Un intent planificat de liquidació del marc normatiu del català a les Illes Balears
Antoni Llabrés Fuster
Durant el que es va denominar quadrienni negre per a la llengua catalana a les Illes Balears, el Govern Bauzá va perpetrar un intent planificat de liquidació del quadre normatiu que s’havia anat bastint, lentament, en el quart de segle precedent en matèria lingüística (principalment impulsat, cal recordar-ho, pel seu mateix partit); una regulació que havia servit de marc de les polítiques lingüístiques de normalització de l’idioma propi que els governs successius del Consolat de la Mar, amb un entusiasme variable (també cal dir-ho), havien anat implementant fins aleshores.
L’objectiu principal de la croada lingüicida va ser el de reduir la presència del català precisament en aquells àmbits en què havia assolit algun tipus de preponderància o, fins i tot, quasi exclusivitat en les legislatures anteriors.
En el cas dels usos lingüístics institucionals i administratius la reculada va ser notable. Amb la reforma de la Llei de normalització lingüística, per mitjà de la Llei 9/2012, es va suprimir el caràcter del català, a partir del seu reconeixement estatutari com a llengua pròpia del país, també com a llengua pròpia de totes les administracions públiques (autonòmica, insulars i locals) i de les entitats del sector públic que en depenen, per situar-hi el castellà al mateix nivell. A més, es varen modificar les disposicions lingüístiques de la Llei 3/2003, de règim jurídic de l’administració de la CAIB, per reforçar la posició del castellà en l’actuació administrativa, tant en les actuacions internes com en la comunicació amb els ciutadans, i en el procediment administratiu, i es va derogar el Decret 100/1990, que regulava l’ús de les llengües oficials per part de l’administració autonòmica. O es va eliminar amb caràcter general el requisit de coneixement de la llengua pròpia per accedir a la funció pública, convertint en paper banyat el dret d’opció lingüística (sense empleats públics capacitats lingüísticament l’exercici del dret d’adreçar-se i ser correspost per l’administració en la llengua de preferència esdevé impossible).
En l’àmbit de l’ensenyament vàrem assistir a un intent, afortunadament no reeixit, de demolició del model lingüístic educatiu (regulat pel Decret 92/1997, denominat ‘de mínims’), que, en la dècada i mitja anterior, havia permès una introducció progressiva del català com a llengua vehicular en els centres escolars. Efectivament, el Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regulava el tractament integrat de les llengües (TIL) als centres públics, baix el pretext aparent de l’increment del pes de l’anglès a les aules, representava una brutal agressió a la llengua pròpia del país. Com és sabut, les sentències 443, 444 i 446/2014, de 22 de setembre, de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ declararen la nul·litat del Decret (per manca de l’informe preceptiu de la Universitat de les Illes Balears i per no haver justificat de forma adequada i ponderada la regulació que es pretenia implementar) —prèviament, per mitjà d’una interlocutòria, se n’havia suspès l’efectivitat del calendari d’aplicació i la vigència de les instruccions dictades pel secretari autonòmic d’Educació.
La resposta social davant de l’hostilitat desplegada pels poders públics contra la llengua del país (ben mirat, un autèntic contrasentit) va ser extraordinària (i en trobareu referències abundants en altres contribucions d’aquest especial de L’Altra Mirada) i a la llarga esdevindria la raó fonamental que la dreta perdés el poder en les eleccions de 2015. Els colors de la quadribarrada, principalment en forma de llaços exhibits públicament de forma ubiqua arreu del territori, però sobretot en els centres educatius, com a símbol de la defensa de la llengua catalana, es convertiren en l’element més representatiu de la protesta ciutadana. La rèplica del Govern va ser l’aprovació, de la Llei 9/2013, de 23 de desembre, sobre ús de símbols institucionals de les Illes Balears, producte de la seva desesperació davant d’una reacció social que ja el desbordava i un atac a la llibertat d’expressió en tota regla (preveia fortes sancions contra l’ús de símbols no autoritzats expressament en la llei mateixa).
Però l’acarnissament contra el català desplegat des dels poders públics en aquella legislatura oprobiosa no acabava en els usos lingüístics institucionals i en l’escola. Aquestes varen ser només algunes de les actuacions del Govern Bauzá contra la llengua catalana:
-Eliminació a la Llei 11/2014, de comerç, dels drets lingüístics dels consumidors, que havien estat introduïts per primera vegada per la Llei 11/2001, d’ordenació de l’activitat comercial, en el marc del primer Pacte de progrés (i que, és convenient recordar, no han estat recuperats en aquestes dues darreres legislatures de govern progressista).
-Bilingüització de la toponímia, donant entrada, amb la modificació de l’art. 14 de la Llei de normalització lingüística, a la possibilitat de la doble denominació català-castellà,(tot i que només fructificà en el cas de Maó, municipi governat aleshores pels populars).
-Desactivació del Consell Social de la Llengua Catalana, òrgan d’assessorament i consulta en matèria lingüística i integrat per persones i entitats representatives de la societat de les Illes Balears. Per evitar el que hauria suposat una desautorització contundent del Consell a les actuacions de l’executiu popular contràries a la llengua, es va optar senzillament per no convocar-lo, en clar incompliment del Decret 64/2002, que preveia que el Ple s’havia de reunir, com a mínim, una vegada a l’any.
-Desvinculació del Govern, a partir de novembre de 2012, de l’Institut Ramon Llull, el consorci que promou la cultura catalana a l’exterior, apel·lant formalment a la situació econòmica i a les restriccions pressupostàries, tot i que a la vegada s’explicitava que la raó política de fons era tallar tota col·laboració amb el Govern de la Generalitat de Catalunya, aleshores ja embarcat en el que s’ha conegut com a ‘procés’ sobiranista.
-Tancament de la Ràdio i Televisió de Mallorca (Ona Mallorca i TV Mallorca), depenent del Consell de Mallorca, uns mitjans que emetien íntegrament en català (l’emissora de ràdio va ser la primera a emetre vint-i-quatre hores de programació en la llengua pròpia del país).
-Reducció de la presència del català en els mitjans de comunicació públics, a través de decisions controvertides preses per l’àrea lingüística de la Corporació de Radiotelevisió de les Illes Balears, amb la introducció d’un nou llibre d’estil i l’intent de dialectalització dels informatius de la televisió pública (amb situacions tan surrealistes com ara que quan els presentadors parlaven asseguts havien d’utilitzar l’estàndard i quan estaven drets, no). La dignitat dels professionals, plantant-s’hi, és digna de ser recordada.
Aquestes i altres mesures regressives, que ara és impossible detallar, convertiren la VIII Legislatura en l’etapa més fosca per a la llengua catalana d’aquests darrers quaranta anys de règim autonòmic. Però compte!, els acords de governabilitat de PP-Vox de l’actual quadrienni, amb les seves primeres implementacions per part del Govern Prohens (eliminació del requisit del català a la sanitat via decret-llei), semblen un déjà-vu. Caldrà estar a l’aguait: potser convé començar a fer bugada de samarretes verdes per tenir-les ben a punt.
