La millor relació és aquella en la qual l’amor mutu és més gran
que la necessitat que es té de l’altre
Tenzin Gyatso 14ᵉ Dalaï-lama
shutterstok.com
En un món modern on el respecte, el reconeixement social i la personalitat de la gent sovint es mesuren amb el criteri del seu èxit financer i, de vegades, en detriment dels valors morals i humans, les relacions interpersonals són de cada vegada més “dineritzades“. En altres paraules, els
doblers van agafant l’ascendent sobre els valors humans i els sentiments en les relacions socials de cada dia. Les relacions que molts d’immigrants tenen amb els seus familiars de fora no són una excepció a aquesta “dinerització” creixent de les relacions humanes, que tendeix a convertir-se en regla universalitzada.
Per tant, no seria sorprenent per un immigrant veure, si feia estadístiques de tots els missatges de correu i telefònics que ha rebut de la seva família des que viu a l’estranger, molts d’ells graviten més o menys directament o indirecta, al voltant dels doblers.
Alguns diran que és molt normal, i que és perquè els temps són difícils al seu país pel que es dirigeixen als seus familiars i amics emigrants per demanar ajuda, pensant que aquells no tan sols tenen la possibilitat de tenir una millor situació financera sinó que sovint també tenen l’avantatge del tipus de canvi més favorable, amb una moneda forta, ja que viuen a països occidentals.
Però per als immigrants no és gens encoratjador; fins i tot és frustrant no rebre trucades telefòniques o missatges de correu electrònic més que quan els necessitem financerament. Per això, sovint qüestionen la sinceritat de les relacions que tenen amb alguns dels seus familiars i amics d’abans. Aquests dubtes són comprensibles, ja que es troben atabalats entre les dificultats que enfronten en el seu lloc de residència i les preocupacions que tenen per la seva família, generalment molt lluny d’ells.
Igual que qualsevol vida humana, la vida de l’immigrant està feta d’alts i baixos. També està marcada per moments d’èxit i moments de fracàs, alegries i penes … I hi ha dies en què res no sembla funcionar, on s’enfronta a molts problemes: l’atur, la malaltia, la decepció en l’amor, dubtes, discriminació, racisme, problemes maritals i / o familiars… Que és més encoratjador de rebre, durant aquests períodes, que paraules de suport …? Especialment quan vénen de familiars o amics propers, perquè tot ésser humà sensible necessita consol i alè per fer front i sobreviure a algunes proves, o per pujar-li la moral que, amb molta freqüència, la té baixa.
I hi ha problemes tan pesats que molts pics necessita obrir-se als seus familiars per demanar-los consell o per alleujar la consciència, perquè com va dir Mariama Bâ: “La confidència ofega el dolor“
No obstant això, durant alguns moments difícils, en cridar als seus amics o familiars per explicar-los un problema, una situació, alguns d’ells no semblen interessats en el que se’ls diu s o pretenen ignorar-ho. Justet, justet, fan una oració lacònica la sinceritat de la qual és qüestionable i s’apressen a demanar un favor per qualsevol coseta mundana, o a parlar de si podrà enviar doblers o una altra cosa al final del mes.
Després de penjar el telèfon, arran d’aquests tipus de trucades, un nombre incomptable de preguntes i molts de dubtes solen creuar l’esperit d’un immigrant.
Al país, per a molta gent, l’emigrant és un dipòsit de plata o una mina d’or que s’ha d’explotar en lloc d’un germà o germana allunyat de l’ambient i la calidesa de les relacions familiars; un parent proper o un amic qui de vegades ha canviat el sol permanent del seu país pels hiverns llargs i durs del seu país de residència, fins i tot pels que viuen en certes regions on fa molt fred, gairebé la meitat de l’any. També pot ser un pare al qual li manca l’amor maternal o paternal que hauria de proporcionar als seus fills i l’amor filial que hauria de rebre a canvi; un espòs o una esposa, a qui l’amor de la seva parella li falta, perquè no sempre tenen l’oportunitat de viure al mateix país.
En poques paraules, en moltes de les relacions que els immigrants tenen amb els seus familiars i amics de la seva terra natal, els interessos prevalen cada vegada més sobre els sentiments.
