Un quart de segle (llarg) dels Verds

Miquel Àngel Llauger

Aquesta tardor passada s’han complert els vint-i-cinc anys d’ençà que es varen constituir formalment Els Verds de les Illes Balears. L’aniversari pot ser un bon pretext per fer una mirada enrere, sempre que tenguem present que l’acte del naixement administratiu marca un punt més o menys arbitrari d’una història que en realitat és un pèl més antiga.

Si hagués d’assenyalar un moment de naixement diria que va ser el de les eleccions generals d’octubre de 1989, a les quals s’hi va presentar una candidatura amb el nom “Els Verds/Llista Verda de les Balears”. L’encapçalava l’advocat laboralista Rafel Miquel i va obtenir uns gens menyspreable 8.751 vots (2,54%). D’on sortia, aquella llista? El nucli dels que feien aquell salt una mica apressat a la política era l’Assemblea per la Pau i el Desarmament (en un segon moment, assemblea Pacifista i Ecologista), que va destacar per la seva campanya contra les visites de vaixells de la VI Flota a la badia de Palma. Tota una novetat, llavors. Formaven part de l’Assemblea algunes persones que en anys successius varen ser cares visibles d’ Els Verds, com Joan Buades, Àngels Fermoselle, Jordi López o Margalida Rosselló. Crec que mereixen, ells i un grapat més, el títol de “pares (i mares) fundadors”.

El maig de 1991 hi havia eleccions municipals i autonòmiques, i els resultats de 1989 alimentaven l’esperança de fer l’entrada a les institucions. Rafel Miquel va ser el cap de llista a Palma, i Joan Buades al Parlament. Una jugada bruta de Gabriel Cañellas, que va alçar el llistó electoral del 3% al 5% per a les autonòmiques va barrar el pas a la nova força: els 7.205 vots (2,63%) varen resultar insuficients. En tot cas, els Verds ja havien esdevingut un nou actor de l’escena política mallorquina. A partir de 1993, amb la candidatura de Josep Ramon Balanzat al Senat, també ho eren a Eivissa.

El que llavors començaven a aportar és part fonamental de la vida política mallorquina i balear del quart de segle que ha vingut després: una nova concepció de l’ecologisme, amb més èmfasi sobre l’impacte global del model que sobre els topònims (més parlar de moratòries i menys de “salvem”), i també amb atenció a qüestions no estrictament territorials, com el consum de recursos, la motorització de la ciutat o el model energètic. També hi aportaven un èmfasi en qüestions de pau i de solidaritat internacional, i una exigència d’aprofundiment democràtic. No es tracta, naturalment, de reclamar exclusivitats, ni de negar que d’altres recorrien un camí que els nous temps exigien, però tampoc no és fàcil negar que l’ecologisme polític ha tingut un paper dinamitzador en el debat d’idees de l’esquerra del país.

És difícil resumir un quart de segle, i fer-ho en poc espai. Hi renunciaré d’entrada. Apuntaré tan sols, com a dates per a història, el 1995, en què Josep Ramon Balanzat esdevé el primer diputat autonòmic dels Verds (per la circumscripció d’Eivissa, i en llista en solitari), i el 1999, en què dos diputats verds entren al Parlament de les Illes Balears: Joan Buades (per Eivissa i en la candidatura unitària de l’esquerra) i Margalida Rosselló (per Mallorca, i en la candidatura Esquerra Unida-Els Verds). Margalida Rosselló va ocupar, durant la legislatura 1999-2003, el càrrec de Consellera de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears. També va ser l’any de l’entrada a les institucions locals i insulars, amb Jordi López a l’Ajuntament de Palma i qui signa aquest escrit al Consell de Mallorca, a més d’un grapat de regidors a altres localitats de Mallorca i Eivissa.

He esmentat un parell de coalicions electorals. Ho he fet mig de passada, però és el moment de dir-ho: la qüestió de les coalicions electorals ha estat el gran tema de debat intern durant aquest quart de segle. I ha estat, naturalment, el tema amb un major potencial de desgast i de fractura interna. Els Verds no hem estat, en això, molt diferent dels altres: no hi ha cap tema que tengui la capacitat de posar tensió dins d’una organització política com el de les aliances electorals.

Hi ha un altre tema difícil, al nostre país: el de l’articulació interinsular. Amb el naixement d’Els Verds de Menorca, Els Verds eren present a tot l’arxipèlag. Des de llavors, la dinàmica entre actuació unitària i projectes autònoms ha estat canviant.

Tornem a les coalicions electorals, perquè la història dels Verds de Mallorca és, des de 1998 (signatura de la coalició per anar a les eleccions autonòmiques com a Esquerra Unida-Els Verds), la de les seves coalicions electorals. A aquesta candidatura li va succedir, el 2003, la d’Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, un intent, finalment no reeixit, de conformar un espai estable i amb vocació estratègica del que llavors anomenàvem l’esquerra verda. De manera paral·lela, les eleccions generals servien per assajar propostes de coalició més amples, conjuntes amb el nacionalisme progressista. El 2004 Els Verds varen formar part, juntament amb el PSM, Esquerra Unida i ERC, de Progressistes de les Illes Balears, que es va quedar a les portes d’aconseguir l’anhelat diputat (diputada: la candidata era Nanda Ramon) d’obediència no centralista al Congrés. Tots els observadors coincideixen a analitzar que l’objectiu s’hauria aconseguit sense l’atemptat d’Atocha i la conseqüent marea de vots cap al PSOE de Rodríguez Zapatero.

Progressistes va servir, en tot cas, per aplanar el camí cap a la coalició Bloc per Mallorca, que els mateixos quatre partits varen conformar per a les eleccions autonòmiques de 2007. El resultat va ser una nova legislatura de Pacte de Progrés, que també va ser la de la disgregació del Bloc: les coalicions, ho veiem, no són fàcils. Aquesta també legislatura va ser, pel que fa a la història dels Verds, la de l’aparició d’un nou actor: IniciativaVerds de Mallorca, fruit de la confluència entre Els Verds i Iniciativa d’Esquerres, un partit format sobretot per antics militants d’Esquerra Unida. Va ser precisament l’experiència de la dificultat de les coalicions la que va conduir la reflexió: no calia fer una nova aliança, ni un “espai”, ni un “pol”: calia un nou partit. Això és IniciativaVerds, nascuda formalment el novembre de 2010.

La resta de la història és més propera i més coneguda per al lector. IniciativaVerds es va presentar a les eleccions autonòmiques de 2011 amb el PSM, opció repetida el 2015, aquesta vegada sota el nom conjunt MÉS per Mallorca. MÉS per Mallorca, en què al costat del PSM-Entesa i Iniciativaverds hi ha independents, té un caràcter estratègic i ja té un recorregut prou llarg i satisfactori. És, ara, l’aposta d’IniciativaVerds, la casa actual de l’ecologisme polític a casa nostra.