L’origen dels refugiats que demanen asil a Europa se situa en tres regions: Balcans i Europa de l’Est (Kosovo, Albània, Sèrbia, Rússia), Orient Mitjà (Síria, Iraq, Afganistan), i Àfrica subsahariana (Eritrea, Nigèria, Somàlia , etc.). Els refugiats dels Balcans no són acceptats a la majoria dels països de la Unió Europea, però hi ha un alt grau de concessió d’asil per als refugiats procedents d’Orient Mitjà a Alemanya, França i Suècia. 
Els darrers anys, Síria s’ha convertit en el principal país d’origen dels refugiats. La guerra civil a Síria ha provocat un gran flux de població cap als països veïns en primer lloc i després cap a Europa. Els refugiats de la guerra civil a Síria estan en països veïns, sobretot a Turquia, el Líban i Jordània: dos milions a Turquia, un milió al Líban, i un milió a Jordània, que viuen en condicions difícils. El comissionat de NU per als refugiats, el portuguès Antonio Guterres, ha declarat que ACNUR té greus problemes pressupostaris per alimentar aquests desplaçats. El flux de refugiats s’ha dirigit recentment cap a Europa central sobretot perquè Turquia no podia contenir a tants desplaçats, i la guerra civil evoluciona de manera que també afecta Turquia, amb zones dominades pels kurds i diversos problemes.
La Unió Europea s’ha convertit en el major destí mundial dels refugiats (per davant dels Estats Units o qualsevol altre) en els últims anys. Això es deu a la proximitat dels conflictes, i al fet que alguns països europeus, com Alemanya, França o Suècia fins fa poc han concedit l’estatut d’Asil a bastants refugiats. Espanya, en canvi, no ha estat un país tradicional d’acollida de refugiats. Espanya va tenir una forta immigració legal i il·legal al llarg de la dècada de 2000 (va passar de 40 milions d’habitants el 2000 a més de 46 milions en 2010 amb un 12% d’estrangers), però l’asil concedit als refugiats ha estat sempre molt baix.
Les mesures que ha adoptat la Unió Europea per atendre l’arribada de refugiats són de diversos tipus. Una de les més importants és la que es refereix a l’administració de les ajudes als refugiats en arribar a la Unió Europea. Els refugiats que parteixen cap a Europa fan servir dues vies: la via terrestre dels Balcans, per arribar des de Grècia a Sèrbia, Hongria, Àustria i Alemanya, i també la via marítima per arribar a Itàlia. En ser la primera via la més freqüentada, s’ha produït una enorme pressió sobre les fronteres comunitàries d’Europa central al llarg de 2015, amb polítiques reaccionàries clarament negatives. L’exemple més penós és el d’Hongria, un estat que ha tancat la seva frontera i estableix vigilància militar. Les imatges de refugiats que omplen estacions i fronteres i que moren a la Mediterrània segueix perquè el nombre de persones que intenten arribar a Europa és molt alt, però sobre tot perquè la política de la Unió Europea és un desastre.
L’esquema de distribució de peticions d’asil acordat pels europeus a finals de setembre de 2015, tenia prevista la redistribució de 120.000 refugiats des de Grècia i Itàlia en dos anys. Havia de significar un alleujament per a aquests dos països que actuarien com centres de repartiment de sol·licituds d’asil per evitar la continuació del viatge (Regne Unit, Dinamarca i Irlanda van quedar fora de l’esquema de distribució). En realitat, l’acord va significar la distribució de 66.000 refugiats que demanaren asil durant el primer any, dels quals a Espanya li tocaven 8.000.
Aquest primer compromís va executar-se molt lentament. El president de la Comissió Europea, el conservador Jean Claude Juncker, va criticar els Estats per no complir les seves promeses, i també per no donar ajudes econòmiques immediates per als camps de refugiats en els països veïns de Síria. Entre 2015 i 2016, onze països de la UE han col·laborat amb els campaments de refugiats per retenir els que busquen asil, en particular a Grècia i els Balcans. Aquesta política d’ajuda, motivada clarament per la intenció d’aturar a les fronteres els refugiats, ha creat greus problemes a aquesta zona.
A més de les ajudes als campaments, la Unió Europea destina una gran quantitat de recursos orientats a la contenció dels refugiats als països veïns de la guerra siriana, en particular a Turquia. Un dels mecanismes previstos per la Unió Europea en el seu Consell de 15 de octubre de 2015 va ser un pla d’acció amb Turquia per frenar el flux de refugiats a canvi d’ajuda financera dels europeus, en total uns 3.000 milions d’euros. La idea era crear zones a Turquia per retenir els refugiats, i millorar les condicions amb diners europeus perquè no segueixin el seu viatge. Aquesta proposta europea és una de les “solucions” fàcils assajades per la Unió, amb una execució bastant desastrosa per part de Turquia. La guerra a Síria ha tingut un fort impacte a Turquia, que es converteix ara en un soci imprescindible per frenar l’arribada de refugiats.
Les polítiques insolidàries de la Unió Europea intenten convertir Turquia en un gran camp de concentració. Per tant, els termes de les relacions entre Turquia i la UE poden canviar ara a causa de la crisi; que Turquia s’hagi convertit en els darrers mesos en una dictadura d’Erdogan, sembla que no canviarà el seu nou estatus de col·laborador privilegiat de la Unió.
Finalment, una de les polítiques que pitjors resultats ha obtingut, és l’orientada a estabilitzar la situació a Síria i permetre la tornada de refugiats, és a dir, les intervencions per aturar la guerra civil a Síria i intentar buscar una nova estabilitat que permeti als refugiats començar a tornar al seu país. La manca de lideratge per part de la Unió Europea, la poca consistència de les seves estratègies, no han donat cap resultat factible. La pacificació de Síria, que no té perquè significar la solució del conflicte, requereix un esforç internacional que ha estat liderat primer per Rússia i després per Estats Units. La seva acció no s’ha orientat a un acord d’estabilització, sinó més aviat a guanyar una guerra en el cas de Rússia i a gestionar els seus interessos a la zona, pel que fa als EE UU. En aquest procés, els europeus haurien de participar activament, però la Unió Europea no disposa de capacitat política suficient. Les conferències multilaterals de pau sobre Síria a Ginebra no han donat quasi cap resultat. En qualsevol cas, cal tornar a la taula de negociacions amb totes les parts, per trobar un acord global. Si això no és possible, el problema dels refugiats, amb un enorme cost personal i social, no es solucionarà. La falta de respostes converteix la crisi dels refugiats en el principal repte del segle XXI per a Europa.
El conflicte sirià no ha finalitzat, tot i els recents canvis en el control del territori. La guerra civil i la manca d’actuació del Consell de Seguretat i la comunitat internacional per aturar-la (excepte accions puntuals o interessades) ha provocat un allargament de la violència, sense perspectives de finalització. A més, els crims de guerra de diverses parts en el conflicte i els greus problemes en els països propers (Iraq o Afganistan), suposen el manteniment del flux de refugiats. La Unió Europea, Espanya i els altres Estats membres han establert una sèrie de mecanismes per “pal·liar” el problema humanitari, amb resultats clarament desastrosos i insuficients per fer front a la magnitud de la crisi. Només amb un compromís molt superior dels actors implicats i aplicant la lògica dels Drets Humans,es podrà resoldre aquest problema.
