Antoni Trobat publicava ara fa unes setmanes un lúcid article titulat ’Pacte –de progrés– i sopes –mallorquines–’ una anàlisi sobre l’evolució dels diversos governs d’esquerres a Balears. Així, ens deia: ’No us he d’explicar res de nou. La consecució del Pacte de Progrés primerenc va ser una xamba. Segurament la recompensa a l’esforç d’una fornada de persones demòcrates, d’esquerra i mallorquinistes nascudes entre finals dels anys quaranta i la primera meitat dels cinquanta que mereixien tenir la seva oportunitat. Alguns l’aprofitaren molt bé. D’altres, per ventura no tant. Aquells cinquantins d’arrel popular, pagesa o menestral feren el que pogueren, suposo. Ha estat, val a dir, el govern progressista més ideologitzat. (…) vàrem tornar a guanyar per la mínima. El maig del 2007 encara no hi havia crisi, tot i que faltava poc perquè Wall Street rebentés. La gent, pobreta, guanyava una pasta. Jo ja vaig votar a les autonòmiques i municipals, clar. Una candidatura que sumava sensibilitats. Això de la mescla, a mi em va. Cadascú és cadascú (…). El segon Pacte ja va ser quelcom tecnocràtic. Amb santes excepcions –protagonitzades essencialment per joves i per qualque dona més gran… quina casualitat!– en general els nascuts als seixanta –que havien pres el relleu després de fer d’actors secundaris durant el primer Pacte– semblaven… desorientats. Per dir alguna cosa. Amb excepcions, hi insisteixo.’
Toni feia referència a una ’desorientació’ que crec que està molt vinculada –Trobat n’és conscient- al concepte de la Cultura de la Transició (CT). Però, què és la Cultura de la Transició? La CT -entenent ’cultura’ en el sentit ampli del terme- és un concepte encunyat fa alguns anys per definir el marc des-problematitzador, potenciador de l’ status quo i generador del ’sentit comú’, que es va imposar i ha estat imperant a Espanya durant aquests gairebé 40 anys de democràcia liberal. Aquesta cultura es va gestar a partir dels consensos de 1975-1982, sent potenciada pels poders públics, definint, tal com afirma Guillem Martínez, els límits del possible.
Crec que la generació que va pilotar el primer Pacte de Progrés no es va formar en aquesta cultura, i no es veié tan influenciada per ella. Molts havien begut de les experiències polítiques de l’esquerra clandestina tardofranquista i de les esperances –fallides- de la Transició: són els que demanaren l’abstenció al Referèndum per la Reforma Política, i van perdre. Són els que s’oposaren a l’OTAN, i van perdre. Són els que somiaren amb l’autogovern per fer un país més autocentrat, i veieren com el poble donava la majoria a les institucions pròpies a la dreta més caciquil i espanyolista -tot i que amb una cara amable i folkloritzada com la d’en Cañellas-.
D’aquell desencís, sorgí un projecte: l’esquerra del primer Pacte de Progrés fou capaç, primer, de resistir al PSOE de Felipe González i, després, l’any 1995 i 1999, de créixer: el PSM va esdevenir la segona força municipal de Mallorca; Els Verds assoliren a Eivissa el seu primer diputat a tot l’Estat espanyol i EU va tornar al Parlament després de 12 anys de la mà d’un combatiu Grosske. A més, el fet d’haver estat l’eterna oposició generà, quasi sense voler, unes sinergies entre els partits i els moviments socials, perquè aquests darrers encara creien en la capacitat transformadora d’aquests parvenue a les institucions.
És en aquest moment que entrà en joc un grup de persones que, des d’un segon terme, participà en la gestió del primer Pacte de Progrés. Aquests són quadres formats políticament sota els consensos del ’78, i el que és més important, estrictament dins els partits polítics. Són persones que s’han imbuït de la cultura, significat i funcionament del ’sistema bipartidista’, acceptant-ho plenament. Són també una generació de líders traumatitzats per la ’desorientació’ que generà la desfeta del primer Pacte de Progrés. Si bé els millors consellers, les millors iniciatives, vingueren de l’esquerra parlamentària, l’any 2003 Els Verds desaparegué a Eivissa i EU a Menorca i el PSM va perdre un de cada tres vots.
Per què? Es demanaren: ’Anàrem massa ràpid? Volguérem fer moltes coses? Ens ficàrem amb gent massa poderosa? Això va ser un guirigall?’. S’estengué un discurs que oblidà –amb el plàcet de la dreta- que el vot a Balears no ve determinat únicament per l’acció institucional autonòmica. Les eleccions es guanyen o perden per una mixtura d’elements com la conjuntura socioeconòmica i política Estatal i l’acció de govern (clar!). Però també per la proximitat dels regidors i militants de base a la ciutadania, la visualització política del partit i l’assoliment dels objectius d’acord a les esperances generades durant la campanya electoral, entre altres coses.
Aquesta situació es va agreujar amb la crisi de l’esquerra a principis d’aquest segle. El PSM es va rompre amb l’escissió d’Entesa per Mallorca. Bona part dels quadres, bregats a les trinxeres municipals, gent que havia assolit àmplies quotes de suport local per al partit, se’n va anar a cases. El PSOE va ascendir (i caure!) de la mà de Zapatero a Madrid i Aina Calvo a Palma, encaixonant als partits progressistes al marge del taulell electoral. Els Verds va desaparèixer com agent polític dins lluites caïnites i EU va ser incapaç de trobar el seu espai, especialment als pobles de l’illa. El resultat, emperò, no va ser negatiu. Després de crisis, lluites, enfrontaments… sorgí un projecte: el Bloc per Mallorca, antecessor de la coalició PSM-IV-ExMi de MÉS. A la generació nascuda als anys ’60 també li devem haver-hi conduït al mallorquinisme polític a uns replantejaments que han permès assolir els millors resultats de la seva història.
En aquest context vingué el segon Pacte de Progrés. Això suposà consolidar un procés que s’havia iniciat l’any 1999. Es va fer un govern més cohesionat (ara l’esquerra ja en sabia de gestionar coalicions i governs) però també es varen acabar les complicitats amb uns moviments socials que havien vist que ’els seus’ havien de gestionar una Comunitat Autònoma plena de limitacions. Unes organitzacions que, al marge de poder entendre els arguments dels seus representants, ja no se sentien còmplices d’ells: Les noves generacions preferiren altres espais per formar-se i socialitzar-se, i els partits no saberen –amb excepcions- connectar-hi.
Ara, en aquest tercer Pacte de Progrés crec que s’evidencia la crisi de la CT al si dels partits polítics progressistes. S’evidencia perquè avui dia, no només es posa en dubte, des de l’esquerra, el sistema del’78, sinó també els elements simbòlics que la sustenten: i en el cas que ens ocupa, la ’forma’ d’entendre la participació política, la gestió de les institucions i els partits. I això desorienta a alguns.
Només així es pot entendre el sorgiment de nous elements, noves formes de pensar, noves formes d’actuar que, sense fer cap esmena a la totalitat a l’herència política d’EU, Els Verds, PSM… (i altres) han begut d’altres tradicions polítiques. Som els joves (i no tan joves) que ens hem socialitzat políticament amb un ’sistema polític’ ja en crisi. Som els que no hem vist, fins ara, als partits com un espai interessant per a la incidència política. Som els que no creiem que l’autonomisme sigui una via vàlida. El repte, doncs, és combinar el millor de cada generació.
