Renovant-nos, seguim endavant
La capacitat de renovació és, probablement, la millor arma per a aquells que anem sempre a contracorrent. El pitjor dels malsons per a qualsevol moviment revolucionari hauria de ser quedar aturat, agafar olor de caserna, no connectar amb la gent ni amb el poble.
L’esquerra abertzale, com a moviment que és, sempre ha tingut i ha demostrat la seva capacitat de renovar-se. Segons l’estratègia i el context històric del moment, ha sabut canviar i adaptar l’arquitectura de la seva organització a les noves circumstàncies. I aquest ha estat, sense cap dubte, una de les claus per seguir amb la seva força política i social.
Quan en 2009 l’esquerra abertzale va decidir canviar la seva estratègia, no va resultar gens fàcil. Va ser una decisió presa en unes condicions molt difícils, fruit d’entre altres, el pes d’anys d’il·legalització i el malestar provocat després de la ruptura del procés de negociació.
El canvi d’estratègia va suposar una gran revolució en el si de l’esquerra abertzale, ja que suposava deixar de banda l’estratègia politicomilitar després del cicle històric de 50 anys, i apostar per una estratègia política democràtica i pacífica, amb la creença que ja comptàvem amb les condicions per emprendre un procés sobiranista a Euskal Herria. El canvi d’estratègia va ser la clau per connectar de nou amb el poble, en aquell moment en què l’Estat ens tenia agafats fins a ofegar-nos, quan ens volia aïllats i arraconats. L’esquerra abertzale va començar amb força el nou cicle polític després de finalitzar la lluita armada: la il·lusió als carrers, els excel·lents resultats electorals, Sortu va obrir les portes per superar l’època d’il·legalització. I amb la renovació, seguim endavant.
No obstant això, un dels deures quedà pendent per aquell temps. El remolí causat pel canvi d’estratègia no es va enfocar correctament ni va donar temps suficient per realitzar els canvis que s’havien de donar tant en l’organització, com en la cultura política. En resum: teníem una nova estratègia, reeixida i amb un gran potencial alliberador, però per fer front al nou repte continuàvem amb les eines i mentalitat antigues.
Arnaldo Otegi va manifestar el dilema en una entrevista: l’esquerra abertzale té una gran capacitat de sacsejar l’escena política i obrir nous escenaris, però després li costa molt adaptar-se a aquests nous escenaris i treure benefici polític.
Amb el pas dels anys, cada vegada era més evident la necessitat d’’aturar-se’ i fer canvis en el model organitzatiu. També la necessitat de fixar les bases d’una nova cultura política i maneres de funcionament, conscients que serà un procés que durarà anys i que el camí es fa en caminar. Punt de partida de tot això va ser el procés de debat ’Abian’ (En marxa) realitzat en tota l’esquerra abertzale a principis del 2016. Juntament amb el balanç d’autocrítica dels últims anys, el procés llançava dos mandats a tota l’esquerra abertzale.
El primer, que feia tornar a l’esquerra abertzale a la seva tesi de partida: la lluita de classes pren la forma de lluita nacional a Euskal Herria i, per tant, el fons de l’estratègia i prioritat serà posar en marxa un procés sobiranista per construir un Estat basc. L’anomenem Procés Independentista Transformador. Per a això, es va dir que hem de saber articular els espais de poder i contrapoder, utilitzant com a palanca de canvi del procés les tensions creatives que es creen entre aquests espais.
El segon mandat va ser refundar l’esquerra abertzale, cada organització mitjançant el seu corresponent congrés. L’objectiu, com s’ha esmentat, era adaptar l’esquerra abertzale a la nova estratègia respecte a l’organització i la cultura política. Es va apostar per relegar l’esquema avantguardista i es va proposar una direcció del procés compartida i democràtica, mostrant la intenció de compartir la direcció del procés amb agents externs a l’esquerra abertzale.
Aquest és l’objectiu de Sortu en el procés de refundació des de juliol del 2016. Vam dir llavors que anàvem a realitzar la segona revolució a l’esquerra abertzale. Sortu, al mateix temps que renovava la seva adreça al congrés, va adaptar el seu rumb polític i estratègic. Ha plantejat canvis profunds en la seva organització i model de funcionament.
Pel que fa a l’estratègia política, aposta per una estratègia confederal. I això és un gir copernicà en la història de l’esquerra abertzale. Tot i reconèixer que vivim en un poble dividit en dos Estats, i juntament amb el principi democràtic, té com a objectiu articular majories socials a favor de l’Estat propi, cada territori al seu ritme, obrint així la porta a l’oportunitat d’aconseguir tres Estats: en la CABasca, Nafarroa i Ipar Euskal Herria, perquè després es confederin entre els tres territoris. No obstant això, i mentrestant, s’impulsarà, a través d’una agenda nacional, la cooperació entre els territoris.
Pel que fa a l’organització, Sortu s’ha definit com a partit-moviment. Combina, d’una banda, l’estructura, l’estratègia comuna, la cohesió i capacitat de síntesi que caracteritzen el partit i, de l’altra, l’horitzontalitat, l’obertura i el punt transgressor característics d’un moviment. Per això combina estructures verticals i horitzontals, sempre mantenint l’espai de decisió en les estructures territorials (les verticals) i entenent els espais oberts com espais per a les aportacions i la participació. En això hi haurà qui digui que hem tornat també al punt de partida, ja que recorda al model d’Herri Batasuna.
A més de tot això, el model de congrés també ha estat innovador, en l’intent de mantenir la coherència entre el que reivindiquem i el que fem: democràcia, transparència i participació.
Per primera vegada en la història de l’esquerra abertzale, s’ha donat l’opció de debatre i votar de manera presencial i telemàtica. Per això, les persones participants s’han inscrit mantenint el principi d’una persona / un vot. D’altra banda, s’ha optat pel model de primàries per presentar-se a la direcció o presentar ponències.
Aquest procés, a més d’aportar credibilitat i confiança, ha ofert diferents vies per vincular-se a Sortu, fent seva per complet la filosofia partit-moviment.
Després del llarg procés de debat d’any i mig, l’esquerra abertzale i Sortu tornen a mirar cap endavant. Amb les forces recobrades, plens d’il·lusió i amb ganes de guanyar. Alhora, Ernai ha celebrat el seu congrés, el sindicat LAB ho culminarà aquest mes i l’EPPK també està immers en el seu debat.
Aquí seguim, en lluita. Volent tancar un cicle i obrir-ne un altre, per sobre dels obstacles que vinguin dels Estats. L’esquerra abertzale ha tornat a demostrar la seva capacitat de renovació. El capital polític i militant acumulat durant anys és avui el nostre tresor més preuat, i més que amortitzar-lo, hem de capitalitzar-lo, encara que alguns el vulguin vendre com a càrrega.
Ara comptem amb les eines adequades i estem molt més preparades per respondre als reptes polítics que tenim entre mans. Seguim cap endavant.
Iniciativa de:
