Com a maniobra tàctica, la moció de censura de Pedro Sánchez s’insereix en un moment prou oportú. Torra canvia el govern i lleva tots els arguments als intents bloquejadors del govern Rajoy. El 155 ha de decaure necessàriament. La sentència del cas Gürtel presenta al PP com una màquina organitzada per aprofitar-se dels fons públics, per afavorir a grans empresaris amics, que a la vegada paguen el favor finançant de manera irregular al PP. L’allau de casos per tota la geografia espanyola ja ho feia evident, però la Gürtel, a més de ser la gota que vessa el tassó, ja implica del tot a la cúpula central del partit. L’asfíxia democràtica davant els casos de repressió de polítics, cantants, piuladors, dirigents de moviments socials…I les enquestes presentant les futures eleccions com un duel entre PP i Ciudadanos, a la conquesta de l’espai més irredent del nacionalisme espanyolista, ens configuraven un escenari del més tenebrós. I el PSOE caient en totes les enquestes, absorbit en la succió del pou negre de la dèria espanyolista.
En la moció de censura Sánchez planteja la possibilitat d’un altre terreny de joc. El que semblava impossible abans, aconseguir una proposta d’aliances de govern majoritàries, es torna ara possible per ajuntar a totes les forces polítiques, fartes de no disposar del mínim aire democràtic, que els permeti pensar com poden tirar endavant les seves polítiques. Col·loca al PSOE en una posició d’arriscada centralitat, però que el permet sortir de la trampa mortal a on s’havia ficat fins ara. La moció és positiva pel fet en si de ser possible. Ho és també pel nou tarannà que es visualitzà en el Congrés de Diputats. Ja no és l’escenari de l’Espanya disposada a combatre fins a l’extenuació a l’anti-Espanya.
És la possibilitat d’una Espanya democràtica disposada a considerar la política i el diàleg. La que té capacitat per a reconèixer la realitat plurinacional d’Espanya. La que considera els 350 escons com iguals de legítims i que no existeixen els escons dels empestats. Poder visualitzar aquest debat en el Congrés, és la millor demostració de la fal·làcia del discurs tremendista de l’espanyolisme ranci. No són estranys els histerismes de Ribera i els auguris tremendistes de la bancada popular i de Ciudadanos. Tota la seva estratègia en uns instants se’n va en orris. Els «populistes» i els «nacionalistes» donen suport a una possibilitat d’esperança. Obrin la porta a la política. Un alè d’aire saludable es percebé a la Cambra i ho poguérem notar pels mitjans de comunicació que transmeteren en directe el debat. (Preneu nota dels que ho feren, i especialment dels que no ho feren).
Sabrà gestionar Sánchez la complexa pluralitat que ha votat la moció de censura? Com contraatacaran els poders fàctics per a poder fer fracassar la seva gestió? Com intentaran remoure les aigües internes del seu propi partit, per tal de tallar-li l’herba sota els seus peus? Tindrà capacitat per obrir portes de diàleg i de proposta política amb Catalunya? Sabrà pactar amb les altres forces el full de ruta polític que ha de gestionar la transició fins a la convocatòria de noves eleccions generals? Hi haurà prou maduresa entre totes les forces votants de la moció de censura, per aturar de manera conjunta les previsibles esperonejades de la dreta furiosa? Tindrà Pedro Sánchez la capacitat i el valor de fer les propostes que necessita l’Espanya democràtica i les nacions que formen part de l’estat?
Que cadascun ompli les travesses d’optimisme o de pessimisme a l’hora de contestar les preguntes. Ja tindrem temps de comentar-ho en els pròxims mesos. Ara tan sols intentem gaudir del moment. Que l’odi i la rancúnia es quedi en el camp dels nous inquisidors, dels nous falangistes, dels vells i nous oligarques que segueixen pensant Espanya, com la seva finca particular i que mai la plebs té dret a qüestionar la seva titularitat. Gaudiguem i xalem de l’actual moment. Que de les futures tempestes, ja hi serem a temps per a intentar estar a bon aixopluc. 
