La impactant arribada del Covid-19 a Europa i al món ens situa davant una nova crisi econòmica i social que ens aboca a diferents possibles escenaris. Es gestionarà seguint criteris socials -o sigui, posant el benestar de la població per davant d’altres paràmetres? Serà la primera crisi d’una nova era que, marcada per l’emergència climàtica, posarà la col·lectivitat per davant del creixement capitalista? Semblen preguntes ingènues, però de com es desenvolupi aquesta situació i, sobretot, de les decisions en matèria econòmica i social que es prenguin una vegada n’hàgim sortit, dependrà el futur immediat de la nostra societat. En aquest sentit, serà determinant la capacitat de pressió d’una societat encara exhausta per la crisi econòmica de 2008.
Ens trobam davant una situació sobtada que obliga els Estats a impulsar mesures d’intervenció en la vida econòmica i social desconegudes en temps de pau. Sentir polítics i economistes neoliberals demanant l’abolició -temporal- de les regles de dèficit i despesa de la zona euro i la intervenció pública massiva en l’economia podria semblar divertit. Si no fos perquè la crisi de 2008 ja ens va ensenyar, amb el salvament massiu dels bancs, que aquest tipus de mesures van seguides de polítiques d’austeritat molt dures. Des de l’esquerra hem d’estar preparats per a aquesta eventualitat. Les retallades en sanitat, que han agreujat la capacitat de resposta d’algunes societats, podrien anar seguides, quan aquesta crisi acabi… de més retallades en sanitat o en altres aspectes bàsics dels pilars de la societat del benestar.
De moment, hem d’exigir la posada en marxa de mesures d’emergència per protegir les persones més vulnerables de la nostra societat: gent gran, persones en situació irregular, sense sostre, malalts crònics… I ho hem de fer reforçant en primer lloc la sanitat, amb la dotació de mitjans materials suficients en la sanitat pública i amb la presa de control total de la sanitat privada. A Balears estam en millors condicions per combatre el virus pel fet d’haver revertit les dràstiques retallades del govern Bauzá, però cal continuar reforçant i millorant la inversió en aquest sector.
En paral·lel, la crisi demostra també la manca de sobirania que patim. Hem aconseguit, després de molta pressió, aïllar les Illes Balears tancant els accessos a ports i aeroports. Però si volem sortir com més aviat d’aquesta situació i que es minimitzi l’impacte econòmic i social d’aquesta, cal anar més enllà: paralitzar tota l’activitat econòmica que no presti serveis essencials (com és el cas del sector de la construcció),limitar la mobilitat al mínim possible o intervenir les fàbriques aturades per produir material sanitari. Tot això són decisions que hauria pogut prendre el Govern de les Illes Balears des d’un primer moment, però no té poder per fer-ho. Sense sobirania depenem del que decideixi un ministre llunyà a Madrid, reforçat encara més per una gestió totalment centralitzada d’aquesta crisi sanitària. En aquests moments, l’únic que podem fer és reivindicar la posada en marxa d’aquestes mesures. Un motiu per a la reflexió.
Paral·lelament, cal intensificar la protecció dels treballadors dels sectors essencials. Estam parlant de treballadors públics de serveis sanitaris, d’emergències, de transports, de neteja i de subministrament d’aigua i energia, però també d’altres com els de residències, d’alimentació i de serveis socials.
També cal prohibir qualsevol acomiadament de treballadors i anul·lar els que han tengut lloc des dels orígens de l’emergència. Davant aquesta situació excepcional, cal introduir polítiques socials excepcionals: una renda bàsica universal per a tota la població que ha quedat sense ingressos, continuar reforçant, com ja s’està fent, els recursos contra la violència masclista (amb mesures de xoc per prevenir, detectar i donar suport a les dones que hi estan més exposades que mai), donar una solució sanitària i no repressiva a les persones sense papers, als presos i preses més vulnerables i establir ajudes directes per als sectors més fràgils com puguin ser les petites i mitjanes empreses o els professionals i creadors culturals.
En matèria habitatge, cal suspendre el pagament dels lloguers –com ja s’ha apuntat- i de subministraments bàsics, com aigua, gas i electricitat, tal com s’han suspès els desnonaments per hipoteca. Garantir el dret a l’habitatge és més important que mai i això ha d’incloure el reallotjament de les persones sense sostre. Les institucions de Balears, entre elles l’Ajuntament de Palma, ja han pres mesures en aquest sentit, però cal anar-les reforçant també des de les autoritats competents més enllà de l’àmbit municipal i/o autonòmic.
Tot això passa, evidentment, per exigir una aportació suplementària als que més tenen, entre ells les grans empreses i la banca, grans culpables de la crisi-estafa de 2008. Després d’una dècada de creixement de beneficis a expenses de la majoria, cal exigir-los el retorn del rescat bancari.
En resum, entre les claus essencials per sortir amb èxit d’aquesta situació és necessària una gestió més descentralitzada i adaptada a la realitat de cada territori (evidenciant la necessitat de més sobirania per a les Illes Balears), més intervenció de les administracions en l’economia, més inversió social i més solidaritat dels que més tenen. Aquestes són les bases per acabar amb el virus i per sortir-ne reforçats com a societat. De la posada en marxa d’aquestes polítiques dependrà que la crisi no l’acabem pagant els de sempre.