Els més deshonests o implacables entre pares i/o amics posen a prova la sensibilitat i lleialtat, utilitzant trucs enganyosos per extreure’ls doblers sense tenir en compte la situació econòmica i social.
Normalment, després d’una transferència de doblers, l’immigrant és qui ha de trucar per assegurar-se que la quantitat enviada s’ha rebut efectivament. És rar, per no dir que no passa mai, que la persona a qui els diners estan destinats telefoni per dir gràcies. La major part de les cridades que reben els immigrants després d’una transferència de fons, si és que en reben, solen ser quan hi ha un problema amb el codi. D’altra banda, pocs troben que les quantitats enviades siguin prou.
Sens dubte ignoren l’energia i l’esforç que s’ha hagut de gastar per enviar aquestes quantitats, per molt que siguin modestes. Potser creuen que els immigrants viuen a la terra de l’abundància on els diners es recullen amb una pala. Molts d’immigrants tenen la impressió de lluitar amb dits i ungles per satisfer les necessitats de gent a la qual després s’ha de córrer darrere, l’has de trucar incessantment, quan es tracta de sol·licitar un servei per resoldre alguns assumptes, per importants que siguin. No tenint del do de la ubiqüitat, necessiten els seus pares o amics per ajudar-los a resoldre alguns projectes o problemes en els seus països d’origen.
Alguns expatriats estan tan traumatitzats que vacil·len a agafar el telèfon quan veuen que es tracta d’una trucada del seu país, sobretot quan s’acosten certs esdeveniments que són una oportunitat per gastar. N’hi ha que canvien els números de telèfon, de tant que els assetgen, i tenen por de fer promeses que no poden complir. També passa a alguns immigrants que volen anar de vacances als seus països d’origen que els hi demanin els doblers del seu bitllet, perquè la seva família els necessita per alguna raó, la qual cosa, en molts de casos, és d’un cinisme i un egoisme inimaginable.
Molta gent ignora el sentiment de felicitat que experimenta un immigrant trobant-se entre els seus, el coratge i la tranquil·litat d’esperit que li dóna el temps que passa fora de l’univers premsat, opressiu i, sovint estressant del seu país de residència. Sobretot si l’immigrant viu a l’Occident, que sembla ser un lloc de pressió permanent.
Encara pitjor, molts immigrants que s’han sacrificat per la seva família i amics han tingut la decepció de la seva vida una vegada que tornen a casa de forma permanent. Per no haver pogut estalviar prou doblers per beneficiar-se d’una retirada suau i silenciosa en una bona casa, han estat de vegades la riota de les seves famílies. A força de satisfer les necessitats dels altres, han oblidat la seva pròpia persona. En aquests moments, s’han adonat de la maldat i la ingratitud de moltes persones, a través de paraules mordaces que vénen de persones a les quals han ajudat, ni que sigui una vegada, durant el període de l’abundància.
No em faig el defensor dels immigrants, però aquestes observacions molts d’ells les han fet. Això vol dir que s’ha de deixar d’ajudar als amics i familiars? Evidentment no, és gràcies a ells o per a ells que molts han deixat el seu país, de vegades en condicions perilloses per poder ajudar-los.
Així mateix val la pena recordar que és bo sentir que els doblers no són el factor més important en les relacions humanes en general, i molt menys en les que uneixen els immigrants als seus familiars i amics d’abans sinó els sentiments humans, la relació de parentiu i l’amistat.
Com el deia Tenzin Gyatso, : “La millor relació és aquella en la qual l’amor mutu és més gran que la necessitat que teniu de l’altre”
Les nostres societats estan perdent una gran quantitat de bons valors que anteriorment contribuïren a la consolidació i bona salut de la família i les relacions d’amistat.
Aquesta qüestió, per molts tabú, mereix ser abordada ja que, per hipocresia púdicament coberta pel mantell del compromís, molts immigrants i els seus familiars, amb el pretext de no ofendre certes sensibilitats, es neguen a dir-se la veritat cara a cara, el que pot fer encara més malbé les seves relacions.
