Enguany, l’amo en Tomeu no podrà dur flors a la tomba de son pare al cementeri de Campos. Ha estat així els darrers vuitanta-un anys. Tampoc ho va poder fer l’any passat. Ni l’altre. No ho ha pogut fer els darrers 81 anys. Només tenia algunes certeses. El seu pare, segons li havien contat, era enterrat a una fossa comuna del cementeri de Montuïri.
L’amo en Tomeu és fill de Bartomeu Ballester Roig “Catoi”. La nit del 31 d’octubre de 1936 va ser tret de les Escoles Velles de Campos, on es trobava empresonat pels falangistes de la vila, juntament amb Miquel Mascaró Ballester “Paes”, Joan Vidal Sansó “Apapafocs” i Jaume Puig Besatard “Retat”. Sembla que el seu destí macabre era ser afusellats darrere l’oratori de la Creu de Porreres però la presència de campaners entre l’escamot de tiradors recomanaren portar-los a Montuïri. Des de llavors, aquest cementeri, guardat per un immens lledoner, és el lloc on reposen les seves restes.
Dilluns 25 de setembre, l’equip Aranzadi començà a excavar al lloc on, segons algunes versions, es trobarien les restes dels quatre campaners. D’aquesta manera, Montuïri es marcava com el tercer punt de l’illa on començava una campanya per exhumar les restes dels afusellats durant la repressió franquista. Juntament amb Sant Joan i Porreres, es formava el triangle de la dignitat per a reparar, en la mesura del possible, el dolor de les famílies dels represaliats.
El primer dia hi havia nervis i els sentiments a flor de pell. L’Ajuntament de Montuïri i el batle Joan Verger varen oferir des del primer moment total col·laboració al Govern de les Illes Balears, a l’equip Aranzadi i als familiars.
Va passar el primer dia sense novetats favorables. De la mateixa manera va passar el segon, el tercer, el quart i fins a una setmana. Els familiars aportaven una versió d’on podien ser els ossos. Un bon grapat de montuïrers en deia una altra. L’equip Aranzadi va provar de trobar-los durant la setmana llarga que va durar la tasca.
El resultat? En primer lloc decepció. S’espera trobar-los i no va poder ser així. Tanmateix hauríem de valorar el fet d’haver obert la terra per cercar unes persones assassinades injustament fa 81 anys. S’ha de donar les gràcies a l’equip Aranzadi, als familiars, als historiadors, a les autoritats i a les desenes de montuïrers que cada horabaixa, quan acabaven de fer feina, s’interessava per quins resultats havia donat la jornada.
Ens hauria agradat trobar-los? I tant! Desgraciadament, però, no va poder ser així. S’hi varen posar tots els mitjans però no va ser possible. Campos seguirà amb quatre tombes buides que esperen els seus quatre habitants que foren empresonats durant dies, trets durant la nit i assassinats al cementeri de Montuïri la nit del 31 d’octubre de 1936.
Potser feim tard. De fet, segur que feim tard. Que no ens hi hàgem posat abans o que algunes obertures de fosses no donin els resultats esperats no ens ha de fer defallir.
S’ha de seguir aprofundint amb el lema de dignitat, memòria i reparació. Malgrat tot, el que ha passat a Montuïri representa una nova fita. Esperem que la següent vagi millor.
