T1 Més enllà de son Salomó

A la fi, després de quatre anys de conflicte, el passat 25 de febrer signàvem un acord a quatre bandes que permet fer compatible la salvaguarda del paisatge cultural de Punta Nati, que recuperarà la integritat dels seus valuosos béns etnològics i millorarà les condicions de contemplació i gaudi d’aquest paratge excepcional, amb la instal·lació del parc fotovoltaic Son Salomó II, projecte que representarà un salt importantíssim en la transició energètica a Menorca, qüestió vital en la lluita, ineludible i urgent, contra el canvi climàtic.

L’acord ha estat possible perquè tothom ha donat i ha rebut. Totes les parts han cedit i han aportat. Les dotze pàgines del document signat, que vam voler fer públic tot d’una, mostren amb detall i amb total transparència els objectius, els compromisos i les garanties perquè allò que ara hem signat es tradueixi en actuacions concretes.

Vull aprofitar aquest escrit per agrair a totes les persones que han pres part en aquestes difícils negociacions que hagin cercat la justa mesura entre defensar amb fermesa els seus valors i principis, els seus legítims interessos, i fer l’esforç de posar-se en el lloc de l’altre per entendre les seves raons, fer concessions i assumir responsabilitats en benefici de l’acord.

Em sembla que ara, des de la perspectiva de l’acord assolit, és el moment de tornar a fer-nos la pregunta cabdal: per què s’ha produït aquest conflicte?

Un conflicte necessari

No compartesc, i consider molt injusta, l’opinió de gent que ha proferit acusacions d’intransigència, de defensar interessos privats o foscos, de voler resistir perquè sí o, encara pitjor, de «no ser ningú» per ficar-se en aquesta polèmica. Sort tenim de les entitats i plataformes de la societat civil, i del debat públic entre aquestes, les administracions i els agents econòmics, entorn de les qüestions importants amb què ens jugam el nostre futur. Aquí no hi sobra ningú.

Aquest conflicte entorn d’un paisatge i un projecte concrets s’havia de produir, de manera necessària, perquè assistim a l’emergència de dues sensibilitats creixents, que necessiten confrontar-se per poder trobar l’equilibri. Tenim, d’una banda, una consciència creixent davant la crisi climàtica, que ens exigeix respostes urgents. D’altra banda, una cada cop major sensibilitat pel paisatge i la protecció dels entorns d’alta qualitat natural o cultural, perquè són indicadors i forjadors, a la vegada, de la identitat d’una comunitat.

És cert que la sensibilitat climàtica i energètica s’ha tornat més apressant, i que s’ha intensificat molt ràpidament, sobretot entre les generacions joves. Però ens equivocaríem si, en nom d’aquesta emergència, rebutgéssim qualsevol altra consideració que no fos la d’actuar amb rapidesa i contundència per instal·lar, sigui com sigui i allà on sigui, les fonts d’energia renovable que necessitam per reduir les emissions de CO2.

De la mateixa manera, seria una espifiada monumental que, en nom de la conservació dels béns del passat, ens negàssim a qualsevol reutilització dels espais que hem heretat de les generacions passades i que ja no podem mantenir vius amb els mateixos usos de sempre. Els enfocaments unidimensionals no són bons.

El concepte clau que ens permet afrontar aquest conflicte amb maduresa i trobar l’equilibri necessari no és altre que el de gestió sostenible. Subscric plenament unes paraules del Dr. Óscar Arribas: «La gestió sostenibilista es diferencia de la simple actitud conservadora en el fet que intenta trobar noves maneres de mantenir els valors territorials i paisatgístics que no siguin una pura subvenció nostàlgica del passat. Conservar tot allò que hem heretat de generacions passades i adequar-ho a les noves necessitats i expectatives és una tasca complexa.»

Una tasca complexa. Exactament. Ningú ens havia dit que seria fàcil. Per açò crec que el cas concret de Son Salomó ha estat un conflicte necessari, i al capdavall un conflicte positiu del qual n’hem tret un important aprenentatge. Hem après —i no és la primera vegada que açò passa en l’ordenació del territori de Menorca— que una mirada multidisciplinària i integradora, acompanyada d’una actitud flexible i generosa per afavorir el consens, al final ens permet fer les coses millor.

