya. I el més descarat de tots, el representant del PP a Catalunya, David Albiol.
La novena és el cinisme de Rajoy, d’amagar la seva compareixença parlamentària per explicar el cas Gurtel sobre el finançament il·legal del PP, amb el tema del terrorisme i la unitat d’Espanya.
I la desena que s’atraca l’11 de setembre i l’1 d’octubre, i sembla cada cop més evident que hi haurà el xoc de trens, però a hores d’ara sembla encara inimaginable com es produirà i els efectes posteriors que poden desencadenar.
Per aquestes i moltes altres raons, i ara més que mai, volem donar tot el nostre suport en el dolor al poble català, i la nostra incondicional solidaritat perquè puguin exercir el dret democràtic de decidir el seu futur com a poble.