Mirant al futur

I ara, què? Hem de reproduir el mateix debat quan ens tornem a trobar amb una situació semblant a la que hem viscut? Si fos així… seria la prova que no hem après res de res! Com ho hem de fer, idò?

Cal definir els llocs que tenen un valor paisatgístic, natural o patrimonial excepcional i que, per tant, no poden ser susceptibles de la instal·lació de plantes energètiques o d’altres infraestructures que malmetin aquests valors. He dit en més d’una ocasió que mai no s’haurien d’haver iniciat els tràmits per al parc de Son Salomó II, perquè sens dubte es tracta d’un paisatge cultural singular i excepcional. En les fases inicials del projecte, quan no era més que una intenció si s’hagués aturat, s’haurien pogut trobar alternatives. Però des de l’equip de govern del Consell Insular de Menorca també hem reiterat que, des del moment que aquest projecte es trobava en una fase avançada de tramitació, per raons de seguretat jurídica (havíem d’evitar actuacions que conduïssin a indemnitzacions als promotors), i també per raons de responsabilitat davant l’emergència climàtica, s’havia de fer possible la seva execució pel que representa d’avanç cap a l’horitzó 20/30 de descarbonització de Menorca. La qüestió, per tant, és que no ens haguem de tornar a trobar amb un nou Son Salomó.

Al mateix temps, com si fos l’altra cara de la moneda, hem de determinar quins espais de Menorca, i amb quines condicions, s’han de privilegiar per a les instal·lacions d’energies renovables que no són d’autoconsum sinó de producció a l’engròs, i que per aquest motiu ens poden fer avançar ràpidament cap a la descarbonització.

Tenim l’instrument per fer possible tot açò, i no és altre que el Pla Territorial Insular. Com diu un amic, el PTI no és pròpiament un pla d’ordenació territorial, sinó un pla integral, global, d’ordenació de les activitats humanes a Menorca, a través d’un instrument urbanístic, per aconseguir la sostenibilitat.

El nou PTI ens ha de donar les eines per fer una gestió ambiciosa, moderna i sostenible del nostre preuat patrimoni cultural. Els béns arqueològics, els monuments i edificis històrics, les construccions etnològiques tradicionals, i els paisatges en el qual es troben aquests béns, han de veure garantida la seva salvaguarda. Els que siguin d’un valor excepcional, han de preservar la seva integritat i autenticitat també d’una manera excepcional. Per a la resta, hem d’assumir que cal fer sacrificis. I no tinguem por d’aquesta paraula: es tracta d’acceptar canvis significatius en paisatges que, tot i no tenir una importància de primer ordre, segur que tindran valor —estètic, sentimental, identitari— per algunes persones o col·lectius.

En aquests casos, hem de trobar —hem de voler trobar— l’encaix entre la conservació i la reutilització d’aquests entorns, i la seva convivència amb infraestructures necessàries per al desenvolupament de les activitats que representen un benefici per a l’interès general.

Pel que fa a la producció energètica, el PTI ha de fer, en primer lloc, una aposta clara per facilitar l’autoconsum energètic i la implantació d’instal·lacions fotovoltaiques i micro-eòliques en edificis i sòls urbans i urbanitzables.

Però com que no podem fugir d’emprar el sòl rústic, ha de garantir que la producció d’energies netes es faci, també, de manera neta sobre aquest sòl, és a dir, amb el mínim impacte possible. Per açò, el nou PTI ha de determinar quines són les zones més aptes per acollir energies renovables, i a la vegada ha de prohibir la ubicació d’instal·lacions energètiques a les àrees territorials de més alt valor natural, paisatgístic o patrimonial. També ha d’obligar a l’adopció d’una sèrie de criteris i paràmetres tècnics i constructius de sostenibilitat per a tots els projectes que es pretenguin instal·lar en les zones permeses.

Tot açò hem après del «cas Son Salomó».

Benvingut sigui qualsevol conflicte quan no s’acaba en un enfrontament estèril, en el qual tothom queda numantinament satisfet d’haver estat fidel als seus principis, sinó que desemboca en un aprenentatge fecund, i en el creixement i maduració de tota la societat.